Banner Top

Morir d'èxit

Va ser en un hospital on fa uns anys vaig copsar el vertader significat de la paraula èxit. Mentre visitava un familiar, vaig sentir que pel passadís una infermera comentava a una altra que a la planta 2 hi havia hagut un èxitus. Intrigat per la utilització d’aquell llatinisme, després vaig descobrir que es tractava d’un eufemisme per dir mort. A partir d’aquí ho vaig comprendre tot. Èxitus està format per la preposició ex, que indica procedència, i pel verb eo (“anar”, que en castellà donà “ir”). Per tant, tots morim d’èxit quan marxam (eo) d’aquest (ex-) món.
 
En anglès, exit vol dir precisament “sortida” –que en grec curiosament és ἔξοδος, d’on tenim èxode, compost per εκ (“des de”) i per ὁδός (“camí”). I en la nostra llengua quan tenim èxit és perquè hem trobat una bona “sortida” a la nostra mediocritat existencial. En anglès, en canvi, èxit és success, paraula derivada del llatí succedere (“ascendir”).

L'èxit segons Woody Allen
L'èxit segons Woody Allen
 
No hi ha dubte que el verb eo (“anar”) ens fa de guia fins al dia del nostre òbit. Iniciam el nostre itinerari terrenal gràcies a un coit (cum + itus, participi d’eo), és a dir, gràcies a una unió. Després, actuam com a autèntics transeünts de l’àmbit d’una existències que ben aviat es convertiran en pretèrites.
 
Com a bons súbdits, cada quatre anys som citats per un comitè a uns comicis electorals. Com si tengués algun component additiu, tots hi anam en comitiva, seguint un circuit establert. Sempre, però, hi pot haver algun comte que, d’acord amb el seu ambient, com els antics pretors, ens amenaci de castigar la nostra sedició (+ se, prefix separatiu). No debades, en castellà, preferim ser uns “forajidos” a la recerca de la nostra pròpia eixida –alguns aniran a parar a El Ejido, localitat d’Almeria. Esperem que tot aquest trànsit pugui constar en el nostre obituari.
 
L'èxit i la felicitat
L'èxit i la felicitat

La millor definició d’èxit ens la dóna Ralph Waldo Emerson, líder del "transcendentalisme americà" a les primeries del segle XIX.

Riure molt i sovint, 
guanyar-se el respecte de la gent intel·ligent i 
l'estimació de la mainada, 
merèixer-se la franca valoració dels crítics i 
suportar la traïció dels falsos amics, 
apreciar la bellesa, trobar el millor dels altres, 
deixar el món una mica millor de com l'has trobat, 
ja sigui per un nen sa, un tros de jardí, 
o la redempció d'una condició social; 
saber que almenys una vida ha respirat millor 
perquè tu has viscut. 
Això és haver tingut èxit.
 
 
"Success: To laugh often and much, to win the respect of intelligent people and the affection of children, to earn the appreciation of honest critics and endure the betrayal of false friends, to appreciate beauty, to find the best in others, to leave the world a bit better, whether by a healthy child, a garden patch, or a redeemed social condition; to know even one life has breathed easier because you have lived. This is to have succeeded!”
 
L’èxit, però, és una manera d’encarar la vida. Així s’entreveu en el poema If que Rudyard Kipling (Bombai, 1865-Londres, 1936), dedicà al seu fill John. Aquí el teniu en traducció de  Francesc Parcerisas:
 
Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant 
tothom el perd, fent que en siguis el responsable; 
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu, 
deixant un lloc, també, per als seus dubtes; 
si pots esperar i no cansar-te de l’espera, 
o no mentir encara que et menteixin, 
o no odiar encara que t’odiïn, 
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;
 
si pots somiar —sense fer que els somnis et dominin, 
si pots pensar —sense fer una fi dels pensaments; 
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe 
i tractar igual aquests dos impostors;

si pots suportar de sentir la veritat que has dit, 
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis, 
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida, 
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles:
si pots fer una pila de tots els guanys 
i jugar-te-la tota a una sola carta, 
i perdre, i recomençar de zero un altre cop 
sense dir mai res del que has perdut;

si pots forçar el cor, els nervis, els tendons 
a servir-te quan ja no són, com eren, forts, 
per resistir quan en tu ja no hi ha res 
llevat la Voluntat que els diu: «Seguiu!»
Si pots parlar amb les gents i ser virtuós, 
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra, 
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;

si pots omplir el minut que no perdona 
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut, 
teva és la Terra i tot el que ella té 
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.


