Banner Top

Dofins entranyables

L’etimologia ens diu que els dofins són criatures entranyables. El nom d’aquest cetaci prové del grec kólpos, que significa “ventre”. El seu ventre, per tant, podria ser la mar d’on de tant en tant surt pegant bots. Tampoc no deu ser casual que l’oracle més important de l’antiga Grècia, situat al nord d’Atenes, rebés el nom de Delfos per ser considerat, segons la mitografia, com el melic, el “ventre”, del món. Foren precisament uns dofins els qui traslladaren Apol·lo des de l'illa de Delos fins a Delfos on el déu Delfini instal·là el seu temple.

fresco de los delfines1

Fresc amb dofins al palau de Cnossos (Creta)

El dofí és un animal molt estimat per la seva amabilitat, simpatia i suposada intel·ligència. A l’antiguitat, però, se li atribuïren unes qualitats ben diferents. Les tradicions marineres parlen de grans peixos anomenats dofins que atemorien els navegants amb els seus alegres bots sobre la mar -ja a la Ilíada (XXI, 22), Homer compara Aquil·les matant troians amb un dofí caçant peixos. Amb el temps, aquests temors tan infundats serviren perquè els bandolers de camins fossin coneguts en castellà com a “golfines” i després “golfos”. En un procés d’ampliació de significat, aquesta paraula, en femení, acabaria al·ludint també a les prostitutes.

Apolo delfin

Apol·lo i els dofins

El germà del golf
L’ètim kólpos (“ventre”) de dofí també està és present en el mot golf, que designa la porció de mar que “s’interna” a la terra (el portuguès encara conserva el terme golfinho per anomenar els dofins). Aquest golf, però, no té res a veure amb l'esport de la pilota, que podria derivar del neerlandès kolf ("bastó").

Pel que fa la condició humana, la paraula dofí també es pot rastrejar en el mot grec adelphós ("germà"). En aquest cas, l'alfa prové de l'arrel indoeuropea *sm ("un sol"), que en llatí donà simul (d'on ve simultani, assimilar, simular o  singular). Per tant, etimològicament parlant, adelphós significa "d'una única matriu". No debades, els germans solen sortir d'allà mateix. 

escudo de Filadelfia

Escut de Filadelfia

El 1682, el mateix mot ἀδελφός originaria el topònim Filadelfia, la major ciutat de l'estat de Pensilvania, al nord-est dels EUA. El seu fundador, el britànic William Penn, li afegí un altre ètim grec (φίλος, "amor, amistat"), ja que volgué que fos un refugi de tolerància religiosa, de harmonia fraternal (ἀδελφός). L'egocentrisme de Penn faria que l'estat de Pensilvania portàs el seu mateix nom amb l'afegitó del mot llatí silva("bosc") -es tractava d'una zona amb arbres molt frondosos. Així doncs, des d’un punt de vista etimològic, Pensilvània vol dir "els boscos d'en Penn".

Els dofins a la mitologia
La mitologia grega té uns quants episodis protagonitzats per dofins. Un d’ells el relaciona amb Dionís. En un dels seus viatges iniciàtics, el déu del vi es volgué dirigir a l’illa de Naxos, per a la qual cosa contractà els serveis d’uns pirates tirrens. Aquests, però, pensant-se que era un ric príncep, no dubtaren a raptar-lo per vendre’l com a esclau. Quan ja el tengueren fermat al pal de la nau, el cel s’enfosquí i les cordes que el pressionaven cediren.

dioniso piratas vasija

Ceràmica amb l'escena de Dionís i els dofins

A continuació Dionís transformà els rems en serps, omplí l’embarcació d’heura i féu ressonar flautes invisibles. Els pirates, embogits, es precipitaren a la mar i es convertiren en dofins. Això explica que aquests animals siguin amics dels homes i s’esforcin per salvar-los en els naufragis; no debades, són pirates penedits.

