Banner Top

La hipersexualització de l’escola

Article publicat a l'Ara Balears (06/07/2018)

Festa de graduació de segon de batxillerat a un institut de Mallorca. Després dels parlaments protocol·laris de professors i alumnes, per concloure l’acte surt una alumna a interpretar una peça de dansa. Amb el seu company de ball, tal com si fos una “femme fatale”, no atura de fer moviments obscens mentre sona una música celestial. Els professors senten vergonya aliena. Pensen que no és el lloc adequat per a aquell ball. En acabar, tothom aplaudeix amb entusiasme.

Dues setmanes després, toca la festa de fi de curs d’ESO i de primer de batxillerat. Sobre l’escenari moltes al·lotes exhibeixen una vestimenta molt ajustada al ritme de frenètiques cançons estiuenques. Al cap d’una setmana és el torn de les escoles. Davant d’uns pares cofois, cada grup de nins fa gala dels coneixements adquirits durant l’any. Es preparen les nines de sis anys de l’activitat extraescolar de “hip hop”. Amb la cara pintada com si fossin ja adolescents, comencen a ballar al so d’una cançó amb una tonada desconcertant: “Mete, saca, mete, saca, mete, saca... la pierna”. Els pares es miren estupefactes mentre les nines continuen ballant alienes a l’erotització de les seves innocents vides.

Enguany l’IES Puig de sa Font de Son Servera ha hagut de gestionar un problema que, vist el recorregut exposat, es comença a gestar a la infància. S’ha negat a imprimir la imatge guanyadora del tradicional concurs d’agendes escolars. La seva autora, una alumna de 3r d’ESO, ha dibuixat dues al·lotes tatuades i semidespullades. Amb bragues i sostenidors, apareixen assegudes en actitud sensual, envoltades de llibres. És una còpia d’una sèrie de l’artista americà Joel Santana sobre diferents princeses Disney. Tot i que “es tracta d’una gran obra artística”, la direcció del centre l’ha volgut censurar perquè “no representa els valors que es volen traslladar als alumnes”.

agenda escolar

Agenda escolar de l'IES Puig de sa Font finalment censurada

La hipersexualització és un producte de la societat de consum i afecta tots els grups d’edat. En els últims anys, però, té com a principals víctimes les nines d’escoles i instituts, que malauradament es veuen obligades a cremar massa ràpid les seves etapes vitals. Ja de petites, a través de la televisió, el cinema i les xarxes socials, són bombardejades amb estereotips del tot masclistes. Són missatges que calen en el seu subconscient i que suposen una passa enrere important en la lluita feminista. Les “selfies” fent morrets són el màxim exponent de l’actual era del postureig sexista. No som davant una moda innòcua.

Personalment, com a professor, consider que una adolescent queda més estigmatitzada amb uns pantalons molt curts que no pas amb un vel al cap, com passa amb les musulmanes. No debades, aquesta vestimenta, poc adequada tractant-se d’una aula, ajuda a emfatitzar l’atractiu sexual de les al·lotes en relació als al·lots, els quals compten amb l’aixopluc de la societat capitalista patriarcal. Els psicòlegs recorden que la vida centrada en la mirada de l’altre resta autonomia personal. A més, hi insisteixen, la separació entre la conducta sexual i l’afectiva pot plantejar seriosos problemes en les seves futures relacions.

