Banner Top

El mapa etimològic dels continents

La paraula continent prové del verb llatí continere, que, a més de “contenir”, també significa “mantenir-se unit”. Foren els romans qui encunyaren el tecnicisme terra continens, és a dir la “terra que es manté unida”. Ho feren per referir-se a àmplies extensions de terra que només se separen entre si per mars. Amb el temps caigué la primera part de l’expressió. Va ser així com sorgí la nostra paraula continent. Els romans conegueren tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. La paraula Amèrica apareixeria al segle XVI i Oceania, al XIX.

el mapa de herodotoMapa d'Heròdot (segle V aC)

Europa
El nostre continent agafa el nom de la princesa fenícia Europa. Era filla dels reis de Tir (Líban), Agènor i Telefassa. Avui el seu rostre és present en un lateral dels bitllets de la zona euro i en les monedes gregues de dos euros. L’etimologia popular diu que Europa prové del grec εὐρύς (“ample”) i d’ ωψ (“mirada”). L’etimologia científica, en canvi, la vincula amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el Sol, és a dir, Occident.
 
Segons la mitologia, Europa va ser raptada per Zeus, que, per a l’ocasió, es transformà en un brau blanc. Se l’endugué fins a Creta, on s’hi uní carnalment. D’aquella unió naixeren Minos, Radamant i Sarpedó. El patriarca olímpic convertiria la seva presa en reina de l’illa. Amb el temps el seu nom serviria per batiar tot el nostre continent.

RubensEl rapte d'Europa (Rubens)

 
Àfrica
El nom d’Àfrica estaria relacionat amb la veu bereber o amazigh ifri, que significa “cova”. Amb tot, al segle I dC l’historiador judeoromà Flavi Josef popularitzà una etimologia popular, segons la qual el nom d’aquest continent provindria d’Epher, un net d’Abraham que envaí Líbia. En canvi, Isidor de Sevilla, home dotat d’una gran fabulació, el relacionà amb el llatí apricus (“assolellat”).
 
Àsia
Aquest nom l’emprà al segle V aC l’historiador grec Heròdot per referir-se a la regió d'Anatòlia. Heròdot es mostra desconcertat pel fet que tres noms de dona s'utilitzin per a descriure una massa enorme i substancial de la terra: EuropaÀsia, i Líbia, referida aÀfrica. Finalment assegura que, segons els grecs, el nom d’Ἀσία al·ludia a l'esposa del tità Prometeu (segons altres versions, era la seva mare). Els lidis, en canvi, deien que el nom del continent provenia d’Asias, fill de Cotis, descendenty d’un monarca frigi.

Amb tot, la hipòtesi més estesa és que Àsia està connectat amb el terme acadi "(w)aṣû(m)", que significa "sortir” o “aixecar-se” en al·lusió al Llevant, allà on “es lleva” el Sol. Així doncs, Àsia seria “la terra d’on surt el sol”.
 
Amèrica
El Nou Món agafa el nom d’Americo Vespucci, un mercader nascut a Florència el 1454. Va ser el primer a defensar que aquelles terres trepitjades per Cristòfor Colom no eren l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa. El nom d’Amèrica aparegué per primera vegada al Cosmographiae Introductio (1507), del cartògraf alemany Martín Waldseemüller.

 Amerigo Vespucci (1)

Els dos pols del continent americà també tenen una història etimològica curiosa. Àrtic prové del terme grec ἄρκτος, que significa ós o óssa –d’on també deriva Artur. L’Antàrtida es deia així perquè al·ludia a la constel·lació d’Óssa Major que senyala el Pol Nord. El seu contrari acabaria essent conegut com a Antàrtida ανταρκτικος, és a dir, “terra que s’oposa a l’ós” (curiosament a l’Antàrtida no hi ha óssos).

Oceania
El nom del cinquè continent va ser encunyat el 1812 pel geògraf francès Cornad Male-Brun. Ho feu basant-se en el déu tità Ωκεανός personificat en el riu que, segons els grecs, envoltava el disc pla que era la terra. Oceania està compost per una multitud d’illes (la més gran és Austràlia) repartides pel Pacífic, el major oceà del món.

