Banner Top

Ha matat el poliamor l'amor?

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (08/02/2019) reflexion sobre el poliamor en l'actual societat líquida:

Articles del web relacionats:
- Sant Valentí en l'era de l'amor 2.0
L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria
La vulgarització de l'amor platònic
Està sobrevalorat el sexe?
Cupido concupiscent
Estam preparats per ser monògams?
Estimar té un preu
La guerra de sexes
Matrimoni amb amor?
- L'apassionant món de la parella
- És l'amor una farsa?

 

Míster Evasió

Article publicat a l'Ara Balears (17/08/2018)

Avui el turisme de masses s’ha convertit en turisme d’evasió. Ennuegats pel sistema capitalista, tothom cerca un redol de relax per continuar consumint. Els souvenirs i les selfies són el millor testimoni d’unes experiències que, un cop retornats a la nostra feina d’esclaus, serviran per alimentar la nostàlgia d’un temps d’aparent feliç llibertat.

En el passat calia un bon motiu per moure’s. Els viatges eren lents, incòmodes i perillosos. La gent es desplaçava per fugir d’una desgràcia, per cercar riqueses o per fer la guerra. Tot canvià amb la democratització del viatge low cost, que imposà la dromomania, el desig irrefrenable de córrer món. És el viatge com a consum i com a antídot contra les nostres insatisfactòries vides quotidianes. Ja ho va preveure el 1914 Miguel de Unamuno a la seva novel·la Niebla: “La manía de viajar viene de topofobia y no de filotopía; el que viaja mucho va huyendo de cada lugar que deja, y no buscando cada lugar a que llega”. Així doncs, segons l’escriptor basc, la gent viatja perquè odia el lloc on es troba, no perquè estimi el lloc on es dirigeix. Curiosament els alemanys tenen una paraula per al·ludir a la nostàlgia que podem arribar a sentir envers llocs llunyans on no hem estat mai. És Fernweh.

paraula alemany

Els actuals turistes al servei del capitalisme ja han arraconat la figura romàntica dels antics viatgers. A partir del segle XVII, gràcies al Grand Tour, els joves de l’aristocràcia britànica es dedicaren a visitar els exòtics països de la Mediterrània. L’objectiu era doble: formar-se com a futurs diplomàtics i conèixer-se millor a partir de la mirada de l’altre. El 1863, amb el turisme de masses inaugurat pel britànic Thomas Cook, els diccionaris francesos recollien per primera vegada el terme turista en al·lusió a la persona “que viatja per curiositat o distracció”. Aquell nou rodamon ja no s’interessaria pels efectes transformadors que en la seva vida pot tenir l’estada en un altre lloc diferent del seu.

A finals del segle XX, la globalització suposaria la consumació de la banalització del turisme, la indústria legal, segons els entesos, més depredadora que existeix fins al moment. Milers de persones començaren a viatjar com a golafres d’una banda a l’altra del món. Nous okupes s’apoderaren de ciutats convertides ens parcs temàtics no aptes per a indígenes. Aquells nòmades consumistes eren malalts deambulants de la indiferència: no miraven el que veien i es limitaven a continuar alimentant el seu cap de castradors prejudicis.

dromomania

La síndrome d’Stendhal ja formava part del passat. El 1817 l’escriptor francès havia viscut un delirium tremens en visitar la majestuosa Florència. En sortir de la basílica de Santa Croce, perdé l’equilibri. “Em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”, escrigué. Un metge, després d’examinar-lo, li digué que patia de “sobredosi de bellesa”. Tanmateix, segurament l’autor d’ “El roig i el negre” es marejà fruit del cansament que arrossegava des de feia dies. En tots cas, l’anècdota no deixa de ser un preciós elogi al viatge com a plaer estètic.