Us recoman aquest article d'Ignasi Aragay titulat "Es pot tenir èxit si s'actua èticament?"


Articles del web relacionats:
Estoics per resignació
Una mica d'hedonisme, per favor!

Per reflexionar sobre l'èxit i el fracàs, aquí teniu el programa "Amb filosofia" de TV3:



Aquí teniu més reflexions sobre el concepte d'èxit:




I una cançó que també parla de l'èxit és "Cara de cul", del grup "Oques grasses":

Ubi sunt?

Per molt immortals que ens considerem, prest o tard ens arribarà l’hora de la Parca. Ja en la literatura llatina ens trobam amb el tòpic literari Ubi sunt? (“On són?”). Es tractava d’una pregunta retòrica sobre la fugacitat de les glòries mundanes i la vanitat del poder. Avui s’empra per preguntar pels grans personatges històrics o per aspectes importants de la vida, com la bellesa o la joventut, que ja no tornaran.

Emparentat amb l’Ubi sunt? hi ha un altre llatinisme d’època medieval: Sic transit gloria mundi (“Així transcorre la glòria del món”). L’expressió s’emprava en la coronació dels papes com un memento mori (“recorda que has de morir”). Després de cremar una tira de lli, un monjo la pronunciava per recordar al Summe Pontífex que, a pesar de la pompa de la cerimònia, ell era mortal i, per tant, de vida efímera igual que la tira de lli que es consumia. Aquest ritual catòlic deixà de practicar-se el 1978 amb Joan Pau II, el qual renuncià a la tiara papal i a la cerimònia de coronació.

Sic transit gloria mundi
Sic transit gloria mundi

 

Finis gloriae mundi
Finis gloriae mundi

Respice finem
Respice finem

Som pols
Així doncs, no ens queda més remei que tocar amb els peus a terra. Ja ho diu la Vulgata: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris, és a dir, "Recorda, home, que ets pols, i en pols et convertiràs". El sacerdot pronuncia aquesta frase el dimecres de cendra, el primer dia de Quaresma, mentre imposa damunt del front dels feligresos una creu amb cendra.


La pols de dimcres de cendra
La pols de dimecres de cendra

En consonància amb el tòpic del memento mori, l’esmentada sentència bíblica ens recorda que el destí de l’home és la terra (humus) que habita.  A final de l’imperi romà fou quan es generalitzà el sepeli (< sepelio, “enterrar”) o inhumació (< in “cap a dins” + humus, “terra”). En sentit contrari, per parlar de desenterrar un cadàver, tenim la paraula exhumació. Abans, era més habitual la incineració (< in ”en” + cinis, cineris “cendra”).
 
La pira, la foguera grega derivada de πῦρ, πυρός (“foc”), en llatí s’anomenava bustum, paraula formada a partir del verb comburo (“consumir”, “cremar totalment”), d’on tenim combustió. Amb el temps, bustum donaria bust per a anomenar les escultures només amb la part superior del cos que antigament decoraven els sepulcres –en grec, sepulcre és τάφος, que al segle XIX donà la paraula cenotafi (+ κενός, “buit”) per referir-se a un monument sepulcral erigit a la memòria d'un personatge il·lustre, però que no en conté les despulles.

Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
Cenotafi de Dante a la basílica de Santa Croce de Florència
 
El conjunt de nínxols on es col·locaven les urnes cineràries rebia el nom de columbarium (“colomer”), que ens ha donat columbari. S’anomenava així per la seva semblança amb els nius de les columbae (“colomes”). Amb la inhumació, en canvi, al cap d’un temps els ossos dels esquelets eren recollits en una urna coneguda com a ossari.
 
Esquelet és una paraula que va néixer en època moderna a partir del grec σκέλλω (“assecar”). No té res a veure amb esquela, que prové del llatí schida (“full petit”), que alhora deriva del grec σχίζω (“separar”, “dividir”). Les esqueles són els fulls que anuncien la nostra marxa d’aquest món, és a dir, el nostre èxit (< exeo, “marxar”) o òbit (< obeo, “traspassar”). No deixa de ser curiós que encara avui, en els hospitals, es faci servir el cultisme exitus com a eufemisme de defunció (< defungor, “pagar un deute”, “acomplir”), que alhora és un eufemisme per parlar de la mort.

