Banner Top

Talents castrats

Article publicat a l'Ara Balears (14/07/2014)
 
Una societat que castra els seus talents està condemnada a la mediocritat. A l’antiguitat el talent fou un moneda originària del Pròxim Orient –en un principi τάλαντον volia dir, en grec, “plat de la balança”. El seu significat actual prové d’una paràbola relatada a l’Evangeli de sant Mateu (25, 14-30). Abans d’emprendre un llarg viatge, un home va reunir els seus tres servents. A un li va donar cinc talents, a l’altre, dos, i al tercer, un. Al cap d’un temps, en tornar, aquell home va voler passar comptes amb els seus súbdits. Tots havien aconseguit doblar la quantitat de talents, menys el tercer, el qual, empès per la por i la peresa, havia enterrat la moneda. Molest per la seva falta d’iniciativa, l’amo el maleí enviant-lo a la tenebra. Fou així com el talent associat a “doblers que fructifiquen” passà a significar “habilitat innata de fer certes coses” –en femení, talent també pot significar gana.

El talent d'Einstein
El talent d'Einstein
 
Tots arribam al món amb un talent especial, que manifestam ja des de ben petits. El problema, però, és que sovint l’escola no es preocupa d’explotar-lo. N’és un exemple el nord-americà Thomas Edison (1847-1931), un dels inventors més prolífics de la història –patentà més de mil invents, entre ells la bombeta. De jove patí la rigidesa d’un col·legi que l’expulsà per manca d’interès. Aleshores fou la seva mare qui s’encarregà d’estimular en aquell infant una curiositat sense límits pels experiments, la qual esdevindria la font de la seva genialitat. Tanmateix, darrere tants d’èxits hi hagué una descomunal capacitat de feina, motivada principalment pel fet de dedicar-se a una cosa que l’apassionava. Així ho reflecteix la frase atribuïda a Edison: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. La seva actualització arribaria amb Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”.

El talent de Disney
El talent de Disney

Els antics tenien un concepte ben diferent de la creativitat vinculada al talent. Els grecs parlaven de l’ “alè diví”, que, en els sacerdots, es manifestava a través de l’entusiasme (“posseït per la divinitat”). Perquè això es produís primer calia assolir un nivell d’alienació mental conegut com a èxtasi (“aixecat fora del cos”) que solia ser provocat per la ingesta d’herbes o la inhalació de gasos. Amb aquesta mena de delirium tremens el sacerdot parlava de manera solemne, però expressant ((φημί) coses incomprensible que un profeta (“parlar per boca de”) havia de desxifrar. Una consideració etimològica semblant trobam en el món musulmà, on la gent es reunia al voltant de la persona “posseïda” al crit d’allah (“Oh, Déu!”) –quan els àrabs ocuparen el sud d’Espanya la pronúncia d’aquesta exclamació passaria a “olé” per referir-se a una cosa magnífica semblant a una acció divina.

Sibil·la de Delfos (Collier)
Sibil·la de Delfos (Collier)
 
En el cas dels poetes grecs, l’entusiasme arribava per mitjà de les Muses, les nou filles de Mnemòsine (“memòria”) que inspiraven les diferents branques del saber. La resta de mortals, en canvi, es deixaven dur pels δαίμονες, una mena d’esperits divins que amb el cristianisme adoptaren un sentit malèfic (dimonis) -el mateix Sòcrates, el pare de la filosofia, feia responsable a un d’ells de la seva saviesa.

El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
El Parnàs i les muses (Mantegna, 1495-1497)
 
En la religió romana el δαίμων grec fou associat amb el genius (de gigno, “procrear”). Tot allò que feia un individu, i que el diferenciava de la resta, era atribuït a aquesta espècie d’àngel de la guarda. El geni, doncs, servia al creador d’antídot per a qualsevol excés de narcisisme –també, però, responia dels seus fracassos. Amb el Renaixement tot va canviar. Els déus foren desbancats i l’ésser humà es col·locà al centre de l’univers. Ja no hi hagué espai per a criatures incorpòries que seguien dictats divins. Es començà a creure que la creativitat sortia del mateix home, el qual, en lloc de tenir un geni, passava a ser considerat directament un geni.

Cal mimar els talents
Cal mimar els talents
 
Imbuïts pel caràcter sobrenatural que l’envoltava a l’antiguitat, avui continuam pensant que el talent és un do propi d’una reduïda elit de genis i ens oblidam que en realitat cadascú de nosaltres és un geni en potència. Hem arribat a aquesta trista conclusió per culpa d’un coercitiu i obsolet sistema educatiu. Així ho denuncia l’educador britànic Ken Robinson al llibre El elemento (Debolsillo, 2011). Considerat pels més escèptics com un telepredicador de la pedagogia alternativa, Sir Ken constata que, als primers anys de vida, tota criatura és una olla desbordant d’imaginació que va desplegant perquè no té por a equivocar-se. Amb tot, aquest brillant potencial, que connecta de ple cada individu amb el món i que Sir Ken anomena l’ “element”, es veu castrat irònicament per un sistema que penalitza el risc creatiu. I això es contradiu amb la consigna d’innovar que contínuament es llança des de les altes institucions.

