Banner Top

Els goliards dels Carmina Burana

Durant l’Edat Mitjana, el llatí s’anà desmembrant en les llengües romàniques. Aleshores només es mantingué, de forma més o menys artificiosa, com a llengua administrativa, de la ciència i de la filosofia. El seu reviscolament, però, com a llengua del poble es produí a mans d’uns personatges singulars, els goliards. Eren una mena de trobadors del Nord, que empraven la llengua de Ciceró per fer broma, per cantar a la primavera o a l’amor.

Molts goliards eren clerici vagantes, monjos i frares exclaustrats. Es tractava d’una orde religiosa burlesca, presidida pel llegendari Arxipoeta bisbe Golias –d’aquí que els seus seguidors fossin coneguts com a goliards. Tant per les seves creacions com pel seu estil de vida, aquella ordo vagorum va formar la primera contracultura del seu temps, és a dir, la cultura underground (avant-la-lettre) del seu temps.

1200px Monk sneaking a drink

Arxipoeta bisbe Golias

Els goliards no eren persones incultes. Estaven dotats d’una alta formació humanística que havien après als convents. Foren els primers que independitzaren la música de les funcions litúrgiques. Una de les seves creacions més típiques varen ser els Carmina Burana (pronunciat com Cármina, és el plural llatí de carmen, “poema”, “cançó”). Eren un conjunt de 228 textos medievals (probablement del s. XIII) que inclouen poemes, petits quadres escènics dialogats, cançons, etc. La majoria estan escrits en llatí, llevat d’alguns en alt alemany medieval. El manuscrit va ser trobat el 1803 al monestir bavarès de la ciutat de Buern (d’aquí el nom). Foren editats per primer cop per Andreas Schmeller el 1847.
 
Carl Orff
Els Carmina Burana contenen algunes melodies amb indicació dels pneuma (notes musicals) sense línies, és a dir, notació anterior a l’ús de pentagrames que fixen els intervals. Aquestes composicions es feren populars gràcies a la música de Carl Orff (Munich, 1895-1982). El 1937 l’autor alemany, conegut pels seus mètodes de pedagogia musical, va escriure la gran cantata escènica sobre una selecció de 24 textos originals. Ho feu en una versió molt efectista per a coral i orquestra simfònica.

carmina burana libroCarmina Burana

Els textos escollits per Orff s’agrupen en tres blocs: la Primavera, la Taverna, i la Cort de l’Amor, amb un pròleg (el conegut O Fortuna velut Luna...) i un final. A més dels Carmina Burana, el compositor de Munich va musicar poemes de Catul, Catulli Carmina (1943), i el Triomf d’Afrodita (1950), que formarien una mena de trilogia. La música dels Carmina Burana ha estat utilitzada a algunes pel·lícules, com Excalibur (John Boorman, 1981), entre altres. També l’hem poguda sentir a spots publicitaris i documentals.

Aquí teniu el fragment d'In taberna quando sumus:

I aquí teniu el fragment d'O Fortuna:

Articles del web relacionats:
- La vida és sort
L'origen clàssic de la música
Muses inspiradores
A l'orfeó amb Orfeu
Bob Dylan, el nou Homer
L'origen grec de l'himne americà
L'òpera, la resurrecció de la tragèdia grega
- Guapo és un vi insípid
Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida penja d'un fil

L’òpera, la resurrecció de la tragèdia grega

A partir del segle XVI el teatre grecoromà es tornà a representar gràcies a la tasca de difusió cultural de la impremta, inventada un segle abans. Aleshores, però, els erudits del Renaixement partien d’una idea equivocada: creien que les tragèdies clàssiques eren cantades en totes les seves parts. S’oblidaren, per tant, de l’important paper que hi jugava la dansa, tal com apuntà Aristòtil en la seva Poètica. Fou així com sorgí l’òpera (del llatí opus, operis, «obra»)en un intent de restauració moderna de la tragèdia grega.

La principal temàtica que s’adoptà per a l’ocasió fou la faula pastoril. Dafne, de Rinuccini, és la primera òpera de la qual tenim notícia –s’estrenà a Florència el 1597. L’òpera, però, que contribuí més a l’èxit i difusió del nou gènere va ser Orfeu, de Monteverdi, portada a l’escena el 1607.