1K12.15Tyrrhenioi

Pirates de Dionís convertits en dofins

Els dofins també tengueren un paper destacat en la vida d’Aríon, un famós músic de Lesbos. Cantava al servei del tirà de Corint Periandre. Després d’haver estat navegant un temps per la Magna Grècia, va decidir tornar a Corint. A la nau coincidí amb uns mariners que decidiren matar-lo per fer-se amb els seus doblers. Aleshores, a Aríon se li aparegué en somnis Apol·lo, el qual li aconsellà que es previngués contra els seus enemics. Així, quan el músic fou atacat pels conjurats, els va demanar la gràcia que el deixessin cantar per última vegada. I ells hi accediren.

dofins gerra

Gerra de Minos amb dofins (1400 aC)

 
De sobte, en sentir aquell dolç cant, comparegueren uns dofins, els animals preferits d’Apol·lo, i Aríon, confiant en el déu, es llançà a la mar. Un dofí el recollí i el portà a terra ferma. En arribar a Corint, el músic contà els fets al tirà Periandre, el qual no dubtà a matar el seus malèvols súbdits. En record d’aquella gesta, Apol·lo transformà en constel·lació la lira d’Aríon i el compassiu dofí. Una altra llegenda, però, relaciona la constel·lació de dofí (Delphinus) amb Posidó. El déu de la mar l’hauria immortalitzat en el firmament per agrair-li la seva ajuda a l’hora de seduir Amfitrite, la seva esposa.

Delphinus

Constel·lació "Delphinus"


Delfí i no dofí
En català convé tenir en compte que el successor d’un polític o d’una personalitat important rep el nom de delfí i no de dofí. En aquest cas, el mot prové d’una regió del sud-est de França coneguda com a Delfinat, amb capital a Grenoble. Des del segle XIV i fins al 1830 el títol de delfí fou ostentat pel primogènit baró del rei francès, hereu al tro.

De tota manera, no hi ha dubte que el nom de Delfinat prové igualment de dofí; la figura del cetaci ja apareixia en l’escut d’aquesta regió francesa. Seguesc, però, sense entendre com és possible que els nostres estimats grecs poguessin tenir tanta por d’un animal que desperta tanta tendresa entre els més petits.

fotos reproduccion delfines

Dofins entranyables


 
Articles del web relacionats:
- La posidònia de Posidó
- L'oracle de Delfos
- Dionís, el déu de les orgies

“Tots som grecs a l’exili”

L'escriptor argentí Jorge Luís Borges (1899-1986) ja ho va dir: «Tots som grecs a l'exili». No debades, el pòsit grec en la nostra llengua i cultura és enorme. Així, seguint la màxima de l’oracle de Delfos γνῶθι σεαυτόν (“coneix-te a tu mateix”), podem dir que el grec ens ajuda a conèixer-nos una mica millor. “Qui perd els orígens perd la identitat”, resa un famós aforisme. També, però, hem de fer cas al quart manament: “Honraràs el pare i la mare”. En aquest cas, Roma seria el pare cultural d’Occident, i Grècia, la mare.

Durant l’edat mitjana, en caure l’Imperi Romà d’Occident (476), el llatí es continuà emprant en els seus antics territoris. El grec, en canvi, només es parlava a la part oriental, a l’imperi bizantí, que tingué per capital Constantinoble. Així, als monestirs de l’Europa occidental era habitual trobar manuscrits amb l’anotació Graecum est, non legitur (“És grec; no es llegeix”). I d’aquesta expressió nasqué en anglès That’s Greek to me -nosaltres, en canvi, deim «això em sona a xinès».

A Anglaterra aquesta expressió es féu molt popular amb l'obra de teatre «Juli Cèsar», de Shakespeare. Hi apareixia un conspirador preguntant a un altre què havia dit Ciceró i aquest li contestava que no l'havia entès gens perquè «pel que fa a mi, allò estava en grec». L'equivalent francès de That’s Greek to me és C’est du grec pour moi. Als alemanys, en canvi, allò rar els sona a espanyol: Das kommt mir Spanisch vor.

Alfabet grec
Alfabet grec

No seria fins al segle XV quan Occident començà a aprendre la llengua d’Homer gràcies als erudits bizantins expulsats de Constantinoble el 1453 arran de l’ocupació turca. Molts d’ells ensenyaren a la refundada Acadèmia Platònica de la Florència dels Médici.
 