Oceanus IstArchMu764c

Oceà

Articles del web relacionats:
- Europa, la de "mirada ampla"
El rapte d'Europa
Per què Amèrica no es diu Colúmbia?
Topònims, entre la realitat i la ficció
Topònims grecs que deixen marca
Topònims italians que deixen marca
- Atles que sostenen el món

El complex d'Alexandre

El complex d’Alexandre és el ressentiment del fill envers el pare, que no el deixa créixer com a persona. Recordaria una mica el complex d’Èdip. Es diu que Alexandre Magne (356 aC-323 aC), en assabentar-se dels triomfs bèl·lics del seu pare Filip II de Macedònia, va exclamar amb ira i frustració: "El meu pare no em deixa ja res per conquistar!". En aquest cas els psicoanalistes parlen d'una "ofensa narcisista del jo". Tanmateix, Alexandre va arribar a superar amb escreix el seu pare. Un altre cop, doncs, la psicologia tergiversa la història.

El 338 aC, a la batalla de Queronea, Filip II, un hel·lenòfil empedreït, havia aconseguit sotmetre les polis gregues al regne de Macedònia. Al cap de tres anys, en morir en estranyes circumstàncies –diuen que la seva dona Olímpia l’ordenà assassinar-, Alexandre, de tan sols vint anys, assumí les regnes d’aquell reialme. El nou capitost es va encarregar de fer realitat el projecte del seu pare: acabar amb l’imperi persa de Darios III.

Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma
Bust d'Alexandre exposat al Capitoli de Roma

Dalt del seu cavall Bucèfal, Alexandre va aconseguir bastir un imperi d’unes dimensions desconegudes a la seva època, que anava des de Grècia i Egipte fins a la vall del riu Indus, a tocar amb l’Índia. Va ser la conquesta més espectacular i la més ràpida de l’antiguitat, en tretze anys (336-323 aC). Sens dubte, fou la primera globalització del món antic. Alexandre va ser bastant tolerant amb els costums i les estructures polítiques locals. Per això alguns també el consideren el pare de la famosa “aliança de les civilitzacions”.

Alexandre Magne, Rembrandt (1655)
Alexandre Magne, Rembrandt (1655)

Nus gordià
Alexandre va actuar com una autèntica màquina piconadora a Àsia. La clau del seu èxit militar, però, la trobam en una anècdota que li va passar a la ciutat de Gòrdion, a Frígia. En aquesta ciutat del centre de l’actual Turquia hi havia un carro reial fermat amb un complicat nus: el famós nus gordià. Segons una llegenda, qui aconseguís desfer-lo conqueriria tota Pèrsia. Alexandre ni tan sols el va intentar desfer, sinó que simplement el va tallar amb la seva espasa davant l’horror dels sacerdots. Amb tot, en aquell mateix moment un tro va ressonar. Com que a Egipte un oracle li havia dit que era fill de Zeus, Alexandre va interpretar aquell tro com la benedicció del totpoderós déu a la seva conducta. Des d’aleshores “tallar el nus gordià” s’utilitza com a sinònim de resoldre un problema complex a través d’una acció dràstica.

Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)
Alexandre tallant el nus gordià (Jean-Simon Berthélémy, 1767)

La fi d’un somni
El 327 aC, a la conca de l’Indus, mentre Alexandre lluitava contra el rei Poros, moria el seu vell i estimat cavall Bucèfal. El 324 aC el rei macedoni va rebre la notícia d’una altra pèrdua: una malaltia s’havia emportat el seu íntim amic Hefestió, amb qui suposadament mantenia una relació homosexual. Mentrestant, continuava viu el seu somni d’unificar Occident i Orient en un imperi panhel·lènic, on es fusionessin les creences de grecs i bàrbars.

Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)
Entrada d'Alexandre a Babilònia (Charles Lebrun)


Tanmateix, el macedoni no va poder gaudir molt del seu gran projecte. El 323 aC, després que el seu exèrcit, exhaust, l’hagués dissuadit de conquerir l’Índia, la mort el va sorprendre a Babilònia (l’actual Iraq) –suposadament va morir d’unes febres. Tenia trenta-dos anys i havia fundat més de cinquanta ciutats per tot Àsia amb el seu nom (la més famosa és l’Alexandria d’Egipte). En el llit de mort, se li va preguntar a qui volia deixar el poder i ell va respondre amb un fil de veu: “Al millor”. Però es va oblidar de dir qui era, el millor –aleshores Alexandre tenia dos fills, l’un era infant i l’altre encara estava en el ventre de la seva dona.

Alexandre en el seu llit de mort
Alexandre en el seu llit de mort


Els seus generals, anomenats diàdocs (“els successors”), varenn iniciar així una dura batalla per fer-se amb el poder d’aquell immens imperi. Aquest, tanmateix, es va desmembrar en petits regnes anomenats “regnes hel·lenístics”. El més conegut de tots va ser el d’Egipte, que quedà sota el poder de Ptolomeu, l’artífex de la biblioteca d’Alexandria.

Aquí teniu la història de les enigmàtiques últimes paraules que va proferir Alexandre Magne en el seu llit de mort.

Sabíeu que Alexandre el Gran va ser el primer a trobar petroli a l'Iran? Aquí en teniu tota la informació.


Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Alexandre. Aquest altre està dedicat als seus descendents.


Aquí teniu un documental d'Alexandre Magne:


Catalunya encadenada

Article publicat a l'Ara Balears (22/09/2014)
 
Espanya viu víctima dels seus mals ancestrals. El 1898 suposà un cop moral molt fort per a la "madre patria" amb la pèrdua colonial de Puerto Rico, Cuba i Filipines. Amb ella, es destruïa el mite del totpoderós imperi espanyol i l'opinió pública, que donava la culpa al seus governants d'haver claudicat davant dels Estats Units, se sumia en una profunda depressió. No debades, aquella "nació moribunda", com la qualificava la premsa estrangera, havia de dirigir la seva desfeta mentre la resta de potències europees anaven desplegant els seus tentacles per Àfrica i Àsia.
 
El "Desastre del 98" va ser aprofitat per un grup d'intel·lectuals coneguts com la Generació del 98, que va analitzar amb un to molt crític el "problema d'Espanya". Gent com Miguel de Unamuno, Antonio Machado, Azorín o Pío Baroja reclamaren la regeneració d'un sistema polític viciat per la corrupció i el caciquisme i presoner de la nostàlgia dels antics èxits colonials. Des de Catalunya, el poeta Joan Maragall (1860-1911) confià poc en un canvi de rumb del govern espanyol envers el fet nacional. Així ho manifestà en el seu  famós poema Oda a Espanya:

"Escolta, Espanya, la veu d'un fill/ que et parla en llengua no castellana [...] On ets Espanya? -no et veig enlloc./ No sents la meva veu atronadora?/ No entens aquesta llengua que et parla entre perills?/ Has desaprès d'entendre an els teus fills?/ Adéu, Espanya".

Escolta Espanya
Escolta Espanya
 
Amb tot, el 1908, deu anys després d'aquest contundent comiat, Maragall adoptaria una postura més optimista en un article publicat al diari La Publicitat sota el títol "Visca Espanya":

"Ara serem nosaltres els primers en cridar-ho a tot aquell que se'ns acosti: així li demanarem el sant i senya. No com abans, que molts ens ho volien fer cridar com un inri, perquè Espanya volien dir ells. Ara ho podem ensenyar lo que cridem; perquè "visca Espanya" ja no és el crit tràgic, ja no és un ressò de la buidor, ja no és el símbol de les polítiques funestes; sinó que el nostre "visca Espanya" vol dir que l'Espanya visca -enteneu?-, que els pobles s'alcin i es moguin, que parlin, que facin per si mateixos, i es governin i governin [...]. Perquè en aquest 'visca Espanya' hi ha tothom que estimi Espanya en esperit i en veritat. Els únics que no hi caben són els que no hi volen cabre, els enemics de l'Espanya veritable [...]".

