Banner Top

La hipersexualització de l’escola

Article publicat a l'Ara Balears (06/07/2018)

Festa de graduació de segon de batxillerat a un institut de Mallorca. Després dels parlaments protocol·laris de professors i alumnes, per concloure l’acte surt una alumna a interpretar una peça de dansa. Amb el seu company de ball, tal com si fos una “femme fatale”, no atura de fer moviments obscens mentre sona una música celestial. Els professors senten vergonya aliena. Pensen que no és el lloc adequat per a aquell ball. En acabar, tothom aplaudeix amb entusiasme.

Dues setmanes després, toca la festa de fi de curs d’ESO i de primer de batxillerat. Sobre l’escenari moltes al·lotes exhibeixen una vestimenta molt ajustada al ritme de frenètiques cançons estiuenques. Al cap d’una setmana és el torn de les escoles. Davant d’uns pares cofois, cada grup de nins fa gala dels coneixements adquirits durant l’any. Es preparen les nines de sis anys de l’activitat extraescolar de “hip hop”. Amb la cara pintada com si fossin ja adolescents, comencen a ballar al so d’una cançó amb una tonada desconcertant: “Mete, saca, mete, saca, mete, saca... la pierna”. Els pares es miren estupefactes mentre les nines continuen ballant alienes a l’erotització de les seves innocents vides.

Enguany l’IES Puig de sa Font de Son Servera ha hagut de gestionar un problema que, vist el recorregut exposat, es comença a gestar a la infància. S’ha negat a imprimir la imatge guanyadora del tradicional concurs d’agendes escolars. La seva autora, una alumna de 3r d’ESO, ha dibuixat dues al·lotes tatuades i semidespullades. Amb bragues i sostenidors, apareixen assegudes en actitud sensual, envoltades de llibres. És una còpia d’una sèrie de l’artista americà Joel Santana sobre diferents princeses Disney. Tot i que “es tracta d’una gran obra artística”, la direcció del centre l’ha volgut censurar perquè “no representa els valors que es volen traslladar als alumnes”.

agenda escolar

Agenda escolar de l'IES Puig de sa Font finalment censurada

La hipersexualització és un producte de la societat de consum i afecta tots els grups d’edat. En els últims anys, però, té com a principals víctimes les nines d’escoles i instituts, que malauradament es veuen obligades a cremar massa ràpid les seves etapes vitals. Ja de petites, a través de la televisió, el cinema i les xarxes socials, són bombardejades amb estereotips del tot masclistes. Són missatges que calen en el seu subconscient i que suposen una passa enrere important en la lluita feminista. Les “selfies” fent morrets són el màxim exponent de l’actual era del postureig sexista. No som davant una moda innòcua.

Personalment, com a professor, consider que una adolescent queda més estigmatitzada amb uns pantalons molt curts que no pas amb un vel al cap, com passa amb les musulmanes. No debades, aquesta vestimenta, poc adequada tractant-se d’una aula, ajuda a emfatitzar l’atractiu sexual de les al·lotes en relació als al·lots, els quals compten amb l’aixopluc de la societat capitalista patriarcal. Els psicòlegs recorden que la vida centrada en la mirada de l’altre resta autonomia personal. A més, hi insisteixen, la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot plantejar seriosos problemes en les seves futures relacions.

Abans s’intentava que una nina seguís els rols femenins de submissió a l’home a través de la repressió. Ara curiosament s’aconsegueix el mateix amb la seducció. Basta veure les novel·les “romàntiques” que consumeixen les noves “lolites”. En la saga “Crespuscle”, una al·lota es deixa xuclar la sang per un vampir. I a “Cinquanta ombres de Grey”, la seva protagonista cau rendida als encants d’un home meravellós, atractiu i ric, però sàdic i maltractador.

hipersexualitzacic3b3

Publicitat amb menors hipersexualitzades

Avui vivim submergits en una societat on la imatge està vinculada a l’èxit social i on la publicitat fa ús i abús de les imatges femenines de caire sexual per estimular el consum. És el que es coneix com a cossificació, una nova forma de violència. Així, per vendre un cotxe es fa servir una dona. L’objectiu és que l’home assimili el plaer de conduir amb el plaer de posseir una dona. També, però, hi una altra tendència que afecta les pròpies consumidores. La dona que compra una crema anunciada per una dona atractiva pensa que ella també ho serà. Aquesta falsificació de la realitat afecta sobretot l’autoestima de les més petites, que, descontentes del seu cos, poden acabar patint trastorns alimentaris.

L’escola pot fer una feina de contenció contra la hipersexualització de la infància. Tanmateix, la seva repercussió serà mínima davant l’omnipresent i omnipotent maquinària de l’era audiovisual. És lamentable, per exemple, que fa un any la revista nord-americana “W” inclogués l’actriu de la sèrie “Stranger things” Millie Bobby Bronw, de tan sols 13 anys, en una llista dels personatges més sexis de la televisió.

Sens dubte, som davant d’un tema que no s’ha d’abordar des de la beateria, sinó des de la convicció que la sexualitat és llibertat. Per garantir, però, la igualtat, el respecte i la dignitat entre gèneres, les nostres filles es mereixen una millor educació sexual amb la implicació de tots els sectors de la societat.