Tot i que es calcula que un 8% del nostre vocabulari és d’origen grec, la seva presència és bastant més àmplia. I és que molts hel·lenismes ens han arribat indirectament a través del llatí. Uns foren adoptats en la mateixa època de la romanització. Són noms pertanyents a tota mena de camps:
  • Elements físics: hora, aire, esfera.
  • Món animal: salamandra, perdiu, dofí, pop, cranc, ostra, perdiu, balena, camell, dromedari, cocodril, estruç, hipopòtam, camaleó, lleopard, rinoceront, tortuga.
  • Objectes diversos: rellotge, guix, oli, cullera, espasa, ampolla, corda, pedaç, prestatge, sandàlia.
  • Plantes: gerani, narcís, plàtan.
  • Persona: braç, talent, llàgrima, caràcter.
  • Altres: governar, ostra, galera, oliva, bany, orfe meló o delta (la desembocadura d’un riu, com la del Nil, agafa aquest nom  de la quarta lletra de l’alfabet grec, de forma triangular).
  • Cultismes, és a dir, mots agafats directament del grec, com història, filosofia, crònica, música, teatre, esquema, zona, poeta.
El grec inunda tots els centres educatius
El grec inunda tots els centres educatius

El llatí també adoptà molts hel·lenismes a través del cristianisme, atès que el grec fou la llengua de cultura dels primers cristians. En són un exemple Bíblia, evangeli, paraula, paradís, màrtir, diaca, monjo, batejar, apòstol, calze, església, parròquia, litúrgia, cementiri, àngel, diable, etcètera. La paraula senderi, sinònim de discerniment –present en la dita “aquell no té seny ni senderi”- també és un hel·lenisme d’encunyació cristiana. Deriva de συντερέω (“observar”) i aquest alhora de τηρέω (“vetlar”, “guardar”).
 
Un bon nombre de mots grecs provenen també de l’intercanvi que va suposar l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània. Són mots relacionats sobretot amb el vocabulari marítim que ens han arribat a través de l’italià: xusma, proa, calaix, escull, galera, ormeig (<ὁρμίζω, “tirar l’àncora”), prestatge o xarxa. Per mitjà del grec, la cultura egípcia també ens ha transmès termes com papir o piràmide.

Antics dialectes grecs
Antics dialectes grecs
 
El grec continua sent actualment una font per a la creació de paraules noves, els neologismes, normalment elements científics o tècnics. Aquesta pràctica s’inicià al segle XVIII, a França, amb la Il·lustració que considerava el grec, però també el llatí, una llengua d’alta cultura. Després, els anglosaxons agafarien el relleu en l’encunyació de nous termes a partir de les llengües clàssiques.
 
En la medicina trobem moltes paraules d’origen grec gràcies a Hipòcrates, considerat el pare de la medicina. Nascut al segle V aC a l’illa egea de Cos, va ser el primer a desposseir aquesta disciplina del seu antic caràcter religiós. Considerava que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual. La seva tasca investigadora el portà a crear paraules com diagnòstic (δια + γιγνώσκω, “el coneixement a través de”), patologia (παθος + λογος, “estudi dels sofriments”), símptoma (συν + πίπτω, “elements que cauen a la vegada”) o pronòstic (προ + γιγνώσκω, “coneixement anticipat”).

Hipòcrates, el pare de la medicina
Hipòcrates, el pare de la medicina
 
En època moderna, quan la medicina anà fent nous descobriments, es continuaren creant termes a partir del grec, però també del llatí. Va ser així com sorgiren paraules com síndrome (συν + δρόμος, “córrer conjuntament”), anorèxia (ἀ + ορεξις, “sense gana”), anestèsia (ἀ + αἵσθησις, “manca de percepció, sensibilitat”) o al·lèrgia (αλλος + εργον, “una altra reacció”). Curiosament un dels tecnicismes mèdics més coneguts –quiròfan- és d’encunyació espanyola. Compost per les paraules gregues χερ (“mà”) y φανς (“visible”), va ser creat al 1892 pel doctor Andrés del Busto, de l’Hospital de San Carlos de Madrid. Amb ell batejà el primer centre d’Espanya que permetia als estudiants presenciar directament les intervencions dels cirurgians. El tecnicisme, però, no s’arribà a normalitzar del tot en altres llengües. En anglès utilitzen en el seu lloc l’expressió operating room; en portuguès, sala de operações, similar al salle d'opérations francès; i en alemany, Operationsraum. Amb la creació de nous termes, la medicina continua el seu curs. 
 
