Banner Top

La degradació humana

Article publicat a l'Ara Balears (05/05/2014)
 
La degradació de la condició humana és present en moltes cultures de l’antiguitat. Ja al segle VIII aC, el grec Hesíode, en la seva obra Els treballs i els dies, parla de les cinc edats de l’home. Cada edat rep el nom d’un metall que al·ludeix a la seva progressiva decadència. Comença, doncs, amb la idíl·lica edat d’or, moment en què déus i homes convivien feliçment, i acaba amb l’edat de ferro, de grans suplicis per a mortals.

La penúltima edat, la dels herois, suposa un parèntesi en l’imparable procés de degradació. Tal com apunten altres fonts literàries per influència mesopotàmica, ja abans, en l’edat de bronze, Zeus havia enviat un gran diluvi per destruir la perversa i corrupta raça humana. Només se’n salvaren Deucalió i Pirra. Havent-se refugiat dins d’una arca, aquesta piadosa parella fou l’encarregada de repoblar la terra seguint els consells d’un oracle.

El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
El diluvi universal (Capella Sixtina, Miquel Àngel)
 
En la tradició bíblica, també trobam una providència desconhortada amb la malícia humana. Caín, fill d’Adam i Eva, no pogué consentir que el seu germà Abel fos la nineta dels ulls del Senyor. És per això que el matà. Després d’aquest fratricidi –tan recurrent al llarg de la nostra història-, els homes continuaren donant mostres de la seva roïna naturalesa. Déu, penedit d’haver-los creat, considerà que calia tornar a començar des de zero, de manera que també els envià un diluvi. En aquest cas, una altra arca serviria d’aixopluc per a Noè i la seva família, els elegits per fundar la nova estirp. El 1974 Manuel de Pedrolo revisitaria el mite. En la seva cèlebre novel·la Mecanoscrit del segon origen, la regeneració de la humanitat cau en mans de dos joves, Dídac i Alba, supervivents d’un atac extraterrestre.

Mafalda i el món
Mafalda i el món
 
Des de sempre l’home ha tengut grans esperances en l’evolució, que ha volgut associar amb el progrés. Aquests relats, però, demostren tot el contrari. I per carregar-nos de més raons, podem recórrer a l’etimologia. La paraula evolució deriva del verb llatí evolvere compost del sufix ex-, que recull la idea de sortir, i de volvere (“girar”). En l'antiguitat clàssica aquest mot només s'aplicava al món de la lectura. Un dels primers suports de l'escriptura foren els rotlles, els quals, per ser llegits, havien de ser desenrotllats, és a dir, “evolucionats” o “desenvolupats”.
 
No seria fins al segle XVIII quan el terme evolució agafà protagonisme en el llenguatge científic per indicar els canvis experimentats per un organisme durant la seva vida. Aquestes mutacions, però, no necessàriament implicaven un progrés. De fet, el britànic Charles Darwin, autor de L’origen de les espècies (1859), era més partidari de l'expressió descent with modification (“descendència amb modificació”). Tanmateix, evolució acabà essent sinònim de canvi progressiu. Per als canvis regressius s'encunyà el mot involució.

Evolució o involució?
Evolució o involució?
 
Al llarg de la història, hem volgut progressar a costa d’un derivat d’evolució, revolució (“tornar a girar”). Es tracta d’una paraula nascuda durant l’edat mitjana en l’àmbit de l’astronomia per designar les voltes que fa un cos celeste. Fora d’aquest entorn, al·ludiria a una reforma important que, segons la mentalitat tradicionalista de l’època, havia de suposar un retorn al passat i no una transició a una situació nova. Seria a partir de la Revolució Francesa (1789) quan el terme adquiriria el significat de canvi cap endavant.
 
A pesar de les il·lusions dipositades en la revolució de la “igualtat, fraternitat i legalitat”, un segle abans el filòsof anglès Thomas Hobbes ja havia alertat que la humanitat no tenia remei a causa del seu esperit depredador. En el llibre Leviatan, ho il·lustrà reactualitzant una famosa cita del comediògraf romà Plaute (segle II aC): Homo homini lupus est (“L’home és un llop per a l’home”). Aquesta màxima, contrària a la visió més optimista que al segle XVIII aportaria Rousseau (“l’ésser humà és bo per naturalesa”), ens condemna, doncs, a la bellum omnium contra omnes (“la guerra de tots contra tots”), en paraules del mateix Hobbes.

Nietzsche i l'home
Nietzsche i l'home

Són massa els fets que demostren que el nostre gen altruista viu en etern conflicte amb el nostre gen egoista. Les atrocitats del passat es continuen cometent a pesar que el 1948 s’aprovàs la Declaració Universal dels Drets Humans. Les conquestes socials, que tant costaren, perillen i la mateixa naturalesa també es veu amenaçada pels excessos de l’home -els darrers informes sobre el canvi climàtic són apocalíptics.

Paraula de Mandela
Paraula de Mandela
 
Davant aquest panorama tan desolador només cal esperar un nou diluvi i donar-nos així una altra oportunitat. Amb tot, el càstig de Sísif ens persegueix. Com el mític personatge grec, ingènuament ens esforçam per empènyer la roca de la filantropia, que, un cop al cim de la muntanya, tornarà a caure. Nihil novum sub sole (“res de nou sota el sol”), ens recorda tristament l’Eclesiastès. Tanmateix, la constatació tan frustrant d’aquest déjà vu no ens ha d’animar al derrotisme. Per pair millor la vida, conhorta més pensar que, tal com deia Albert Camus, cada generació està cridada a refer el món, és a dir, a restaurar un novus ordo saeculorum (“una nova sèrie de segles”), parafrasejant Virgili.

Aquí teniu una frase de Joseph Conrad (1857-1924), autor d’El cor de les tenebres: «Tota època és nodreix d'il·lusions. Si no, els homes renunciarien aviat a la vida i aquest seria el final del gènere humà.»

I aquesta és el que pensava Einstein del progrés: “El progrés només és el canvi dels nostres conflictes i incomoditats per uns altres conflictes i incomoditats molt més perfeccionats. Les noves incomoditats són tan incòmodes com les antigues, però els conflictes són cada dia més difícils de resoldre”.

Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)
Nen geopolític observant el naixement de l'home nou (Dalí, 1943)

L’escriptor Melcior Comes considera que el “progrés és la religió atea de la modernitat”. Aquí teniu un fragment d’un article seu publicat a l’Ara Balears (09/09/2016):

“Ens agrada pensar que el món millora. ‘El progrés’ és la religió atea de la modernitat; la creença lluminosa que anem dirigits –a poc a poc i amb vacil·lacions– cap a un lloc millor: unes societats més justes, riques, cultes i igualitàries”.

I aquí teniu unes reflexions de l'humorista Groucho Marx (1890-1977): “La humanitat, partint del no-res i a còpia d'esforç, ha arribat a assolir les cotes més altes de misèria”.


Articles del web relacionats:

On són avui les utopies?
El sentit tràgic de la història
L'origen terrós de l'home

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/02/2018), reflexion sobre el mite del progrés. Ho faig a partir del llibre "Sàpiens", de l’escriptor israelià Yuval Noah:




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/01/2017), reflexion sobre si l'home és bo o dolent per naturalesa:



Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (12/04/2014) per parlar sobre etimologies diluvials.



