Logo
Imprimir aquesta pàgina

Melancolia, la felicitat d’estar trist

Melancolia (Edvard Munch) Melancolia (Edvard Munch)
La melancolia o malenconia (les dues formes són correctes) va gaudir de bona fama a l’antiguitat. Ja Aristòtil (segle IV aC) estudià la seva relació amb la creativitat en observar que era un estat habitual en els homes eminents. Al segle XV, Ficino, un famós metge florentí del Renaixement, afirmà que dotava per a la creació artística. Aquesta idea fou recollida dos segles més tard pel Romanticisme, qui l’explotà com a tòpic literari del geni que sempre està trist. L’escriptor romàntic francès Víctor Hugo (segle XIX) definí la malenconia com la “felicitat d’estar trist”. Curiosament els anglesos anomenaren aquest tòpic com a spleen, paraula relacionada amb la grega σπλήν (“melsa”), la seu de la malenconia segons la medicina “humorística” d’Hipòcrates –en anglès, estar trist, nostàlgic o melancòlic també és “to feel blue”.

Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)
Dia malenconiós (Pieter Brueghel, 1565, Kunsthistorisches Museum Viena)


El grec Hipòcrates (segle V aC) és considerat el pare de la medicina (τέχνη ιατρική). Segons la seva teoria, la salut era fruit d’un adequat equilibri entre la sang, la flegma, la bilis negra i la bilis groga. Aquests elements, coneguts en grec com a χυμοι, ens arribarien amb la forma llatina d’humors (“líquids”). Així doncs, quan avui deim que estam de “bon humor” ens referim a aquesta concepció de la salut de la medicina antiga. 

Els quatre humors d'Hipòcrates
Els quatre humors d'Hipòcrates

La paraula temperament també està relacionada amb aquesta teoria. Ve del llatí temperamentum ("mescla") –κρασις per als grecs, d’on tenim idiosincràsia (“temperament propi”, ἴδιος)- i al·ludeix a la bona salut que atorgava l’equilibri o mescla dels quatre elements hipocràtics. Després d’Hipòcrates sorgiren moltes teories que associaven els humors al caràcter dels individus. Així s’arribà a la següent classificació:

  • Sanguini. Corresponia a aquells individus amb molta sang (αἷμα, d’on tenim hematoma o hemorràgia). Eren sociables, valents i apassionats  –en grec, l’excés de sang s’anomenà πληθώρα (<πληθώ, “estar ple”), d’on ve la paraula pletòric sinònima de felicitat.
  • Flegmàtic. Corresponia a aquells amb molta flegma. Eren tranquils, impassibles i freds (curiosament, però, la paraula ve de φλέγμα, que en un principi significava “foc”).
  • Colèric. Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) groga –la bilis és una secreció externa de les cèl·lules hepàtiques, del fetge (ἥπαρ). Eren agressius i irascibles. Χολή amb στερεός (“sòlid”, “dur”) donaria colesterol, nom del lípid (< λίπος, “grassa”)  que es troba en els teixits corporals i en el plasma sanguini dels vertebrats; de la bilis llatina, en canvi, tenim bilirubina que, amb l’afegitó de ruber (“roig”, “vermell”), fa referència a un pigment, d’un color groc vermellós, present en un alt percentatge en la bilis.
  • Melancòlic (o malenconiós). Corresponia a aquells amb molta bilis (χολή) negra (μέλας). Eren meditabunds i depressius. La seu de la malenconia era la melsa, situada a l’hipocondri esquerre. Tal com indica la seva etimologia (“sota el cartílag”), l’hipocondri és la regió de l’abdomen que està just a sota de les costelles, que tenen cartílag. La vinculació amb aquesta part anatòmica féu que, amb el temps, les persones melancòliques fossin conegudes com a hipocondríaques.

A partir de la teoria hipocràtica dels humors també es cregué que en cadascuna de les edats de l’home hi havia un humor dominant: a la infància i fins als 17 anys, dominava la sang; en la joventut, dels 18 als 35, dominava la còlera; en la maduresa, dels 35 als 60, dominava la malenconia; i en la vellesa, la flegma.

Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions
Estudis de caps (Giovanni Lanfranco?, segle XVII), el rostre humà com a mirall de les emocions

El cristianisme i la melancolia
El cristianisme va transformar la melancolia antiga en un pecat capital, l’accídia (ἀκηδία, “despreocupació”). Sant Antoni, el primer cristià exiliat al desert, també en fou víctima. En plena canícula, el diable li insufla desdeny envers Déu i l’arrossega cap a una vagabunderia mental, d’estats de somni turbulents. A més, és assetjat per ésser regnants o belleses temptadores.

Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)
Temptacions de Sant Antoni (Jan Brueghel el vell)

Els humors en l’art
Durant el Renaixement, la teoria dels humors hipocràtica fou molt representada en l’art. És famosa la sèrie que li dedicà Raphael Sadeler (1561-1632):

Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)
Sanguini (seductor i jovial està envoltat d'al·lusions a la bellesa)

Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)
Flegmàtic (tranquil i una mica tímid, viu a prop del que és humit)

Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)
Colèric (irascible i audaç, apareix rodejat d'armes, enmig de la sega estiuenca)

Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)
Malenconiós (és una ancià en un paisatge sec, li està reservat el destí més ombriu: letàrgic, sol i envoltat d'objectes trencats i inútils)

L’art melancòlic
Durant el Renaixement, el malenconiós és vist com un “malalt que pensa”. Se’l representa com un individu solitari, capcot, amb una mà recolzada sobre la galta o el mentó. Els malenconiosos són víctimes de la seva lucidesa imaginativa. Pateixen davant de la impossibilitat de comprendre tot el que la seva ment albira. Dividits, doncs, entre l’ansietat creadora i la por d’incomplir les seves fal·leres, els artistes carregaran amb l’estigma de ser “homes difícils”. La bilis negra de la melancolia es converteix en una metàfora de la tinta en la qual mulla la ploma el poeta.

Al segle XVI, Miquel Àngel, considerat l’artista melancòlic per excel·lència, va representar així Lorenzo de Mèdici al mausoleu de Florència.


Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)
Lorenzo de Médici (Miquel Àngel)


També ho féu l’escultor francès Rodin a El pensador (1880), que representa Dante, autor de la Divina comèdia, davant les Portes de l’Infern.

El pensador (Rodin)
El pensador (Rodin)
 
Tanmateix, el més emblemàtic de tots fou l’alemany Dürer (segle XVI), amb el seu gravat protagonitzat per l’àngel de la melancolia.
 
Melancolia, Albert Dürer (1514)
Melancolia, Albert Dürer (1514)
 
El pintor francès Cézanne també tractà la melancolia en el seu quadre Noi amb armilla vermella (1888-90)

Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
Noi amb armilla vermella, Paul Cézanne (1888-89)
 
Etimologia de nostàlgia
La melancolia també pot ser provocada per la nostàlgia. Aquest terme va ser encunyat el 1688 per un metge de la Universitat de Basilea, Johannes Hofer. Ho féu a partir dels ètims grecs νόστος (“retorn) i ἄλγος (“dolor”). Per tant, la nostàlgia és el dolor que sents en no poder tornar a casa. És el dolor que Hofer detectà que experimentaven els mercenaris suïssos que, al servei del rei de França Lluís XIV, estaven obligats a romandre durant anys lluny de les valls i de les muntanyes de la seva pàtria. Des d’aleshores el neologisme grec es va difondre a la resta de llengües europees.

A la nostàlgia també se la coneix com a enyorança (< ignorare, “desconèixer”); en portuguès, saudade (que podria venir de solitud); i en gallec, morriña, emparentat amb l’adjectiu murri; i en anglès, homesickness.

Curiosament en alemany hi ha una paraula única relacionada amb la nostàlgia. És Fernweh, composta de “dolor” i “lluny”. Indica la nostàlgia pels llocs en els quals hom no ha estat mai, però als quals li agradaria molt anar. En tot cas, cal no oblidar que la nostàlgia pot portar a la depressió o a la lipemania (< λύπη, “pena”, + μανία, “bogeria”).


Aquí teniu una reflexió de Jorge Wagensberg: “La nostàlgia és plaer de tristesa i pena d’alegria”.