Gairebé un segle després, un nét de Maragall, Pasqual, aleshores president de la Generalitat de Catalunya, s'apropià d'aquest últim discurs del seu padrí i apostà per un model d'Espanya federal. Tanmateix, s'endugué una bona galtada quan el 2010, el seu full de ruta, la reforma de l'Estat d'Autonomia, patí una dura retallada en mans del Tribunal Constitucional. Ja no hi havia temps que per a més humiliacions. Ara sí que ressonaven amb força les paraules del primer Maragall més realista: "Adéu, Espanya".
 


Des d'aleshores, Catalunya viu encadenada, com el Prometeu d'Èsquil, el gran dramaturg grec del segle V aC. Segons la mitologia, després d'esdevenir l'amo del món, Zeus encarregà a Prometeu la creació de la humanitat. El tità, com tot bon pare, es va desviure perquè a les seves criatures no els faltàs de res. Primer de tot els incità a quedar-se amb la millor part dels sacrificis que feien als déus. Davant tanta insolència, el patriarca olímpic decidí privar els homes del foc, element indispensable per al progrés. Prometeu, però, no es quedaria amb els braços creuats. Pujà d'amagatotis fins a l'Olimp per robar una guspira de la farga d'Hefest.

Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)
Prometeu portant el foc a la humanitat (Heinrich Fueger 1817)

Aleshores un enfurismat Zeus ordenà encadenar aquell esperit rebel en unes roques del Caucas (actual Geòrgia). Allà una àguila li aniria devorant de dia el fetge, el qual es regeneraria de nit perquè a l'endemà tornàs a ser cruspit per l'ocellot. En Prometeu encadenat, Èsquil presenta el tità com un savi filantrop que s’enfronta amb un Zeus dèspota i insolent:

“Però els infeliços mortals, [Zeus] no els va tenir gens en compte. Al contrari, volia anihilar aquesta raça i fer-ne una de nova. I ningú no s’oposà a aquest designi tret de mi. Sí, jo vaig ser l’agosarat que vaig alliberar els mortals de ser destruïts. Per això he estat condemnat a aquests suplicis, dolorosos de patir, llastimosos de veure”.

Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
Reflexions ben actuals de Miguel de Unamuno
 
Catalunya ja duu tres diades de l'11 de setembre reivindicant massivament poder decidir deslliurar-se de les cadenes d'Espanya –la darrera s’ha convertit en una de les concentracions més multitudinàries de la història d’Europa. El Regne Unit ja ha tengut la deferència de preguntar a la majoria silenciosa” dels escocesos si volien anar per lliure. I la resposta ha estat no, però la gran guanyadora ha estat la democràcia. “Podria haver prohibit el referèndum, però sóc un demòcrata”, ha dit el primer ministre britànic, David Cameron.

En el cas dels catalans, alguns encara tenen l’esperança que es complesqui el final feliç del mite. Prometeu s'acabà alliberant del seu suplici gràcies a Hèracles, el qual, durant una de les seves aventures, aconseguí matar l'animal rapinyaire. La pregunta és: qui farà d'Hèracles? La “demòcrata” Unió Europea? Mentrestant, Espanya es manté monolítica i incapaç d’afrontar els seus mals ancestrals.

Reflexions actuals de Machado
Reflexions actuals de Machado

Aquí teniu un article interessant titulat "Els Reis Catòlics i la mentida de la creació d'Espanya".

I aquest reportatge de la revista Sàpiens recull una sèrie sobre frases polèmiques sobre els catalans.

Aquest article de Sàpiens parla sobre l'origen de la Diada. I aquest altre parla sobre l'estragègia de Primo de Rivera per substituir l'imaginari català

Aquí teniu un article de 1931 de l'articulista espanyol José Martínez Ruiz Azorín. Començava dient "Dad a Cataluña lo que pide, en su integridad".

I aquí teniu unes reflexions de Joaquim Maria Puyal.

Articles del web relacionats amb el tema:
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?

Per explicar la relació de Catalunya amb Espanya tenim el poema Indesinenter de Salvador Espriu (1913-1985), inclòs en el llibre Les cançons d’Ariadna (1949). Aquest terme és un adverbi llatí que significa “sense aturar-se, incessantment”. El poema fa referència al despertar del poble català durant la postguerra.