I per acabar, aquí teniu una deliciosa cançó dels Beatles: "Across the Universe". La lletra, que apareix substitulada, és sensacional:



I no us podeu perdre aquestes reflexions del filòsof Emilo Lladó:




El rapte d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (10/02/2014)
 
Els bitllets de cinc euros i les monedes gregues de dos euros ens recorden contínuament el nostre mite fundacional. Europa era una princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir (Líban). La seva extraordinària bellesa no passà desapercebuda a Zeus, qui, fent honor a la seva fama d’incansable faldiller, adoptà l’aparença d’un brau blanc per poder-la seduir. La innocent donzella es trobà amb l’animal en una platja, i, veient que era mans, l’acaronà i s’hi acabà pujant al llom.

El rapte d'Europa
El rapte d'Europa
 
De seguida, el patriarca olímpic aprofità l’ocasió per arrencar a córrer mar endins, portant aquella tota plorosa presa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seva vertadera identitat. Tres fills (Minos, Radamant i Sarpedó) certificarien la unió –algunes versions parlen de violació- de l’exòtica parella. Un cop convertida Europa en la reina de Creta, Zeus recreà en el firmament la forma del brau blanc amb la constel·lació de Taure. És un misteri l’etimologia del personatge mitològic que acabà donant nom al nostre continent. Uns la vinculen amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec eurús (“ample”) i del substantiu ops (“mirada”).
 
Al llarg de la seva extensa història, el Vell Continent ha reproduït més d’una vegada el seu rapte fundacional en forma de guerres i de règims totalitaris. Ara, amb el greu context de crisi econòmica, Europa pateix l’amenaça de ser raptada de bell nou per partits d’extrema dreta. Així ho auguren els sondejos de les eleccions europees del maig vinent, que fins i tot els donen un grup parlamentari propi. Aquest és l’objectiu que s’han proposat conjuntament la dirigent del puixant Front Nacional (FN) francès, Marine Le Pen, i el líder islamòfob del Partit de la Llibertat d’Holanda (PVV), Geert Wilders. Ambdós volen acabar amb la Unió Europea -“el monstre de Brussel·les”, segons Wilders- i tornar la sobirania als estats.
 
Moneda grega de dos euros
Moneda grega de dos euros


La ultradreta, doncs, avança imparable per Europa. Als països escandinaus ja s’ha instal·lat en l’espectre polític amb el pretext de defensar l’estat del benestar d’una suposada amenaça en forma d’immigració. A Àustria, el Partit de la Llibertat Austríac (EPÖ), fundat pel desaparegut Jörg Haider, es manté fort amb un 20,5% de vots. A Bèlgica, el partit independentista de Flandes Interès Flamenc, que té com a premissa “revertir les errònies polítiques de multiculturalitat”, compta amb el suport d’un 7’7% de la població. A Hongria, el Moviment per una Hongria Millor, conegut com a Jobbik, de clars postulats antisemites, s’erigeix en la tercera força més votada.
 
Grècia, però, bressol de la democràcia, és l’únic dels països rescatats on l’extrema dreta ha mostrat la seva cara més agressiva. A les passades eleccions de 2012 Alba Daurada, amb un logo que recorda l’esvàstica, obtingué 18 diputats amb el 6’9% dels vots gràcies a una campanya que combinava l’ús de la violència amb un vistós “treball social”, repartint aliments “només a grecs”. Les seves ràtzies violentes contra immigrants varen culminar fa mig any amb l’assassinat d’un cantant, que ha costat la presó preventiva al seu líder parlamentari, l’exmilitar Nikolaos Mijaloliakos.

El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
El rapte d'Europa (Noël Nicolas Coypel 1727 Filadèlfia, Philadelphia Museum of Art)
 
Curiosament, ni a Portugal ni a Espanya, que comparteixen amb Grècia un passat dictatorial, l’extremisme dretà no s’ha enlairat. A casa nostra es dóna la “tempesta perfecta” perquè així sigui: descrèdit institucional, erosió dels grans partits, un 26% d’atur i un 11’7% d’immigració de la població total. Amb aquesta conjuntura, però, tan sols tenim dos partits d’àmbit regional que conformen una dreta populista homologable a la d’Europa occidental: Plataforma per Catalunya (PxC), amb 67 regidors, i España 2000, establerta a València, on compta amb 4 regidors (i un cinquè a Alcalá de Henares).
 
Ara, amb tot, el procés sobiranista engegat a Catalunya sembla que està esperonant la ultradreta espanyola més virulenta. Així es pogué constatar en la passada diada de l’11 de setembre quan un grup de neonazis va sabotejar un acte institucional al centre cultural  Blanquerna de Madrid al crit de “Cataluña es España”. A pesar que condemnà l’incident, el PP continua donant mostres de suport tàcit a l’Espanya preconstitucional. La seva negativa a tipificar com a delicte l'apologia del franquisme és aprofitada per alguns dels seus cadells de Nuevas Generaciones, que no es cansen de fotografiar-se amb símbols d’El Caudillo. Davant aquest panorama, la desconhortada Europa plora, per enèsima vegada, el seu rapte, mentre el brau blanc d’Intereconomía –un logo prou revelador- no atura de treure pit.

Aquí teniu diverses il·lustracions del rapte d'Europa fetes per l'humorista gràfic Forges.

En aquest article, Jordi Llovet fa una altra interpretació del mite d'Europa.

Articles del web relacionats:
Les Meduses de la indiferència
Machado a Macedònia
Europa, la de "mirada ampla"

 


No us podeu perdre aquest vídeo del programa "Món 3/24" sobre l'auge dels populismes a Europa.

I per entendre millor l'ascens de l'ultradreta a Europa, aquí teniu un fantàstic reportatge del programa "Sense ficció" de TV3 titulat "A la dreta i més enllà":




L'amistat cívica

Article publicat a l'Ara Balears (20/10/2014)

Va ser Aristòtil qui, al segle IV aC, va afirmar que “l’home és un animal polític (zóon politikon) per naturalesa”. Amb l’adjectiu “polític” al·ludia a la nostra condició social com a individus integrants d’una polis (ciutat). El filòsof grec considerà que la base de qualsevol projecte cívic ha de ser l’amistat (philía), la qual ens impel·leix cap al bé de l’altre. En aquest sentit, assegurà que una ciutat sense amistat no és més que un grup de persones envilides sota la mirada d’un dèspota que es malfia fins i tot dels seus propis amics.

Aristòtil va ser el primer teòric de l’amistat, que definí com “la cosa més necessària per a la vida”. “En efecte –insistí en la seva Ètica a Nicòmac-, sense amics ningú no voldria viure, encara que posseís tots els altres béns”. Si Josep Pla distingí entre “amics, coneguts i saludats”, el deixeble de Plató establí tres tipus d’amistat: la que és útil (basada en el profit), la plaent (pròpia de gent grollera) i la més perfecta de totes, la virtuosa, pròpia dels bons ciutadans. Aquesta es produeix de manera lliure i recíproca entre dos homes iguals en virtut i que no manifesten entre ells cap mena de desig sexual (éros). El filòsof grec recalca que allà on hom troba “confiança i seguretat” és en una relació “entre persones bones, en tant que persones de bé”. Concep l’amic com “un altre jo” (héteros autos) i afirma que qui s’estima molt a si mateix, també estimarà els altres. És el que es coneixerà com a “egoaltruisme” i del qual quedava exclosa la dona que, d’acord amb la mentalitat misògina de l’època, era considerada com una eterna menor d’edat.

