Banner Top

A classe amb fills d'Al·là

Article publicat a l'Ara Balears (01/08/2017)

Dues setmanes després dels atemptats jihadistes a Catalunya encara no em puc treure del cap les cares imberbes dels seus quatre autors abatuts pels Mossos. Eren joves àrabs d'entre desset i vint-i-quatre anys, plenament integrats a la seva terra d'acollida.  Les fotografies que la Policia distribuí d'ells just després de la barbàrie eren extretes de la llista de classe de l'Institut Abat Oliba de Ripoll i del club de futbol del poble. En conèixer la identitat dels botxins, els seus professors i entrenadors es portaren les mans al cap. I no foren els únics. També podrien haver estat alumnes meus.
 
La primera persona a manifestar la seva ràbia i impotència va ser Raquel Rull, l'educadora social que treballà amb els futurs fanàtics. Ho féu mitjançant una carta que de seguida és féu viral a les xarxes: “Què estem fent malament? Hem d'aturar això. Hem de fer alguna cosa. I jo que creia que ho estava fent bé, que havia contribuït amb el meu granet de sorra....”.
 
La carta d'aquesta educadora social de Ripoll em féu recordar la meva primera experiència docent amb el col·lectiu musulmà. Va ser fa nou anys a l'institut Can Peu Blanc de Sa Pobla. Es tracta d'un dels pobles de Mallorca amb més immigració àrab. Em tocà fer classes de reforç a nins de quinze anys. Gràcies a ells vaig aprendre a pronunciar bé la “ll” de Mallorca. La seva integració lingüística al poble era total. Al pati, però, hi havia guetos. Poblers i musulmans anaven al seu aire. Cadascú tenia clar quin era el seu espai vital. Tant per una part com per l’altra no hi havia el més mínim interès per interactuar.

Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
Pare d'un nin de 3 anys, mort a l'atropellament de La Rambla, abraça un iman (Fotografia d'El Periódico/ JORDI COTRINA)
 
Mai no oblidaré una escena que em deixà astorat. A la sortida de l'institut em vaig trobar una alumna àrab discutint amb un compatriota seu. Per despatxar-lo, li etzibà amb un català impol·lut: “Tu calla, puta moro. Amb aquest comentari racista, la jove àrab expressava la seva voluntat de distanciar-se de l'estigma que arrossega la seva comunitat per les nostres contrades. És un estigma  que, segons els experts, respon principalment a una dada objectiva: la majoria dels immigrants musulmans són analfabets que provenen de les zones més depauperades i retrògrades del Marroc. A l'escola, però, els fills d'aquests immigrants tenen l'oportunitat de conèixer nous horitzons. Alguns l'aprofiten amb èxit, sobretot les al·lotes que, a casa, tenen la sort de comptar amb un clima no tan coercitiu; d'altres, en canvi, es queden pel camí.
 
Els professors treballam amb material sensible i, tractant-se d'alumnes àrabs, molt més. Nedam a contracorrent. Els ensenyam uns referents socioculturals que sovint contrasten del tot amb els del seu microcosmos familiar. Intentam treure el millor d'ells sense caure, però, en el pervers paternalisme, que l'únic que fa és estigmatitzar-los encara més. Tanmateix, hi ha aspectes de seu món interior que se'ns escapen. Així ha quedat demostrat amb els autors de la massacre de Barcelona i Cambrils. Ser tan joves i viure en un entorn secularitzat els féu vulnerables a doctrines islamistes criminals d'un imam radicalitzat que tirà pel terra tota la feina feta per la comunitat educativa. Així, abduïts per una estètica fundada sobre la violència i el nihilisme, aquells inofensius al·lots de l'Institut Abat Oliba de Ripoll perderen la por a morir i foren capaços de matar en nom d'un Al·là desconcertant a la seva terra d’acollida.

Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
Musulmanes protesten contra els atemptats a Barcelona (Redes)
 
Entenc perfectament la perplexitat dels antics professors dels assassins de Catalunya. Independentment de la seva nacionalitat, els docents sempre patim quan ens trobam amb un alumne conflictiu, de conducta disruptiva. Passam pena pel seu futur encaix en la societat. No era el cas, però, dels jihadistes catalans. Tothom destaca el seu tracte exquisit. A més, sense viure en una situació d'extrema exclusió social, gràcies al programa d'Ocupació Jove de la Generalitat, havien aconseguit trobar un bon agombol en el mercat laboral. Res, doncs, feia presagiar la tragèdia.
 
Els joves terroristes de Catalunya han estat víctimes del fanatisme de la seva pròpia religió. L'escola no es pot sentir culpable del fracàs social que representen. Llevat de comptades excepcions, la nostra incidència en les vides dels joves àrabs és relativament minsa. Sempre pesarà més l'autoritat paterna o la d'un imam disposat a menjar-los el cervell. Ara, per tant, qui s'ha de rebel·lar contra tanta ofuscació i odi ha de ser la pròpia població musulmana resident de bona fe. Ja ho ha fet en aquest darrer atemptat. Especialment emotiu va ser el manifest que llegí entre llàgrimes la germana de dos dels jihadistes de Ripoll abatuts pels Mossos.

Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
Manifestació a Barcelona (Font: ValenciaPlaza)
 
Lluny de resignar-nos, a l’escola els docents tan sols podem continuar vetlant per la bona convivència. Cal, però, no ser ingenus i tenir en compte la crua realitat. Mentre lamentam sentir-nos amenaçats pel fonamentalisme, deixam que els nostres polítics europeus i clubs de futbol continuïn essent còmplices de règims islàmics fonamentalistes. Ja podem cridar als quatre vents “No tenc por”. Jo, però, sí que tenc por de veure les conseqüències de tanta desídia i hipocresia institucional.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (21/09/2018) reflexion sobre l'adoctrinament a les escoles:

 

Per reflexionar sobre la població musulmana a Sa Pobla, no us podeu perdre aquest documental d'IB3 titulat "Els veïnats del Rif".

Aquí teniu el reportatge del programa "30 minuts" titulat "Entre nosaltres". Parla de l'entorn a Ripoll dels jihadistes dels atemptats de Catalunya.

Us recoman aquesta entrevista a Francesc Serés, antic professor d'immigrants musulmans.

També és interessant aquest article d'Antoni Puigverd titulat "Nihilismo".

Aquest vídeo de TV3 parla de la doble vida de l'imam de Ripoll.

Articles del web relacionats
Protàgores i l'islam
A l'escola, fora vel!
Prejudicis inextirpables
El fracàs de Serveis Socials

Europa, de genollons

Article publicat a l'Ara Balears (14/02/2016)

Ja fa temps que Europa ha claudicat davant l’islam més primitiu. Ara ja ho fa de genollons. Així ho va escenificar fa dues setmanes Roma, el pare cultural d’Occident. El govern italià de Mateo Renzi va ordenar cobrir amb uns púdics cubs de fusta les estàtues despullades dels Museus Capitolins. L’objectiu era no ofendre el president iranià Hasan Rohani, de visita a la Ciutat Eterna –era la primera vegada que un dignatari iranià visitava un país europeu després de 16 anys d’aïllament per l’amenaça mundial que representava el seu pla nuclear, avui ja anul·lat. Per a les autoritats locals, aquesta humiliant baixada de pantalons estava més que justificada: la signatura d’uns contractes de 17.000 milions d’euros que seran una autèntica vàlvula d’oxigen per a una malmenada economia italiana.

