Banner Top

Morir d'èxit

Va ser en un hospital on fa uns anys vaig copsar el vertader significat de la paraula èxit. Mentre visitava un familiar, vaig sentir que pel passadís una infermera comentava a una altra que a la planta 2 hi havia hagut un èxitus. Intrigat per la utilització d’aquell llatinisme, després vaig descobrir que es tractava d’un eufemisme per dir mort. A partir d’aquí ho vaig comprendre tot. Èxitus està format per la preposició ex, que indica procedència, i pel verb eo (“anar”, que en castellà donà “ir”). Per tant, tots morim d’èxit quan marxam (eo) d’aquest (ex-) món.
 
En anglès, exit vol dir precisament “sortida” –que en grec curiosament és ἔξοδος, d’on tenim èxode, compost per εκ (“des de”) i per ὁδός (“camí”). I en la nostra llengua quan tenim èxit és perquè hem trobat una bona “sortida” a la nostra mediocritat existencial. En anglès, en canvi, èxit és success, paraula derivada del llatí succedere (“ascendir”).

L'èxit segons Woody Allen
L'èxit segons Woody Allen
 
No hi ha dubte que el verb eo (“anar”) ens fa de guia fins al dia del nostre òbit. Iniciam el nostre itinerari terrenal gràcies a un coit (cum + itus, participi d’eo), és a dir, gràcies a una unió. Després, actuam com a autèntics transeünts de l’àmbit d’una existències que ben aviat es convertiran en pretèrites.
 
Com a bons súbdits, cada quatre anys som citats per un comitè a uns comicis electorals. Com si tengués algun component additiu, tots hi anam en comitiva, seguint un circuit establert. Sempre, però, hi pot haver algun comte que, d’acord amb el seu ambient, com els antics pretors, ens amenaci de castigar la nostra sedició (+ se, prefix separatiu). No debades, en castellà, preferim ser uns “forajidos” a la recerca de la nostra pròpia eixida –alguns aniran a parar a El Ejido, localitat d’Almeria. Esperem que tot aquest trànsit pugui constar en el nostre obituari.
 
L'èxit i la felicitat
L'èxit i la felicitat

La millor definició d’èxit ens la dóna Ralph Waldo Emerson, líder del "transcendentalisme americà" a les primeries del segle XIX.

Riure molt i sovint, 
guanyar-se el respecte de la gent intel·ligent i 
l'estimació de la mainada, 
merèixer-se la franca valoració dels crítics i 
suportar la traïció dels falsos amics, 
apreciar la bellesa, trobar el millor dels altres, 
deixar el món una mica millor de com l'has trobat, 
ja sigui per un nen sa, un tros de jardí, 
o la redempció d'una condició social; 
saber que almenys una vida ha respirat millor 
perquè tu has viscut. 
Això és haver tingut èxit.
 
 
"Success: To laugh often and much, to win the respect of intelligent people and the affection of children, to earn the appreciation of honest critics and endure the betrayal of false friends, to appreciate beauty, to find the best in others, to leave the world a bit better, whether by a healthy child, a garden patch, or a redeemed social condition; to know even one life has breathed easier because you have lived. This is to have succeeded!”
 
L’èxit, però, és una manera d’encarar la vida. Així s’entreveu en el poema If que Rudyard Kipling (Bombai, 1865-Londres, 1936), dedicà al seu fill John. Aquí el teniu en traducció de  Francesc Parcerisas:
 
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant 
tothom el perd, fent que en siguis el responsable; 
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, 
deixant un lloc, també, per als seus dubtes; 
si pots esperar i no cansar-te de l’espera, 
o no mentir encara que et menteixin, 
o no odiar encara que t’odiïn, 
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
 
si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe 
i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:
si pots fer una pila de tots els guanys 
i jugar-te-la tota a una sola carta, 
i perdre, i recomençar de zero un altre cop 
sense dir mai res del que has perdut;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 
a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 
per resistir quan en tu ja no hi ha res 
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;

si pots omplir el minut que no perdona 
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 
teva és la Terra i tot el que ella té 
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.


Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!

Per reflexionar sobre l'èxit i el fracàs, aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3:



I una cançó que també parla de l'èxit és "Cara de cul", del grup "Oques grasses":

Jueus: l'origen d'un estigma

El poble jueu, amb 4.000 anys d’història, és un dels pobles més antics del món. La seva mala fama arranca en temps de Jesús de Natzaret, un jueu que fou mort pels seus propis compatriotes que no el consideraven l’autèntic Messies. Això féu que a partir del segle IV els pares de l’Església presentassin el judaisme no com una religió afí, sinó com una secta que havia perpetrat el major dels delictes, el deïcidi.
 
L’antisemitisme és l’animadversió envers els jueus, considerats els descendents de Sem, un dels tres fills que tingué Noè després del diluvi universal. El terme fou encunyat al segle XIX pel polític alemany Wilhelm Marr per emparar una ideologia que propugna la inferioritat i malignitat dels jueus. El nom d’aquest col·lectiu deriva de Judà, quart fill de Jacob -nét d’Abraham- i cap de la tribu més poderosa i hegemònica de les dotze d’Israel. El seu nom en hebreu (y'hudah) significa “celebrat”.
 
Els jueus també foren coneguts amb dos noms més: israelites i hebreus. El primer ret homenatge al patriarca Jacob, el qual havia estat rebatejat com a Israel (“fort contra Déu”) per un àngel que quedà admirat de la seva força després d’haver lluitat amb ell durant tota una nit. El segon nom prové de la paraula aramea –la llengua, juntament amb l’hebreu, de l’Antic Testament- ´ibhri, que volia dir “el de l’altre part del riu”, donat que així fou com les tribus pròximes a la regió de Judea anomenaren als seus veïnats hebreus acabats d’arribar.
 
L’ocupació romana
Segons el judaisme, el poble d’Israel havia estat elegit per Iahvè (Déu) per preparar l’arribada del redemptor, el Messies hebreu identificat amb el Crist grec (“l’ungit”). La tradició diu que l’estirp israelita descendia d’Abraham, el gran patriarca bíblic originari d’Ur (Mesopotàmia) –Iahvè li va prometre una gran descendència: “Faré de tu un gran poble i et beneiré”.
 
Després d’haver-se establert a la terra promesa, Canaan -situada entre el riu Jordà i el mar Mediterrani-, els hebreus, per culpa de la fam, hagueren de marxar a Egipte. Allà, durant 400 anys, patiren l’esclavitud en mans dels seus faraons. Al segle XIII aC, però, sota la tutela de Moisès, van iniciar un èxode de quaranta anys pel desert que els va conduir de bell nou a Canaan. Aquest territori viuria la seva major època d’esplendor política, militar i cultural al segle XI aC, sota el regnat de David. Després cauria en mans d’altres potències veïnes.

Al segle II aC els jueus aconseguiren alliberar-se del domini hel·lènic de la dinastia dels selèucides, fundada per un dels generals d’Alexandre Magne. La seva independència, amb tot, els duraria ben poc. Al 63 aC, arran de la campanya oriental del general Pompeu, Canaan es va convertir en província satèl·lit de Roma amb el nom de Judea –no seria fins al segle II dC, amb l’emperador Adrià, que adoptaria el nom de Palestina, en honor als filisteus (pelishtim), considerats pels romans com els enemics històrics dels hebreus. 

Tot i que Judea continuava conservant la seva independència, de iure estava subjecta a l’autoritat romana. Es tractava d’una situació molt incòmode per a molts jueus. L’any 39 dC, l’emperador Cal·lígula, que es considerava un déu, ja els va provocar quan va pretendre col·locar una escultura seva al temple de Jerusalem. Les tensions s’incrementarien sobretot l’any 66, quan Neró va ordenar confiscar els seus tresors. Aleshores l’emperador va confiar al general Vespasià la difícil missió de sotmetre els jueus. L’any 68 ja havia ocupat la major part de Judea, però li mancava Jerusalem. Aquesta caigué  l’any 70 a mans de Tit, fill de Vespasià.

