Banner Top

Apologia del dubte

Article publicat a l'Ara Balears (02/02/2018)

En temps de veritats absolutes és bo reivindicar el dubte com a instrument clarificador de la complexa realitat. “Sóc humà i hi ha moments que també jo dubto”, ha dit el president Puigdemont davant la filtració d’un missatge privat seu on reconeixia el triomf de la Moncloa en el procés català.
 
Al segle V aC, Sòcrates, el pare de la filosofia, afirmà que el dubte és consubstancial al coneixement. “Només sé que no sé res”, etzibava als seus interlocutors per animar-vos a desfer-se dels seus prejudicis a l’hora de tractar una qüestió. El primer màrtir de la democràcia atenesa insistia en la necessitat de fer-se preguntes: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda”. Seguint el seu mestratge, Aristòtil també féu una cura d’humilitat intel·lectual amb unes quantes cites per emmarcar: “Saber dubtar és el principi de la filosofia”; “L’ignorant afirma; el savi dubta i reflexiona”; "Els grans coneixements provoquen els grans dubtes". Cal no defallir. “Sempre cerca la veritat”, ens esperonava al segle II dC el filòsof Diògenes Laerci.

Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
Quin gran nom! Aquesta és la seva història.
 
Al segle XVII Francis Bacon, el tòtem de l’empirisme britànic, tampoc s’està d’enarborar la bandera de la hesitació: "El dubte és l'escola de la veritat"; “Si un comença amb certeses, acabarà amb dubtes, però si es conforma de començar amb dubtes, aconseguirà acabar amb certeses”. Un coetani seu, el francès Descartes, convertí fins i tot el dubte en el seu mètode filosòfic: Cogito ergo sum (“Pens, per tant, existesc”). Amb aquesta premissa, la veu cantant del racionalisme constatà que l’única certesa que tenim és que, des del moment que pensam, existim. Sí que podem dubtar, en canvi, del que percebem a través dels sentits. És el tòpic literari del  ludibrium oculorum (“l’engany dels ulls”), reversionat pel mateix Descartes com a De omnibus dubitandum (“De tot s’ha de dubtar”).
 
Al segle XVIII la Il·lustració es proposà treure l’ésser humà de la seva minoria d’edat al crit de Sapere aude (“atreveix-te a saber!”). El filòsof alemany Immanuel Kant havia rescatat de l’oblit la punyent cita horaciana amb la intenció de sacsejar les consciències més conformistes i acrítiques de la seva època. Un col·lega seu, el francès Voltaire, apostà pel dubte científic: “La ignorància afirma o nega rotundament; la ciència dubta”. La ignorància és atrevida, deim avui; i no té sentit del ridícul, hi podríem afegir.
 
Aprenem gràcies a qui ens contradiu. Així doncs, les veritats absolutes inapel·lables són ben poc enriquidores. El poeta nord-americà Charles Bukowski, mort el 1994, féu el següent diagnòstic d’una societat que, de manera incondicional, s’aferra a sòlides conviccions en l’era líquida de Bauman: “El problema amb el món és que les persones intel·ligents estan plenes de dubtes, mentre que els imbècils estan plens de certeses”.

Paraula de Charles Bukowski
Paraula de Charles Bukowski
 
És a l’escola on la vacil·lació és imprescindible, tant per part dels alumnes com per part dels docents. “Aprendre a dubtar és aprendre a pensar”, afirmava Octavio Paz. “Sempre que ensenyis, ensenya alhora a dubtar del que ensenyes”, recalcava Ortega y Gasset. L’escola ha de ser un espai de rebel·lió intel·lectual. És l’únic reducte que ens queda per combatre l’homogeneïtzació mental que ens vol imposar l’ statu quo mitjançant els seus ressorts mediàtics i judicials.
 
Un acèrrim defensor del dubte pedagògic i honest és el professor Xavier Díez. Així de clar s’expressa des del seu combatiu blog “Espai de dissidència”: “La filosofia, les humanitats serveixen per generar-nos dubtes, que és una manera de convertir-nos en éssers humans en la profunda dimensió de l’ànima, i allunyar-nos de la foscor de la ignorància. [...] Com a professor, crec que és una obligació inocular el virus del dubte als nostres alumnes, a entrenar el seu escepticisme, a desconfiar del poder, a inspirar hostilitat respecte a les grans idees i a promoure el menyspreu contra aquell poder que requereix de la por i la repressió per assegurar-ne l’obediència. [...] Em plau la gent que dubta, perquè viure en el dubte és preferible a arrossegar-se sota les grans mentides que, dia sí, dia també, tracten d’imposar-nos”.
 