L'amistat segons Mafalda
L'amistat segons Mafalda
 
Segons la teoria aristotèlica, no es tracta de limitar-nos a pensar que, com es diu col·loquialment, “on hi ha amics, hi ha riqueses” o “qui té un amic, té una mina”. Més aviat s’ha d’entendre que l’amistat virtuosa entre iguals, i ben dosificada, està encaminada no solament cap al millorament dels dos amics, sinó cap a la perfecció de les formes de vida ciutadanes. Així doncs, la garantia del bon govern democràtic depèn de la capacitat del seus ciutadans per agermanar-se segons la pràctica d’aquest beneficiós model d’amistat. No debades, la mirada del vertader amic –paraula que deriva del llatí amo, “estimar”- ens demana donar el millor de nosaltres mateixos i això, projectat en la vida en comunitat, pot donar molts bons resultats. Amb tot, Aristòtil opina que no hi ha amistat d’un sol dia ni tampoc amistat sense la superació d’alguna prova conjunta. A més, recorda que “no és possible ser amic de molta gent amb amistat perfecta”, anticipant-se així a una altra dita popular (“Amic de molts, amic de ningú”).

Paraula de Ciceró
Paraula de Ciceró
 
La philía aristotèlica seria desterrada pel cristianisme, que imposà l’amor fraternal (charitas), relacionat amb l’antic agápe grec. Déu diu que cal estimar a tothom, enemics inclosos. Per tant, l’amistat ja no és entre els bons, sinó entre tots els humans; fins i tot s’ha de tenir compassió pel dolent. Una nova versió de l’amistat, presidida per la compenetració intel·lectual, reapareixeria amb el Renaixement de la mà del pensador francès Montaigne (1533-1592). La seva tristor fou majúscula quan morí, essent jove, el seu amic de l’ànima, Étienne de La Boétie. Els seus Assaigs són així d’eloqüents: “Si m’insteu a dir per què l’estimava, sento que només seria capaç de respondre dient: ‘Perquè era ell; perquè era jo’”. En aquest cas, doncs, l’amistat, tal com passava amb Aristòtil, ja no és vista com un alter ego d’un mateix, sinó com el mutu reconeixement de la diferència i el mutu respecte.

L'amistat segons Charlie Brown
L'amistat segons Charlie Brown
 
Al segle XIX el socialisme recuperà la idea cristiana d’amistat. Aleshores, la solidaritat amb els companys de classe obrera, motor de moltes accions reivindicatives, implicava fiar-se de l’individu que es tenia al costat. Durant aquest mateix segle Arthur Schopenhauer (1788-1860) va alertar sobre la cara fosca de les relacions personals. Assegurà que els humans som com els eriçons: si ens acostam molt entre nosaltres ens podem fer mal amb les punxes; però si ens feim massa enfora podem passar fred. A partir d’aquí el filòsof alemany diu que l’amistat és aquella distància justa en la qual no ens feim sang ni tampoc passam massa fred.
 
Avui, per desgràcia, ens hem oblidat que tots som animals polítics, tal com postulava Aristòtil. Parapetats sota les punxes de l’eriçó de Schopenhauer i anul·lats per la desídia i la comoditat, hem preferit confiar la gestió dels nostres assumptes públics en mans d’una “casta” que massa sovint es mou per interessos particulars i econòmics. Estaria bé que tots assumíssim més el nostre paper actiu dins la societat i que no només ens deixàssim dur per la charitas evangèlica, sinó també per l’amistat cívica que representa la philía aristotèlica -ara, però, actualitzada amb la incorporació de la dona. Aquest és l’esperit que regí les relacions epistolars dels nostres poetes del Noucentisme com la d’Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel o la de Riba i López-Picó. Atès que la mediocritat tan sols genera mediocritat, la unió de persones virtuoses, que esperonen l’excel·lència de l’altre, és l’única solució per evitar que la humanitat acabi en tragèdia. Per aconseguir-ho, haurem de tenir present la cèlebre frase atribuïda a Sòcrates “No deixis que l’herba envaesqui el camí de l’amistat”.

L'amistat segons García Márquez
L'amistat segons García Márquez

Aquí teniu una reflexió de Martin Luther King sobre l’amistat: «Al final no recordarem les paraules dels nostres enemics, sinó els silencis dels nostres amics.» 

Aquestes són les reflexions de Ciceró a De amicitia: “L’amistat, sens dubte, està per damunt del parentiu, perquè hom pot suprimir la benvolença del parentiu, però no de l’amistat: si anul·lem la benvolença, desapareix el nom d’amistat, però roman el de parentiu. L’amistat és el consens en les coses humanes i divines, basat en la benvolença i l’estimació: no sé si pot haver-hi alguna cosa millor que li hagi estat donada a l’home pels déus immortals, a excepció de la saviesa. Hi ha qui anteposa la riquesa, d’altres, la salut, el poder, els honors, molts també els plaers, aquests últims dignes de les bèsties”:

Aquí teniu informació sobre el tòpic literari vera amicitia.

Aquest article parla sobre la traïció.

És possible subscriure les paraules de Roberto Carlos a la famosa cançó "Yo quiero tener un millón de amigos"?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/02/2019) reflexion sobre el concepte d'amistat:


Aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3 ens ajudarà a reflexionar més sobre el concepte amistat:


 


Si voleu saber quina diferència hi ha entre amor i amistat, heu de llegir aquest article d'Ignasi Aragay (diari Ara) titulat "Sobre l'amor i l'amistat (pensaments impurs)".

En aquest altre article Berta Florés també parla de l'amistat.

Aquest altre vídeo, "Fer amics", és del programa "Bricolatge emocional", també de TV3.

Aquí teniu les reflexions del filòsof Francesc Torralba sobre la màxima de Plató: "Els amics sovint es converteixen en lladres del nostre temps".

Aquí teniu un article que parla més sobre el concepte d'amistat segons Aristòtil. Aquest altre també parla dels tres tipus d'amistat segons Aristòtil.

No us podeu perdre aquest extraordinari escrit sobre l'amistat de Tatiana Sisquella. Aquest altre de Carles Capdevila també és molt bo. Es titula "Qué pot passar quan barreges amics?"

Aquí teniu un article de Javier Marías titulat "Las amistades perdidas".

També és recomanable aquest article del filòsof Gregorio Luri titulat "De l'amistança i els vídeos de gatets" (Diari Ara, 13/03/2016)

Aquí teniu un vídeo on Borges parla de la diferència entre amistat i amor:


I aquí teniu un dels poemes més deliciosos que parla de l’amistat: Pareu tots els rellotges. És de l’anglès W. H. Auden (1907-1973), extret del seu llibre Vint-i-set poemes (Quaderns Crema, Barcelona, 1995, traducció de Salvador Oliva). Es va fer famós en la pel·lícula "Quatre noces i un funeral". 