Estàtues censurades
Estàtues censurades
 
Atès que la religió islàmica prohibeix la representació del cos despullat, emissaris de la delegació iraniana varen suggerir tapar les vergonyes d’unes estàtues mil·lenàries, tot un símbol de la nostra identitat cultural. Entre elles hi havia la sensual Venus Capitolina, còpia romana de l’original del mestre dels escultors clàssics, Praxíteles. Una altra víctima de la ridícula censura fou l’estàtua eqüestre de Marc Aureli –els portentosos testicles del cavall eren massa incòmodes per al dirigent musulmà. Els serveis de protocol italià no dubtaren a atendre aquella petició per “respecte” a l’ínclit convidat. Perquè se sentís encara més com a casa, també acceptaren retirar de la taula presidencial qualsevol beguda alcohòlica.

Solució italiana
Solució italiana
 
Itàlia encara mastega la indignació contra el que ha estat considerat com una submissió cultural. “Cobrir les nostres obres és renegar de la nostra cultura”, és el comentari més estès. Mateo Renzi, però, assegura que no estava al cas de l’assumpte i ja ha ordenat una investigació per depurar-ne responsabilitats. L’espectacle, però, del tot servil, oferí altres elements més surrealistes.
 
El president iranià també tengué temps per entrevistar-se amb el papa Francesc. Segons el comunicat oficial, durant quaranta minuts ambdós mandataris parlaren sobre la lluita contra el terrorisme i el tràfic d’armes. Després del protocol·lari intercanvi de regals, Rohani va demanar a Jorge Mario Bergoglio que resàs per ell, un president que en el seu país consent que es lapidin adúlteres i que es pengin homosexuals a les places públiques. Al summe pontífex ja li convé resar molt.

El papa Francesc i el president d'Iran
El papa Francesc i el president d'Iran
 
Un dels intel·lectuals italians més crítics amb tota aquesta pantomima institucional ha estat Giovanni Sartori, que, amb 92 anys, és considerat tot un expert en ciència política. Premi Príncep d’Astúries (2005), Sartori acaba de publicar La carrera hacia ninguna parte. Diez lecciones sobre nuestra sociedad en peligro. El seu principal cavall de batalla és precisament el discurs políticament correcte que hi ha al voltant del multiculturalisme: “El multiculturalisme no existeix. En la nostra societat tenim unes normes generals, uns principis. L’immigrant pot fer a casa el que vulgui, però ha d’acceptar les regles de l’Estat que l’accepta”.
 
Sartori manté que “Occident i els seus valors estan en perill perquè no s’està donant una resposta adequada al fonamentalisme islàmic”. I és que la polèmica visita del president iranià a Itàlia ha estat la gota que ha fet vessar el tassó. La passada nit de Cap d’Any la ciutat alemanya de Colònia també va ser blanc d’un altre despropòsit musulmà. Més de 500 dones que passejaven pel carrer varen ser agredides sexualment per milers de joves àrabs. D’aquesta manera, el país que més generós està essent amb l’acollida de refugiats sirians se sentia estafat. El foc s’atià encara més amb unes desafortunades declaracions de l’imam de Colònia. Al seu parer, la responsabilitat d’aquelles agressions va ser de les dones que anaven pel carrer totes soles, mig despullades i perfumades.

Sartori no es mossega la llengua: “L’islam és incompatible amb la nostra cultura. Els seus règims són teocràcies que es funden en la voluntat d’Alà, mentre que a Occident es funden en la democràcia, en la sobirania popular”. Des de la Il·lustració Europa s’ha esforçat per sortir de la minoria d’edat en què havia viscut durant tants de segles. Ara, estant de genollons davant una cultura del tot intransigent, ha traït la memòria dels seus mentors intel·lectuals. Faríem bé, doncs, de tornar a llegir Voltaire: Écrasez l’infâme! (“esclafau l’infame!”).

Aquí teniu un article de Miquel Puig titulat "Els límits de la multiculturalitat".

Aquí teniu un article de Rubén Amón titulat "Y la tolerancia acabó con la tolerancia".


Articles del web relacionats:
El rapte d'Europa
Protàgores i l'islam
Democràcia obsoleta
Adéu, llibertat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px