Claudio Monteverdi

Claudioa Monteverdi

Tanmateix, totes aquestes representacions fracassaren en el seu intent de ressuscitar l’antiga tragèdia grega: no hi havia competició agònica entre diferents dramaturgs, ni es feien en forma de trilogies, ni hi havia una comunió entre dansa, música i cor; ni es composava amb cap finalitat politicosocial. A més, el públic d’aleshores era molt elitista i no heterogeni com a l’antiga Grècia.
 
Wagner
El primer intent seriós de reproduir amb la màxima fidelitat la tragèdia grega arribaria de la mà de l’alemany Richard Wagner (1813-1883). Natural de Leipzig, Wagner pretenia acabar amb una òpera enfocada al simple divertiment i al guany econòmic. Es proposà construir un nou model artístic més proper a la tragèdia grega i que, com aquesta, servís d’instrument de cohesió social, en el seu cas, entre la ciutadania alemanya.

216px RichardWagner

Richard Wagner 

Wagner també va donar molta d’importància a la dansa, de manera que recuperà la combinació entre llenguatge, dansa i música, els tres pilars de la tragèdia clàssica. Amb tot, encara hi hagué diferències amb la tragèdia grega que no es pogueren solucionar.

A la Grècia clàssica es representaven unes quantes obres i aquestes obres ja no es tornaven a representar més al “Teatre de Dionís”. En canvi, les obres de Wagner  es representaven al seu “Santuari de Bayreuth” any rere any i sense competir amb ningú. Aleshores tampoc no s’optà per reincorporar els coturns i la màscara, elements també singulars de la tragèdia clàssica.

bacchaitk372

Tragèdia clàssica

Aquí teniu un blog molt interessant titulat "Òpera amb referents".

Aquí teniu un àudio de Catalunya Ràdio que parla sobre els orígens de l'òpera a Itàlia.

I aquí teniu un vídeo d' "Òpera en texans", de TV3, dedicat al naixement de l'òpera:

Articles relacionats:
Muses inspiradores
A l'orfeó amb Orfeu
- L'origen clàssic de la música
L'origen grec de l'himne americà
La vida és teatre
- La vida com a tragèdia

Cabines asfixiants

Article publicat a l'Ara Balears (14/09/2018)

La nostra crònica sentimental suma una nova pèrdua. Telefònica ja té el vistiplau del Govern central per acabar de retirar dels carrers totes les cabines que encara queden de l’època en què la comunicació era considerada un servei universal. Ara, en l’era de la hiperconnectivitat, fins i tot ja podem veure un vagabund demanant almoina amb un mòbil aferrat a l’orella. El capitalisme ha sabut estendre bé els seus tentacles. Ja hem deixat enrere aquells temps en què, per falta de monedes, ens quedàvem amb la paraula a la boca.

Les cabines eren els petits temples de la paraula. Tancat entre quatre vidres, tenies la intimitat i el silenci necessari per encetar el ritual de la comunicació, que avui s’ha dessacralitzat. Encara record l’impacte que em va produir veure una persona parlant pel mòbil pel carrer. Era l’any 1996 i em va semblar una obscenitat, un acte impúdic. Tanmateix, amb el canvi de mil·lenni, arribà la revolució tecnològica i ens convertírem amb petits déus exhibicionistes amb el do de la ubiqüitat. De sobte, el paisatge urbà s’omplí d’individus parlant tots sols i a tota hora mentre passaven pel davant d’uns habitacles que només associaven amb les fantàstiques pel·lícules de Superman o amb l’angoixant curtmetratge La cabina, estrenat a TVE el desembre de 1972.

cabina

Adéu, cabina

Aquesta obra mestra d’Antonio Mercero, amb guió de José Luis Garci, va estendre la claustrofòbia en una societat asfixiada ja pel franquisme. El seu protagonista és un home normal i corrent (el genial José Luis López Vázquez) que es queda tancat en una cabina d’un barri de Madrid. En qüestió de minuts, a l’altra banda del vidre, es troba envoltat de gent que l’observa, però que es manté indiferent a la seva desesperació. Uns fins i tot es riuen d’ells, d’altres (una minoria) l’intenten ajudar.
 