Pareu tots els rellotges, desconnecteu tots els telèfons,
doneu al gos, perquè no bordi, l’os més suculent,
silencieu els pianos, i amb timbals amortits
emporteu-vos el fèretre, i que entrin els amics. 


Que els avions gemeguin fent cercles dalt del cel
escrivint-hi el missatge: el meu amic ha mort;
poseu senyals de dol al coll blanc dels coloms,
i que els guardes es posin els guants negres de cotó. 


Per mi, ell era el nord, el sud, l’est i l’oest,
el treball setmanal i el descans de diumenge,
migdia i mitjanit, paraules i cançons.
Jo em creia que l’amor podia durar sempre: anava errat. 


No vull estrelles, ara; feu-me negra la nit,
enretireu la lluna, desarboreu el sol,
buideu el mar, desforesteu els boscos,
perquè ja res pot dur-me res de bo.

Aquí teniu l'escena de la pel·lícula:

Us deix amb unes reflexions de l’escriptor i guionista David Trueba extretes del seu llibre “Cuatro amigos”.

“Siempre he sospechado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte y las pollas largas. Los seres humanos elevamos ciertos tópicos a las alturas para esquivar la poca importancia de nuestras vidas. De ahí que la amistad aparezca representada como pactos de sangre, lealtades eternas e incluso mitificada como una variante del amor más profunda que el vulgar afecto de las parejas. No debe ser tan sólido el vínculo cuando la lista de amigos perdidos es siempre mayor que la de amigos conservados…”

Aquestes són les reflexions sobre l’amistat de de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987):

“Un amic pot ésser una gran ajuda; però recordem les paraules del gran Ciceró: Nisi in bonis, amicitiam esse non posse. ‘L’amistat sols pot ésser entre els homes bons’. És a dir, no basta tenir un bon amic; és necessari que l’amic sigui bo. És el cas ben clar; de què serveix que tenguem coses bones en la vida si nosaltres no som bons? Un amic que no sigui bo ens pot fer més mal que un enemic; ja que l’amic, precisament perquè és amic, ens pot fer caminar per un camí dolent i l’enemic no pot”.

Aquí teniu una sèrie de llatinismes que parlen sobre l’amistat que cal recordar cada 30 de juliol, que és el Dia Internacional de l'Amistat:

  • Amicis inest adulatio: “És inherent en els amics l’adulació “ (Tàcit, Annals, 2, 12, 4)
  • Amicis qualibet hora: “Per als amics qualsevol hora és bona”
  • Amicus omnibus, amicus nemini: “Amic de tothom, amic de ningú”
  • Amicitiae sanctum et venerabile nomen: “Sagrat i venerable nom el de l’amistat” (Ovidi, Tristes, 1, 8, 15)
  • Amico firmo nihil, emi melius potest: “Un amic vertader és la millor adquisició que es pot fer”
  • Amicus certus in re incerta cernitur: “L’amic vertader es prova en la desgràcia” (Ciceró)
  • Verus amicus numquam amici obliviscitur: “El vertader amic mai no s’oblida de l’amic”
  • Donec eris felix multos numerabis amicos; tempora si fuerint nubila, solus eris: “Mentre siguis feliç, tendràs molts d’amics; si apareixen núvols, et trobaràs tot sol”
  • Amicus Plato, sed magis amica veritas: “Plató és amic, però és més amiga la veritat”. Amb aquesta sentència es vol expressar que no basta que una opinió estigui avalada per una autoritat respectable; cal, a més, que s’ajusti a la veritat. És una sentència atribuïda a Aristòtil i citada per Ammonius Saccas (segle IV dC).
  • Amicitia quae desinere potest vera numquam fuit: “L’amistat que pot acabar mai no va ser vertadera amistat” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Amicus diu quaeritur, vix invenitur, difficile servatur: “L’amic se cerca durant molt de temps, es troba rares vegades i es conserva amb dificultats” (Sant Jeroni, Epístoles, 3, 6)
  • Quae potest esse vitae iucunditas sublatis amicitus?: “Quina alegria pot tenir la vida si li llevam l’amistat?” (Ciceró, Tusculanes, 1, 14)


I aquí teniu el poema “La amistad” de de Jorge Luis Borges.

 

 

La hipocresia tràgica dels polítics

Article publicat a l'Ara Balears (31/08/13)
 
Un dia vaig sentir explicar a Toni Soler com va néixer el Polònia, l’exitós programa de sàtira política de TV3. La idea se li va ocórrer durant l’època en què, com a periodista de carrer, cobria les rodes de premsa dels nostres polítics. Aleshores s’adonà que sovint molts d’ells, en acabar el seu parlament, s’oblidaven de les consignes del partit i oferien una imatge ben diferent de l’exposada davant les càmeres. És a dir, feien teatre. Més endavant, Soler no dubtà a portar a la televisió aquesta actitud tan esquizofrènica que permet a l’audiència treure les seves pròpies conclusions sobre en mans de qui estam.
 
Programes com el Polònia deixen al descobert l’etimologia de persona. Segons una teoria, la paraula deriva del grec prósopon (literalment “davant la cara”) i al·ludia a la màscara que portaven els actors i que els permetia representar diversos personatges en una mateixa peça. Com a persones que som, doncs, a tots ens costa treure’ns la careta de sobre, ja que, essent la vida un drama (del grec dráo, “actuar”) no param d’actuar i d’interpretar diversos papers en funció de la situació. Som, per tant, vertaders hipòcrites, que era així com s’anomenaven a l’antiga Grècia els actors. A vegades, però, els nostres papers poden esdevenir del tot histriònics, encara que al món etrusc aquest era el nom que rebien els encarregats d’amenitzar amb música i dansa els funerals.

La hipocresia quotidiana
La hipocresia quotidiana
 
Si els polítics són el reflex del tarannà d’un poble, també s’erigeixen en els màxims representants de la seva l’hipocresia i histrionisme. Sempre compten amb la inestimable ajuda d’un cor d’aduladors que dansen (choreuo) al seu voltant fent de tertulians en qualsevol orquestra (< orcheomai, “ballar”) mediàtica. No sabem què pensaria Tertulià de la connotació tan barroera que ha adquirit avui el seu nom, ell que entre els segles I i II s’esforçà per defensar amb arguments la fe cristiana. A Castella, a partir del segle XVII, les persones que assitien a cenacles on es discutien en públic temes religiosos passaren a ser conegudes com a tertulians perquè sovint citaven les obres del gran teòleg cartaginès –diuen que els seus sermons eren tres vegades millors que els de l’eminent orador Marc Tul·li Ciceró i que, per això, l’anomenaren Ter Tulio. Aquells primers tertulians, però, eren considerats uns autèntics erudits, res a veure amb els seus actuals rudes imitadors, que prefereixen la demagògia abans que els debats constructius. Ara qualsevol argument és vàlid per tal d’arrossegar (ágo) el poble (démos).
 