Abans s’intentava que una nina seguís els rols femenins de submissió a l’home a través de la repressió. Ara curiosament s’aconsegueix el mateix amb la seducció. Basta veure les novel·les “romàntiques” que consumeixen les noves “lolites”. En la saga “Crespuscle”, una al·lota es deixa xuclar la sang per un vampir. I a “Cinquanta ombres de Grey”, la seva protagonista cau rendida als encants d’un home meravellós, atractiu i ric, però sàdic i maltractador.

hipersexualitzacic3b3

Publicitat amb menors hipersexualitzades

Avui vivim submergits en una societat on la imatge està vinculada a l’èxit social i on la publicitat fa ús i abús de les imatges femenines de caire sexual per estimular el consum. És el que es coneix com a cossificació, una nova forma de violència. Així, per vendre un cotxe es fa servir una dona. L’objectiu és que l’home assimili el plaer de conduir amb el plaer de posseir una dona. També, però, hi una altra tendència que afecta les pròpies consumidores. La dona que compra una crema anunciada per una dona atractiva pensa que ella també ho serà. Aquesta falsificació de la realitat afecta sobretot l’autoestima de les més petites, que, descontentes del seu cos, poden acabar patint trastorns alimentaris.

L’escola pot fer una feina de contenció contra la hipersexualització de la infància. Tanmateix, la seva repercussió serà mínima davant l’omnipresent i omnipotent maquinària de l’era audiovisual. És lamentable, per exemple, que fa un any la revista nord-americana “W” inclogués l’actriu de la sèrie “Stranger things” Millie Bobby Bronw, de tan sols 13 anys, en una llista dels personatges més sexis de la televisió.

Sens dubte, som davant d’un tema que no s’ha d’abordar des de la beateria, sinó des de la convicció que la sexualitat és llibertat. Per garantir, però, la igualtat, el respecte i la dignitat entre gèneres, les nostres filles es mereixen una millor educació sexual amb la implicació de tots els sectors de la societat.

Aquí teniu la famosa escena de la desfilada de nines de la pel·lícula "Little Miss Sunshine":

 

Al final, però, la nina de la pel·lícula es rebel·la contra aquesta tirania de la bellesa:

 

Aquí teniu un reportatge d'El Periódico titulat "No són sexis, són nenes".

Aquí teniu la carta que va escriure una nina de 13 anys que va ser insultada per anar a l'institut amb uns shorts.

En aquest àudio l'escriptora Bel Olid parla sobre la hipersexualització infantil.

Aquí teniu un vídeo de l'activista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie titulat "Per què tothom hauria de ser feminista?":

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (09/03/2018), reflexion sobre el feminisme a partir de la cita de Simone de Beauvoir: “No es neix dona, s'arriba a ser-ho”:

Articles del web relacionats:
- El mite de la bellesa
Femme fatale, l'origen del mite
L'etern mal uterí
-
Tragèdies femenines
Les noves amazones
Feministes "femmes fatales"
-La dona, objecte de desig

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 

Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



I aquí teniu la gran cançó de Mercedes Sosa "Todo cambia":


Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Jo adoctrín

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (20/06/2013)

Ara més que mai, jo adoctrín. Ho dic clar i català, apel·lant a l’etimologia d’aquesta paraula. Doctrina ve del verb llatí doceo (“ensenyar”). Per tant, com a docent que som, la meva funció és adoctrinar perquè vull que els meus alumnes siguin doctes. Qui sap si en un futur seran doctors o excel·liran tant que, per alegria meva, seran investits amb el títol de doctor honoris causa. Encara que són mots amb un ètim comú, vull que els meus alumnes siguin doctes i no dòcils, i que tenguin arguments per rebatre ordres estampades en documents.
 
Darrere la paraula llatina doceo hi ha l’arrel indoeuropea *dek- que conté la idea de pensament. Aquesta arrel ens dóna més motius per continuar amb la nostra tasca docent, vull dir decent. Els alumnes, per tant, han d’aprendre a desmuntar dogmes i pensaments ortodoxos, és a dir, pensaments suposadament correctes (ὀρθός) que avui, però, amaguen mentides –ja se sap que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. També han d’aprendre a tenir dignitat i a aplicar l’esperit crític (< κρίνω, “separar”, “jutjar”) en totes les disciplines. Segur que de tant d’aprendre (< ad, “cap a” + prae-, “davant” + hendo, “atrapar”) se sorprendran de la complexitat de la vida i la intentaran comprendre per emprendre els seus somnis, aconseguint així no ser presoners de la ignorància.