Per acabar aquí teniu una interessant reflexió sobre la nostàlgia feta pel filòsof Rafel Argullol en l’article L’inesgotable joc de la memòria (Ara, 27/09/2015):

“[...] El títol proustià és d’aplicació universal: a la recerca del temps perdut. No ens ha d’estranyar, doncs, que la infantesa sigui, sempre, un referent indiscutible. El nen, com advertia Baudelaire, és el caçador de sensacions per excel·lència. La seva percepció del món que se li obre és vertiginosa, caníbal. En un tant per cent molt elevat la vida adulta és únicament una destil·lació -sovint empobridora- del que es va capturar en la infantesa [...]”

I també us recoman aquest article d'Irene Jaume titulat "Ignorare" (Diari Ara Balears, 11/01/2017)
 

El director danès Lars von Trier té una pel·lícula titulada Melancolia (2011). El títol fa referència al nom d’un planeta furtiu que xoca contra la Terra. És la fi del món. Només una al·lota, considerada mig boja pels altres, és capaç d’adonar-se del que succeirà realment, mentre la resta de ciutadans contemplen l’esdeveniment amb alegre indiferència.


Un dels poetes que millor parlat de la melancolia és el manacorí Miquel Àngel Riera. Aquí teniu un dels seus poemes d’El pis de la badia (1992):

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa 
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis 
i el meu paisatge està sotmès al seu domini, 
obeïdor tot jo al seu codi de signes 
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica. 
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi 
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata 
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits. 
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara 
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la. 
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia 
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima. 
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.
 

I voldria acabar amb una excel·lent definició de la melancolia en paraules de Laura Gost, una potència literària mallorquina emergent. El següent fragment és d’un relat seu inspirat en la increïble notícia d’un suïcidi frustrat: [...] la melancolia tenia l’estrany costum de desaparèixer per deixar pas a la nostàlgia, que era el pseudònim que emprava la melancolia quan se sentia de bon humor [...].

Igual d’interessants són les reflexions sobre la tristesa que fa el Llibre de l’Eclesiàstic: “Consells per no perdre la salut. No t’abandonis a la tristesa i no et turmentis amb cavil·lacions. [...] L’alegria de l’home li allarga els dies. Sedueix-te tu mateix i anima el teu cor, que la tristesa n’ha perdut molts i no fa cap profit. [...] I les preocupacions fan envellir abans d’hora”. Són reflexions a tenir en compte el dia del "Blue Monday" que se celebra el tercer dilluns del mes gener.


Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

No us podeu perdre aquest article de Felip Palou titulat "Vides automillorades".

Relacionat amb la melancolia, en català tenim la paraula recança. Antoni Puigverd reflexiona sobre aquest concepte en aquest article de "La Vanguardia".

També és recomanable aquest altre article.


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/12/2016), reflexion sobre la tristesa:



No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la depressió:

 

I per embriagar-nos de la nostàlgia, aquí teniu el deliciós "Cant de l'enyor" de Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Marina Rosell:

 

I aquí teniu la nostàlgica cançó Volver de Carlos Gardel:

 
Yo adivino el parpadeo
de las luces que a lo lejos,
van marcando mi retorno.
Son las mismas que alumbraron,
con sus pálidos reflejos,
hondas horas de dolor.
Y aunque no quise el regreso,
siempre se vuelve al primer amor.
La quieta calle donde el eco dijo:
“Tuya es su vida, tuyo es su querer”,
bajo el burlón mirar de las estrellas
que con indiferencia hoy me ven volver.

Volver,
con la frente marchita,
las nieves del tiempo
platearon mi sien.
Sentir, que es un soplo la vida,
que veinte años no es nada,
que febril la mirada
errante en las sombras
te busca y te nombra.
Vivir,
con el alma aferrada
a un dulce recuerdo,
que lloro otra vez.

Tengo miedo del encuentro
con el pasado que vuelve
a enfrentarse con mi vida.
Tengo miedo de las noches
que, pobladas de recuerdos,
encadenen mi soñar.
Pero el viajero que huye,
tarde o temprano detiene su andar.
Y aunque el olvido que todo destruye,
haya matado mi vieja ilusión,
guarda escondida una esperanza humilde,
que es toda la fortuna de mi corazón.


Articles del web relacionats:
Reflexions sobre la felicitat

© Antoni Janer Torrens