Banner Top

Vots devots

Conjunt d'exvots romans de Mèrida Conjunt d'exvots romans de Mèrida
La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per ...”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.
 
Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.
 
En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”) –la seva arrel indoeuropea (bhreg-) donà en anglès break i en alemany brechen (“rompre”).

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
 
Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.
 
L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

Òstracon contra Temístocles
Òstracon contra Temístocles 
 
L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.
 
L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:
 
“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible... i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.
 
Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

El vot, segons Mafalda
El vot, segons Mafalda

Aquí teniu un interessant article de la revista Sàpiens sobre la lluita pel vot de les dones.

En sintonia amb aquest text de Pau Riba teniu la famosa cançó de la Trinca: "Per primer cop":



En aquest article de Jordi Llovet trobareu un petit resum sobre la història del sufragi universal.

Articles relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
-
 Democràcia obsoleta

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px