El pes de pensar d'
El pes de pensar d' "El pensador"

En els clàssics ja trobam grans apologies del dubte. És el cas de la tragèdia “Antígona” de Sòfocles (segle V aC). Hèmon, promès de l’heroïna tebana, adreça les següents paraules al seu pare, el tirà Creont:
 
"No t'obstinis a tenir una sola opinió irremovible: que només és correcte allò que tu dius, i no res més. Aquell, doncs, qui creu que és l’únic que pensa assenyadament o que té una llengua o una ànima com ningú, quan és posat a prova, tothom el troba buit. No és cap vergonya que un home, per savi que sigui, aprengui incessantment i que no mostri excessiva intransigència. Mira els arbres que hi ha en la llera dels rius torrencials: els que es dobleguen salven les seves branques, mentre que els que oposen resistència són arrencats de soca-rel [...]. Apaivaga, doncs, la teva ira i muda el teu parer”.
 
Per dubtar és imprescindible saber riure’s dels nostres propis dogmes terapèutics. Cap idea és sacrosanta. "Desconfia de qui no riu mai. No són persones serioses", diu una cita atribuïda a Juli Cèsar. I mentre dubtam sobre tot plegat amb un bon somriure a la cara, podem taral·lejar Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”.

Amb motiu del Dia Mundial de la Filosofia (tercer dijous de novembre), a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (22/11/2016), reflexion sobre "Per què és important pensar?"



Articles del web relacionats:
El pes de pensar
- Sapere aude?
-
 Els matemàtics són els millors aprenents
-
 Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
Paraules amb coneixement
Per què l'òliba és el símbol de la filosofia?

El mite de l'adoctrinament

Article publicat a l'Ara Balears (05/01/2018)

Totes les nacions s’alimenten de mites. En aquesta tasca, però, l’espanyola pot arribar a límits molt grotescos. Ja ho advertí el 1938 George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, un llibre on l’escriptor britànic narrà la seva experiència durant la guerra civil: “Ja de jove m’havia fixat que cap diari conta mai amb fidelitat com succeeixen les coses. Ara bé, a Espanya, vaig veure per primera vegada notícies de premsa que no tenien cap relació amb els fets, ni tan sols la relació que es pressuposa en una mentida corrent [....]. En realitat vaig veure que la història s’escrivia, no des del punt de vista del que s’havia esdevingut, sinó des del punt de vista del que hauria d’haver passat segons les diferents ‘línies de partit’ [...].  Aquestes coses em semblen aterridores, perquè em fan creure que, fins i tot la idea de veritat objectiva està desapareixent del món”.

Vuitanta anys després, en ple procés català, Orwell podria subscriure la mateixa cita pel que fa a un nou mite de l’espanyolisme que avui enarbora un desbocat Ciudadanos: la convivència està en perill per culpa del suposat adoctrinament en l’odi cap a Espanya que practiquen els professionals de l’escola pública en català. A les Balears, els subalterns de la crispada formació taronja, Xavier Pericay i Olga Ballester, tampoc no han dubtat a atiar una polèmica que, tanmateix, el nacionalespanyolista José Ramon Bauzá ja va perdre estrepitosament.

Toni Cantó, ell no adoctrina
Toni Cantó, ell no adoctrina
 
Amb Cs, la distòpia que reflectí Orwell a la seva novel·la “1894” ja s’ha fet realitat. Diputats com Albert Rivera o Toni Cantó s’erigeixen en portaveus del “ministeri de la veritat” que, amb una “neollengua” pròpia, manipulen la realitat d’acord amb els seus interessos patriòtics. Així, els docents “infectats de catalanofília” són acusats d’ “abusar intel·lectualment” de menors, de rentar-los el cervell.
 
Un militant combatiu contra tanta demagògia és el professor barceloní Xavier Diez, autor de l’interessant bloc “Espai de dissidència”. “Si es fessin -assegura- proves PISA sobre cinisme polític, Espanya encapçalaria la llista, i alguns dels líders i ideòlegs de Cs, passejarien pel món com els gurús influents, com els finlandesos del populisme fent conferències arreu, sobre com atacar un col·lectiu tan respectat com els docents”.
 