El mecanisme de creació de nova terminologia científica a partir del grec clàssic és inexhaurible i d’abast universal. Neologismes grecs són ecologia (οἶκος “casa”+λόγος “tractat”),  dinosauri (δεινός, “terrible” + σαῦρος, “sargatana”), cromosoma (χρῶμα “color” + σῶμα ” cos”). En molts casos es tracta de paraules compostes. Els neologismes formats a partir d’elements de diferents llengües reben el nom d’híbrids. Es diuen així perquè des del punt de vista lingüístic són aberracions. No debades, híbrid prové d’ ὕβρις (“supèrbia”, “injúria”). Inicialment, es tractava d’un terme que s’aplicava a aquell animal procreat per pares de distinta espècie, com si fos una injúria o ofensa contra la naturalesa pròpia de les espècies originàries. En l’àmbit lingüístics, híbrids grecollatins serien mots com televisió (τήλοῦ, “lluny” + visio, “visió”) o automòbil (ἀυτος, “un mateix” + movilis, -e, “mòbil”). També tenim híbrids amb llengües modernes, com ara megabyte, amb segon compost de l’anglès.

La utilitat del grec
La utilitat del grec

És curiós com les paraules d'origen grec sovint són considerades més nobles o fines que les de procedència llatina. Així, alguns prefereixen emprar el terme grec eucaristia (ευ, “bo” + χάρις, “gràcia”, “servei”) en comptes del llatí missa (< mitto, “enviar”); prefereixen anar a l'oftalmòleg (ὀφθαλμός, “ull” + λόγος, “estudi”) en lloc de l'oculista (< oculus); o al podòleg (πούς, ποδός, “peu”) en lloc del callista (< callum, “durícia”) o del pedicur (< pes, pedis “peu” + cura, “atenció”).

Aquesta importància que desprèn el grec explica la seva omnímode presència en marques comercials. En són un exemple la roba esportiva Nike (“victòria” en grec) o Kappa (lletra número deu de l’alfabet grec); la màquina d’escriure Olympia (en al·lusió a l’Olimp, la muntaya on habitaven els déu); el model de cotxe i revista d'història Clío (antigament musa de la història), els camions Pegàs (que suggereix rapidesa com el cavall alat de Perseu); el detergent Àiax (l’heroi més fort de la guerra de Troia, després d’Aquil·les) o la llibreria d’Internet Amazon (que agafa el nom de les amazones, antigues dones guerreres). D'altra banda, molts noms de persona també són d'origen grec. És el cas d'Andreu, Alexandre, Àngel, Catalina, Esteve, Felip, Irene, Jordi o Sofia. I n'hi ha d'estranys com Pancraci, Eulàlia, Eulogi o Anastàsia. Queda clar, doncs, que el grec és el nostre pa de cada dia. Milers de paraules ens recorden cada dia els nostres orígens hel·lens.

Paraula de Nietzche
Paraula de Nietzsche

 

El grec, més que una llengua morta, és una llengua fèrtil. Ho assegura Andrea Marcolongo, una professora italiana de grec, autora del llibre La lengua de los dioses. Nueve razones para amar el griego (Taurus, 2017). Al diari “El País” (10/10/2017) feia la següent reflexió:

“[...] A mi m’agrada més fer la distinció entre llengües fèrtils i infèrtils, i el grec és una llengua molt fèrtil que serveix per a crear paraules noves. Malgrat pensem que avui no té cap utilitat, és un idioma que està present en el nostre dia a dia. Per exemple, cada vegada que utilitzam la paraula xenofòbia. Xenos és estranger i fobia és por; per tant, xenofòbia és la por a l’estranger, un terme grec que s’encunyà al segle XX. De fet, els grecs mai no haurien utilitzat així aquesta paraula, ja que xenia, d’on deriva xenos, significa hospitalitat, un dels valors fonamentals a l’antiga Grècia”.

Aquí teniu un vídeo que parla sobre l'ús de l'alfabet en el món tecnocientífic:

Aquí teniu un llistat dels principals ètims grecs.

Aquí teniu les salutacions en grec modern.

Aquí teniu un poema del poeta uruguaià Mario Benedetti (1920-2009) titulat “Lenguas muertas”:

Las trajinadas lenguas muertas
no son tan sólo griego antiguo
latín y sánscrito y sumerio
son asimismo lenguas muertas
o casi muertas / pero nuevas/
el fingimiento el ditirambo
la demagogia el subterfugio
el fanatismo los agüeros
las viejas lenguas eran vivas
cuando vibraban en la gente
y eran el habla del esclavo
del campesino y del apóstol
del artesano y de la puta
las viejas lenguas se murieron
de aburrimiento y de pudor
al recalar en falsos mitos
y amontonarse en los sermones
y sin embargo si les damos
otra vigencia/ otro destino
otro sabor / las lenguas muertas
pueden cambiar de signo y pueden
resucitar al tercer día.