Lluny de patir la síndrome d’Stendhal, els actuals turistes de sentits atrofiats s’han convertit en col·leccionistes d’estampes egocèntriques. Incapaços de desconnectar d’ells mateixos, es fotografien de manera impulsiva en lloc de badocar de manera reflexiva. Visiten indrets a partir de la imatge que d’ells s’han creat en l’era del miratge de la multiconnexió. D’aquesta manera, les decepcions estan garantides. Els japonesos ja són víctimes de la coneguda com a síndrome de París. La malaltia, diagnosticada el 1986 pel psiquiatra Hiroaki Ota, al·ludeix al fort contrast cultural existent entre les expectatives dels nipons i la realitat parisenca. Així, alguns d’ells pateixen atacs d’ansietat en veure que la pintoresca i bohèmia Ciutat de la Llum que tenen idealitzada és en realitat una capital plena de renous i amb gent antipàtica. Aquests educats viatgers no podran repetir mai les paraules de Rick a la mítica pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”.

mister evasio

Tanmateix, la majoria de turistes són fills de la societat líquida de Bauman: surfegen pels llocs que transiten a la recerca estèril de la felicitat. Tornen, doncs, a casa amb el mateix bagatge espiritual amb què sortiren. Són els nous Ulisses extraviats. El personatge d’Homer arribà renovat a la seva estimada Ítaca després de les diferents odissees que visqué (o patí) durant deu anys d’atzarosa travessia. Ara, en canvi, el viatge ha de deixat de ser un profitós mètode intel·lectual d’introspecció. El turista ja ha mutat en “Míster Evasió”. La novel·la homònima de Blai Bonet bé podria tenir avui una segona part amb el succedani decadent del seu protagonista.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (27/07/2016), parl sobre "Per què viatjam?":

Si voleu reflexionar més sobre aquest tema us recoman el llibre "El arte de viajar", del filòsof suís Alain de Botton. I aquí teniu un llistat de frases sobre l'acció de viatjar.

Articles del web relacionats:
L'era líquida
El capitalisme que ens decapita
- Consumisme romàntic

La mala fama del llatí i del grec

Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)

Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista

El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.

Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.



Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.

A favor de la “promiscuïtat intel·lectual”
A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.

És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.

081e8c5764bd56b44c2247712b2a1d08 XL

L'arraconament de les humanitats

Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.

Sobre les espatlles de gegants
En el llibre Sobre les espatlles de gegants  (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”. 

asterix delirant

El gran Astèrix

Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.

Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.

780 008 4309677 000627b4563ac1be166ef54228b28f80

Reactualitzant els clàssics
El panta rei  (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.

De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.

Antigona Mary Stillmann

Antigona (Mary Stillmann)

Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.

En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia  (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.

e840dda4af545e4c1b65faeabcfc7bf7 LEneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images

Europa, la de “mirada ampla”
Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.

Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circenses que denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.

Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

Aquí teniu un article de Toni Valls titulat "Per què l'educació arracona les humanitats?"

Aquest altre és del sociòleg Salvador Cardús. Es titula "De les humanitats a les piulades".

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

Aquí teniu un article que parla de la mala imatge dels professors de llatí en el cinema.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre referents clàssics al cineman. Es titula "La cinta de Νίκη"

Articles del web relacionats:

Posteducació

Article publicat a l'Ara Balears (15/09/2017)

El prefix post- ja s’ha convertit en una autèntica plaga. Vivim en l’era de la postmodernitat, la postveritat, la postcensura, però també de la “posteducació”, en la qual l’educació és entesa com un espectacle. Ho podem llegir a l’assaig “La sociedad gaseosa” (Plataforma Editorial, 2017), d’Alberto Royo, professor de música a un institut de Navarra. El títol està en sintonia amb la famosa «societat líquida» amb la qual Zygmunt  Bauman al·ludí a la dissolució dels principis tradicionals considerats fins ara estables.
 
Royo aplica les tesis del pensador polonès al món educatiu: “La mateixa cultura ha deixat de ser un conjunt consolidat de sabers per passar a rendir-se a la fugacitat i, finalment, a la vaporositat. La immediatesa, la recerca de la rendibilitat, la falta d’exigència i autoexigència, el menyspreu per la tradició, l’obsessió innovadora, el consumisme, l’educació placebo, l’arraconament de les humanitats i de la filosofia, l’autoajuda, la mediocritat assumida i la ignorància satisfeta fan trontollar allò que pensàvem que era més consistent”.

Alberto Royo
Alberto Royo (Foto de Diario de Navarra)
 
L’autor de “La sociedad gaseosa” reivindica la formació intel·lectual dels professors a partir de la cita clàssica Primum discere, deinde docere (“Primer aprèn, després ensenya”). A més, insisteix que només aquella persona que s’apassiona amb allò que ha estudiat és capaç de transmetre-ho amb entusiasme. Els alumnes, però, no han d’oblidar que aprendre implica esforç i que no sempre és divertit.
 