Atac a Jerusalem (Poussin)
La destrucció del temple de Jerusalem (Poussin)
 
L’ocupació de Jerusalem va provocar la primera diàspora (“fugida” en grec) important del poble jueu per diferents racons de l’imperi. Amb el temps, es creà la llegenda que, a causa del deïcidi, els hebreus havien estat condemnats a vagar eternament –havien estat els mateixos jueus qui conduïren un compatriota seu, Jesús, a la creu acusant-lo de blasfèmia. El seu ferri monoteisme –una aberració per al politeisme hel·lenístic- i el seu permanent esperit de revolta alimentaren tot tipus de rumors: que havien estat expulsats d’Egipte per propagar la lepra, que adoraven un cap d’ase... Tot això, deformat i ampliat, fou difós per diversos autors de l’època fins a crear una opinió que esdevingué la llavor de l’antisemitisme.
 
Jueus, caps de turc
Durant l’edat mitjana, els jueus es convertiren en el cap de turc de nombrosos problemes que els governants no sabien resoldre. Una sèrie llarga de prohibicions –com no poder ser soldats, ni advocats, ni agricultors- conduí a la seva marginació social i a l’especialització laboral. Per això, la major part de les comunitats hebrees estava formada per comerciants i professionals com artesans i metges, però també per recaptadors d’impostos i prestamistes, donada la condemna moral que pesava sobre els cristians que practicaven la usura.  Solien viure en zones aïllades anomenades  calls, paraula derivada de l’hebreu qahál (“assemblea”) –posteriorment serien coneguts com a guetos (“fàbrica de ferro”), que era el nom en italià que rebé el barri de Venècia on al segle XVI foren confinats els jueus i que es convertí en el call més important d’Europa.
 
Més d’una vegada, alguns deutors aprofitaven els esclats de violència contra els jueus –si és que no els provocaven- per eliminar incòmodes creditors. Aleshores, s’estengué la creença que si es dedicaven a la indigna feina de la usura havien de ser, per força, lladres i estafadors que s’enriquien a costa dels cristians innocents.

Inquisició
Inquisició
 
Davant la pressió que reberen, molts jueus preferiren deixar-se matar abans que abandonar la fe. I és que, segons la religió judaica, apostatar és un pecat terrible. Per això, les cròniques relaten esgarrifoses escenes de jueus que s’immolaven i degollaven els propis fills per no ser batejats a la força, amb l’esperança de guanyar-se el cel. Els que es convertiren al cristianisme, tanmateix, seguirien essent objecte de sospita. A Mallorca els descendents d’aquests jueus conversos rebrien el nom de xuetes. Es tractava d’un apel·latiu que al·ludia al costum que tenien de menjar aliments prohibits a la seva religió, com la xulla de porc, per demostrar davant tothom que eren cristians. El terme, però, també podria derivar del mot xuetó, que alhora probablement ve de “juetó”, petit jueu.
 
A partir del segle XIII els jueus  foren fàcils d’identificar, donat que se’ls obligà a dur signes distintius a la roba, com un cercle groc o un capell en forma de con. A mitjan segle XIV la mortaldat de la pesta negra oferí nous arguments als enemics dels jueus, els quals foren acusats d’enverinar les aigües per acabar amb els cristians. Això va provocar la seva expulsió definitiva de França el 1394, tal com havia ocorregut a Anglaterra un segle abans.
 