Sobre com els grecs canviaren el món, aquí teniu un interessant vídeo de Discovery Max.



Aquí teniu un treball de recerca món clàssic i anuncis de televisió. Aquí en teniu més. I aquí més.

En aquest enllaç trobareu paraules amb arrel grega. En aquest altre enllaç trobareu paraules de l'àmbit científic d'origen grec. I en aquest web també hi ha molt de material sobre etimologia.

En aquest altre enllaç també trobareu informació sobre la creació del llenguatge científic a partir del grec.

Aquí teniu una entrevista aAndrea Marcolongo, estudiosa del grec clàssic.

Aquí teniu un vídeo d'homenatge a Grècia fet per un grup d'alumnes de Múrcia, titulat "Gracias Grecia":



Aquí teniu el vídeo "We want to teach Greek" en defensa del Grec a l'ensenyament:

Aquí teniu la famosa escena del professor de grec de la pel·lícula "Amarcord":

 

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:


En aquest vídeo del programa Món324 de TV3 trobareu un recorregut etimològic del vocabulari polític que hem heretat de Grècia.

Aquí teniu la secció "Do de llengües" dedicat al grec.

Aquí teniu un documental de Pedro Olalla titulat "Por qué Grecia?"


Aquí teniu un capítol del programa "karakia" dedicat a la comunitat grega a Catalunya:




I aquí teniu un homenatge a Grècia, de la mà de Lluís Llach, "Vaixell de Grècia":


Aquest altre article meu parla sobre la importància del llatí a les nostres vides. Es titula "Menys llatí i més esport".

El festival etimològic dels sentits

En plena primavera tots els nostres cincs sentits estan a flor de pell. Ara més que mai, doncs, podem apreciar la seva riquesa etimològica com a sentinelles que som de la vida –aquesta paraula, heretada de l’italià, prové del llatí sentire (“sentir”, “percebre”). 

Els sentits són una delícia (< delicio, “distreure”, “divertir”) i ens fan ser diletants de la vida, és a dir, ens fa ser persones conreadores d’una branca del coneixement sense una preparació seriosa prèvia.

Qui estan dotats d’una potència sensorial especial són els que tenen sinestèsia (σύν, “amb”, + αἰσθάνομαι, “percebre amb els sentits”). Es tracta d’una alteració de la percepció sensorial que fa que els sons tenguin un gust i els sons un color. La gent que pateix aquesta malaltia són artistes, intel·lectuals, músics, “capaços” de veure més enllà dels sentits bàsics.

D’αἰσθάνομαι també tenim anestèsia, manca (ἀ privativa) de sensibilitat acompanyada o no de pèrdua de consciència; estètica, doctrina sobre la belles, l’art i les sensacions en general; hiperestèsia, augment de la sensibilitat per sobre (ὑπέρ) del que és normal; bradiestèsia, lentitud (βραδύς, εῖα, ύ) en la percepció de les sensacions; al·loestèsia, trastorn en què els estímuls aplicats en un costat del cos se senten en l’altre (ἄλλος, η, ον); i poliestèsia, sensació tàctil en la qual un mateix objecte sembla sentit en molts (πολύς, πολλή, πολύ) llocs.

Gust
Un dels grans mals és patir agèusia, que és la pèrdua del sentit del gust (γεύω). No debades, aquest sentit ens permet tastar amb la boca els sabors de la vida. Curiosament, el llatí sapio significa tant saber com assaborir. D’aquesta mateixa arrel provenen les paraules saviesa, saborós, insípid o sapiència. No és casual, doncs, que el sabor es relacioni amb el bon judici. Per qualque cosa es diu, si no, que algú “té bon gust”. No hi ha dubte que el gust per la saviesa ens evitarà més d’un disgust. Ja ho digué Aristòtil: “L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona”. Així doncs, mai millor dit, hem de passar gust de saber.

Les paraules sàvies i saboroses surten de la boca. En llatí, bucca, -ae acabà substituint gula, -ae –que donà glotó- i os, oris, d’on tenim oracle, òscul (besada al món romà), orador, oratòria, oració, adorar, oral, orifici i, en castellà orilla”, “bostezooperorata”. Un altre derivat seu és inexorable. Els romans aplicaven aquest adjectiu a una persona inflexible, a qui no es commovia ni amb precs.

