Banner Top

Guapo és un vi insípid!

Un vi ben guapo Un vi ben guapo
El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalan dóna per bo el castellanisme guapo i no el de “tonto”. Això, segons l’eminent filòleg ja malaguanyat Martí de Riquer, és ben curiós tenint en compte que al carrer hi ha més “tontos” que no pas guapos.

En tot cas, etimològicament parlant, no podem concebre un guapo sense una botella de vi esbravat a la mà. Sí, heu llegit bé! Guapo ve del llatí uappa, que vol dir això: “vi esbravat, insípid” –el terme, alhora, podria derivar de vapor. Després, en sentit figurat, passaria a significar “bergant”, “mala persona”, i, finalment, “persona presumida, atractiva”. Així doncs, allà on hi ha molts de guapos és a la vinoteques. 

De ben segur que, per justícia etimològica, els enòlegs ( < οἷνος, “vi”) també es deuen esforçar per mostrar davant tothom la seva millor cara. Igual deuen fer els sommeliers, els encarregats, en els restaurants, dels maridatges, d’indicar quin vi va millor amb un determinat plat. La paraula prové d’una antiga paraula francesa, derivada del llatí medieval sagma (“càrrega”) –d’on ve també somera-, que era el carro on el sommelier transportava tots els seus instruments relacionats amb el vi quan anava d’un palau a un altre.

In uino veritas
Ara ja sabem, doncs, per què els membres de l’IEC varen acceptar guapo. Degué ser un vespre que es varen posar guapos de vi. In uino veritas!, diu la màxima llatina en al·lusió a tanta sinceritat etílica. Aquesta paraula deriva de l’element químic etil, que, provinent d’ὕλη (“fusta”, “bosc”), vendria a significar “alcohol de fusta”.

Consells a l'hora de beure
Consells a l'hora de beure


Suposadament l’alcohol agafa el nom de la paraula egípcia kohol, que era una pintura negra amb la qual les dones s’embellien les parpelles –a part, també els servia per protegir-se els ulls de les inclemències del sol. S’aconseguia triturant sulfur d’antimoni. Quan els àrabs entraren a Egipte incorporaren a aquesta paraula el seu article determinatiu, resultant així la forma al-kohol. Va ser Paracels, metge i alquimista suís del segle XVI, el primer a anomenar alcohol l’ “esperit del vi” que tanta alegria dóna al nostre esperit. D’aquí el qualificatiu d’espirituós aplicat a les begudes alcohòliques.

Borratxos, ebris i embriacs
Pels romans, el vi era una porta cap a la felicitat. Bonum vinum laetificat cor hominis (“el bon vi alegra el cor de l’home”). Qui estaven privats d’aquest paler eren els abstemis, és a dir, les persones que s’abstenen de beure “vi”, també conegut en llatí com a temetum.

A l’altre extrem tenim els afectats de dipsomania (διψάω, “beure” + μανία, “obsessió”, “bogeria”), és a dir, els borratxos, paraula d’origen incert –amb tot es creu que podria venir de la paraula catalana borratxa, que era el nom d’una antiga botella de cuir.

En llatí borratxo era ebrius, que ens ha donat les paraules ebri i embriac, que avui molts associen amb l’eufòria (< εὖ, “bé” + φέρω, “portar”). D’ebri també tenim sobri, sinònim de mesurat -el prefix so-, igual que se-, té l’afecte de transformar el sentit del mot al qual s’anteposa, dotant-lo d’un significat contrari.

Baccus, Caravaggio (1593)
Baccus, Caravaggio (1593)


Simposis
Els grecs estaven eternament agraïts al déu Dionís per haver portat el vi a Grècia des d’Orient. Molts de cràters, vasos grans de ceràmica amb nanses, estaven decorats amb la seva figura i amb la del seu seguici, les mènades i els sàtirs.

A l’antiga Grècia, el vi va tenir un protagonisme especial en els simposis (< σύν, “conjuntament” + πόσις, “beguda”). Es tractava de reunions privades de bevedors -només d’homes- que se celebraven després de l’últim àpat del dia. La ingesta de vi afavoria la dialèctica i esperonava l’enginy. En els simposis, amb tot, es defensava una consum civilitzat del vi. No debades, la borratxera estava mal vista, ja que designava un estat de bogeria delirant. Qui decidia la quantitat de vi que cadascú havia de beure era el simposiarca.

Simposi grec
Simposi grec

Els grecs desconeixien el procés de destil·lació del vi. Així, els seus vins podien tenir com a màxim uns catorze graus d’alcohol, que és el límit que s’obté amb la fermentació natural del raïm. Aleshores el que feien era rebaixar-los com a mínim amb tres parts d’aigua. Tanmateix, hi havia vins tan potents que requerien fins a vint parts d’aigua per no provocar danys cerebrals irreversibles.

El vi i l’amor
Una teoria vincula el terme vi amb la paraula sànscrita vena, formada a partir de l’arrel ven (“estimar”), que, curiosament, també trobam present en Venus, la deessa de l’amor. Aquesta arrel hauria donat altres vins en diferents llengües: οἷνος en grec: vinum en llatí; Wein en alemany i wine en anglès. Totes questes relacions etimològiques explicarien per què moltes civilitzacions han considerat el vi com a font de vida, d’amor i de plaer. Al món grec Dionís era el déu del vi i de la disbauxa. I en l’obra El convit de Plató el vi és un estímul intel·lectual.

Baudelaire, el poeta maleït del romanticisme francès de finals del XIX, parlà meravelles del vi. Així comença el petit poema en prosa número 33, titulat “Embriagueu-vos”, del seu poemari L’espleen de París (1862):

Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui. Però embriagueu-vos.

Potser en la sàvia combinació de les tres possibilitats hi ha la recepta d’una certa eternitat...

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent a l’ona, a l’estel a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plagui.

Articles del web relacinats:
Un brindis amb propina sempre!
Orgies, crònica d'una mentida


Tanmateix, hem d'anar en compte amb l'alcoholisme. En aquest article l'escriptor Sebastià Alzamora parla de la seva experiència: "Sí, sóc alcohòlic".

Aquí teniu un article que parla d'una teoria curiosa: els límits de l'imperi romà vendrien determinats pel vi.

Aquí teniu un blog molt interessant sobre menjar i beure a l'antiga Grècia.

Per continuar reflexionant sobre el vi, aquí teniu un col·loqui de la plataforma digital Lletra.

En aquest enllaç trobareu informació sobre el tàndem vi i literatura a l'antiga Roma. I en aquest altre enllaç hi ha informació sobre el vi i la dona romana.

Aquí teniu l'origen de l'expressió "chin-chin", que no és cap onomatopeia.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del menjar i del beure.

El capítol 107 del programa "Això és mel", d'IB3, està dedicat al vi.

Si parlam de vi, de seguida ens ve al cap la canço "In taberna quando sumus", de Carmina Burana:



Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó Guapo, del cantant Pere Janer:



I aquí teniu un vídeo sobre algunes paraules que ens ha deixat el vi:

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px