Igual que en El Procés o la Metamorfosi de Franz Kafka, José Luis López Vázquez es veu completament indefens davant el que li passa i en cap moment sap el motiu del seu tancament. Al final uns operaris s’emporten la cabina amb l’ocupant desconcertat i la deixen en un magatzem on hi ha altres cabines amb cadàvers a dins. El curtmetratge era, en realitat, un retrat social d’un país empresonat, necessitat d’aires de llibertat. El seu èxit en festivals internacionals obligà la franquista TVE a emetre-la, no sense, però, censurar-ne alguns fragments.

unnamed1

 
Ara ja no tenim cabines físiques que ens empresonin. Les presons, però, són els nostres cervells dipositaris de prejudicis estèrils. Ens comunicam més que mai, però no escoltam. Comunicam per damunt de les nostres possibilitats, sense que la qualitat de l’acte hagi millorat molt. Antigament la intimitat d’una cabina convidava a una conversa més pausada i reflexiva. Es mesuraven bé les paraules, com si fossin un bé escàs. A casa, el telèfon també estava ubicat en un raconet a mode de capella. El canvi ha estat bestial.
 
La cabina de Mercero igualment deixava entreveure amb encert els comportaments de l’actual societat de l’era de l’Smartphone. Hi trobam l’espectador mancat d’empatia que, davant la tragèdia, opta per treure el mòbil i gravar sense cap intenció d’intervenir-hi. També és fàcil reconèixer-hi l’individu atrapat en la bombolla de les xarxes socials, que, encara que l’haurien d’ajudar a projectar la seva veu, l’acaben reduint a un simple avatar. I fins i tot, en la nostra precària democràcia, José Luis López Vázquez s’identificaria amb el raper o el tuitaire dissident de torn, que, com el protagonista de La cabina, és víctima de les represàlies d’un statu quo amb olor de naftalina.

650 1462169252ndice

Il·lustració: Alba Domingo

Avui la cabina del franquisme ha estat substituïda per la cabina del capitalisme o de la nostra pròpia existència. Així reflexionava Mercero, mort fa quatre mesos, sobre el simbolisme del seu punyent curtmetratge: “Todos seres humanos tenemos muchas cabinas de las que tenemos que librarnos, hay cabinas del tipo moral, hay cabinas del tipo educativo, hay cabinas del tipo mental, cabinas económicas que nos aprisionan y yo creo que uno de los destinos del ser humano es irse librando, que la vida es un continuo liberarse de cada uno de sus propias cabinas para ser libre, espontáneo y ser feliz, cada uno tiene que intentar ver cual es la cabina que le aprisiona, en qué cabina está metido e intentar liberarse… ese es nuestro destino”.

Aquí teniu el curtmetratge:

Aquí teniu reflexions sobre la llibertat d'expressió.

Articles del web relacionats
- Esclaus de l'horror vacui
Mai més sol
Paraules letals
Paraules adulterades
Francoland?
- El capitalisme que ens decapita

 

Especulació immobiliària a Roma

Roma és considerada la primera gran cultura del ciment i del bloc. Amb una ciutat superpoblada –arribà al milió d’habitants en època imperial-, la majoria no vivia en mansions senyorials com les famoses domus de Pompeia, sinó en blocs d’apartaments de quatre o cinc pisos d’altura, coneguts com a insulae. Al seu interior s’amuntegaven els petits apartaments unifamiliars (cenacula) amb unes condicions de salubritat i seguretat tan pèssimes que era habitual que cada dia hi hagués incendis i esfondraments.

La ciutat eterna, per tant, distava bastant de la imatge majestuosa que d’ella ens ha venut Hollywood. Els autors antics la descriuen com una urbs plena de bullici, amb gent per tot i amb carrers molt estrets i bruts. Aquesta situació de caos fou aprofitada per Marc Licini Cras (115-53 aC), membre del Primer Triumvirat. No debades, segons Plutarc, gran part de la seva fortuna la féu com a especulador. I és que la fama que adquirí no vingué per ser qui derrotà el temible Espàrtac, sinó per ser el protagonista de les primeres “pilotades” immobiliàries dels que tenim notícia.