Amb el sentit de cara o figura,
os, oris ens donà oscil·lar. A l’antiga Roma, un oscillum, -i era una màscara petita, sobretot de Bacus, que es penjava en un arbre fruiter com a ofrena a la divinitat per tal que el vent la fes moure. Avui el verb al·ludeix només al balanceig.

El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El gust, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


L’homòleg grec d’os, oris és το στόμα, -ατος, d’on tenim estómac (és la “boca” final del tub digestiu), estomatòleg (metge de les malalties de la boca) o cacostomia (+ κακός, “dolent”), que és la pudor de la boca –és un mal relacionat amb l’halitosi, mal alè, derivat d’halare, (“emetre”); un altre sinònim és ozostomia (+ ὄζω, “fer olor”). Els qui tenen una boca especial són és Crisòstom, en grec Χρυσόστομος. Literalment aquest nom significa de “boca d’or (χρυσός)”. Crisòstom, per tant, és una persona que sap parlar molt bé, que és un bon orador –el seu equivalent castellà és “pico de oro”.

Per tastar cal tenir una bona llengua (
lingua, -ae). El seu equivalent grec és ἡ γλῶσσα, ᾶς, que té una família ben nodrida de derivats:

  • Poliglot: persona que parla moltes (πολύς) llengües.
  • Diglòssia: situació en què dues (δύο) llengües no conviuen en igualtat de condicions.
  • Esquizoglòssia (+ σχίζω, “separar”): terme encunyat pel filòleg Gabriel Bibiloni, és un estat de confusió mental que fa que un parlant canviï de llengua, sense motiu aparent, davant un mateix interlocutor.
  • Isoglossa: línia imaginària que separa dues àrees dialectals i que marca la presència d’un mateix (ἴσος) tret dialectal.
  • Glosador: persona que es dedica a recitar gloses, tipus de composició oral molt famós a Mallorca.
  • Glossari: mena de diccionari de mots rars; i, en el llenguatge bíblic.

Hem d’anar en compte amb tot el que deim. “L’home és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules”, resa un famós aforisme. O “qui té boca s’equivoca”, expressió que en castellà equival a “Por la boca muere el pez”. A l’antiga Roma ja hi havia emperadors que moriren per la boca. No precisament, però, per culpa de les seves paraules, sinó d’aliments enverinats. Per evitar aquestes desagradables sorpreses es va instituir la figura del praegustator, un esclau encarregat de “provar prèviament” el menjar de l’emperador.

Relacionat amb el sentit del gust tenim en grec el verb λείχω (“llepar”), que donà liquen, nom donat a un tipus de fongs bastant llefiscosos. El seu homòleg llatí és lingo, que ens regalà cunnilingus per referir-nos a una fel·lació femenina (< cunnum lingere, “llepar el cony”)  -el terme ja es troba documentat en els epigrames de Marcial (segle I dC). Lingo també ens donà llengua i llenguado -el peix, de cos aixafat, adoptà aquest nom per la seva forma flexible.

Oïda
El sentit de l’oïda deriva del llatí audio (“sentir-hi”), d’on tenim obeir, inaudit o audiència. Sovint la gent sorda (< surdus, a, um) té la sort de no sentir la gran quantitat d’absurditats que es diuen –absurdusabsurdus volia dir “des de la sordesa” i inicialment al·ludia a un so discordat, desagradable; després, metafòricament, s’aplicà a alguna cosa irracional o inútil.

L’equivalent català de la cita castellana “A palabras necias, oídos sordos” és: A paraules vanes, orelles sordes”. La paraula orella deriva d’auris d’on tenim també auricular, auscultar i escoltar. La seva versió grega és το οὐς, ὠτός, que ens ha donat paraules com otitis (inflamació de l’orella), otorrinolaringòleg (+ ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + ὁ λάρυγξ, λάρυγγος, “gargamella”), un metge del tot polifacètic, o paròtide, glàndula salivar col·locada “al costat” (παρα) de l’oïda i darrere la mandíbula inferior.

Les orelles ens permeten captar les sonoritats de la vida. De sono (“sonar”) tenim sonor, sonata, consonant, assonància, dissonància o ressonància. So, en grec, és ἡ ἠχώ, οῦς, que té una nodrida família de derivats: eco, reflexió d'ones sonores que dóna lloc a efectes de repetició dels senyals;  ecografia (+ γράφω, “escriure”), imatge que resulta de l’emissió d’ones ultrasòniques a través de la pell cap a l’òrgan a estudiar; catecisme ((+ κατα, “per avall”), instrucció oral d’una doctrina; o ecolàlia, repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de les paraules o son pronunciats (λαλέω)  per l'interlocutor. 