Tanmateix, la realitat s’imposa i els polítics que hagin “actuat” amb poca transparència s’hauran d’acabar enfrontant tot sols al seu destí. Aleshores, observaran (théaomai) les conseqüències que té fer tant de teatre. Ben aviat s’oblidaran de l’eròtica del poder i viuran en carn pròpia les vicissituds dels protagonistes de la tragèdia grega. Aquest gènere literari, nascut al segle V aC com a eina propagandística de la democràcia atenesa, era procliu a repetir els mateixos esquemes narratius. De cop i volta l’heroi patia una peripècia (“caure al voltant”); passava de la felicitat a la desgràcia a causa d’un error seu, generalment en forma d’hybris (“supèrbia”). Llavors, s’adonava de la magnitud de l’error i es veia en el deure ineludible d’expiar-lo. El desenllaç solia ser dolorós en forma de catàstrofe (“gir cap avall”).
 
Els polítics que ja són a la presó han seguit al peu de la lletra aquest guió, o gairebé –alguns no s’han ni molestat a expiar els seus errors. Ara hem d’esperar que el seu testimoni provoqui entre els seus col·legues els mateixos sentiments de pietat i de temor que, en la tragèdia grega, experimentava el públic en veure la caiguda en desgràcia de l’heroi. Això, seguint la terminologia aristotèlica, servia als espectadors de catarsi (“purificació”); és a dir, després d’haver-se identificat amb el protagonista, feien un alè en comprovar que la casualitat havia volgut que aquella calamitat no els hagués tocat a ells.
 
Però no totes les tragèdies gregues acabaven malament. Els polítics amb sort i sense remordiments gaudiran d’una doble catarsi si llegeixen algunes de les obres d’Eurípides. Aquest dramaturg grec fou l’introductor de la tècnica del deus ex machina, pel qual, a través d’un tipus de grua, una divinitat baixava de l’Olimp i resolia de manera satisfactòria el conflicte tràgic. Els qui així se salvin continuaran sortint per la televisió amb el seu rol d’actors, és a dir, d’hipòcrites. Davant aquesta farsa, que amb tant d’enginy retrata el Polònia, és preferible riure que no plorar. Les rialles, però, no ens han de fer oblidar que sovint el que presenciam és una vertadera tragèdia per a la nostra societat. Aleshores, haurem acotar el cap de vergonya en constatar que la hipocresia tràgica dels nostres representants no és més que el reflex de la nostra.

Articles del web relacionats:
La vida com a tragèdia

 


I per entendre la nostra societat hipòcrita, no us podeu perdre aquest vídeo:

El cànon dels clàssics

Als crítics literaris els agrada pontificar a partir d’un cànon. En grec, aquesta paraula (κανών) significava  “canya” i després “vara”, “regle”. Així doncs, es fàcil intuir per què cànon esdevingué sinònim de model, paradigma.

Al segle III aC els filòlegs hel·lenístics de la biblioteca d’Alexandria foren els primers a idear una espècie de top ten literari. Eren llistes dels millors autors per gènere. A partir d’aquesta selecció, al segle XVIII el filòleg holandès David Ruhnken començà a parlar del concepte cànon aplicat a la literatura.

Biblioteca d'Alexandria
Biblioteca d'Alexandria

 

El mot literatura prové del terme llatí littera (“lletra”) i en un principi designava tota mena de textos escrits (jurídics, filosòfics, científics...). Actualment, la literatura té un sentit més delimitat i fa referència al conjunt d’obres que, si bé ens aporten una informació, tenen una finalitat més estètica. En paraules de David Viñas, professor de Teoria de la Literatura i Literatura comparada a la Universitat de Barcelona, “la literatura és el llenguatge elevat a la seva màxima excel·lència”.

Les llistes literàries que s’elaboraren a la biblioteca d’Alexandria serviren de guia perquè els copistes medievals elegissin els autors que més valia la pena transcriure. Lògicament, però, havien de ser autors que poguessin ser compatibles amb la religió cristiana.

Al costat dels cànons sagrats, també tenim els cànons profans de la història de la literatura. El més famós és que elaborà el crític literari nord-americà Harold Bloom en la seva controvertida obra El cànon occidental. I és que, quan parlam d’art en general ,hi ha gustos per a tots els gustos. Cadascú té el seu propi cànon.

Harold Bloom
Harold Bloom


Els avatars de la paraula clàssic
La paraula clàssic té una història etimològica curiosa. Al segle VI aC el sisè rei de Roma, Servi Tul•li (578-535 aC), fou l’encarregat de fer el primer cens de la població romana. Aquesta quedà dividida en cinc grups d’acord amb la seva riquesa. Aquests grups s’acabaren coneixent com a “classes” segons la següent versió etimològica. Els seus membres nodrien l’exèrcit d’aquells temps. Eren, per tant, “cridats” (calare) a files i, en funció dels doblers que tenien per pagar-se l’armament, els individus ocupaven un determinat estament militar.

Fou així com sorgí el concepte de classe (classis, derivat de calare) com a sinònim de grup. Tanmateix, però, només uns pocs estaven en condicions econòmiques de servir a l’exèrcit, de manera que aparegué la distinció de grups de “primera classe” (primae classis). Després, classis s’especialitzaria a designar la flota de guerra, i un derivat seu, classicum, donaria nom al senyal donat a l’exèrcit amb una trompeta. 

El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)
El Parnàs representat per Rafael Sanzio a la Stanza della Segnatura del Vaticà (Roma, 1509)


El gramàtic romà del II dC, Aulus Gel•li, seria qui encunyaria l’expressió classicus scriptor per a al•ludir a un escriptor de llenguatge i contingut tan valuós que podia considerar-se de “primera clase”. Com que en l’ensenyament s’estudiaven preferentment aquests escriptors modèlics, amb el temps la paraula classe adoptà el sentit de grup d’alumnes “classificats” per a rebre un determinat nivell.

L’accepció de clàssic en l’àmbit historiogràfic apareix en el Renaixement. Aleshores l’etiqueta s’emprà per a referir-se a aquells períodes culturals de major esplendor del món grec i romà.

Què és un clàssic?
Laura Borràs ha reflexionat sobre els clàssics en el seu interessant assaig “Per què llegir els clàssics, avui?”. Diu que les característiques principals d’una obra clàssica poden ser tres: la seva “poderosa originalitat literària”, “l’energia lingüística” que desprèn i el manifest “poder d’invenció” que conté. Borrás fa les següents consideracions sobre els clàssics:

“Els clàssics contribueixen al creixement del nostre jo interior i ens ensenyen a escoltar-nos i a identificar el seu valor estètic. Els clàssics serveixen per entendre qui som i són llibres que d’alguna manera ens modifiquen, ens fan diferents de com érem abans d’haver-los llegit. Ara bé, vagi per endavant que aquesta modificació no s’ha de llegir en termes morals. És a dir, que llegir aquestes obres no ens fa necessàriament millors o pitjors persones, ja que alguns clàssics no representen cap catàleg de virtuts ni són cap guia de normes per a la justícia social. En tenim exemples prou eloqüents: la Ilíada exalta la guerra, Lolita està protagonitzada per un pederasta, i les obres de Shakespeare són plenes d’assassins”.