És curiós veure com “Ciudadanos” sobredimensiona el paper d’adoctrinadors dels professors. Díez, però, assegura, però, que la seva influència és més aviat limitada: “El sistema educatiu, contràriament al que molts pensen o somien, no té la capacitat de modelar els marcs mentals dels nostres alumnes. Tots aquells que ens hi hem dedicat anys, no triguem a saber que hi ha agents molt més poderosos que l’aula: la família, els mitjans de comunicació, l’star system, els amics, i sobretot, la realitat immediata. La majoria de l’independentisme organitzat és fornit per gent que va conèixer l’escola franquista i que va ser escolaritzada en `la lengua del imperio´”.

Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
Xavier Pericay i Olga Ballester, de Ciudadanos a Balears
 
Certament, els nins i els adolescents no són caps buits. No es creuen tot el que els diuen els docents, encara que siguin veritats científiques. Sempre sol pesar més la informació que els arriba del seu entorn més proper. En són una bona prova els joves jihadistes dels atemptats a Catalunya de l’agost passat. La veu adoctrinadora del seu imam anul·là la dels professors “catalanistes”.
 
La neutralitat ideològica en l’ensenyament no existeix. El pensament políticament incorrecte és imprescindible per fomentar el tan desitjat esperit crític. En qualsevol cas, allà on de veritat, en paraules de Cs, hi ha “corrupció intel·lectual” amb menors és a les escoles concertades catòliques, que pagam tots nosaltres. D’elles, però, el partit d’Albert Rivera no diu res perquè el que realment interessa és recuperar l’anhel recentralitzador de l’exministre Wert d’ “españolizar a los niños catalanes”.

 

Wert ho tenia clar
Wert ho tenia clar

L’adoctrinament no és el problema de l’educació. Sens dubte, fan molt més mal les retallades pressupostàries, les ràtios elevades amb alumnes amb necessitats educatives especials o l’abandonament escolar provocat pels cants de sirena del sector turístic. Tota la resta són mentides, mites, al servei del nou patriotisme ibèric de Cs, que compta amb la complicitat del periodisme d’Estat i de l’esquerra intel·lectual.

En defensa de l’ortodòxia espanyolista, el partit taronja s’ha sabut apropiar bé del franquisme sociològic que, quaranta-dos anys després de la mort del dictador, cap partit de la modèlica Transició s’ha preocupat d’extirpar. Les acusacions d’adoctrinament són la millor arma per acabar de sotmetre les colònies sospitoses de ser poc espanyoles.

Paral·lelismes interessants

 

Mentrestant, aquesta setmana el món ha tornat a deixar en evidència #Francoland. Durant aquest gener més de 400 instituts d’Estats Units celebraran un dels debats més importants del curs acadèmic. Hauran d’argumentar a favor o en contra de la següent pregunta: “Espanya, ha de concedir la independència a Catalunya?”. A les nostres escoles, aquest debat del tot “adoctrinador” ja seria tipificat com a delicte d’odi per aquells que més odi es dediquen a atiar de manera tan irresponsable.

Aquí teniu una cita de Margaret Mead: "S'ha d'ensenyar als nens com pensar, no què pensar".

Aquí teniu un interessant article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Escuelas bajo sospecha"".

Paraula de Robespierre
Paraula de Robespierre

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



Aquí teniu la intervenció al Congrés del diputat de Ciudadanos Toni Cantó. Parla sobre la moció de Cs contra l'adoctrinament a les escoles catalanes:




I aquesta és la contundent rèplica de Joan Mena, de Podem:



Aquí teniu un petit vídeo que ens ha fet el meu exalumne Alejandro Lopez Murano sobre l'adoctrinament a les escoles:


I aquí teniu el famós gag del Polònia sobre el Wert adoctrinador:



Curiosament la pel·lícula "La ola" desmunta la meva tesi sobre l'adoctrinament. Aquí teniu el tràiler:




Articles del web relacionats:

- Francoland
- Jo adoctrín
- En nom de l'odi
- L'etern retorn del Gran Germà

Aquí teniu uns articles de Sebastià Alzamora que parla sobre l'adoctrinament a les escoles:
- Adoctrinem-nos molt!
- El que més odien és la llengua
- Que us adoctrini la iaia
- Contra els adoctrinadors
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px