Espriu fa servir la metàfora d’un gos que està sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament. L’animal, humiliat, s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. En el cas que ens ocupa, l’amo seria representaria per l’Estat espanyol, que ha ignorat i silenciat Catalunya durant tota la dictadura franquista.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.


Aquí teniu el poema musicat per Raimon:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:

 

Aquí teniu una cançó sobre Prometeu encadenat



I per acabar aquí teniu un interessant reportatge de TV3: "Hola, Europa"

Mediterrani, el bressol del llatí

El Mediterrani, tot i ser petit, és l’únic mar que comunica tres continents: Europa, Àfrica i Àsia. Els romans el batiaren com a Mediterraneum mare perquè estava “enmig” (medius) de dues “terres” (terrae). Era un terme calcat dels grecs (μεσογειος θαλασσας) i dels àrabs (Al-Bahr al-Mutawasit). Els egipcis, en canvi, s’hi referien com “el Gran Verd”, i els turcs amb l’expressió Ak Deniz (“mar Blanc”) per oposició al mar Negre. Als romans, que l’arribaven a ocupar del tot, també els agradava parlar de mare magnum (“mar gran”) –avui aquesta expressió, reconvertida en maremàgnum, s’utilitza com a sinònim de confusió o abundància.
 
Els grecs i els romans, baldament no foren els únics que solcaren les aigües de la Mediterrània, són les cultures que més han influït en la configuració lèxica de les 24 llengües que es parlen en els més de vint països que la integren –al món se’n parlen 6.000 en 250 estats diferents. En el cas del català, tractant-se d’una llengua romànica, es calcula que un 70% del seu lèxic és d’origen llatí, que alhora n’adoptà moltes paraules del grec. L’altre 30% del nostre vocabulari procedeix de distintes llengües com les preromanes (iber, celta, cartaginès, basc), l’àrab, les llengües germàniques, les llengües ameríndies i, fins i tot, les llengües romàniques veïnes.

llengues romaniques bo

Llengües romàniques

A pesar de l’hegemonia del llatí a la Mediterrània, la majoria de llengües d’Europa formen part de la família lingüística de l’indoeuropeu, també conegut com a indogermànic. Es tracta d’una protollengua nascuda vers el 3.000 aC a les estepes de la Rússia europea; amb el pas del temps abraçà el territori comprès des de l’Índia fins a l’Europa occidental (d’aquí el seu nom).

A Europa tan sols hi ha una llengua aïllada, és a dir, que no deriva de l’indoeuropeu i, per tant, és tot un misteri. És l’euskera o basc. El finès, l’hongarès i l’estonià, en canvi, formen part d’una altra família lingüística, la de les llengües uràliques.

Romània
El llatí s’estengué per tota l’àrea mediterrània gràcies a la romanització, expressió amb què es coneix el procés d’assimilació de la llengua i cultura romanes per part dels pobles sotmesos –a Hispània els romans hi arribaren el 218 aC; desembarcaren a Empúries, colònia grega, per tal de tallar les comunicacions d’Anníbal durant la Segona Guerra Púnica.

Al segle II dC, moment de màxima expansió de l’imperi romà, el llatí es parlava des de la mar Càspia fins a la península Ibèrica, i des de Britània (actual Anglaterra) fins a Egipte. Així aquest territori fou conegut com a Romània lingüística a imitació de Gàl·lia, Hispània, etc. A poc a poc, el mot Romanus i Romanicus adquirí el valor de llengua col·loquial vulgar en oposició a latinus, llengua culta procedent del Latium, antiga regió del centre d’Itàlia on es fundà Roma. Essent filles del llatí, les llengües romàniques també són conegudes com a neollatines. Tanmateix, no tots els territoris romanitzats s’han mantingut lingüísticament fidels (per això són coneguts com la Romània perduda). Les raons són bàsicament dues:

  • Romanització curta o superficial. És el cas de Britània (actual Anglaterra), Grècia, Turquia, Palestina o el País Basc.
  • Substitució del llatí com a resultat de migracions posteriors. És el cas del nord d’Àfrica, Hongria, nord de Bèlgica o Albània.

Aquí teniu un article que parla sobre l'origen del llatí.

Articles del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px