Un cop produïda la defunció, hi ha el que, en llenguatge mèdic, es diu el rigor mortis (“la rigidesa del mort”). És l’encarcarament que sobrevé al cadàver poc temps després de la mort i desapareix en començar el procés de descomposició. També es parla d’in articulo mortis (“en el moment de la mort”) com a sinònim d’in extremis (“en el darrer instant”). En el moment extrem de la vida la religió catòlica aplica als malalts el sagrament de l’extremunció (< extrema, “última” + ungere, “ungir”).

Cadàvers sarcàstics
Segons una etimologia popular, cadàver seria l'acrònim de caro data vermibus ("carn donada als cucs"). El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"), d’on tenim també  accident, caducitat, coincidència, reincidir, ocàs o ocasió (situació que “cau” davant un).

Autoretrat
Autoretrat amb esquelet per Lovis Corinth
 
Allà on sí que podem trobar carn és en els sarcòfags, arques sepulcrals, generalment de pedra, erigides sobre el sòl. En un principi aquest terme d’origen grec equivalia a la paraula llatina carnívor, ja que està composta per les arrels ἡ σαρξ, σαρκός (“carn”) i φάγειν (“menjar”). El seu actual significat prové suposadament d’un antic costum grec.
 
Segons una explicació iniciada per Eratòstenes (segle III aC) i recollida per Plini el Vell (segle I dC), els grecs construïen les tombes amb una pedra calcària extremadament porosa procedent de les canteres d’Assos, al nord-oest de Turquia. Dins d’aquesta pedra, coneguda com a λίθος σαρκοφάγος (“pedra que menja carn”), els cadàvers es descomponien i es desintegraven amb rapidesa. Més tard la paraula s’aplicà a les sepultures construïdes amb qualsevol tipus de pedra. Tot plegat no deixa de ser un sarcasme, és a dir, una ironia mordaç, que “penetra la carn”.
 
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)
Sarcòfag dels esposos amb bust (món etrusc)

Els romans no enterraven els morts en taüts, paraula que prové de l’arab tābût  (“caixa”). Sí feien servir, però, una mena de llit anomenat feretrum (“carregador”), derivat de  ferre (“portar”), que servia per transportar el difunt fins a la pira on s’havia d’incinerar. I d’aquest feretrum tenim la nostra paraula fèretre per al·ludir a la caixa mortuòria, generalment de fusta.
 
Pompes fúnebres
L’etimologia de funeral també ens remet a l’època romana. Les comitives que acompanyaven les despulles del difunt solien portar uns funes –mot que significa “cordes”, però també “torxes”- amb els quals després prenien foc a la pira. El fet de seguir (exsequor) aquesta comitiva ens donaria la paraula exèquies com a sinònim de funeral. En grec, tal processó solemne rebia el nom de πομπή (“enviament”, “acompanyament”), derivat de πέμπω (“enviar”). D’aquí el servei de pompes fúnebres, la societat o organització encarregada del digne trasllat d'un difunt i de les activitats funeràries.

El funerals poden incloure una peça musical que es diu rèquiem (“descans” en llatí). La paraula concretament prové d’una frase que antigament es deia en començar la missa dels difunts: Requiem aeternam dona eis, Domine (“Dóna’ls, Senyor, el descans etern”).

Els funerals etruscs se solien celebrar amb jocs de gladiadors que s’amenitzaven amb música i dansa. En aquests espectacles destacava la figura de l’hister. En llatí, el terme donà histrió en al·lusió a l’actor bufó en contraposició a l’actor seriós de la tragèdia. No deixa de ser curiós que antigament un comediant intentàs posar una mica d’alegria a un acte tan trist o lúgubre (no confondre amb llòbrec, sinònim de fosc, tenebrós, que deriva de lubricus, “relliscós”, “llenegós”). Aquesta paraula deriva del llatí lugere (“plorar”, “afligir-se”), que també ens ha donat l’adjectiu luctuós i, en castellà, “luto” (dol en català) i “artilugio” (artefacte en català) -amb l’afegitó d’ars (“habilitat”), en un principi un “artilugio” era un plor fingit i més tard adquirí l’accepció de mecanisme artificiós. 

Esquelet alegre trobat a Turquia
Esquelet alegre trobat a Turquia
 
Els elogis dels epitafis
En els cementeris romans –paraula agafada del grec κοιμάω, “dormir”-, les tombes (< τύμβος, “cúmul de terra”) eren presidides per una làpida, una placa de pedra (lapis, lapidis) amb un epitafi (<ἐπί, “sobre” + τάφος, “sepulcre”). Es tractava d’inscripcions generalment amb paraules d’elogi envers el difunt.
 