En època contemporània, el racisme s’acarnissà especialment amb els jueus, considerats, com els negres, d’una raça inferior. La tensió s’atià al 1855 amb l’obra Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, del diplomàtic francès Gobineau. Els seus postulats serviren posteriorment al nazisme per justificar les seves polítiques de segregació i d’eugenèsia. Abans, però, de l’holocaust nazi, ja al segle XIX els jueus de Rússia patirien ferotges persecucions i matances en el que es conegué com a “pogroms”. I al 1894 la França de la III República protagonitzaria el cas d’antisemitisme més escandalós: l'affaire Dreyfus.
 
La creació de l’estat d’Israel
Tota aquesta animadversió creixent envers els hebreus originà a la segona meitat del segle XIX el naixement del sionisme, una doctrina que propugnava el seu retorn a Sió (Jerusalem). Així, a poc a poc s’inicià el degoteig de sionistes cap a Palestina, que aleshores formava part de l’imperi otomà. Allà establiren granges col·lectives (kibutzs) i fundaren la ciutat de Tel Aviv. 

Bandera d'Israel
Bandera d'Israel
 
El 1948, després de la Segona Guerra Mundial –on varen morir sis milions de jueus-, es va crear l’estat d’Israel d’acord amb un pla traçat per les Nacions Unides. Això va intensificar el retorn dels jueus a la pàtria dels seus avantpassats i va originar el sagnant i perpetu conflicte amb els palestins, els àrabs que al llarg dels segles havien anat fent seus aquells territoris. Les insurreccions àrabs contra el territoris ocupats pels jueus (especialment Cisjordània i la Franja de Gaza) reben el nom d’intifades –de moment, n’hi ha hagut dues, la del 1987 i la del 2000.


Per a més informació, podeu consultar el reportatge que em varen publicar a la revista Sàpiens (juliol 2006, Núm. 45) amb el títol de La tragèdia dels jueus mallorquins: la història d’una segregació que ha perdurat en el temps. 

També podeu consultar aquest altre article: "A la recerca de la terra promesa"

Us recoman aquest article "L'antisemitisme europeu com a motor del pensament", del web Històries d'Europa. I aquest altre parla del cas Dreyfus.

I si voleu conèixer més sobre la història dels xuetes, aquí teniu un interessant reportatge d'IB3 Televisió: "Xuetes, la història d'una infàmia":



I aquí teniu un altre vídeo sobre el poble d'Israel:




I quí teniu l'himne de la llibertat del poble jueu: Va pensiero, de l'obra Nabuco de Verdi:

Vies que ens desvien

Tots els camins duen a Roma!, vàrem comentar ja en una altra entrada d’aquest web. Però per ventura, hauríem de dir Totes les vies duen a Roma!  No debades, en llatí “camí” és via -"camí", en canvi, és d'origen cèltic. Aquest ètim ens ha proporcionat infinitat de paraules. Així doncs, com deim a Mallorca, farem via a enumerar-les. Una cosa òbvia és una cosa evident, que tenim davant (ob-) del nostre camí. També hi ha moltes coses viables, factibles. Quan enviam quelcom la posam en circulació, en camí. I a vegades ens podem desviar o fins i tot podem extraviar una maleta, sobretot si sortim de viatge. Amb tot, diuen que incidents com aquests són menys freqüents en el sector ferroviari, tramvia inclòs.
 
Els romans foren grans constructors d’aqüeductes. Els seus soldats, quan sortien d’expedició, sempre comptaven amb una ració de menjar per als dies que havien de caminar; d’aquí que aquesta ració fos anomenada viaticum. Posteriorment l’Església catòlica denominà viàtic la darrera comunió, aquella que, amb la mort ja propera, serveix d’aliment i provisió per al viatge al Més Enllà.

Per ventura podeu pensar que tot plegat és una trivialitat. I no anau equivocats, almanco des del punt de vista etimològic. A l’antiga Roma els negocis importants es feien al fòrum, i els menys importants als trivium, és a dir, a les cruïlles de “tres camins”. En època moderna, hi ha negocis que han fructificat en aquests indrets tan inhòspits. Que li ho demanin, si no, a la cadena d’hipermercats francesa Carrefour, que va començar en una cruïlla de “quatre camins”!