Llibre de Laura Borràs
Llibre de Laura Borràs


En el seu llibre, Borràs menciona altres definicions del terme clàssic fetes per grans tòtems de la literatura. Per exemple, l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899-1986) considerava el clàssic com una mena d’oracle:

“Un libro que una nación o un grupo de naciones o el largo tiempo han decidido leer como si en sus paginas todo fuera deliberado, profundo como el cosmos y capaz de interpretaciones sin término”.


Aquí teniu un vídeo del programa "Quan arribin els marcians", de TV3. Es pregunta "Què són els clàssics?"

Aquí teniu catorze motius per llegir els clàssics segons Italo Calvino. Com a contrapunt, també aquest altre article de Rosa Montero titulat "Las páginas tediosas de La montaña mágica", on desmunta els clàssics.

Aquest altre article parla sobre per què cal llegir els clàssics.

Aquí teniu reflexió sobre la utilitat dels clàssics de la mà de Nuccio Ordine.

Aquí teniu un àudio del programa "No es un día cualquiera" que reflexiona sobre els clàssics.

I també val la pena llegir aquest article: "Los clásicos nos hacen críticos", de García Gual.

Aquí teniu un capítol del programa "This is art" dedicat a la rebel·lia. 

Articles relacionats:
La utilitat de la inutilitat
Llibres que ens fan lliures
Per què llegim en silenci?
-"Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
Mots que es xiuxiuegen
-
L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

Paradoxes hel·lèniques

Si viatjam a Grècia ens podem endur més d’un ensurt lingüístic. A la darrera entrada d’aquest web ja comentàvem que a la pàtria de Sòcrates una metàfora no només és un recurs literari, sinó també un mitjà de transport. Així doncs, no ens ha d’estranyar que algú ens digui: “Me’n vaig a agafar la metàfora!” en al·lusió a un bus o a un tren.
 
En grec modern, però, hi ha molts altres amics falsos (el coneguts false friends en anglès), és a dir, paraules semblants en la forma entre dues llengües, però amb un significat o ús diferent. Aquí en teniu alguns exemples a partir d’un treball titulat “¿Es el autobús una metàfora?”, que realitzà el 2005 Styliani Voutsa, de la Universitat de Salamanca.
 
Anècdota. En grec modern és una paraula neutre (anékdoto) que significa acudit o quelcom graciós. En català, en canvi, és de gènere femení i fa referència a un petit fet particular, més o manco curiós, d’història o de la vida íntima d’algú –consta d’una α privativa + ν eufònica + εκδύδωμι (“publicar”); etimològicament, per tant, una anècdota és una escrit que no ha estat publicat.

Plaça Sintagma. El nom de la plaça central d’Atenes on hi ha el Parlament grec no té res a veure amb un sintagma verbal, nominal o preposicional. En grec, Sýntagma (<  σύν, “amb” + ταξις, “ordre”) significa, entre altres coses, constitució.
 
Banc Ètnic (Εθνική Τράπεζα). Equivaldria al nostre Banc Nacional. No debades, l’adjectiu ethnikós (< ἔθνος, “raça”, “nació”) vol dir nacional.
 
Ministeri Esotericón. És el nom que rep el Ministeri de l’Interior. Esoterikón (< ἔσω, “dins” + sufix comparatiu –τερος) poc té a veure amb el sentit de secret de la nostra paraula. En grec modern, per tant, aquest adjectiu és més fidel a la seva arrel.
 
Triar glossa. Si anam a un caixer automàtic a treure doblers, la màquina ens farà triar glossa. Abans de posar-nos a glosar-li alguna cosa, hem de saber que  γλώσσα significa “llengua” -d’on deriva poliglot, glosa, glossari. Però en grec, si anam a una peixateria o a un restaurant, també podem demanar una glossa, ja que un altre dels significats d’aquesta paraula és el de llenguado.
 
Amígdales. Així s’anomenen en grec modern les ametlles (αμύγδαλα). En la nostra llengua, a través del fenomen de la metàfora, s’entén que, per la seva forma, adquirissin aquest nom cadascun dels dos òrgans glandulars col·locats a ambdós costats de l’entrada de la faringe.

Tesi
. Derivat de τίθημι (“col·locar”), en grec modern significa posició, situació. En català, en canvi, una tesi és una proposició que hom pren com a punt de partida per a la demostració d’un argument.
 
Periòdic. En grec modern designa una revista i no un diari, com passa en la nostra llengua. Es tracta d’un terme que prové del món de l’astronomia. Consta de la preposició περι (“al voltant”) i del substantiu ὁδός (“camí”). Per tant, inicialment un període era el temps que trigava un planeta a fer la volta a la seva òrbita.
 
Èxode. En castellà es refereix a la fuga col·lectiva d’un poble, com per exemple l’Èxode del poble jueu narrat a l’Antic Testament. En grec modern, éxodos (<εκ, “des de” + ὁδός, “camí”), a part d’aquesta emigració en massa, significa “sortida”. Així doncs, podem trobar cartells amb éxodos en un aeroport, estació o discoteca.
 
El·lipsi. En català, al·ludeix al fenomen gramatical que consisteix en l’absència d’una o més paraules d’una oració, les quals se sobreentenen fàcilment pel context. En canvi, la paraula grega élleipse (<λείπω, “abandonar”) significa “mancança”, “insuficiència”. Així, avui un grec pot dir que té una el·lipsi de pa, de temps, d’espai o, fins i tot, una el·lipsi de confiança o d’experiència.

Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
Pèricles fa el discurs fúnebre des de la Pnyx (gravat de Philip von Foltz, 1852)
 
Litúrgia. En grec modern, leitourgía (λειτουργία < λεῖτος, “públic” + ἔργον, “treball”, “acció”) no només es limita a l’àmbit eclesiàstic. Els grecs parlen de la litúrgia de l’encèfal quan es refereixen al funcionament del cervell humà. També poden esmentar la litúrgia (funcionament) de l’ascensor. Amb el seu significat de “missa” el més correcte és dir Theía Leitourgía (Θεία Λειτουργία), que es traduiria per “missa divina” –en la parla quotidiana, però, sovint s’omet l’adjectiu theía (“divina”).
 
Agonia. Aquesta paraula, en català, significa “pena” o “patiment angoixós” i també “estat immediatament anterior a la mort”. A part d’aquest context, en grec modern agonia (<ἀγών, “lluita”, “certamen”) s’empra quotidianament amb el significat d’ “estrès”, “angoixa”. D’aquesta manera, un grec pot dir que davant un examen o una entrevista de treball té agonia.
 
Hidràulic. Tant en català com en grec modern, aquest adjectiu, derivat d’ ὕδωρ (“aigua”) + αὐλός (“flauta”), significa “allò relacionat amb l’aigua”. En grec modern, però, l’hidraulikós és també com es coneix el fontaner.
 
Aporia. Per a nosaltres, aquest és un terme filosòfic que al·ludeix a un problema impossible de resoldre des de la lògica –consta de l’α privativa i de πόρος (“pas”). En grec modern, en canvi, aporia és sinònim de dubte o de sorpresa. Així doncs, és normal que un professor grec demani als seus alumnes si tenen qualque aporia. També, però, aporia és la situació d’una persona que no té recursos econòmics, per tant, és sinònim de pobresa.