Laurence Olivier como Marco Licinio Craso en Espartaco

Sir Lawrence Olivier com a Cras (Stanley Kubrick, Espàrtac 1960)

Cras creà un cos de bombers que impedia que altres apagassin el foc dels habitatges sinistrats fins que la venda quedàs formalitzada per un preu molt baix per després tornar-hi a edificar –a vegades fins i tot eren els seus propis bombers els qui provocaven l’incendi. Si el propietari no volia vendre-l’hi, deixaven que la casa es cremàs del tot. Així Cras es convertí en l’amo de gairebé tot Roma. Per evitar ser denunciat, sempre actuava a través d’intermediaris.

El gran especulador del caput mundi també creà un equip de 500 esclaus arquitectes i constructors que es dedicaven a apuntar els edificis i a treure els enderrocs. Després els llogava o els venia. No feia edificis nous, ja que assegurava que, tenint en compte els incendis i esfondraments que hi havia cada dia, “els aficionats a la construcció s’arruïnen ells mateixos sense necessitat d’enemics”.

maqueta roma

Maqueta de Roma

Cras arribà a ser tan ric que el seu nom, com actualment passa amb el cognom Rockefeller, es convertí en sinònim d’adinerat. Gràcies a la seva enorme fortuna també actuà de prestador amb interessos altíssims. Ironies del destí, tingué un final tràgic. Segons l’historiador Dió Casi, quan Cras fou capturat pels parts després de la batalla de Carras (actual Turquia), aquests li feren beure or fos per aplacar la seva insaciable set de riqueses.

craso muerte 644x362

Mort de Cras, quadre del segle XVI de Lancelot Blondel

En aquest article teniu més informació sobre Cras.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/06/2018), reflexion la condició corrupta de la naturalesa humana:

Articles del web relacionats:
- Arrels clàssiques de la corrupció

Insults a l'antiga Roma

Sembla que, de l’antiga Roma, la política actual també n’ha heretat els insults. Així es desprèn d’una nova investigació de Martin Jehne, professor d’Història Antiga de la Technische Universität Dresden (en Alemanya). Segons l’expert alemany, l’objectiu de l’insult era el mateix que ara: destruir la credibilitat del contrari i atreure l’audiència. Aquesta estratègia, però, també podia ser contraproduent si l’audiència es posava de part de la persona que rebia els improperis.

Era habitual que els polítics romans acusassin els seus oponents de mantenir relacions sexuals a canvi de doblers. La pitjor, però, acusació que podia rebre algú era la de ser poc viril, és a dir, d’actuar com a passiu en una relació amorosa –l’homosexualitat no estava mal vista, sinó el fet d’exercir el rol passiu i de ser objecte, per tant, de la paedico (“donar pel cul”). En l’àmbit sexual també era reprovada la persona que feia una irrumatio (“mamada”) –el que se’n beneficiava, en canvi, quedava lliure de crítiques.

mes insults

Tanmateix, els polítics romans no només recorrien als insults de caràcter sexual. N’hi havia d’altres tipus. Vet aquí, alguns exemples:
  • Nebulo: “ets un tros de fems”.
  • Vappa ac nebulo: “escòria”.
  • Stulte: “estúpid”
  • Fatue: “beneit”
  • Matula: “inútil”
  • Bucco: “boques”
  • Ructose: “bossa d’eructes”.
  • Ructabunde: “bossa de pets”.
  • Scelerum caput: “cap de delictes”
  • Sceleris plenissime: “ple de crim”.

Aquí teniu un llistat d'insults a l'antiga Roma elaborat per Laura Gibbs.

Aquí teniu més informació sobre insults a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
Puritanisme a Roma?
- Els romans ja perdien oli
Neró, el pioner del matrimoni homosexual a Roma
- Fills electorals de Roma
Imbècils senils?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px