Sens dubte, el camí cap a la bellesa del coneixement es pot aplanar. Amb tot, Royo, sense ser tecnòfob, lamenta l’ “homeopatia pedagògica” dels nous corrents educatius, que es preocupen més per entretenir que no pas per ensenyar. A infantil i a Primària, té tot el sentit del món l’aprenentatge lúdic. A Secundària, en canvi, cal més disciplina acadèmica. No debades, és l’etapa en la qual s’ha d’aprofundir en els continguts i s’ha de vetlar més per la maduració intel·lectual de l’alumne.
 
La radiografia de Secundària que fa aquest professor de música és bastant alarmant: amb la rebaixa del nivell d’exigència s’incrementa el percentatge d’alumnes mediocres. Mentrestant, els més brillants són els grans damnificats d’una “posteducació” que ha convertit els instituts en centres terapèutics de la felicitat i no del coneixement. Royo manté que totes les persones han de tenir la mateixa oportunitat per accedir a l’educació. Recorda, però, que no totes arribaran al mateix punt.


La sociedad gaseosa
 

Les reflexions de l’autor de “La sociedad gaseosa” em provoquen sentiments contraposats. A Secundària he pogut observar en persona els fruits del treball cooperatiu, de la feina per projectes. El grau d’implicació dels seus professors responsables és d’admirar. Celebr molt que ara, a les aules, es parli d’intel·ligència emocional i que les matèries s’enfoquin més des de la transversalitat per afavorir la promiscuïtat intel·lectual. La meva educació, en canvi, va estar presidida per l’individualisme, la rigidesa mental i el pensament acrític.
 
Jo també, però, com Royo, desconfii dels cants de sirena de la neoopedagogia, presidida per uns gurús abonats a un relativisme del tot estèril. Constat que s’han perdut els hàbits d’estudi, de concentració i d’estar en silenci. També trob a faltar la cultura de l’esforç i de la paciència, tan necessaris per assaborir els grans plaers del coneixement. El drama és quan els professors hem de desertar del nostre paper de transmissors de cultura davant d’uns alumnes massa sobreprotegits no només, però, per la família, sinó també pels mateixos educadors.
 
Hi ha sessions d’avaluació que fan empegueir. “La vida et suspèn o t’aprova una sessió d’avaluació”, vaig llegir fa poc a Can Twitter mentre discutíem si aprovar un alumne de segon de batxillerat. La culpa, tanmateix, no és nostra, sinó d’un sistema educatiu que va a la deriva amb constants reformes que només responen a interessos partidistes i no pedagògics. No s’albira cap debat polític seriós sobre la preparació i l’aptitud tant de docents com d’alumnes. Les oposicions, així com estan plantejades, deixen molt a desitjar.

"Contra la nueva educación" (primera part de "La sociedad gaseosa")
 
Enmig d’aquest desgavell ens trobam amb una societat que desconfia dels professors, però a la vegada delega en ells tota l’educació dels seus fills. Ara les escoles no només han d’ensenyar, sinó també educar. En temps de la “posteducació” cal, doncs, més seny i implicació per part de tothom. Ja ens ho riu Royo a “La sociedad gaseosa”: “Si entenem que a través de l’educació, del bon periodisme, dels bons llibres podem millor la societat, faríem bé de protegir-la d’aquesta postmodernitat decadent”.

I per acabar, unes reflexions dels clàssics:

  • Ciceró (segle I aC): Litterarum radices amaras, fructus dulces ("Les arrels de l'estudi són amargues, els fruits dolços")
  • Hesíode (segle VIII aC): "L'educació ajuda la persona a aprendre a ser el que és capaç de ser"
  •  Natura sine disciplina caeca ("La naturalesa sense disciplina és cega")

En aquest enllaç trobareu alguns capítols del llibre "La sociedad gaseosa".

Aquí teniu un article una mica catastrofista de l'educació de Jordi Llovet. Aquest altre, del mateix autor, es titula "L'educació automàtica".

Aquí teniu un llistat de 60 pel·lícules que parlens sobre l'ofici de professor.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/10/2016), en motiu del Dia Mundial dels Docents (5 d'octubre), reflexion sobre la pregunta "Mata l'escola la creativitat?"