En grec, sentir o escoltar és ἀκούω, d’on tenim acústica o acufen, que amb l’arrel φαίνω (“aparèixer”), fa referència a la sensació de sentir un so interior que no prové, per tant, de l’exterior. La gent que té dificultats per sentir-hi pateix de disecea (+ δυς-, indica dificultat).

L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'oïda, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Ja sabem que escoltar requereix prestar més atenció que no pas sentir-hi. De sentio (“sentir”, “pensar”, “opinar”) tenim sentència, sentiment, sentit, assentir, consens, sentinella, sensació, sensible o dissensió.

Tacte
El sentit del tacte es relaciona amb cura i mesura. Així ho reflecteix l’expressió “tenir tacte”. La seva arrel llatina és tango, tetigi, tactum (“tocar”), que ha originat una llarga descendència: tangencial, contacte, contagi, contaminació, contingent (sinònim d’eventual), contigu o integritat (no tocat per res, és a dir, complet); i, en castellà, “tañer” o “acontecer”.

Per tocar són necessaris els dits (<digitus), tan importants avui en plena era digital i en una democràcia representativa que s’ha convertit en una digitocràcia. A partir d’aquesta arrel, a través del francès, ens ha arribat la paraula prestidigitador com a sinònim d’il·lusionista, mag (té l’afegitó de l’adjectiu praestus, a, um, “ràpid”).

En grec, dit és ὁ δάκτυλος -ου, present en paraules com dàtil, fruit dit així per la seva semblança amb un dit; dactilolàlia, art que tenen els sordmuts de parlar (λαλέω) amb signes lingüístics convencionals fets amb els dits; dactiloscòpia, tècnica per a la identificació de les persones basada en l'observació (σκοπέω) i la classificació de les impressions digitals; o dactilografia, art d’escriure (γραφω) a màquina, sinònim de mecanografia.

El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
El tacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


El principal receptor del sentit del tacte és la pell, que en llatí es podia dir cutis, -is, d’on surt cutis (pell de la cara) i cutani, o pellis, -is. Curiosament, d’aquesta darrera arrel llatina tenim la paraula pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima.

L’equivalent grec de
pellis, -is és το δέρμα, ατος, d’on tenim dermatitis, dermatòleg, epidermis (capa exterior de la pell) o paquiderm, que al·ludeix a un animal de pell gruixada (παχύς), com l’hipopòtam. Els que tenen la pell sensible són propensos a tenir herpes ( < ἑρπετόν,  “rèptil", perquè ‘serpenteja’ per la pell), psoriasi (< ψώρα, “sarna”) o èczema (< εκ, “des de” + ζέω, “bullir”, que comparteix arrel amb poció). També han d’anar en compte amb l’ esclerodèrmia, l’enduriment (σκληρος) de la pell.

La pella assaonada (cuir) rebia el nom de διφθέρα, que ens donà diftèria, una malaltia caracteritzada per la formació de falses “membranes” en les mucoses, especialment a la gargamella. Una altra malaltia perillosa és la lepra, que cobreix la pell d’ “escates” (λεπίς).

Olfacte
Qui fa mala olor pateix de disòdia (< δυς-, indica dificultat + ὅζω, “fer olor”). El sentit de l'olfacte deriva d'olor, -oris i del verb facio ("fer"). Una variant d'olor és odor, -oris, d’on tenim l’adjectiu inodor per referir-nos a alguna cosa que no fa ni olor ni pudor. Els inodors, però, també són aparells que eviten les males olors. I, per al cos humà, tenim els desodorants. L’olor es relaciona amb la capacitat de predir el futur, descobrint sovint les claus del present. D’aquí prové l’expressió “això em fa mala olor”. El verb llatí per a “tenir un fi olfacte” era sagio, d’on tenim sagaç (sinònim d’astut) i presagi.

En català, ensumam gràcies a l’arrel grega ἡ ὀσμή, ῆς (“olor”). La gent que no (α) té sentit de l’olfacte pateix d’anòsmia. Les aromes també provenen del grec ἄρωμα, ατος. En canvi, les fragàncies i les flaires les devem al llatí frago (“exhalar molta olor”). El nostre nas també és d’herència romana (naris, -is) –idèntica procedència té l’anglès nose. Sense ell no podríem respirar, procedent de spiro (“bufar”), d’on tenim també aspirar, esperit, conspiració, aspirant, expirar, sospir o transpirar.

