Banner Top

Al gimnàs s'hi va en pèl

Antic gimnàs grec Antic gimnàs grec
De tota la vida, al gimnàs sempre s’hi ha anat en pèl. Ja ho diu l’etimologia del terme: γυμνός (“despullat”). A l’antiga Grècia el γυμνάσιον era tota una institució pedagògica masculina. Els joves no només hi exercitaven la ment amb assignatures com música o matemàtiques, sinó també el cos, en aquest cas, però, tal com Déu els portà al món. Avui, a països com Alemanya, Àustria i Suïssa el Gymnasium encara conserva el seu antic significat de centre intel·lectual. És el nom que reben els instituts o escoles d’ensenyament preuniversitari –a França equival al Lycée. A la resta d’indrets del món el gimnàs només fa referència a un espai on només es practica esport, ara, però, amb una roba del tot sofisticada –és el temple dels nous deixebles d’Adonis.

Discòbol (Miró, segle V aC)
Discòbol (Miró, segle V aC)


Les Balears, un autèntic gimnàs
Les nostres illes, en temps dels foners, també foren un autèntic gimnàs. De fet, els grecs batiaren Mallorca i Menorca com les Gimnèsies (Γυμνήσιαι) –un nom més poètic que Ba’lé yaroh, que, en antic púnic, segons la teoria més acceptada, vol dir “els qui llancen”. Aquest apel·latiu, però, no fa referència a l’escassa roba dels nostres il·lustres avantpassats, sinó als seus útils de guerra (una fona i sovint una llança i un escut). Per als grecs, per tant, els foners formaven part dels soldats d’infanteria lleugera (els gimnetes) en contraposició als hoplites, d’armament pesant. A part de Gimnèsies, els fills d’Homer també es referien al nostre arxipèlag com a Choirádes, derivat de χοιράς (“escull”). El terme al·ludia a la quantitat d’escull que s’hi trobaven, tan perillosos per a les embarcacions.

Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
Gimnèsies (Guillemn d'Efak)
 
Des d’un punt de vista històric, les Gimnèsies gregues i les Balears púniques són topònims que només s’aplicaven a Mallorca i Menorca, que foren terra de foners. Eivissa i Formentera, en canvi, que no desenvoluparen la cultura talaiòtica i que estigueren sota l’òrbita de Cartago, reberen el nom de Pitiüses. El nom, en tot cas, també és d’encunyació grega i vol dir “terra del pins” (πίτυς). El sufix -oussa és present en tots els noms imposats pels grecs a les illes o territoris que fitaven les seves rutes per la Mediterrània. Així, Formentera era coneguda com a Ofioussa (“terra de les serps”); Mallorca com a Κromioussa (“terra de les cebes”); i Menorca com a Meloussa (terra del “bestiar”).
 
No va ser fins l’època romana que el topònim de Balears es va fer extensiu a tot l’arxipèlag. Tanmateix, els romans també varen distingir entre Baliaris maior i Baliaris minor, que posteriorment donarien lloc a Maiorica (“major”) i Minorica (“menor”). Pel que fa a les Pitiüses, Eivissa mantingué el seu nom de la dominació púnica, Ibusim (“l’illa dels adoradors de Bes”, l’equivalent al Dionís grec, el déu del vi i la festa). En canvi, l’apel·latiu grec d’Ofioussa va ser substituït pel de Frumentum, en al·lusió al blat que hi hauria a l’illa –una altra teoria diu que l’illa agafa el nom de promontorium (“promontori”).

Articles del web relacionats:
El múscul foner
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Les arrels clàssiques dels Jocs Olímpics
 

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px