Aquí teniu una entrevista a Alberto Royo:



Articles del web relacionats:
Jo adoctrín
Talents castrats
La mort del mestre
-
 Paraules amb coneixement
L'era líquida

Eternament precaris

Article publicat a l'Ara Balears (12/05/2017)

La precarietat és el signe de la postmodernitat. Aquest concepte va néixer durant la segona meitat del segle XX com a reacció davant del fracàs del projecte modern, que proposava un món de metes que donàs sentit a la vida. El pensament postmodern creu més en l’individu i no en el col·lectiu, és escèptic envers el progrés social i desconfia dels grans relats polítics. Representa, per tant, la mort de les ideologies. “Déu ha mort, Marx també i jo mateix no em trobo gaire bé”, deia una de les pintades del revolucionari Maig del 68 francès.
 
Fa vint-i-cinc anys, en plena crisi dels noranta, gràcies a un spot televisiu d’una coneguda marca de cotxes, es va posar de moda el concepte JASP, acrònim castellà de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Eren fills del baby boom amb una alta formació acadèmica, però sense cap futur professional. Ara aquella generació JASP, rebatiats com a “Jóvenes Aunque Sobradamente Puteados”, és encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni. Els “millennials”, però, comparteixen precarietat laboral i existencial amb una altra generació, la dels quaranta i cinquanta anys, que ja ha patit les inclemències del sistema capitalista.



El 15M ja sembla un record llunyà. De l’ “Indignau-vos!” hem passat al “Resignau-vos!”. Del proletariat hem passat al “precariat”, en paraules de Zygmunt Bauman, autor del concepte “societat líquida”, on tot és més volàtil que mai. Ens hem convertit en eterns becaris de la vida. D’Homo sapiens hem degradat en Homo precarius. La nostra situació és precària perquè, etimològicament parlant, no aturam de pregar una mica d’humanitat en un món que ha globalitzat la misèria. Enmig de tanta corrupció política i moral ens hem cansat de mastegar pessimisme.
 
Patim el suplici de Tàntal. En la mitologia grega, Tàntal era un esperit rebel que se sotmeté a un càstig exemplar a l’inframón. Els déus el varen encadenar prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava cap a la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Avui nosaltres, com Tàntal, tampoc no podem accedir a tot el que el “bondadós” senyor Capitalisme ens prometia. Ens hem quedat amb la mel als llavis.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal
 
El que abans li deien flexibilitat, ara li diuen precarietat. Si abans ser mileurista era un lament, ara és un somni. Tanmateix, ja no basta tenir feina per sortir de la indigència. Sorprèn l’actualitat de la pel·lícula “Temps moderns”, la subversiva comèdia contra l’explotació capitalista que filmà Charles Chaplin el 1936. Charlot va veure que la crisi de la Gran Depressió no era més que una excusa del sistema per a una major explotació de la classe obrera i per a l’eliminació dels drets socials i laborals.
 
El major triomf del capitalisme és la resignació i el conformisme que genera en nosaltres. Hem de donar gràcies per tenir feina, malgrat que se’ns humiliï. Abduïts per la síndrome d’Estocolm, si tiram la tovallola, se’ns acusa de covards. Amb la pastanaga al davant, se’ns exhorta a reinventar-nos. D’aquesta manera, sofrim l’esclavitud d’adaptar-nos contínuament a uns canvis que se’ns imposen. És el joc de la vida. Les regles, però, d’aquest joc cada cop són més denigrants. Encara retronen a les nostres orelles la condemna que Déu infringí a Adam en expulsar-lo del paradís: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”. En un univers tan tòxic, la suor ja té regust de llàgrima. La impotència ens té alienats.

Temps moderns
Temps moderns
 
Hem venut les utopies per un plat de llenties. Perduda la dignitat, no ens queda més remei que assumir la nostra condició d’éssers eternament precaris. La vida ens resulta massa llarga per suportar tanta precarietat, amb els preus dels habitatges pels núvols. Arribam a un món ple de incerteses, que abans eren més fàcils d’afrontar gràcies a unes rutines i a unes convencions socials avui totalment dinamitades. Eren vides més segures, però per ventura massa avorrides. Ara, esvaïda qualsevol zona de confort, enyoram aquell beneït avorriment per poder sobreviure en un mercat laboral convertit en un autèntic “Dragon Khan”.
 
Estam condemnats a viure a la intempèrie, sense rumb, de frustració en frustració, amb la por al cos. La corda fluixa de la vida cada cop és més fluixa. Sort que tanta inestabilitat ens ha despertat l’empatia envers el proïsme. La vulnerabilitat ens agermana. Diuen que és en les crisis quan les persones exploten el seu geni creatiu. Amb l’actual precarietat, haurem de pregar, doncs, que així sigui abans de sumir-nos de ple en el nihilisme més depredador.