L'objectiu de l'educació
L'objectiu de l'educació
 
Vull que facin tot això amarats de paraules i amb totes les llengües possibles, perquè cada llengua és un monument a la intel·ligència humana. Vull que sàpiguen que de l’expressió llatina fratri germani (“germans autèntics”) el castellà i el català només n'heretaren la segona part, “hermano” i “germà”, respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'agafaren la primera amb les formes respectives “frère” i “fratello”. Vull que quan es perdin per la naturalesa (< nasci, “néixer”) on s’han criat badoquin davant d’una papallona (papilio), papillon en francès. I vull que sàpiguen la fantàstica història etimològica del seu homòleg castellà, “mariposa”. L'origen es troba en una cançó infantil que contenia l'imperatiu "María pósate". En passejar pels boscos, els nins creien que aquest insecte personificava l'esperit de la Verge Maria que es col·locava damunt d'una branca.

Cal, doncs, ensenyar per recuperar el seny. Quan dic ensenyar em referesc a donar senyals (signa) que han de guiar els nostres alumnes envers el seny que ens han llegat els ara tan idolatrats alemanys (Sinn és “judici”). No hem de defallir en aquesta comesa ingent que és l’educació. Com a tutors que protegim (tueor), hem de fer tot el possible per treure’ls (ex) de la ignomínia i conduir-los (duco) a bon port. Al cap i a la fi, com a alumnes que són, s’alimenten (alo) dels nostres coneixements. I no podem més que desitjar que en treguin profit quan arribin a l’edat adulta! No ens han de tenir por; han de tenir por de l’estultícia, ja que el pitjor en aquesta vida no és ser ignorant, sinó bravejar de ser-ho. Només instruint-los (< struo, “unir”) podran construir estructures sòlides mentals que contínuament hauran de revisar per evitar que s’obstruesquin.
 
A l’espera dels resultats, l’única cosa que podem fer és seguir l’exemple dels primers cristians, els quals professaven, és a dir, manifestaven (fateor) en públic (pro-) la seva fe. Som, per tant, professors, perquè tenim fe en els nostres alumnes i perquè no volem que es quedin estancats en la mediocritat, és a dir, enmig (medius) de la muntanya (ocris), per molt que ja el gran poeta Horaci lloàs l’aurea mediocritas, el “daurat punt intermedi”, el tan cobejat equilibri interior. He de confessar que també som mestres (< magis, “més”), alguns amb més d’un màster, perquè suposadament en sabem més que els nostres estudiants que s’esforcen (studeo) i fins i tot més que alguns dels ministres (< minus, “menys”) que ens administren. No debades, antigament un ministre era una persona que estava a les ordres d’un magister, persona experimentada en una determinada activitat.
 
I tot això ho hem de fer en un entorn fantàstic, l’escola, on els alumnes aprofiten el seu temps lliure (σχολή) per formar-se, és a dir, per donar forma a les seves idees  que els permetin veure-hi millor (εἴδω) i esdevenir així persones cultes (< colo, “conrear”), que no snob, anglicisme que ve del llatinisme sine nobilitate (“sense noblesa”). Hem de procurar tractar-los com a reis a les aules (αὐλή, “palau”), però també els podem convocar a les classes (< calo, “convocar”) per esperonar la seva intel·ligència, és a dir, perquè sàpiguen triar (lego) les millors opcions d’entre (inter) les moltes que els ofereix la tan malmenada realitat actual.

L'educació segons Kant
L'educació segons Kant

Desitj que les futures generacions trepitgin la vida amb pas ferm i segurs d'ells mateixos, sense que, d'acord amb una etimologia popular, hagin de menester cap (im-) bastó (baculus). Per tant, faré tot el possible perquè no els titllin d'imbècils. Esper que, com a humans que són, toquin amb els peus a terra (humus), siguin humils, però que mai es deixin humiliar, és a dir, arrossegar per terra. Davant qualsevol adversitat hauran de demostrar la seva humanitat, que, segons Ciceró, és la compassió que mostram envers els nostres semblants, que són humans.
 