Si tenim problemes respiratoris o no ens agrada l’estètica del nostre nas sempre ens podem sotmetre a una rinoplàstia (< ἡ ῥις, ῥινός, “nas” + πλάσσω, “modelar”). Amb o sense rinoplàstia, els pets sempre ens perseguiran. La seva arrel pedo (expel·lir vent de l’anus) també la trobam present en petard, mot que ens ha arribat per via del francès.

L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
L'olfacte, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)


Qui va saber explotar el sentit de l’olor va ser el protagonista de la novel·la de l’alemany Patrick Süskind, El perfum: història d’un assassí (1985). La paraula perfum vendria del llatí per (“a través de”) i fumare (“produir fum”); feia referència a la substància aromàtica que desprenia un fum fragant en ésser cremat. Segons el gran etimòleg Joan Coromines, aquest mot no existia en llatí. Amb el significat actual, hauria estat creat a la llengua catalana. França hauria estat l’encarregada d’estendre’l a altres llengües en convertir-se en un gran exportador de perfums. Al segle XVIII la ciutat alemanya de Colònia, que agafa el nom romà de Colonia Agrippina, fabricaria un perfum més suau conegut com a aigua de Colònia.

El perfum (Patrick Suskind)
El perfum (Patrick Suskind)

Vista
El sentit de la vista prové de video (“veure”), d’on tenim enveja (mirar amb mals ulls), vident, providència, prudent (el que hi veu amb anticipació < pro videntia), retrovisor, visitar (és a dir, anar a veure algú amb freqüència), visual, evident, previsió, improvisar (“sense previ avís”), revista, provisions, previsible, visat, entrevista, vis a vis (del francès vis-à-vis, “mirant-se”, “cara a cara”), evidentment, televisió, visionari, clarividència, divisar o avisar –veritat també estaria emparentada amb l’arrel de video

En llatí també existia el verb deponent mirari, que originàriament tenia el sentit de sorprendre’s amb el que es veu, idea que es conserva a admirar. D’aquí que una cosa sorprenent o meravellosa sigui un miracle (< miraculum).

La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)
La vista, Museo del Prado (Brueghel i Rubens, segle XVII)

Per mirar cal tenir ulls (< oculus, -i). D’aquí també ve “antojo” castellà (en català, rampell o caprici) o el terme científic inocular, que al·ludeix a l’acte d’introduir gèrmens en un organisme, d'una manera natural, voluntària o accidental. Aquesta paraula ve d’una curiosa metàfora que crearen els llatins: estengueren el significat d’oculus al capoll d’una flor. Així inoculare, en un principi, servia per a designar l’acte d’empeltar el capoll o una altra part d’una planta.

Els amants del grec, quan van a l’oculista, prefereixen dir oftalmòleg (ὁ ὀφθαλμός, “ull”). Aquesta arrel prové alhora de ἡ ὤψ, ὠπός (“vista”), emparentada amb ἡ ὄψις, εως, d’idèntic significat –ambdues paraules deriven d’ὁράω (“veure”), que ens ha donat panorama, visió total (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) d’una escena o paisatge.

D’ὤψ tenim òpticasinopsi (+ συν, “amb”; resum), autòpsia (+ αυτος, “un mateix”), ciclop (+ κύκλος, “cercle”; gegant mitològic amb un sol ull al front), etíop (+ αἴθω, “cremar”; de rostre, vista cremada), miop (+ μύω, “tancar”; el que tanca una mica els ulls per veure-hi millor), hipermetropia (+ ὑπέρ, “excés” + μετρον, “mesura”; defecte de qui només hi veu de lluny), diòptria (+ δια, “a través de”; unitat de potència d’una lent) o antílop (+ ἄνθος, “flor”; animal, semblant al cérvol, d’ulls florits o bells).

Per a veure, els grecs tenien un altre verb, βλέπω, d’on tenim blefaritis (inflamació de de les parpelles) o ablèpsia (sinònim de ceguera). Realment els sentits són un autèntic festival etimològic.

Aquí teniu una entrada de l'intessant blog del dermatòleg Xavier Sierra dedicat al sentit del tacte. I aquest està dedicat als tatuatges.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px