El talent segons Schopenhauer
El talent segons Schopenhauer

Avui l’escola es dedica a clonar a estudiants sota la premissa que tots estam tallats pel mateix patró. S’estigmatitza l’error i, en canvi, s’incentiva la passivitat i el conformisme. Per desgràcia hi ha massa gent que mai no ha descobert els seus vertaders talents naturals i, per tant, no és conscient del que en realitat és capaç de fer. Molts pares donen per fet que els seus fills han de seguir els camins convencionals per obrir-se pas a la vida. Tanmateix, en un món tan exigent com l’actual i que canvia a una velocitat vertiginosa, l’única forma d’afrontar amb èxit les incerteses del futur és potenciant les forces creatives de cadascú. Ara més que mai, doncs, com en la paràbola evangèlica, hem de saber fer fructificar els nostres talents. No necessitam l’alè de cap divinitat. Basta creure en els petits déus que som.

Escola, màquina de clonar
Escola, màquina de clonar

Reflexions interessants
Reflexions interessants
 

Aquest vídeo convida a la reflexió:


Aquí teniu la fantàstica cançó Another Brick in the Wall de Pink Floyd:

 

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Cal tenir present una frase llatina: Non scholae sed vitae discimus (“Aprenem no per a l’escola, sinó per a la vida”). Al segle I aC, però, Sèneca va invertir aquesta frase per criticar l’ensenyament donat aleshores a Roma: Non vitae sed scholae discimus (“Aprenem no per a la vida sinó per a l’escola”).

Aquí teniu reflexions de Jean Piaget sobre l'escola i la creativitat.

Aquí teniu quinze famoses cites sobre la creativitat.

Aquí teniu un article molt interessant de Manuel Vicent sobre la inspiració.

Aquí teniu un article interessant de Llorenç Valverde titulat "Elogi del fracàs".

Paraula d'Aldous Huxley
Paraula d'Aldous Huxley

Per reflexionar més sobre aquest tema, aquí teniu un capítol de “Redes” que inclou una entrevista amb Sir Ken.



Tampoc no us podeu perdre l'excel·lent programa de TV3 "Economia en colors" dedicat a l'educació.


Aquí teniu la creativitat en aforismes.

Us deix amb una reflexió sobre l’educació. Rita Pierson, mestra durant 40 anys, una vegada va escoltar un col·lega de professió dient: “No em paguen per estimar els nins”. La seva resposta va ser: “Els nins no aprenen de la gent que no els agrada”.





Sobre la història de la creativitat al llarg del temps, aquí teniu una xerrada de l'escriptora Elizabeth Gilbert a les jornades TED:





I sobre el poder dels introvertits, aquí teniu un vídeo de Susan Cain, també de TED:



Per a més informació, aquí teniu un interessant àudio del programa "En guàrdia", d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a la història de l'educació.

Articles del web relacionats:
- Posteducació
L'efecte Pigmalió
- Muses inspiradores


I aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (16/11/2013) per parlar d'etimologies inspiradores:

Treballar és una tortura!

Per molt que diguin que dignifica l'home, el treball és un suplici, almanco etimològicament parlant. Els romans es referien al treball amb el terme labor, que en italià ha donat “lavoro” i que en la nostra llengua s'ha mantingut viu en els derivats laboratori, elaborar, col·laborar, laboral, llavor i llaurar.
 
Treball prové del mot llatí tripalium (“tres pals”), el qual és un calc del grec τριπασσαλον. Durant l’edat mitjana, el tripalium era un instrument de tortura format per tres pals creuats. En la seva evolució en les llengües romàniques, la paraula al·ludiria a qualsevol tipus d’activitat productiva: trabajo en castellà; travail en francès; trabalho en portuguès; travaglio en italià. Això no ha d’estranyar, ja que a l’antiguitat la majoria de la població vivia al camp i treballar requeria un esforç físic sovint esgotador.
 
Treball, doncs, és un mot amb una herència cultural profundament negativa, lligada al dolor. Ja el Gènesi diu que és una maledicció divina. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front [...]”, etzibà Déu a Adam com a càstig per haver menjat també el fruit prohibit del jardí de l’Edem que li havia passat Eva. L’estigmatització d’aquesta paraula, però, també és present en altres veus no derivades necessàriament del llatí. Així, en romanès fan servir la paraula munca, que prové de l’hongarès munka, el qual deriva alhora de l’antic eslau *monka, que significa “tortura”. I a Grècia s’empra δουλεια, que en la llengua clàssica estava relacionada amb l’esclavitud.

