Banner Top

Intel·lectuals destronats

Article publicat a l'Ara Balears  (16/06/2014)
 
Els intel·lectuals ja no estan de moda. Després del mestratge de Sòcrates al segle V aC, al segle XVIII seria el francès Voltaire qui ressuscitaria la figura del pensador al servei de la veritat i la justícia. Així ho demostrà en l'affaire Calas, on defensà un modest comerciant que, per la seva condició de protestant, fou condemnat a mort pel Parlament de Toulouse, acusat d’haver assassinat un fill seu que volia convertir-se al catolicisme. Tanmateix, el terme intel·lectual no seria encunyat fins a les acaballes del segle XIX per al·ludir a aquells que, com el novel·lista Émile Zola, havien criticat l’affaire Dreyfus.
 
El 1894, el Ministeri de la Guerra francès acusà el capità Alfred Dreyfus de traïdor per passar documents secrets als alemanys. Dreyfus, alsacià d’origen jueu, fou deportat a una illa de la Guaiana francesa. Més tard la justícia militar descobrí que el culpable era un altre oficial, però ho ocultà. Aleshores, els serveis secrets es dedicaren a fabricar proves que incriminassin encara més Dreyfus. Aquesta conxorxa seria descoberta per Zola. El gener de 1898 publicà en un diari un carta dirigida al president de la República amb el famós títol J’acusse!”.

J'accuse, Zola
J'accuse, Zola
 
A causa d’aquest escrit, el novel·lista francès fou encarcerat durant un any. Després d’haver pagat una elevada multa, s’exilià a Anglaterra. Quatre anys després moriria asfixiat a la seva casa parisenca. L’escriptor havia rebut nombroses amenaces de mort i se sospità que qualcú li podria haver tapat la xemeneia. La justícia finalment li donà la raó i Alfred Dreyfus fou rehabilitat el 1906. Zola també seria rehabilitat pels seus ja que el 1908 les seves cendres foren traslladades al Panteó de París, on descansen els prohoms de la pàtria francesa.
 
L’actitud de l’intel·lectual compromès que encarnava Zola seria reprès per altres paisans seus com Albert Camús, que fustigà tota manifestació de totalitarisme, fos nazi o comunista. Michel Foucault i la cèlebre parella formada per Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir també tingueren molt a dir durant el moviment estudiantil del maig del 68. Avui la societat no vol saber més de “tòtems intel·lectuals”. Per al politòleg francès Alain Minc, autor del llibre Una historia política de los intelectuales (Duomo, 2012), el futur està en mans dels “e-intel·lectuals”. I és que la irrupció d’aquest gran bany democràtic que és Internet ho ha canviat tot. El monopoli del coneixement ja no està en mans d’una reduïda elit, sinó de “petits intel·lectuals”. Al seu costat hi ha els coneguts com a “opinadors professionals”, els tertulians que diàriament pontifiquen des dels mitjans de comunicació sobre qualsevol tema i sense cap mena de rubor. Enmig de tant de renou i de tanta infoxicació, mereixen una menció a part els economistes, elevats a la categoria de nous profetes. Alguns obliden que, més que una crisi econòmica, estam patint una crisi moral.
 
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)
Jean-Paul Sartre i Simone de Beavoir a París (1940)


Amb tot, aquesta multiplicació de suposats “erudits” ha acabat amb la jerarquia del saber i ha deixat fora de joc els pensadors d’antany a qui tothom escoltava gràcies a la seva auctoritas. Això no ha de ser cap drama. Si han desaparegut és perquè la societat actual té un nivell cultural molt superior al de la societat en la que varen sorgir. Ara ja no són “la veu dels que no tenen veu” –com se solien presentar-, sinó una més d’entre moltes altres. Continuen, però, complint amb la seva antiga funció: com a fars il·luminadors del nostre pensament, doten de qualitat i rigor el tan necessari esperit crític –els seus últims estendards han estat l’espanyol  José Luis Sampedro i el francès Stéphane Hessel, ambdós nonagenaris recentment morts.
 
En tot cas, la vinculació de l’home de idees amb el poder polític ha estat moltes vegades complexa. N’hi ha hagut que han mostrat una adhesió cega envers un règim (Sartre ignorà els gulags soviètics i Neruda elogià Stalin); d’altres, en canvi, han manifestat una actitud hostil (Chomsky i la seva crítica al capitalisme); i els que s’han ficat de ple en política sovint han hagut de trair els seus principis.
 
D’intel·lectuals, doncs, n’hi ha per a tots els gustos i, com a humans que són, també poden ser contradictoris. Ara molts d’ells se senten destronats de l’àgora mediàtica i s’apunten als discursos apocalíptics, criticant la “banalització de la cultura” i l’actual “civilització de l’espectacle”, on les imatges ensordeixen les idees. També lamenten haver deixat d’influir sobre els polítics, que els acusen de ser poc pragmàtics. Deslegitimats, des de les seves torres d’ivori observen amb tristor com l’exercici de la política s’ha degradat i s’ha buidat de tot contingut intel·lectual. Es fan creus de constatar que la tolerància ha donat pas a la intransigència i el diàleg a l’autoritarisme. Tan sols els queda la nostàlgia d’un temps que mai no tornarà.

Aquí teniu un vídeo que parla de Voltaire, el gran intel·lectual de la Il·lustració:

 
 

I aquí teniu la visió de dos intel·lectuals amb actituds diferents a l'hora de valorar la societat actual. El primer és de Jordi Llovet, catedràtic jubilat de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada de la UB i autor del llibre Adéu a la universitat. El declivi dels humanitats (2011). I el segon és de Jordi Gràcia, catedràtic de Literatura espanyola de la UB i autor del llibre El intelectual melancólico. Un planfeto (2011):





Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (29/09/2017), reflexion sobre el paper de l'intel·lectual en l'era de la postmodernitat:



Tampoc no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra titulat "Fanatismo".