En aquest enllaç teniu testimonis de mileuristes.

Aquí teniu un reportatge del diari "Ara Balears" sobre la "generació becària", és a dir, els "millennials". El signe Carme Buades. Aquest altre és d'Anna Schnabel.

Aquí teniu un article sobre el "precariat".

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" de TV3 dedicat a la precarietat.

Aquí teniu una de les famoses escenes de "Temps moderns":



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/05/2018), reflexion sobre el sentit del treball a les nostres vides amb motiu de l'1 de Maig, Dia del Treballador:

 

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (05/08/2014) per parlar sobre les etimologies laborals i vacacionals.



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?
La casta i el 15M a l'antiga Roma
L'era líquida
Càstigs infernals
- Resignau-vos!

El capitalisme que ens decapita
-
 Treballar és una tortura
"Chao", esclavitud?

Eneas a les portes d'Europa

Article publicat a l'Ara Balears (20/01/2017)

Eneas torna a trucar a les portes d’Europa. Avui milers de refugiats sirians encarnen el paper del mític heroi troià. El protagonista de l’Eneida de Virgili també arribà amb la seva família a les costes d’Itàlia, fugint d’una guerra ocorreguda al segle XIII aC al nord-oest de Turquia. Ròmul, un dels seus descendents, es convertiria en el fundador de Roma, la primera gran potència civilitzadora d’Occident.
 
Avui, però, Europa ja s’ha oblidat d’un dels seus grans mites fundacionals. Actua com el sobirà grec Agamèmnon a la guerra de Troia. De manera irresponsable, instigat per la cobdiciosa indústria armamentística, sembra el caos en territoris llunyans, escenari d’interminables guerres tribals, mentre criminalitza les seves víctimes. El recentment desaparegut Zygmunt Bauman ja posà el dit en la nafra en el seu últim llibre Desconeguts a la porta de casa (editorial Arcàdia).

Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
Eneas fuig de Troia (Federico Barocci, 1598)
 
El nonagenari sociòleg polonès, autor de la cèlebre expressió “societat líquida”, sabia de què parlava. Primer, com a jueu que era, va ser expulsat de la seva Polònia natal ocupada pels nazis. Després, en tornar, el règim comunista el tragué de la universitat de Varsòvia, on havia estat vint anys exercint de professor. L’exili el portà fins a Anglaterra, on s’esforçà per radiografiar una Europa que, al seu parer, anava a la deriva a causa de la seva “ceguesa moral”.
 
Al seu llibre, Bauman recorda que les migracions massives no són un fenomen nou. Certament, la humanitat ha estat nòmada la major part del temps. En l’actual, però, era global, l’allau de persones que fugen dels camps de la mort s’afegeix al flux constat de migrants econòmics, que busquen oxigen lluny de les seves terres ermes. La Unió Europea calcula que aquest 2017 en rebrem 3 milions.
 
Davant d’aquests nous Eneas, Europa s’estremeix i, presa pel populisme, reacciona amb brots de xenofòbia. Sota la maniquea etiqueta de “nosaltres” i “ells”, atia el discurs de la por en defensa del malmenat estat del benestar. Així, la solució política passa per una operació de confusió coneguda com a “segurització”: immigrants i refugiats són presentats com un problema de seguretat, com si tots fossin potencials terroristes. A tots se’ls deshumanitzats, de la mateixa manera que en altres èpoques vàrem deshumanitzar negres o jueus.

Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
Eneas i Anquises, Carle van Loo, 1729
 
Hi ha dades, però, que desmenteixen tanta indecència i humiliació. Bauman posa l’exemple de França, on viuen prop d’un milió de joves musulmans. D’aquest nombre, la policia només n’ha detectat uns 1.000 de sospitosos d’estar vinculats a xarxes jihadistes. Tanmateix, per a l’opinió pública francesa, tots els musulmans són culpables d’un crim abans que el puguin cometre. Es converteixen així en un boc expiatori per canalitzar les pors i la ràbia públiques. En tot cas, vistes les bosses de marginalitat que s’han creat en ciutats com París, alguna cosa deu haver fallat en les polítiques d’integració.

Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)
Impactant fotografia d'Omar Sanadio (Reuters)

Segons el pensador polonès, la “segurització”, que es manifesta en deportacions i aixecaments de murs, amaga una trista intenció: fer callar la mala consciència occidental davant les persones que pateixen els efectes de la seva nefasta política exterior. Tot plegat propicia l’aparició de líders que prometen a les classes mitjanes precaritzades i angoixades falses solucions de prestidigitador.  És el cas de Trump als Estats Units, Le Pen a França, els defensors del Brèxit a Anglaterra o Orban a Hongria – curiosament Desconeguts a la porta de casa va ser escrit abans de la victòria de Trump.
 
Bauman adverteix que, amb la “segurització”, la solidaritat és una pantomima. No debades, actualment, la UE ofereix als sirians l’esperança del paradís (Alemanya) si abans, havent pagat algú sense escrúpols, arrisquen la seva vida a la Mediterrània, coneguda ja com a “Mare Mortum”. No es pot parlar, doncs, de cap rescat, sinó d’un homicidi amb premeditació i traïdoria.  

Quanta raó!
Quanta raó!
 
Com a alternativa a l’hostilitat i al cinisme que presideix l’actual crisi humanitària, el ja traspassat sociòleg polonès invoca l’hospitalitat que va propugnar fa dos segles Kant per a la seva famosa “pau perpètua”. Es tracta del “dret d’un estranger a no ser tractat com un enemic quan arriba a la terra d’un altre”. L’hospitalitat kantiana, però, no hauria de derivar en el pervers discurs multiculturalista “bonista”, amb el qual sovint els nouvinguts s’obliden de les seves obligacions en el país d’acollida. Mentrestant, els nous Eneas es demanen, desesperats, què fan trucant a les portes d’una Europa totalment fracassada en la recerca de la seva nova identitat en uns temps tan líquids.

Aquí teniu el famós vídeo amb les pintures de l'artista sirià Abdalla Al Omari. Deixa en evidència els dirigents occidentals:


Aquí teniu unes reflexions del sociòleg portuguès Boaventura de Sousa Santos (Coïmbra, 1940), fetes al diari Ara (05/03/2016):

"La crisi de refugiats és una herència del colonialisme europeu, d’un colonialisme mal resolt. I no oblidem que s’ha deixat de banda la idea mítica i romàntica de després de la Segona Guerra Mundial d’una Europa identificada com un continent de pau i solidaritat, en contraposició a l’arrogància bèl·lica dels Estats Units. En l’última dècada, Europa va perdre aquesta concepció, i ara els immigrants s’han convertit en refugiats. Milers de persones que es consideren com a subhumans.

El concepte d’humanitat a Europa sempre ha estat molt selectiu: ho van ser les dones, els obrers, els esclaus…, col·lectius que tenien més deures que drets. I per això el valor de la vida és molt desigual: la vida d’un ciutadà val més que la de un no-ciutadà. És la lògica de les lleis d’estrangeria i asil. I fins i tot s’ha creat la idea que no tots els ciutadans són iguals, perquè les segones generacions d’immigrants nascuts aquí tampoc són considerats iguals. I la vida no té el mateix valor per a tothom: un soldat nord-americà val tant com 5.000 iraquians. Aquesta desigualtat, aquesta violència que destrueix la humanitat de l’altre, que la degrada, és una experiència històrica d’Europa que ara arriba a les nostres portes”.

Aquí teniu uns versos de l’Eneida molt actuals. Avui interpel·len la Unió Europea, que prefereix mirar cap a un altra banda amb la crisi dels refugiats. La traducció és de Miquel Dolç

De quin llinatge sou? Quin país tan bàrbar tolera/
tal costum? L’hostatgia se’ns ha refusat de la costa!
Crits de guerra no ens deixen tocar una llença d’arena!

 

L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats
L'ombra d'Eneas en la crisi dels refugiats

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de cinc èxodes de refugiats amb motiu del 20 de Juny, dia mundial dels refugiats.

Mapa de les migracions a Europa
Mapa de les migracions a Europa


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (07/02/2017), reflexion sobre l'emigració:



I aquesta cançó remou consciències:



I aquest muntatge també:

 

Articles del web relacionats:
- Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Prejudicis inextirpables
- Les Meduses de la indiferència
- A la recerca de la terra promesa
- Machado a Macedònia
L'era de la societat líquida
La mort de les utopies?
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px