Banner Top

Epilèpsia, la malaltia sagrada

L’epilèpsia és un dels trastorns neurològics crònics més antics de la història. Es caracteritza per atacs, sobtats i breus, que provoquen la pèrdua momentània de la consciència. Etimològicament, és una malaltia que “et posseeix el cos”. Així ho indiquen les seves arrels gregues: ἐπι (“sobre”) i λαμβάνω (“agafar”). A causa de les convulsions que genera, els grecs la consideraven una malaltia sagrada (morbus sacer, en llatí), on els déus posseïen el cos de la persona afectada.

Al segle V aC Hipòcrates, el pare de la medicina, en el seu tractat La malaltia sagrada ja s’encarregà de combatre aquesta concepció divina de la patologia, que preferí anomenar com la “gran malaltia”. Un altre nom que rebria seria la malaltia hercúlia (morbus herculeus) en al·lusió a la força que desenvolupaven els epilèptics durant un atac, comparable amb la del gran heroi mitològic. Entre els romans, en canvi, fou coneguda com a morbus comicialis (“la malaltia de les eleccions”). Es deia així perquè si, quan hi havia eleccions, un dels candidats era sorprès per un atac epilèptic, l’acte se suspenia. També, però, hi hagué autors que l’anomenaren la “malaltia de la lluna” en observar que moltes crisis epilèptiques es produïen en lluna plena.

Sant Valentí, el patró dels epilèptics
El cristianisme considerà que els epilèptics estaven posseïts pels dimoni. Entre els nombrosos sants que s’invocaven per curar-los hi havia sant Valentí. És així com, a partir de l’edat mitjana, trobam moltes representacions del sant dels enamorats amb convulsos fidels exorcitzats als seus peus, expulsant dimonis per la boca.

Sant ValentíFresc de Sant Valentí a Alemanya (1740), on apareix un nin epilèptic expulsant dimonis

Durant molts d’anys els pacients d’epilèpsia foren víctimes d’un estigma social. Se’ls tractava com si fossin leprosos o com si tinguessin la pesta. Aquesta estigma encara perdura, malgrat que al segle XIX es va descartar definitivament la seva concepció demoníaca –s’imposà així la teoria neurològica ja defensada a l’antiguitat per Hipòcrates.

Un dels més famosos genis epilèptics va ser l’escriptor rus Fiodor Dostoyevsky (1821-1881). Els protagonistes de moltes de les seves novel·les pateixes la seva mateixa malaltia. Altres il·lustres personatges epilèptics de la història foren Alexandre Magne, Juli Cèsar, Napoleó i Lord Byron.

Bogeria
A l’antiga Grècia, l’epilèpsia era una forma de bogeria o μανία. Dionís, el déu de l’èxtasi, provocava aquest estat l’alienació mental en les seves seguidores, que s’anomenaren precisament mènades (o bacants). L’arrel μανία ens ha regalat nombroses paraules com piròman (+ πῦρ, “foc”), megalòman (+ μέγας, μεγάλη, μέγα, “gran”) o melòman (+ μέλος, música).

A l’oracle de Delfos, consagrat a Apol·lo, la sibil·la també experimentava una espècie de bogeria o de delirium tremens. En el seu cas rebia el nom d’èxtasi (εκ + ἴστημι, “aixecat fora del cos”). L’assolia a través de la ingesta d’herbes  psicotròpiques o mitjançant la inhalació dels gasos que emanaven de les parets de la cova des d’on feia les seves prediccions. A continuació la consciència de la pitonissa dèlfica era posseïda per Apol·lo en un nou nivell que es coneixia com a entusiasme (“posseït per la divinitat”, εν + θεός). Era el moment en què el déu de l’endevinació comunicava a la seva mèdium la resposta de les consultes que atenia.

Sibilla Delfos CollierSibil·la de Delfos (Collier)

L’etimologia de l’exclamació espanyola “olé” també podria tenia un rerefons maníac. Una teoria la vincula amb el crit allah (“Oh, Déu!”) que antigament pronunciaven els musulmans en reunir-se al voltant d’una persona “posseïda”. Quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta interjecció passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

Articles del web relacionats

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px