Banner Top

País, pàtria, nació

Planeta, pàtria del món Planeta, pàtria del món

Amb l’actual secularitzacióde la societat, no és d’estranyar que molts països es declarin laics (< λαός, “poble”), o, dit d’altra manera, pagans. I és que aquí, una vegada més, l’etimologia ens dóna un cop de mà. País ve del llatí pagus (“poble”), derivat de pango (“sembrar”). Amb el significat d’estat, ens ha arribat a través del francès, igual que la paraula pagès. Al segle IV, un cop el cristianisme es convertí en la religió oficial de l’Imperi romà, alguns pagani, és a dir, habitants de les zones rurals, es resistiren a adoptar la nova doctrina. D’aquí que paganus esdevingués sinònim d’heretge (<αιρεω,“elegir”). L’Església, doncs, no tingué més remei que esmerçar-se per propagar el seu missatge, és a dir, difondre’l al llarg (pro) dels camps (pagi). Fou aquesta la seva primera acció de propaganda que ens féu a tots veïnats d’aquesta aldea (vicus) global.

Els pagani, tanmateix, no pogueren oblidar les seves arrels i es mantingueren fidels a la seva terra, que consideraven terra patria (“terra paterna”) –amb l’omissió de terra l’expressió quedaria en patria. A la seva obra Tusculanes, Ciceró tenia clar què era la pàtria: Ubi bene, ibi patria (“On s’està bé, allà és la pàtria”).

L’etimologia de pàtria no deixa de ser masclista. Essent les primeres civilitzacions (i les actuals?) un matriarcat, ¿no hauríem de parlar de “màtria”
 (< mater, “mare”) en lloc de pàtria (els grecs, a la pàtria, li deien μητρίς, "terra materna")? Però l’home aleshores ja va voler marcar territori. No li bastà amb pàtria, també decidí que tot allò material formava part del seu patrimoni. Quan contreia matrimoni, però, tenia clar que l’objectiu era que la seva parella es convertís en mare. Aviat la dona començà a reclamar part del seu patrimoni, de manera que qui sap si algun dia matrimoni també serà sinònim de patrimoni. 

En tot cas, tant pares com mares saben quina és la seva nació. És el lloc que els ha vist néixer (< nasci) i que ha afaiçonat la seva naturalesa. Així doncs, de manera innata, tots som nacionalistes. Hi haurà qui pensarà que tot plegat és una vulgaritat. Idò no s'equivoca, tots som vulgars, ja que procedim del "poble" (vulgus). Sense ànim d’assolir la popularitat (<populus,"poble") ni, en plena era del TIL, pretendre publicitar-me entre la “people” (<populus) britànica, jo només he volgut divulgar aquestes curiositats etimològiques, és a dir, difondre-les a través (di-) del poble (vulgus). Si actuam com a bons “companys” (socii) esdevindrem una societat; i si ens comportam com a bons “ciutadans” (cives) serà un orgull per a la nostra civilització. Amb tot, en aquests temps colonials (<colo, “conrear”), per ser persones cultes cal no oblidar les nostres arrels paganes, vull dir, del camp.

Aquí teniu reflexions de Federico Lupi sobre el concepte pàtria. És de la pel·lícula "Martinache":




Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Us recoman aquest article de Quim Curbet titulat "Un poble".

Sabeu què és un apàtrida? La resposta la trobareu en aquests àudios de Catalunya Ràdio. I aquesta és la segona part.

Aquí teniu un poema del poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), extret del "Llibre de les meravelles". És un poema una mica messiànic:

 

Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
 

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
 

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
 

Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
 

No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
 

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.



Us deix amb la cançó de Lluís Llach "El meu país és tan petit":



Articles del web relacionats amb el tema:
Patriotisme versus nacionalisme
- Etimologies cíviques

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px