Banner Top

Homo videns en construcció

Article publicat a l'Ara Balears (14/04/2017)

Per a molts, una paraula ja val més que mil paraules. En l’actual era digital, l’Homo sapiens (“l’home que raona”), fruit de la cultura escrita, ha mutat en Homo videns (“l’home que veu”). El terme va ser encunyat fa denou anys pel respectat politòleg italià Giovanni Sartori, que morí la setmana passada als 92 anys. Ell augurava una humanitat postparaula, entregada al poder hipnotitzador i totalitzador de la imatge. Va ser massa apocalíptic.
 
Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials de l’any 2005, Sartori abordà les conseqüències negatives de la nova societat visual en el seu assaig Homo videns. La sociedad teledirigida (1998). Sense estar en contra del progrés, el savi de Florència lamentava que, amb l’hegemonia de la televisió i d’Internet, haguéssim perdut la nostra capacitat d’abstracció i de reflexió que ens caracteritza com a Homo sapiens. Considerava que, ja de petits, els nins van perdent progressivament la visió crítica de la paraula escrita, que sempre requereix més esforç de comprensió. Es creen així éssers vídeo-depenents que engoleixen imatges sense mastegar, sense passar pel filtre de la raó. D’aquesta manera, l’evangeli segons Sant Joan s’hauria de reactualitzar: “Al principi existia la Imatge i la Imatge estava amb Déu, i la Imatge era Déu”.

Homo videns
Homo videns
 
Sartori insistia que avui la informació es troba desvirtuada pel sensacionalisme, per estímuls impactants que només pretenen captar l’atenció de l’ “apàtic” Homo videns. Aquesta situació s’agreuja sobretot amb el predomini de notícies descontextualitzades i manipulades en base als interessos econòmics d’empreses privades o als interessos polítics dels governs de torn. Així, segons l’intel·lectual italià, tendríem una societat teledirigida amb individus que viuen alienats al voltant de l’aura de veracitat que posseeixen els mitjans audiovisuals. Al seu parer, aquesta progressiva idiotització de la societat podria desembocar en la mort de la democràcia: “Ens trobam davant un demos debilitat, no només en la seva capacitat de tenir una opinió autònoma, sinó també en clau de pèrdua de comunitat”.
 
L’autor d’Homo videns era realment pessimista amb la dictadura de la imatge: “La paidea del vídeo farà passar a Internet analfabets culturals que ràpidament oblidaran el poc que aprengueren a l’escola; seran analfabets culturals que mataran el seu temps a Internet, en companyia d’ ‘ànimes bessones’ esportives, eròtiques o de petits hobbies”. Abans de la irrupció de Facebook, Twitter i Instagram, Sartori també ja parlava del que més tard es coneixeria com a “infoxicació”: “L’excés de bombardeig ens porta a la atonia, a la anomia, al rebuig de la indigestió; i d’aquesta manera, tot acaba concretament en una nimietat”.

Evolució de l'Homo sapiens
Evolució de l'Homo sapiens
 
Sens dubte, Sartori exagerà massa en l’anàlisi que fa denou anys féu de la revolució multimèdia. Bé és cert que la televisió, i avui les xarxes socials, han canviat la nostra manera de sociabilitzar-nos. Per ventura, però, són més els seus beneficis que no pas els seus inconvenients. Com tot, depèn del bon ús que en facem.
 
Segons el politòleg italià, els mitjans visuals provoquen una atròfia de la nostra capacitat cognitiva. Això està per veure. Som indefectiblement animals simbòlics. Els nostres cervells transcendeixen la realitat gràcies a la força d’abstracció de la paraula. També, amb tot, podem enlairar-nos a través de les imatges. Tenc un amic d’una gran sensibilitat a qui no li agrada llegir. Ell pensa en imatges i no en paraules. És capaç d’estar-se hores i hores assegut al banc d’un aeroport o a la barra d’un bar, observant el comportament de les persones que circulen davant dels seus ulls. És el cine en directe, una forma més de llegir, de copsar la bellesa i els matisos de la vida. De fet, avui gran part del geni literari nord-americà s’ha traslladat a la petita pantalla, on podem veure sèries d’una alta qualitat narrativa.

La societat teledirigida
La societat teledirigida
 
Tampoc no podem passar per alt que, abans de l’aparició de la televisió i d’Internet, la societat tenia ben pocs canals d’informació. Ara n’hi ha a balquena i també estam igual de teledirigits, però podem triar i contrastar. S’han acabat els messiànics líders d’opinió d’antany que no permetien cap mena de refutació. En l’actual societat interconnectada, la cultura s’ha democratitzat i l’intercanvi d’idees és més fluid d’una part i l’altra del món. En mans de cadascú està no caure anestesiat en l’immens oceà de la informació.
 
Per analitzar l’abassegadora era cibernètica, cal, doncs, defugir les visions catastrofistes com les de Sartori, que pecava d’etilisme cultural. Som en un moment d’impàs. Encara estam aprenent a gestionar la nostra nova condició d’Homo videns, el perfecte complement de l’Homo sapiens. També, però, a dins nosaltres habita un Homo audiens, una persona que escolta. Bé ho saben els músics, dotats d’un talent especial per percebre els sons del món.
Llibre versus televisió
Llibre versus televisió
 
Som éssers polifònics, polièdrics i calidoscòpics, de visions, cares i sensibilitats múltiples. Així doncs, sense caure en la tecnolatria, un dels principals reptes de l’escola del segle XXI és trobar l’equilibri entre la paraula escrita i la imatge, dues formes precioses d’evasió, d’alienació, juntament amb la música. El futur passa per la transversalitat de coneixements, per la promiscuïtat intel·lectual, sensorial.

I per acabar, una cita del metge espanyol Santiago Ramón y Cajal (1852-1934): “Observar sense pensar és tan perillós com pensar sense observar”.

Articles del web relacionats:
Emparaular el món
-Sapere aude?
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
Mots que es xiuxiuegen

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital.


I aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3 que parla sobre la mirada.

També és molt interessant aquest article de Xavier Antich titulat "Sepultat per les imatges".

Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".


Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px