Banner Top

Fer-se l’orni versus “hacerse el sueco”

"Fer-se el suec" "Fer-se el suec"

En català deim “fer-se l’orni” per quan ens volem desentendre’s d’alguna cosa. L’origen d’aquesta expressió no està clara. Es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de la locució “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

L’equivalent castellà de “fer-se l’orni” és “hacerse el sueco”. En tot cas, en contra del que pensen molts, aquesta expressió no té res a veure amb els habitants del país del grup musical ABBA. Segons la versió etimològica més acceptada, el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). Era una mena de plantofa emprada, a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia –els actors de tragèdia, en canvi, duien un altre calçat de sola més gruixada i, per tant, més elevat, el cothurnus, d’origen grec. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.
"Zueco" castellà

El taló del calçat
El calçat romà, del llatí  calx, calcis (“taló”), ha deixat una petjada profunda –i mai més ben dit- en la nostra llengua amb paraules com coçacalçada (provinent de calceata via, és a dir, “via per trepitjar”) o inculcar (+ in, “cap a”, amb el sentit de “pitjar una cosa amb un cop de taló”) –un variant seu és el verb castellà “alcanzar” (< in-calciare, “trepitjar els talons d’algú”).

 
Comèdia llatina
Comèdia llatina
 
La llista de derivats, però, segueix amb conculcar (“trepitjar” en el sentit de “no respectar”, “infringir”) o recalcitrant (“que pega reiterats cops de taló”, sinònim de caparrut; abans només s’aplicava a alguns animals de càrrega que retrocedien pegant coces). Els romans també empraven els peus per calcare (“imprimir”) o fer còpies per pressió sobre una superfície. Així obtenien coses calcades, que en època moderna donarien ales a les cèlebres calcomanies, estampes aconseguides pressionant un model previ en paper. La mateixa arrel té el verb recalcar (“tornar a trepitjar”, és a dir, “ressaltar”).
 
Els soldats romans solien anar calçats amb un tipus de sandàlia anomenada caliga –el seu diminutiu, caligula serviria per batejar el famós tercer emperador romà del segle I dC en referència a les petites botes que portava quan, de petit, acompanyava el seu pare Germànic en les seves expedicions militars. Aquestes caligae derivaven d’un tipus de calçat, el calceus, que, en un principi cobria només el turmell; després arribaria fins a les cuixes.

Caligae dels soldats romans
Caligae dels soldats romans

Durant l’edat mitjana, per influència dels germànics que passaven més fred, els calcei cada cop s’anaren portant més llargs, fins arribar a la cintura. Al segle XVI aquesta indumentària, amb la qual els romans deixaren d’anar descalços, es dividí en dues parts: la superior, que cobria l’abdomen, va rebre el nom pròpiament de calces o calçons –la seva versió reduïda foren els calçotets; i la part inferior seria coneguda com a “mitges calces”. Amb el temps, d’aquesta darrera expressió a Catalunya només dirien mitges (el mateix féu el castellà amb “medias”), mentre que a Mallorca i a València es quedarien amb calces –idèntic procés es constata en calcetins o mitjons.
 
“Qui és sabater, que faci sabates”
La paraula sabata, de procedència incerta, ens donaria el famós refrany “Qui és sabater, que faci sabates” (en castellà “Zapatero a tus zapatos”). Curiosament, és en el món clàssic on s’originà aquesta expressió que s’utilitza per aconsellar algú que no opini d’allò que no entén.
 
Segons recull Plini el Vell en la seva enciclopèdica Història Natural (segle I), Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més il·lustre dels pintors grecs, era molt exigent i crític amb la seva obra. Solia exhibir els seus quadres a la plaça pública i s’amagava darrere d’ells per escoltar els comentaris que en feien els transeünts.

La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
 
En una ocasió, un sabater s’aturà davant d’un d’aquests quadres i criticà l’amplada d’una sandàlia en un retrat de cos sencer. Aleshores Apel·les va acceptar el comentari i corregí el defecte. L’endemà el sabater tornà a passar i, en adonar-se de la correcció, va començar a criticar altres parts del retrat. Aquesta vegada el pintor, indignat, sortí del seu amagatall i féu la següent exclamació en el llatí de Plini el Vell: Ne sutor ultra crepidam iudicaret (“un sabater no ha d’opinar sobre el que està per damunt la sandàlia”) –sutor deriva de suo (“cosir”) i crepida era una sandàlia a l’estil grec, la κρηπίς.

El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tengués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. 

Sabotatge amb unes bones sabates
En francès, sabot és un tipus de sabata de fusta que donaria la paraula sabotatge. Segons la versió més acceptada, el 1910, durant una vaga ferroviària, els obrers col·locaren els seus sabots entre les vies per impedir la circulació dels trens. Amb el temps aquesta acció adquiriria personalitat pròpia amb una paraula avui sinònima d’obstruccionisme.

Aquí teniu un article que parla sobre la moda a l'antiga Roma.

Deixa un comentari

Especifica tota la informació requerida (*) on s'indiqui. El codi HTML no és permès.

Banner 468 x 60 px