Banner Top

L'evolució del llatí en les llengües romàniques

Les llengües romàniques són fruit del llatí vulgar, del llatí que parlava el poble (vulgus), diferent del clàssic, que empraven els escriptors. Hi ha una metàfora que il·lustra molt bé aquesta dicotomia. El llatí vulgar i el llatí literari serien com el corrent d’un riu, gelat a la superfície i líquid i, per tant, en moviment, en el seu interior. Així, la part petrificada s’identificaria amb el llatí literari i la part líquida amb el llatí vulgar.

Sovint les paraules evolucionades del llatí vulgar conviuen amb les del llatí clàssic. Vet aquí alguns exemples:
  • Llatí clàssic: cama > cama (en castellà i galaicoportuguès)
  • Llatí vulgar: lectu > llit (en català), lit (en francès) i letto (en italià)
En català, per referir-nos a un mateix concepte, també tenim paraules derivades tant del llatí clàssic com del vulgar:
  • Stella (llatí vulgar) donà estel, mentre que sidus (llatí clàssic) donà l'adjectiu sideral.
  • Os (llatí vulgar) donà l'adjectiu oral, mentre que bucca (llatí clàssic) donà boca.
  • Cruor (llatí vulgar) donà l'adjectiu cruent, mentre que sanguen (llatí clàssic) donà sang.
  • Domus (llatí vulgar) donà domicili, mentre que casa (llatí clàssic) donà casa.
  • Pulcher (llatí vulgar) donà l'adjectiu pulcre, mentre que bellus (llatí clàssic) donà també l'adjectiu bell o formosus, formós.
  • Equus (llatí vulgar) donà equitació, mentre que caballus (llatí clàssic) donà cavall.
Llatí macarrònic
Fins al segle XVIII el llatí clàssic fou la llengua de la ciència i de la filosofia. Amb tot, a partir del segle XVI es començà a emprar un llatí molt defectuós que mesclava paraules llatines amb d’altres de llengua vulgar. Aquest parlar es conegué com a llatí macarrònic i se solia fer servir en composicions poètiques burlesques o satíriques. Es creu que la seva etimologia podria ser l’adjectiu italià maccherone (“macarró”), aplicat al “llatí de cuina” que parlaven els cuiners analfabets dels convents. També, però, podria derivar de l’alt italià macarron (“error descomunal”).

Tot i que sovint podem intuir el significat de moltes paraules llatines, també hi pot haver equívocs. L’exemple més cèlebre és Mater tua mala burra estque es tradueix com “La teva mare menja pomes madures” o Tu comes cara coles (“Tu, amic, cultivaràs coses estimades”).

Fonts de cultismes llatins
  1. Cristianisme. La llengua dels primers cristians fou el llatí. Així ens han arribat paraules com capella, comunió, confessió, edificar, perdonar o predicar.
En alguns casos tenim mots que s’acabaren deslligant de la seva connotació religiosa, com per exemple lavabo. En arribar l’aigua corrent a les cases, la pica per rentar-se les mans rebé aquest nom per una història ben curiosa: perquè permetia fer els mateixos gestos que feia el capellà a missa quan un escolà li abocava aigua als dits en una palanganeta, mentre el sacerdot recitava un salm que deia: Lavabo inter innocentes manus meas.... (“Em rentaré les mans entre els innocents...”).
  1. Feudalisme. Ex: homenatge (perquè qui jurava vassallatge al seu amo es convertia en el seu home), benefici, peatge, senyor, feu, comte, cavaller, marmessor ( < manumissor), mainada ( < mansionata, “conjunt de familiars que viuen en una casa o mansió”) o pagès (“home lligat al pagus o terra”).
  1. Autors medievals. Liderats per Ramon Llull, varen aportar a la llengua catalana un gran nombre de cultismes llatins com a conseqüència de la necessitat de donar noms a nous conceptes sorgits de l’avenç de la filosofia, de la ciència i de la cultura en general.
  1. Fonts posteriors: Paraules evolucionades. Ex.: ensaïmada, que prové de saginem («saïm») - la paraula saïm ja apareix al segle XIV-; enciam (< incisamen, «conjunt de coses tallades»); trunyella (< trina, «triple»; inicialment trunyella significava «corda d'espart») o infant («que no parla»).
El llatí en el català i l’italià
En català, igual que en castellà, les paraules procedeixen de l’acusatiu llatí (que solia acabar en -m). D’aquesta manera, font no ve del nominatiu fons, sinó de l’acusatiu fontem. D’aquí que tengui una “t” en català que no té el nominatiu fons.

En italià, en canvi, les paraules procedeixen del nominatiu. Per això, home es diu uomo (del llatí homo, hominis) i el plural acaba en -i, com el nominatiu d’algunes declinacions en llatí (lupi és “llops” en italià, igual que en llatí), o en -e, com rose, a partir d’-ae, que és el nominatiu d’altres declinacions (rosae).

Doblets o al·lòtrops
En les llengües romàniques no totes les paraules llatines experimentaren la mateixa evolució. Algunes donaren pas, en èpoques diferents, a doblets o al·lòtrops, formes dobles, una de culta -sense cap canvi formal- i una altra de popular o patrimonial -resultat de l’evolució experimentada pel llatí vulgar, és a dir, pel llatí parlat. Per exemple, de cathedra tenim càtedra (cultisme) i cadira (patrimonial); de volumenvolum (cultisme) i embalum (patrimonial); d’ignorareignorar (cultisme) i enyorar (patrimonial);de laborarelaboral o laboratori (cultisme) i llaurar (patrimonial).

