Zeus, el déu de la voracitat sexual
Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 
 

Tanmateix, Zeus no estava fet per al matrimoni. Hera estava ben assabentada de les seves infidelitats. Al cant XIV de la Ilíada, però, hi ha un fragment on la deessa olímpica utilitza els seus encants per tornar-lo a seduir. Ho fa amb la intenció de mantenir apartat el pare dels déus de la guerra de Troia en un moment en què Posidó es posiciona a favor dels grecs. Així, Hera, ben vestida i untada amb oli d’ambrosia, es presenta al mont Ida. Zeus, quan la veu, torna a sentir el desig de la primera vegada. Li demana que es quedi amb ell a l’ida i davant seu repassa, de manera descarada, totes les dones que ha desitjat. Aquest és el fragment (313-328) en traducció de Pau Sabaté:

 

“Hera, allà pots anar-hi més tard; ara queda’t i vine,
i gaudim tots dos de l’amor colgats ben a prop l’un de l’altre,
que mai abans el desig d’una dona o d’una deessa
no m’ha domat el cor vessant-se’m pel pit tant com ara,
ni tan sols quan em va venir el desig de la dona d’Ixíon
que va parir Pirítous, que en seny amb els déus s’igualava;
ni de Dànae de bells turmells, la filla d’Acrisi,
que va parir Perseu, que destacava entre els homes;
ni de la filla de Fènix, que lluny n’arriba la glòria,
que va parir-me Minos i el qui val per un déu, Radamantis;
ni tampoc de Sèmele, ni tampoc d’Alcmena, allà a Tebes,
que va tenir Hèracles, un fill de freixures valentes,
i Sèmele va tenir Dionís, dels mortals alegria;
ni de Demèter, la sobirana de trenes boniques;
ni de Leto plena de glòria, ni tampoc de tu, que m’ets dona,
tant com ara et desitjo i el dolç deler se m’emporta”.

 

A l’hora de jeure junts, per evitar que la resta dels déus els veiessin, Zeus escampa un nigul d’or al voltant de l’Ida. En consumar el desig carn, Hera, amb l’ajuda del déu Son, aconsegueix que el seu marit quedi dormit, de manera que el seu germà Posidó té via lliure per ajudar els grecs en la guerra de Troia.

 

Metamorfosis

Zeus sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

 

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.
 

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

 

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

 

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

 

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

 

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Jean Baptiste Marie Pierre Junon trompant Jupiter avec la ceinture de Vénus, 1748wikicomons

Juno triomfant Zeus (Jean Baptiste)

 
Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 

Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. 
 
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia

Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

 

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.

 

Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

 

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

 

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

 

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d’Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

Zeus, igual que Hèlios (el “Sol”), fou considerat com l’ull del món. Així és presentat en diferents textos: “Ho veia tot i tot ho comprenia” (Treballs i dies, d’Hesíode) o “Zeus és qui veu la fi de totes les coses” (Elegia a les muses, Soló).

 

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.

 

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra dedicat a la figura de Zeus. Està centrat en el seu principal atribut, el llamp.

Aquest vídeoclip és molt il·lustratiu sobre qui era Zeus:

 

Articles del web relacionats:
L’univers simbòlic dels mites
Qui gaudeix més del sexe?
Titànic, la maledicció d’un nom
Helena, l’adúltera més famosa
Muses inspiradores
Feministes amb complex de Diana
– Bellesa apol·línia
Atena o el maldecap de la saviesa
Compte amb els amfitrions!
Dionís, el déu de les orgies
Dies divins
La rara anatomia dels centaures
El rapte d’Europa
Meduses que petrifiquen
Homosexualitat i mitologia
Mart, el déu de les arts marcials
La guerra de sexes

No Comments

Leave a Reply

Esta web utiliza cookies propias y de terceros para su correcto funcionamiento y para fines analíticos. Al hacer clic en el botón Aceptar, acepta el uso de estas tecnologías y el procesamiento de tus datos para estos propósitos. Configurar y más información
Privacidad