“Lunch atop a skyscraper” (Berenar dalt d’un gratacel), foto anònima feta el 20 de setembre de 1932, a més de 250 metres d’altura, durant la construcció del Rockefeller Center
“Lunch atop a skyscraper” (Berenar dalt d’un gratacel), foto anònima feta el 20 de setembre de 1932, a més de 250 metres d’altura, durant la construcció del Rockefeller Center

En italià, el verb “travagliare” també serveix per al·ludir als dolors que la dona pateix en el moment de donar a llum. L’anglès travel (viatge) és un altre exemple de la càrrega negativa de la paraula tripalium. Antigament, els viatgers no només s’havien de sotmetre als perills constants de ser atracat; també havien de patir les dures condicions climatològiques o físiques del trajecte. Així doncs, en la llengua de Shakespeare, en un principi la veu “travel” significava un viatge especialment dur i fatigós que després es generalitzà a tot tipus de desplaçament.

Treballadors fent la sesta durant les obres del Rockefeller center el 1932
Treballadors fent la sesta durant les obres del Rockefeller center el 1932
 
Obres laborioses
En llatí també existia el substantiu neutre opus (“acció”) i el seu plural opera que indicava les “obres realitzades”. Derivats d’aquest mot són: cooperar, obrer, operació, ofici, oficina (< opus + facere, “fer”), opuscle(diminutiu d’opus i, per tant, al·ludeix a una obra literària o científica de poca extensió).
 
Feina també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb facere, és a dir, de facienda (“coses que s’han de fer”). La forma catalana medieval “faena” és l'origen del mot castellà. Com a sinònim de feina també tenim tasca, la qual, però, presenta una etimologia incerta. 

En qualsevol cas, tant una paraula com l’altra ens ajuden a assumir la nostra condició de proletaris. A l’antiga Roma els proletarii eren els plebeus que amb els seus fills (proles) aportaven soldats a la República. Al segle XIX l’economista alemany Karl Marx rescataria de l’oblit aquesta paraula per definir la nova classe obrera sorgida del capitalisme. Alguns proletaris treballen a escarada, és a dir, a preu fet. La paraula prové del grec ἐσχᾰ́ρῐον, que significa “grada”; en un principi era un complement locatiu, amb el temps al·ludí a la manera de treballar “a preu fet” al mateix escar.

El quart poder (Giuseppe Pellizza)
El quart poder (Giuseppe Pellizza)
 
Precaris fins a la jubilació
Amb l’actual crisi, abunden les feines precàries, insegures, inestables, mal pagades. Així ho indica ja l’etimologia d’aquesta paraula, on trobam el mot llatí prex, precis (“prec”). O sigui, una feina precària és una feina obtinguda a base de precs. És com si diguessin: “Per favor, dona’m feina, m’és igual per quant de temps ni quant em pagaràs”!
 
Per ventura haurem de fer feina en precari fins a la nostra jubilació. Aquesta paraula podria venir de l’hebreu yobel, que era una espècie de trompeta que s’utilitzava per anunciar l’inici d’una festivitat. Després hauria passat al llatí iubilo (“donar crits d’alegria”). No sé, però, si el dia del nostre “retir daurat” estarem per pegar bots d’alegria! Mentrestant, només ens queda invocar Sant Pancraç (“qui pot amb tot”, en grec), el sant de la feina i la salut.
 
L’èxit de les 40 hores setmanals
A Espanya l'abril de 1919 s'aprovà la jornada laboral de 40 hores. Va ser gràcies a la vaga de l'empresa elèctrica La Canadenca, iniciada a Barcelona el 5 de febrer i que s’allargà durant 44 dies -fou el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. La jornada laboral de 40 hores setmanals s’havia anat estenent per tot el món des de la manifestació de l’1 de maig de 1886 convocada a Chicago i a altres ciutats d’Estats Units amb la següent filosofia: “8 hores per treballar, 8 per dormir i 8 per la casa”.

Les manifestacions dels dies següents esdevingueren violentes. Cinc activistes anarquistes foren condemnats a mort -altres tres serien reclosos. El funeral (11 de novembre) dels coneguts Màrtirs de Chicago es convertí en un acte d’afirmació del moviment obrer nord-americà de repercussió internacional. Per recordar aquella lluita reivindicativa, al congrés obrer socialista celebrat a París el 1889, s’establí el Primer de Maig com el Dia Internacional del Treball.
 
Aquí teniu la cançó del cantautor xilè Víctor Jara titulada "Cuando voy al trabajo":
 


Aquí teniu un article que parla sobre utopies de viure sense treballar.

I aquest article parla sobre la història de la figura del proletari.
 
Aquí teniu informació sobre la primera vaga de la història.

Aquí teniu 10 cançons emblemàtiques sobre el treball.

No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat al treball.
 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu del Primer de Maig, Dia del Treballador:
 


Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del Primer de Maig, Dia internacional dels Treballadors. Aquest dia s'ha de celebrar amb la gran banda sonora de la pel·lícula "Novecento" (1976), de Bernardo Bertolucci:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Aquí teniu la canço de John Lennon Working Class Hero:


I aquí teniu una altra cançó molt bona, Je Ne Veux Pas Travaille:



I per acabar amb una rialla, aquí teniu una excel·lent reflexió sobre el treball feta pel nostre entranyable Rubianes.



Articles del web relacionats:
Per aspera ad astra
"Chao", esclavitud?
-El capitalisme que ens decapita
Eternament precaris
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px