Androgin. En grec modern, andrógyno (<ἀνήρ, “home” + γυνή, “dona”) significa, com en català, “aquell qui té característiques d’ambdós sexes”. També, però, s’empra amb el significat de “matrimoni”.
 
Patètic.  Nosaltres relacionam l’adjectiu patètic (<πάθος, “sofriment”) amb quelcom penós i trist. En grec modern, en canvi, té altres dos significats: el de “posseït per la passió” i el de “passiu”. Per tant, els grecs poden parlar de mirada patètica, mentre que nosaltres diríem mirada apassionada. Pel que fa a la segona accepció, la Veu Passiva en la gramàtica grega es denomina Veu Patètica (Παθητική Φωνή); els homosexuals passius reben el nom d’homosexuals patètics (παθητικός ομοφυλόφιλος); o un fumador passiu seria un fumador patètic (παθητικός καπνιστής).
 
Empatia. En català, aquesta paraula -relacionada també amb πάθος- designa la facultat de comprendre les emocions i els sentiments d’una altra persona amb la qual hom s’hi identifica. En grec modern, en canvi, té una forta càrrega negativa i significa “maldat”, “rancor”, “odi”. Així, quan a un grec se li diu que hi ha empatia entre dues persones, el que pensarà és que s’odien, és a dir, just tot el contrari del que significa per a nosaltres.
 
Pragmàtic. En grec modern, pragmatikós (<πρᾶγμα, “cosa”, l’equivalent al res, rei llatí) té el significat de “vertader” i, per tant, no és, com en català, sinònim de “pràctic”. Així doncs, un amic pragmàtic és un amic de veritat.
 
 
En grec modern també hi ha una sèrie de paraules semblants al català només fonèticament, ja que no comparteixen arrel etimològica. Algunes d’elles són:
 
Agre. En català deriva del llatí acer, acris, acre (“agut”). En canvi, en grec modern l’adjectiu agrios deriva d’αγρός (“camp”, l’equivalent al llatí ager, agri) i significa “salvatge”, “no civilitzat” perquè les persones que vivien al camp se’ls atribuïa la qualitats de “barroers”.
 
Sinusitis. En català, fa referència a una inflamació aguda dels sins (del llatí sinus, -us, “concavitat”) del crani i es tradueix al grec per higmoritis. Casualment, aquesta paraula sona molt semblant a la grega synousia (<συν-, “amb” + οὐσία, “essència”, “substància”), que significa “coit”, “acte sexual”
 
Pesseta. Aquesta moneda, que ja no empram i que és un diminutiu de peça, sona molt semblant, en grec modern, a petseta (πετσέτα), que significa tovallola.
 
Idiotikos parking. Quan anam a un aparcament grec ens podem sentir uns idiotes en veure un cartell amb aquestes paraules. En realitat, però, volen dir “aparcament privat”. No debades, ἴδιος significa “propi”. En la democràcia atenesa un ἰδιότης era una persona que no participava de la vida política i es contraposava amb el πολίτής. D’ ἴδιος també tenim idioma i idiosincràsia.


Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes
Manifestació a la plaça Sintagma d'Atenes


Jordi Canet, lector d’aquest web, ha mostrat gran interès en aquesta entrada. A continuació, amb el seu permís, reproduesc el fantàstic escrit, titulat Paradoxes hel·lèniques, que m’ha fet arribar per completar la informació ja donada sobre els false friends entre el grec modern i el català. Jordi, moltes gràcies! Dóna gust tenir lectors tan entusiastes com tu! (amb el teu permís. m'he apropiat del teu títol)

Potser la primera paradoxa és que Grècia no es diu Grècia, sinó Hellas i els grecs no són grecs, sinó hel·lènics. I la República grega és la Demokratia (hel·lènica, per descomptat). Però n’hi ha moltes més. El munt de paraules gregues clàssiques que entre nosaltres s’utilitzen amb un sentit culte xoca sovint amb l’evolució que aquelles paraules han tingut al llarg dels temps i amb el sentit que actualment tenen per als grecs d’avui dia.

Tot just arribes a l’aeroport (aerodrómio) d’Atenes veus uns edificis al costat que són de l’aeròdrom “polèmic”. És que potser es discuteix sobre l’emplaçament de la tercera pista? Res d’això: polemikós vol dir, simplement, militar. La paraula Èxode us duu ressons bíblics i, per extensió, sortides massives de ciutadans. A Grècia qualsevol sortida és un éxodos.

Resulta que per anar de l’aeroport al centre de la ciutat cal fer una metàfora, ja que aquest mot (metaforá) vol dir actualment transport. Aquest pot ser en autobús, que esperes “estàticament” a la parada (stase) o bé en taxi, que pot ser que estigui lliure (eleúteros) o l’hagueu de compartir. Per cert, recordeu l’Eleuterio Sánchez, “el Lute”? Estava predestinat a fugir tot cercant la llibertat. Finalment, però, arribeu al centre de la capital, la plaça Sintagma. I la gent de lletres es pregunta si el “sintagma” és tan important com per donar nom al rovell de l’ou d’Atenes. Resposta: Sintagma vol dir Constitució.

Després d’instal·lar-vos a l’hotel sortiu a donar un volt i veieu la quantitat de “trapezis” que hi ha al centre. No són sinó Bancs. La cosa no és gens descabellada, ja que una trapezi és una taula, que és com qui diu un taulell o, en definitiva, un banc. Hi ha un Banc que diu que és “Ètnic” però que en realitat és Nacional, un altre és “Laic” però que a fi de comptes és Popular i un que semblava ser el Banc d’Empúries (Emporikós) era un vulgar Banc Comercial.

Quan aneu al restaurant, procureu que sigui “càtar”, és a dir katharos, que vol dir net. Demaneu primer el katalogos, que és la carta i al final el “logariasmós”, que no és el logaritme, sinó el compte. (Aquesta anava per la gent de ciències). Entremig, observeu que metallikós vol dir metàl·lic però també mineral (cas de l’aigua) i physikós no només vol dir físic sinó també natural (per cert, el gas natural és el physiko aerio). A l’hora del vi us oferiran, entre d’altres, els vins topikos que no tenen res a veure amb els tòpics. Són, simplement, vins locals o “vins del país”. En acabar, si heu quedat contents, no us descuideu l’eukharistó (pronunciat efjaristó), que serveix per agrair el bon servei rebut.

Comenceu les visites turístiques i aneu, per exemple, al turó de Licavitos, on s’hi arriba amb un funicular que – horror! – només té capacitat per 30 àtoms! Respireu quan apreneu que, avui dia, átomo vol dir persona o individu (recordeu: àtom = indivisible?). És clar que això ho hauríem pogut veure a venir perquè a l’ascensor de l’hotel hi havia una placa que deia que “els àtoms menors de 12 anys havien de pujar acompanyats d’adults”. I què me’n dieu d’una calefacció individual, que es converteix en una calefacció atòmica?

Tornant al turó que dèiem, al capdamunt hi ha una església dedicada a Sant Jordi, a qui, amb tots els respectes, podríem dir Sant Pagès, perquè aquest és el sentit de la paraula Giorgios: el qui treballa la terra.