Resulta ben curiós seguir l’evolució dels mots patrimonials en les diferents llengües romàniques. Així, manducare (“devorar”, “menjar com un golafre”), en català va donar menjar, en francès manger, en italià mangiare, en sard mandicare, en romanès mînca i en occità manjar. En canvi, en castellà i en portuguès, “comer” ve de comedere (“menjar-ho tot”). El llenguatge popular ressuscita alguna vegada la forma llatina manducare en frases com “És hora de manducar!” o “No tenim prou manduca per fer el sopar!”.

Canvi de significat
El llatí diferenciava entre dos tipus de coloms: columbus i palumbes. El primer s’ha conservat en català (colom) i el segon en castellà (“palomo”). En català, en canvi, no tenim ni “aceite” (de l’àrab az-záyt) ni “aceituna” (< az-zaytúna), sinó oli (del llatí oleum) i oliva. Curiosament, però, el castellà manté el cultisme llatí “óleo” per referir-se a un quadre realitzat amb la tècnica de la pintura a l’oli. També pot passar que un mateix mot llatí evolucioni de manera diferent en algunes llengües romàniques. Així, l’expressió sub umbra (“sota l’ombra”) donà “sombra” en castellà i ombra en català.

Un altre fenomen curiós és veure com un mateix derivat llatí pot canviar de significat en les diferents llengües romàniques. Així, acostar (del llatí costa, “costella”) en català té el sentit de “posar a prop”, mentre que en castellà vol dir “ficar al llit”. Cercar (del llatí circo, “fer una volta”), en català és sinònim de “buscar”, però en castellà d’ “envoltar”. Llevar (de levo, “aixecar”), en català té el sentit de “separar alguna cosa d’allò a què està unida, mentre que en castellà significa “portar”, “dur”. Colgar, en castellà significa “penjar-se” o “suspendre”, i en català “cobrir” o “ficar-se al llit”.

També hi pot haver derivats llatins que només s’han donat en una llengua romànica. En català, és el cas de conjuminar i de deler. El fet que aquestes paraules no tenguin el seu corresponent en les altres llengües justifica la famosa expressió italiana traduttore, traditore (“el traductor és un traïdor”). Perfumar, en canvi, és un mot creat pels catalans al segle XIV i que es va difondre a la resta de llengües europees -té el sentit de «fumigar amb fums aromàtics».

Tampoc no falten paraules llatines que en la nostra llengua han experimentat una metàfora important. És el cas de pel·lícula. Per als romans es tractava d’una pell prima. Nosaltres, en canvi, anomenam així els enregistraments d’imatges en moviment perquè aquestes es feien en acetat, un material similar en aparença a una pell molt prima. Hi ha, però, canvis semàntics que són tot un misteri. N’és un exemple el verb trobar, derivat del llatí tropare, el qual prové alhora del grec τρόπος (“volta”, “direcció”, “actitud”, “estil”); o pila, que abans era “un munt de coses” i avui s’usa gairebé sempre per a referir-se a una bateria elèctrica.

Les evolucions semàntiques també es poden produir per causes diverses. Així, la paraula rostre deriva del llatí rostrum, que significava “bec d’ocell”, “morro”. A còpia de ser aplicat grotescament a les persones acabà per esdevenir un mot noble. En castellà, “hablar” prové curiosament de fabulo (“narrar faules, contes”).

També hi ha noms d’animals llatins que en algunes llengües romàniques s’han substituït per altres amb una connotació especial. És el cas de guineu. No prové del llatí vulpes, sinó de Winidhild, nom germànic propi de dona, que, en la mentalitat misògina de l’edat mitjana, s’associava amb l’astúcia i la traïdoria –la muller de Guifré el Pilós de Barcelona casualment nomia així en la versió catalana, Guinidilda.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, formatge, respectivament).

Llatinismes fossilitzats
La nostra llengua s’alimenta igualment de llatinismes, paraules i expressions manllevades directament del llatí: in albis, alter ego, casus belli, referendum, agenda... Molts d’ells ens han arribat a través de l’anglès: auditori, espònsor, fòrum, mèdia, referèndum, vídeo, índex o fax (< fac simile, “fes-ne un d’igual”). Els prefixos i sufixos d’origen llatí també són moneda corrent en la nostra llengua: ad- (adjuntar), ante- (anteposar), co- (coexistir), ex- (exportar), inter- (interrompre), trans- (transportar), -or (actor), -ble (amable), -ent (oient, agent)...

El coneixement del llatí permet saber que, en català, l’expressió castellana “con pelos y señales” (és a dir, “amb tot luxe de detalls”) equival a “amb tots els ets i uts”. Aquestes partícules –la conjunció copulativa et i la final ut- apareixen repetidament en textos litúrgics i notarials. Si sabem llatí, tampoc no es ha d’estranyar que ens insultin amb l’expressió “tros de quòniam”. Quoniam és una conjunció que significa “perquè”. L’expressió segurament va sorgir en ambients eclesiàstics. En les discussions escolàstiques alguns es llançaven a argumentar al crit de quoniam, sense saber després què dir. Així es podria dir que un quòniam es refereix a aquelles persones que inicien una crítica visceral sense saber com l’argumentaran; tanmateix, el seu ús més comú és el de ser un beneit.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la llengua mare
La llengua dels nins salvatges
Lingua franca, el primer esperanto
La solidaritat de les llengües
Emparaular el món
Mediterrani,el bressol del llatí
La llengua dels nins salvatges
El grec, el pa nostre de cada dia
Menys llatí i més esport
"Traduttore traditore"
Romàntics, no em vengueu amb romanços!
Apologia de la paraula
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules alades
- Paraules sense fronteres

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px