En un principi elogi tan sols significava “inscripció”. Es creu que aquest mot podria derivar del grec ἐλεγεῖον –paraula emparentada amb λογος (“paraula”)- o del llatí loqui (“parlar”). Ἐλεγεῖον designava un dístic, és a dir, una estrofa formada per dos versos (normalment un hexàmetre i un pentàmetre). Per això, d’aquí també tenim la paraula elegia com a composició poètica que expressa lament i dolor i que en origen s’escrivia en dístics.

Imatge de la mort segons Breugel
Imatge de la mort segons Breugel
 
En moltes làpides solia destacar la sigla llatina RIP, abreviatura de Requiescat in pace (“Que descansi en pau”). La ciència encarregada d’estudiar aquestes inscripcions funeràries és l’epigrafia ( < ἐπί, “sobre” + γράφω, “escriure”). Més d’un pensarà que tot plegat és molt macabre. I no s’equivoca perquè aquesta paraula està molt relacionada amb els morts. S’hauria originat al segle XIX a partir de l’expressió francesa danse macabré (“ball dels mort”), que és una alteració de Macabeus, els herois germans hebreus que moriren com a màrtirs –el llibre homònim és el primer testimoni bíblic de pregària pels difunts.

Després de tot aquest repàs etimològic sobre la mort més pròxima, només ens queda pensar en la vida d’ultratomba, cosa que estudia l’escatologia (< ἔσχατός, “últim”). No confondre amb l’adjectiu escatològic (< σκῶρ, σκατός, “excrement”, “deixalles”), que fa referència a coses més desagradables –d’aquesta última arrel tenim també escòria, que en un principi feia referència a l’escuma resultant d’un metall en fusió. Així, com assegura el filòleg Albert Turull, un nihilista doblement escatològic diria que “al final, tot és una merda”. Tampoc es tracta, però, d’abonar-nos a la coprolàlia, a la tendència patològica de proferir (λαλέω) constantment obscenitats o paraules tan grolleres com la merda (κόπρος).

La dansa de la mort
A partir del segle XIV es va estendre per moltes poblacions de la península un espectacle procedent de França conegut com la dansa de la mort. Es tracta d’un ball macabre amb una doble intenció: una religiosa, que recorda que els gaudis del món són caducs i que cal estar preparats per a morir cristianament; i l’altra, més satírica, que parla del poder igualador de la mort, independentment de la classe social.

A Catalunya la dansa de la mort se celebra Dijous Sant principalment a Verges. Dos adults i tres infants o joves es vesteixen d’esquelets i van saltant pels carrers il·luminats amb torxes seguint el so d’un tabal. Un d’ells porta una dalla que sega la vida, i un altre, una bandera amb la frase llatina Nemini Parco (“No perdon a ningú”). Dos dels tres nins duen uns platets amb cendra, un element que vol fer referència al que espera a tots els humans al final de la seva vida: “Ets pols i en pols et convertiràs”. Per últim, el tercer infant ensenya un rellotge sense busques en al·lusió al pas implacable del temps que acabarà amb tots nosaltres.

Nemini parco    La dansa de la mort
 Nemini parco                                                      La dansa de la mort


I per acabar, recordau una màxima llatina: De mortuis nihil nisi bonum (“Dels morts, només se n’ha de parlar bé”). És la traducció llatina d’una màxima recollida per l’historiador grec Diògenes Laerci.

Aquí teniu un article que parla sobre la festa dels difunts dels romans.

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic literari ubi sunt.

Aquí teniu una aplicació per jugar amb el lèxic de la mort. I aquest enllaç parla del llatí en les inscripccions funeràries.

Aquí teniu un article interessant de Míriam Díez sobre la mort en l'era 2.0. Es titula: "Làpida digital".

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:


Aquí teniu la fantàstica cançó de John Lennon, Instant Karma, que parla de la vida i la mort:



I aquí teniu la famosa "Marxa fúnebre" de Chopin, composta l'any 1837:



Us deix amb la peça més famosa del Rèquiem de Mozart:



Articles del web relacionats
Halloween versus Tots Sants
-
 La lliçó mortal de Gilgameix
Memento mori
Etimologies de la mort
El silenci i la mort
- Sapere aude?
Realment existeix l'infern?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px