La versió grega de la via llatina és ἡ ὁδος. D’aquí tenim mètode (“que t’acompanya en el camí”) i una sèrie de paraules que hem heretat de la tragèdia grega. El pàrode (+ παρα, “al costat de”), en al·lusió als accessos laterals de l’escenari, era el moment en què, després del pròleg, es produïa el cant del cor –aquesta paraula, tanmateix, és d’ús més específic. A continuació, se succeïen els episodis (ἐπεισόδια). Amb els afegitons επι (“sobre”) i είς (“cap a”), significa, per tant, “el que segueix a l’entrada del cor”. En els episodis s’alternaven els cants del cor o estàsims amb els diàlegs dels actors. L’última escena era l’èxode (ἔξοδος), la sortida (ἐκ) del cor. En la traducció grega de la Bíblia, el segon llibre s’anomenà Èxode perquè narra l’esclavitud dels hebreus a l’antic Egipte i la seva alliberació en mans de Moisès, el qual els va conduir fins a la Terra promesa.

D’ἡ ὁδος també tenim període, que és una paraula que va néixer en l’àmbit de l’astronomia. Amb la preposició περι (“al voltant”) feia referència al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Després, en aparèixer els diaris, serviria també per a crear el terme periòdic. Un altre derivat del camí grec és sínode (+ σύν, “amb”), que el cristianisme féu servir per al·ludir als seus conclaves o assemblees. Per ventura, totes aquestes paraules les podem aprendre en el món catòdic, de la televisió. Es diu així perquè conté càtodes (+ κατὰ, “cap avall”), elèctrodes amb càrregues negatives, d’on flueix el corrent.

El millor mètode per no perdre’ns en la via de la vida és fer-nos acompanyar d’un vademècum. Es tracta d’un petit manual que conté les nocions elementals d’un art o d’una ciència. La paraula hauria aparegut al segle XVII a partir de l’expressió llatina vade mecum! (“Vine amb mi!”) –no confondre amb vade retro!. Avui els metges són els que més fan servir aquests llibrets.

I com que la vida és un viatge, per no perdre el nord sempre estarà bé tenir present l'òpera La Traviata ("L'Extraviada" en italià"), de Giuseppe Verdi (segle XIX)



I aquí teniu la cançó "Camins", de Sopa de Cabra:



Articles del web relacioants:

Per què tots els camins duen a Roma?

Dijous Sant: la història de l'Últim Sopar

Avui, Dijous Sant, l'Església Catòlica commemora la celebració de l'Últim Sopar de Jesús amb els seus apòstols. En català normatiu aquest àpat també és conegut com a Última Cena -és l'únic cas en què aquesta paraula, que en un principi pot semblar un barbarisme, és correcta. Va tenir lloc el primer dia de la Pasqua jueva, festa solemne en què els hebreus recorden la seva sortida d'Egipte sota la tutela de Moisès i del començament del seu èxode cap a la terra promesa, Canaan (Palestina).

Segons algunes versions etimològiques, en hebreu Pasqua vol dir "pas, trànsit", de manera que la paraula faria referència al "pas" de l'esclavitud a la llibertat del poble jueu. Després, amb la crucifixió de Jesús, el cristianisme li hauria donat el significat de "pas" de la vida a la mort (Pasqua de Resurrecció). És curiós com en castellà a vegades es felicita el Nadal amb l'expressió "Felices Pascuas"; en aquest cas el naixement de Jesús també és considerat un "pas" important digne de celebració. Avui, "estar content com unes pasqües" equival a sentir una gran alegria.