A pesar de tenir un idioma propi (ἴδιος), no vull que cap d'ells sigui un idiota (ἰδιωτης), és a dir, que estigui capficat en el seu propi món. Vull que tenguin temperament (σύγκρασις) per poder mantenir la seva idiosincràsia i que siguin bons polítics, és a dir, persones que s'involucrin en els afers de la seva ciutat (πόλις), ja que, tal com va dir Aristòtil, ὁ άνθρωπος ζώον πολιτικόν εστιν ("L'home és un animal polític", és a dir, sociable). No sé si tendré temps per adoctrinar en tantes coses. Tem que em passi com als primers cristians, que acabaren essent martiritzats per donar fe (μαρτυρέω) de la seva professió. 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:



I per il·lustrar tot això, no us perdeu aquest vídeo del Polònia:



Aquest altre també és molt interessant. En una escola de Pèrsia un professor, des de la disciplina més rígida, ensenya als seus alumnes que dos més dos són cinc. Alguns es reprimeixen i ho accepten, i d’altres s’hi intenten rebel·lar. Babak Anvari, a través d’aquest curtmetratge xocant, fa una crítica al sistema educatiu d’alguns països orientals, on l’educació està manipulada i el preu d'encarar-t'hi és massa car. I de pas, ens apropa una oportunitat per reflexionar sobre la importància –i la responsabilitat– d'ensenyar a pensar i a reflexionar més que a obeir i acotar el cap.



Aquí teniu un poema de Bertolt Brecht titulat “Mestre, aprèn!” (traducció de Feliu Formosa):
No diguis massa sovint que tens raó, mestre!
Deixa que ho reconeguin els deixebles!
No violentis massa la veritat: 
No ho tolera. 
Escolta quan parles! 


Articles del web relacionats:
Talents castrats
Engrescats de bell nou
Etimologies escolars
- El mite de l'adoctrinament
- Posteducació

Aquí teniu deu articles sobre la importància d'educar.

Aquí teniu el dia a dia del professor explicat mitjançant diferents obres d'art.

Dia 5 d'octubre és el Dia Mundial del Docent. Aquí teniu reflexions sobre l'ofici de docent. I aquest vídeo també és interessant.

Aquí teniu l'educació en aforismes.

Aquí teniu un article del gran Umberto Eco titulat "¿De qué sirve el professor?"

Aquest article de Jaume Cabré també és interessant. Es titula "Elogi del professor de secundària. Segon intent".

Aquest article també és interessant: "Los buenos profesores".

Aquí teniu frases sobre l'educació de gent il·lustre.

Aquí teniu altres reflexions sobre l'art d'educar.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró parlant sobre l'educació a l'antiga Roma.

Gianni Rodari, un dels mestres de la literatura infantil, també té grans frases sobre l'educació.

I per conèixer la realitat de les nostres aules, no us podeu perdre aquest article d'Andreu Navarra.

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu el meu homenatge a docents il·lustres de les Balears. És la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (15/09/2015). Parl sobre l'origen dels noms de carrers i llocs de Balears. En aquest cas, amb motiu de l'inici del nou curs escolar, parl de Guillem Cifre de Colonya (fundador de l'escola alternativa a Mallorca), Alberta Giménez (educadora que reactivar el col·legi "La Pureza"), Vicent Serra Orvay(intel·lectual eivissenc col·laborador de mossèn Alcover) i M. Àngels Cardona (insigne biòloga menorquina).



Aquí teniu un conjunt de textos sobre l'ensenyament a l'antiga Roma recopilats per Mònica Miró:

Textos sobre educació a l'antiga Roma
Textos sobre educació a l'antiga Roma


Frases sobre l'educació
Frases sobre l'educació
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px