Aquí teniu la famosa escena de la desfilada de nines de la pel·lícula "Little Miss Sunshine":

 

Al final, però, la nina de la pel·lícula es rebel·la contra aquesta tirania de la bellesa:

 

Aquí teniu un reportatge d'El Periódico titulat "No són sexis, són nenes".

Aquí teniu la carta que va escriure una nina de 13 anys que va ser insultada per anar a l'institut amb uns shorts.

En aquest àudio l'escriptora Bel Olid parla sobre la hipersexualització infantil.

Aquí teniu un vídeo de l'activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie titulat "Per què tothom hauria de ser feminista?":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- El mite de la bellesa
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
-La dona, objecte de desig

Prendre partit

Article publicat a l'Ara Balears (15/06/2015)

Fa una setmana l’Auditori de Manacor va remoure més d’una consciència, sobretot entre els militants del PP. S’hi representava l’obra “Prendre partit” (1995), de Ronald Harwood, dirigida i interpretava en català per Josep Maria Pou. Està ambientada en l’Alemanya post-nazi de 1946, quan els vencedors de la Segona Guerra Mundial portaren a judici els col·laboradors del Tercer Reich.
 
El fil conductor és l’interrogatori, basat en fets reals, que un comandant nord-americà, el major Arnold, fa a Wilhelm Furtwängler, considerat el millor director d’orquestra de la seva generació. La confrontació entre aquests dos personatges serveix per reflexionar sobre el paper de l’intel·lectual en els règims totalitaris, sobre la complicada relació entre cultura i poder, i sobre conceptes com compromís i indiferència.
 
Amb l’arribada al poder de Hitler, Furtwängler es mantingué al capdavant de la Filharmònica de Berlín. Un camí ben diferent seguiren altres companys seus, que preferiren marxar del país. Davant dels retrets del militar inquisidor, el gran director d’orquestra alemany apel·la al seu patriotisme i assegura que només a través del poder alliberador i universal de la música podia combatre el nazisme: “Com a músic sóc més que un ciutadà, sóc un ciutadà que ha de rendir comptes al geni etern de la gran música. Sé que una sola interpretació d’una gran obra mestra és una negació més forta i més vital de l’esperit d’Auschwitz que qualsevol gest o qualsevol paraula. Els éssers humans són lliures a tot arreu on s’interpreti Wagner i Beethoven. La música els transporta a regions, on els torturadors i els assassins no els poden fer cap mal”.
 
Wilheim Furtwängler
Wilheim Furtwängler

A pesar d’aquesta bella declaració d’intencions, Furtwängler, acusat de divo i egòlatra, es deixà manipular per Hitler, que el posà com a exemple de la “superioritat moral i artística alemanya”. Gràcies, però, als seus contactes va poder ajudar alguns jueus a fugir del país. Això seria determinant perquè el Tribunal de Desnazificació l’absolgués de tots els càrrecs. La sospita, tanmateix, de connivència amb el nazisme sempre li pesaria com una llosa fins a la seva mort el 1954.
 
Salvant les distàncies, a casa nostra, durant aquests llarguíssims quatre anys de govern Bauzá hi ha hagut massa polítics del PP que s’han comportat amb la mateixa indiferència que Furtwängler. Així ho demostren els qui ara, davant dels estralls de la desfeta electoral, demanen el cap del líder a qui abans, empesos pel fanatisme, glorificaven fins a fregar el ridícul. Ells, però, contràriament al que passà amb el compositor alemany, no actuaven al servei d’un bé suprem com és la música, sinó al servei d’un altre bé més terrenal: el de la butxaca. Aleshores, intentant navegar entre dues aigües i rient les gràcies del seu esperpèntic mentor, el més important era tenir una cadira que els asseguràs un bon sou. Així, mentre venien la seva dignitat per un plat de llenties, presenciaven displicents la despersonalització de la seva estimada terra.
 
Havent-se manifestat ja les “majories silencioses”, antigament tan invocades, ara els còmplices de tant d’autoodi emparat en “lo nostro” es fan l’orni. La seva covardia no pot ser més patètica. És el que té prendre partit a qualsevol preu, sense valorar-ne les conseqüències. A pesar dels seus intents per rescabalar la seva trista imatge, una estigma tan deshonrós no hauria de ser tan fàcil d’esborrar. Basta fixar-se en Furtwängler, qui s’endugué a la tomba l’oprobi dels seus conciutadans.
 
En tot cas, esperem que el nostre poble, tantes vegades maltractat pels seus, no caigui un altre cop en l’amnèsia. Ara que estam deixondits convé mantenir viva la memòria per protegir la nostra autoestima de noves estamenejades. Estam, però, en mans del govern entrant. Té una feinada per endavant i moltíssimes esperances a gestionar. Del seu seny i responsabilitat dependrà que la dreta illenca no torni a ensenyar la seva pitjor cara. Els errors del passat no poden ser més alliçonadors. Ens hi jugam molt.

És molt recomanable aquest article de Francesc-Marc Álvaro titulat "Si es mira bé". Parla de la complicitat dels empresaris alemanys amb el feixisme.

Aquí teniu un vídeo sobre l'obra "Prendre partit" vista pels seus actors:



I aquí teniu una actuació de Furtwängler:

 

Aquí teniu una conserva amb Hanna Arendt. Parla sobre el nazisme i el paper dels intel·lectuals:

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px