Aquí teniu un reportatge sobre el cas Dreyfus.

Articles del web relacionats:
Intel·lectuals insolvents
Sòcrates a la presó

Paraula de Déu

Article publicat a l'Ara Balears (19/05/2014)
 
La paraula de Déu torna a dictar les nostres vides. Primer ha estat la tramitació d’una llei d’avortament molt més restrictiva amb la qual el Govern de Rajoy ha compensat el disgust que arrossegava l’Església d’ençà que el 2005 Zapatero legalitzàs els matrimonis homosexuals. Ara la Conferència Episcopal Espanyola té més motius per treure pit amb la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE). El projecte del ministre Wert, que entrarà en vigor el curs vinent, equipara la religió amb la resta d’assignatures, de manera que la seva nota computarà a l’hora d’obtenir una beca. A més, la norma garanteix les subvencions estatals a aquells centres catòlics que segreguen per sexes.
 
L’actual força dels bisbes espanyols arranca amb el Concordat que el 1953 signà Franco amb el Vaticà –convenis similars foren subscrits també en altres països durant el període feixista europeu. El 1979, restaurada la democràcia, l’acord franquista seria ratificat pel govern de Suárez. És així com avui l’Església continua gaudint de grans privilegis. En el plànol econòmic, està exempta de pagar impostos com l’IRPF, l’IVA o l’IBI i es finança per dues vies: mitjançant la casella de l’IRPF que marquen voluntàriament els contribuents catòlics i mitjançant la partida assignada pels Pressupostos Generals de l’Estat. Dins l’àmbit públic, el clero té garantida l’assistència religiosa a presons, hospitals i  forces armades. I pel que fa al seu magisteri moral, el Concordat estableix que els plans d’estudis “inclouran l’ensenyança de la religió catòlica en tots els centres d’educació, en condicions equiparables a la resta de disciplines fonamentals”.
 
A priori, aquest tracte de favor podia xocar amb la suposada aconfessionalitat de la Constitució espanyola de 1978, aprovada gairebé un mes abans de la renovació dels vots d’obediència amb la Santa Seu. L’article 16.3 de la Carta Magna estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”. A continuació, però, aclareix que “els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i les altres confessions”. L’article 27.3 també encobreix la confessionalitat de l’Estat espanyol: “Els poders públics garanteixen el dret que assisteix als pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”.
 
Amb l’excepció de França, on està desterrada de les aules, la  religió és present en moltes escoles europees. En la majoria d’elles, però, no és computable com a mitjana per a l’obtenció de beques, com recull la flamant LOMQE. Per acabar amb el seu estigma d’assignatura “maria”, ara la religió ja no podrà ser l’alternativa a una activitat d’estudi. A primària, s’ofertarà al costat de “Valors Culturals i Socials” i, a secundària, de “Valors Ètics”, matèries que també serviran per fer mitjana.

La coherència dels cristians
La coherència dels cristians
 
Costa pensar que l’excel·lència educativa que pregona la llei Wert es pugui aconseguir reforçant el paper del catolicisme en detriment d’assignatures com Filosofia, Tecnologia, Música i Arts Plàstiques. Els més beneficiats d’aquests canvis seran els prop de 3.000 professors de religió –entre escoles públiques i concertades-, per als quals, segons algunes organitzacions laiques, l’Estat es gasta prop de 700 milions d’euros anuals. Mentre milers d’interins no aturen de ser acomiadats, aquests apòstols de la Paraula de Déu, que pagam tots, són elegits a dit per la Conferència Episcopal, qui els marca el temari a impartir. Per pocs alumnes que tenguin, no han de passar pena. La seva supervivència no està condicionada per la seva demanda, com sí passa amb la resta de matèries. Tampoc no saben res d’oposicions ni de l’estrès que suposa l’augment de la ràtio d’alumnes per aula.
 
A pesar de totes aquestes crítiques, seria un error que, empesos per un laïcisme radical, les aules donassin l’esquena al catolicisme. Les noves generacions necessiten conèixer les arrels judeocristianes d’Europa per poder entendre millor el nostre patrimoni artístic i intel·lectual –el món clàssic seria l’altre pilar a tenir en compte. Privar-los d’aquest valuós llegat, tan present també en el llenguatge quotidià i en infinitat de celebracions públiques, seria condemnar-los a l’analfabetisme cultural més espantós. A més, no es pot obviar que el fet religiós, o espiritual, és inherent a la condició humana. Sense caure en enfocaments banals, el seu ensenyament podria formar part d’una assignatura d’Història de les religions, on la Paraula de Déu seria una més a escoltar fora de qualsevol control ideològic episcopal.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.

El teòleg Juan José Tamayo fa una reflexions molt interessants sobre el paper de la religió a l'escola en el programa "El intermedio" de la Sexta.

El 13 d'octubre de 1931 Manuel Azaña, president del Consell de Ministres de la II República, va pronunciar la famosa frase "España ha dejado de ser católica". Aquí teniu el context d'aquesta frase.

Per conèixer més detalls sobre els privilegis de l'Església en la nostra societat, aquí teniu un reportatge de "Salvados", titulat "Que Dios te lo pague":

 

Articles relacionats:
Els orígens del cristianisme
La mort de Déu
Adéu als déus
El rostre de Déu

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px