Com que no enteneu els diaris o efimerida, que no només porten efemèrides, decidiu tornar a l’hotel per si ha arribat cap grámma o carta (Ai la gramàtica) i, si no hi ha res millor, veure per la tele les notícies del podosphairo o futbol. Allà descobriu que hi ha escales “mono anodos” (només de pujada) i d’altres “mono káthodos” o només de baixada. Tot plegat se us fa una mica diskolos, és a dir, difícil. La paraula téchne no té res a veure amb la tècnica, sinó amb l’art. Un enginyer és un mechanikós, industrial és biomechanikós i un enginyer industrial és… un capicua.

Si aneu a Grècia i heu de reparar un pneumàtic, cerqueu un lloc on arreglin elàstics (lástiko), però si necessiteu un confessor haureu de preguntar per un “pneumàtic” (pneumatikós). Divertit, oi?

Jordi Canet

Dafne, el llorer que corona els batxillers

En cas d’ofuscació intel·lectual, els estudiants de batxillerat basta que ensumin un llorer per trobar la inspiració desitjada. Segur que Dafne (“llorer” en grec) els ajudarà. Segons la mitologia grega, Dafne era una nimfa d’una gran bellesa. Apol·lo, el déu de la poesia, va caure als seus encants per culpa d’un acte de supèrbia. Es burlà d’Eros (Cupido romà), el déu de l’amor. Aquest el castigà fent-lo enamorar de Dafne, la qual, per contra, fou ferida per una fletxa de plom, que provocava rebuig.

Gian Lorenzo Bernini  Apol·lo i Dafne  (1622-1625)  Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.
Gian Lorenzo Bernini Apol·lo i Dafne (1622-1625) Escultura en marbre Galleria Borghese. Roma.


Per treure's de sobre el seu assetjador, la nimfa implorà ajuda al seu pare, el déu del riu Peneu, el qual la transformà en llorer –el seu equivalent llatí és Laurus, d’on ve Laura i Llorenç, i, en castellà, Lorena, Loreto i Laureano. Davant la impossibilitat que aquella nimfa fos la seva esposa, Apol·lo va determinar que el llorer seria el seu arbre sagrat i que es donaria una corona de fulles d’aquest arbre com a premi als guanyadors de certàmens poètics i atlètics.

Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne
 
Batxillers coronats
Durant l’edat mitjana fou habitual que, en acabar els estudis universitaris, els alumnes fossin coronats amb una corona de llorer, el fruit del qual és la baia (baca en llatí). D’aquesta manera, aquells alumnes eren bacca laureati, és a dir, investits amb “llorers de baia”. Segons les diferents titulacions, els llicenciats podien ser batxillers en arts, en teologia, en lleis o en medicina. Tots ells, després de tant d’esforç, havien d’anar alerta a no “adormir-se sobre els llorers”. Amb tot, segons una altra versió etimològica, batxiller vendria del cèltic bach ("jove").

Dante (Botticelli, 1495)
Dante (Botticelli, 1495)
Ara el batxillerat ha baixat de categoria i, a Espanya, fa referència als dos cursos previs a l’ensenyament universitari. En tot cas, el batxillerat actual no deixa de ser el corol·lari, "conseqüència", dels estudis preuniversitaris, és a dir, una espècie de “corona” (corollarium) -antigament aquest era l’obsequi que rebien els convidats d’alguns actes socials.

A partir del segle XIX es generalitzà en els llibres els colofons, paraula derivada del grec κολοφών (“cim”, “coronament d’alguna cosa”), l’arrel indoeuropea de la qual també trobam present en paraules com culminació, cim, coronel, columna i excel·lir. El colofó és l’anotació que es posa al final d’un llibre per indicar el nom de l’impressor, el lloc i la data de la impressió.

800px Apollo and Daphne waterhouse

Apolo y Dafne, según John William Waterhouse (1908)

Qui de ben segur porta una bona corona és la gent que es diu Esteve. No debades, aquest antropònim deriva del grec Στέφανος (“coronat”). Tanmateix, si ens portam bé, tots podem tenir a la nostra tomba una bona corona de flors. Pitjor li va anar a Jesús, a qui els romans humiliaren amb una corona d’espines. I havent posat el punt i final a aquesta dissertació, puc dir finis coronat opus ("la fi corona l'obra").

Per a més informació, aquí teniu una entrada del blog del dermatòleg Xavier Sierra. Entre altres coses, explica malalties relacionades amb el mite de Dafne com la que pateix aquesta persona. És la malaltia de l' "home arbre".

Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016
Dede Koswana, d'Indonesia, va morir víctima d'una estranya malaltia el 2016

En aquest altre article el dermatòleg Xavier Sierra analitzat una altra escultura de Dafne.

Per conèixer més les Metamorfosis d'Ovidi, no us podeu perdre aquest blog titulat "Els fruits de la immortalitat". I aquest altre titulat les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu l'escena final de l'òpera "Daphne" (1938) de Richard Strauss:


Articles del web relacionats:

Bellesa apol·línia
- Cupido concupiscent

Rectificar és de reis

Article publicat a l'Ara Balears (03/06/2014)

Rei
ve del verb llatí rego, rexi, rectum (“guiar”). Com a persona condreta que suposadament és, don Joan Carles ha obrat amb rectitud i rigor per a la regió que fins ara ha regit de manera tan irregular. Escortat per l'Estat de dret i amb el reglament a la mà, ha agafat la millor drecera. Regidor de la seva règia vida, s’ha adonat que avui les regles del joc són unes altres. Per molt que l’intentàs redreçar o endreçar, el seu rígid rectorat ja no tenia sentit. És per això que preferia ofegar les seves penes en Corina, la seva “escort” personal, la seva dama de companyia -aquesta paraula ens ha arribat a través de l’italià procedent de l’arrel llatina rego.

El nostre
regent director d’orquestra ha estat conscient que dirigir un país tan insurgent també implica corregir, així que ha pres la millor direcció. No li ha fet por rectificar, és a dir, “actuar” (facio) de manera recta o correcta. Ja feia temps que el seu règim no ens provocava ereccions, sinó més aviat insurreccions. En terres germàniques, a través de l’arrel indoeuropea *reg-, els reis foren associats amb l’abundància de béns, de manera que no és d’estranyar que molts d’ells acabessin atresorant una gran riquesa –el nostre no es pot queixar.
 
De don Joan Carles diuen (dico) moltes coses, però fins ara ningú no s’atrevia a dir-li que seguís els exemples del rei de Bèlgica o la reina d’Holanda. A la fi ha abdicat, així que s’ha “desdit” de les seves funcions reials. Havent anunciat la seva renúncia, hi ha qui sospira perquè la Rexpublica”, que tant d’estupor provoca, doni pas a una República, és a dir, a una “cosa pública”(Res publica) que, aquesta vegada, esperam que no sigui fictícia, sinó real. En grec, la monarquia és la solitud (μόνος) del poder (ἀρχή), que s’accentua encara més enmig de la sabana africana caçant elefants. Ara Sa majestat arrossega l’entotsolament del seu ja excàrrec. Només li queda fer examen de consciència des del monestir del seu daurat retir.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:








I això pensava el gran Pepe Rubianes sobre la monarquia:



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px