Banner Top

Bous bucòlics

Bous de Gipuzkoa Bous de Gipuzkoa

Etimològicament parlant, no podem concebre un paisatge bucòlic sense bous. No debades, bucòlic ve del grec βοῦς (“bou”) –cal recordar que un bou és un toro (ταῦρος) castrat; així es converteix en un animal domèstic, apte per a les feina del camp. Aquesta paraula deriva alhora de l’arrel indoeuropea *gwous-, que recull la idea de “bestiar” i que en anglès va donar cow (“vaca”) i cowboy (“vaquer”).

Al principi els grecs practicaren l’escriptura bustrofèdica (βοῦς + στρέφω, “girar”): començaven en una direcció i, un cop acabada la ratlla, no tornaven al principi com feim nosaltres ara, sinó que continuaven a sota en direcció contrària, fent una ziga-zaga contínua, a l’estil dels bous que llauren un camp. Després, es passà a escriure de la dreta cap a l’esquerra -com encara es fa en àrab i hebreu. Amb el temps, per algun motiu desconegut, s’imposà l’orientació inversa, és a dir, d’esquerra a dreta, que és la que impera a Occident.

En la geografia grega trobam un topònim amb nom de bou: el Bòsfor o estret d’Istanbul, que connecta la mar Màrmara amb la mar Negra. Fa referència al lloc per on passà (φερω) Io, l’amant de Zeus a qui el patriarca olímpic transformà en una vedella blanca perquè escapàs de la ira de la seva muller Hera, cansada de ser objecte de tantes infidelitats. Abans, Io, turmentada per un tàvec, passà pel sud del mar Adriàtic, que des d’aleshores fou conegut com a mar Jònic.

Entre els grecs, el bou fou un dels animals preferits a l’hora de fer sacrificis als déus. Quan se’n sacrificaven cent (ἑκατόν), aleshores es parlava d’hecatombe, paraula que avui és sinònima de gran matança. En canvi, la crema (καίω) d’un bou sencer (ὅλος) rebia el nom d’holocaust, terme que durant el nazisme s’assigna al genocidi de 6 milions de jueus -–de καίω també tenim l’adjectiu càustic sinònim de mordaç. L’encarregat de pasturar els bous era el βουκόλος. Atès que els passejava per entorns d’una bellesa extraordinària, no és d’estranyar que bucòlic s’empràs per referir-se als llocs idíl·lics (< εἴδω, “veure”).

El pare de la poesia bucòlica o campestre és Teòcrit, un grec natural de Siracusa (ciutat de Sicília) que visqué entre els segles IV i III aC. La seva obra Idil·lis conté molts poemes d’aquesta temàtica. La literatura bucòlica consistia bàsicament en històries protagonitzades per pastors que es dedicaven sobretot a la poesia amorosa. Era una reacció contra la vida urbana, artificiosa i corrupta. Algun crític ha arribat a dir que Teòcrit ha fet més mal que bé a la poesia bucòlica, les exageracions de la qual més tard derivarien en un fals sentimentalisme.

En Teòcrit el paisatge apareix sovint sota la forma del famós locus amoenus (“lloc agradable”), el tòpic literari que al segle I aC popularitzaria el poeta romà Virgili amb les seves Bucòliques, també conegudes com a Èglogues. Amb Virgili també es consolidaria un altre tòpic, el de l’Arcàdia, una regió grega del nord-est del Peloponès que al segle II aC l’historiador Polibi havia idealitzat com un lloc ple de pau i harmonia. Horaci (segle I aC) fou un altre poeta llatí que s’inspirà en Teòcrit per a alguns dels seus versos. És el cas del famós beatus ille (“feliç aquell”), que canta la pau de la vida al camp i el benestar que sent l’ésser humà quan s’allunya del brogit de la ciutat i s’endinsa en la natura.

Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)
Et in Arcadia ego (Guercino, 1622)


Una vacuna per als bulímics
La bulímia -trastorn alimentari de fam insaciable, generalment seguit de vòmits- també ve de βοῦς. Amb l’afegitó de λιμός (“fam”), literalment vol dir “fam de bous” –no s’ha de confondre amb abúlia, la falta de voluntat, compost d’α privativa i de βούλομαι “voler”.

La femella del bou és la vaca, paraula que ve del llatí vacca. D’aquest animal agafaren el nom les vacunes. El 1796 el metge anglès Edward Jenner va descobrir que inoculant la verola de la vaca en els éssers humans immunitzava aquests davant la verola comuna, que en aquell moment estava provocant una gran mortaldat a Europa. En un principi la vacuna per antonomàsia fou la de la verola; després, però, el terme s'aplicà a qualsevol malaltia.

En llatí, el βοῦς grec donaria buttis, d’on deriva bóta, recipient destinat a contenir líquids i que en els seus orígens estava fet amb pell de bou o de vaca. I de bóta també tenim botella, que avui generalment ja és de vidre –el castellà “botijo” té idèntic origen. Botzina és una altra paraula de la família bovina. Ens ha arribat a través del llatí bucina, que era la banya que tocaven els cuidadors de bous per cridar els seus animals. Ara doncs, en tocar la botzina del cotxe, haurem d’anar alerta que no ens surtin bous. Per evitar-ho, tenim l’alternativa de tocar el clàxon, paraula que agafa el nom de la firma americana que el 1909 fabricava aquesta botzina i que s’inspirà en l’imperatiu aorist del verb grec κλάζειν (“ressonar”).

Emparentada amb la bucina llatina, hi ha la paraula portuguesa búzio, que designa els caragols marins i que a nosaltres, a través del castellà, ens ha donat el mot bussejador, que ja no és un caragol marí, sinó una persona marina. Els més professionals solen dur un casc que forma part d’una vestimenta anomenada escafandre (< σκάφος, “nau”, + ἁνήρ, “home”).

Temps de vaques grasses
I si parlam de vaques no podem ometre les famoses expressions bíbliques “temps de vaques grasses” i “temps de vaques magres”. S’empren per exemplificar els vaivens dels cicles econòmics dels països i de les empreses. Aquestes expressions estan relacionades amb Josep, el penúltim dels dotze fills de Jacob. Era un personatge que tenia somnis ben estranys, per la qual cosa es guanyà l’odi dels seus germans. Aquests se’l tragueren de sobre venent-lo com a esclau a uns mercaders d’Egipte. A la terra dels faraons, però, acabà fet presoner.
 
A la presó Josep s’especialitzà a interpretar no els seus somnis, sinó els dels seus companys. Totes les seves interpretacions es complien. La seva clarividència va arribar a l’oïda del faró, qui també va voler que li interpretàs dos somnis que havia tengut i que el tenien preocupat. En el primer somni havia vist set vaques grasses que pasturaven a la vora del riu Nil i que eren devorades per unes altres set vaques primes i escanyolides. En el segon somni, apareixien set espigues plenes de gra que eren ofegades per unes altres set de dèbils i espatllades.
 
Josep ho va tenir fàcil a l’hora d’interpretar aquests somnis. Tot plegat volia dir que set anys de gran fertilitat i abundància serien seguits per set anys d’espantosa misèria. A continuació Josep va recomanar al faraó que nomenàs un ministre capaç d’acumular els béns dels primers anys per així disposar-ne en l’època dolenta que havia d’arribar. El faraó va nomenar el mateix Josep per a aquest càrrec.

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px