Abans de començar a sopar, Jesús va procedir a fer el lavatori dels peus als seus deixebles en senyal d'humilitat. Aquest fet es recorda a la missa del Dijous Sant, en què el sacerdot renta els peus a dotze fidels. Un cop asseguts a taula, Jesús els va dir que un d'ells el trairia. Tots es preguntaven a qui s'estava referint i alguns d'ells li deien: "Que per ventura seré jo?" També va fer aquesta pregunta Judes Iscariot, a qui Jesús va respondre en veu baixa: "Tu ho has dit". Aleshores Judes va marxar, però això no va estranyar els altres perquè, com que era el qui s'encarregava de la tresoreria del grup, varen pensar que havia d'anar a fer alguna gestió -sembla que la història és caparruda: fent un salt en el temps Judes recordaria la figura de Bárcenas, l'extresorer del PP que ho està dinamitant tot.

Aleshores Jesús va prendre un tros de pa, el va beneir, el va partir i el va donar als seus deixebles tot dient: "Preneu i menjau-ne tots; això és el meu cos, que serà lliurat per vosaltres; féu això en memòria meva. I després va agafar el calze amb vi i el fa fer passar a tots dient: "Beveu-ne tots, que aquesta és la meva sang, la sang de la nova aliança, que serà vessada per molts en remissió dels pecats". Jesús instituïa així el sagrament de l'eucaristia (en grec, "acció de gràcies"), també conegut com el de la comunió. Amb ell també quedava instituïda la missa.

  Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)
Última Cena (Leonardo da Vinci, 1495-97)

Etimologia de missa

El terme missa s'empra almanco des de temps de Constantí, l'emperador que al segle IV dC va legalitzar el cristianisme. És un mot pres de la fórmula final de l'ofici religiós: Ite, missa est, que es tradueix de manera incorrecta com a "Anau-vos-ne, la missa ha acabat". En aquest cas, però, missa és el participi femení passiu del verb mittere ("enviar") i es refereix a l'oració que s'envia a Déu en la cerimònia. Així doncs, la traducció correcta seria "Anau-vos-ne, la nostra pregària ja ha estat enviada" -avui, l'expressió "no saber de la missa la meitat" és ignorar una part substancial d'una qüestió; i arribar a misses dites vol dir fer tard a una cita.
 
Etimologia d'hòstia
El calze amb vi i l'hòstia de l'Últim Sopar, presents en les misses d'avui, representen, respectivament, la sang i el cos de Jesucrist. La paraula hòstia és agafada de l'antiga religió romana on significava "petit animal sacrificat"; deriva del verb hostire ("ferir"), que també donà paraules com hostil i hostilitat. Avui l'hòstia és una neula que recorda la matzá, pa típic del judaisme fet sense llevat. Aquesta paraula gaudeix d'un ús popular molt extens. Així, tenim expressions com "anar a tota hòstia" (anar molt de pressa), "estar de mala hòstia" (estar de mal humor), "ser l'hòstia" (ser d'allò que no hi ha, en sentit positiu o negatiu), "repartir hòsties" (apallissar algú) o "fotre's una hòstia" (caure o donar-se un bon cop).

A l'Últim Sopar Jesús també va instituir un nou manament, el de l'amor: "que us estimeu els uns als altres com jo us he estimat". Després d'haver estat delatat pel seu mestre, Judes va anar a negociar amb els fariseus el preu de la seva traïció, que va quedar fixat en trenta monedes de plata. En acabar el sopar, Jesús i els seus deixebles s'anaren a dormir a l'hort de Getsemaní, als afores de Jerusalem. Allà Jesús sentí por pel que li venia a sobre. Del seu cos va començar a sortir una suor que era com de gotes de sang. Finalment fou capturat per una munió de gent guiada per Judes, el qual féu el senyal convingut (un bes) perquè els seus detractors els reconeguessin. Els altres apòstols, sense èxit, varen intentar impedir que se l'enduguessin.

En aquest article de Montserrat Tudela teniu més informació sobre com celebraven els antics jueus la seva festa de Pasqua.

Aquí teniu la cançó eucarística que se sol cantar en Dijous Sant per a la festivitat del Corpus Christi: Pange lingua ("Canta, oh llengua!"):



Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.



Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
Però realment va ressuscitar un diumenge?
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px