Banner Top

La veritat no s'oblida mai

Els grecs mai no oblidaren la veritat. En la llengua d’Homer aquest terme era ἀλήθεια. La paraula estava formada per α privativa i per λήθη (“oblit”) i avui és present en el nom propi d’Alícia, és a dir, “la que no oblida” -elles sí que mai no obliden la veritat!
 
En la mitologia grega, Lete (l’ “oblit”) era filla d’Eris, la deessa de la discòrdia. El seu nom serviria per batiar un dels rius de l’inframón, el Leteu, que es trobava al bell mig dels Camps Elisis, el destí dels benaurats. Els morts bevien de les seves aigües per oblidar del tot la seva vida terrestre. D’aquesta manera, segons l’orfisme, es podien reencarnar en uns altres cossos.
 
L’arrel de λήθη és el verb λανθάνω (“ocultar”, “passar desapercebut”, “fer oblidar”), que també ens donà letargia (+ ἀργός, “peresós”, “ociós”), estat de somnolència perllongada i profunda, també sinònim d’inacció, d’indiferència. L’equivalent llatí de λανθάνω seria lateo, d’on tenim latent, dit d’una cosa que existeix sense manifestar-se a l'exterior. 
 
Si ens oblidam de totes aquestes paraules en tenir-les a la punta de la llengua, en aquest cas patim de letològica (+ λόγος, “estudi”, “paraula”). El terme va ser popularitzat a principis del segle XX pel psicòleg suís Carl Jung. Qui, però, desgraciadament no es recorden de res són els malalts d’Alzheimer. Aquesta patologia agafa el nom del metge alemany Alois Alzheimer (1864-1915). Va ser, però, un company seu de laboratori, Emil Kraepelin, qui la va batiar així el 1910. Cada 21 de setembre se celebra el Dia Internacional de l’Alzheimer.
 
Recordau amb el cor!
Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí). En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

Cor versus raó
Cor versus raó
 
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  
 
M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim credencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
Paraula intraduïble sobre la veritat d'una llengua de Nova Guinea
 
Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”. A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

El pànic dels aniversaris
El pànic dels aniversaris

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. I recordau la famosa frase del filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal (1623-1662): “El cor té raons que la raó no comprèn”.

Rivalitat entre cor i raó
Rivalitat entre cor i raó
 
De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:
 
“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Malabars amb el cor i la raó
Malabars amb el cor i la raó


La boca de la veritat
Perquè us recordeu de tot cor de la veritat convé que aneu fins a Itàlia a posar la mà a la Bocca della Verità. És la claveguera més famosa del món amb forma de màscara de marbre. Amb un diàmetre d'1,75 metres, des del segle XVII decora una paret de l’església Santa Maria in Cosmedin a Roma. Representa un rostre masculí amb barba que alguns identifiquen amb Júpiter. Tot i que es desconeix la seva utilitat, a la pel·lícula Vacances a Roma (1953), protagonitzada per Gregory Peck i Audrey Hepburn, es diu que qui menteix perd la mà en introduir-la en la Bocca della Verità. Aquí teniu el moment de la pel·lícula:


Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:



Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):



Per acabar, una frase de Martin Luther King: «La teva veritat augmenta quan aprens a escoltar la veritat dels altres».

Aquí teniu informació sobre la teoria de les idees de Plató.

Articles del web relacionats:

La veritat de la mentida
-
 Realment existeix l'infern?
-
 Muses inspiradores

La lliçó mortal de Gilgameix

Article publicat a l'Ara Balears (01/11/2015)

Avui dia de Tots Sants, en què recordam els nostres difunts, la lliçó mortal de Gilgameix se’ns torna a fer oportuna. Gilgameix és considerat un dels primers grans herois de l’antiguitat. Era un poderós rei d’Uruk, ciutat de Mesopotàmia. Un dia se li morí el seu amic de l’ànima, Enkidu. Desconsolat, el monarca sumeri no aturava de lamentar-se de la terrible fi que a ell també li esperava. Així, ple de temor, intentà esbrinar com podia assolir la vida eterna de la qual gaudien els déus. De seguida pensà en Utnapishtim, un dels seus avantpassats que havia aconseguit aquest preuat do com a recompensa per haver estat, juntament amb la seva dona, l’únic supervivent del Diluvi universal decretat per la ira divina. Aleshores Gilgameix decidí anar a visitar el seu familiar.
 
Després d’haver-se enfrontat a tota mena de bèsties i dificultats, l’heroi sumeri finalment arribà a la morada de l’Eternitat. Allà Utnapishtim li tirà per terra totes les seves esperances. Li digué que els déus, en crear la humanitat, determinaren que la mort seria el seu destí inevitable. Així doncs, els homes no tenien més remei que aprendre a conviure amb ella. Gilgameix prengué bona nota d’aquella lliçó. Tornà a casa amb les mans buides, tan mortal com sempre, però una mica més savi.

Eurípides i la mort
Eurípides i la mort
 
Des dels seus inicis la ciència s’ha conjurat per fer realitat el somni de Gilgameix. La gent ja no es mor perquè els déus ho decretin, sinó, a no ser que sigui un accident, a causa d’alguna “falla tècnica” o d’un “error de la naturalesa”: un atac de cor, un càncer o una malaltia degenerativa com el Parkinson o l’Alzhéimer. La medicina fa passes de gegant per combatre totes aquestes deficiències. Ja es parla d’un nou moviment, el transhumanisme, que defensa que el desenvolupament tecnològic s’ha de centrar en la superació dels nostres límits biològics per poder així allargar la vida al màxim.
 
Una de les manifestacions més notables de l’actual revolució científica seria la criogenització biològica. Consisteix a congelar un cadàver a l’espera que en un futur la medicina hagi avançat tant que permeti la seva resurrecció. Si això arribàs a passar, segur que el difunt afectat quedaria més descol·locat amb el seu salt en el temps que el protagonista de la saga “Retorn al futur”, la primera part de la qual acaba de complir trenta anys. Sens dubte, la immortalitat seria insuportable. Freud, el pare de la psicoanàlisi, ho tenia clar: "Si vols poder suportar la vida, has d'estar disposat a acceptar la mort".

La Parca actual
La Parca actual
 
Per molt que ens hi obstinem operant-nos, posant-nos cremes antiarrugues o fent peses, tanmateix, prest o tard arribarà l’hora de la nostra Parca. Memento mori (“recorda que has de morir”), deien els llatins. La pròpia existència humana ve donada per la consciència de la mort i del pas del temps. L’1 de novembre, dia de Tots Sants, és l’únic dia del calendari en què ho assumim públicament visitant els cementeris. La resta de l’any, però, vivim d’esquena a la mort, demostrat així una actitud del tot infantil, immadura. Serà, però, per una qüestió de salut mental, de supervivència.
 
Parlar de la finitud humana és un tabú, quelcom morbós que aixafa la nostra fràgil felicitat. Preferim autoenganar-nos i pensar en vides edulcorades, exitosos i eternament joves, lluny de qualsevol patiment o fracàs. El dol per la pèrdua de les nostres éssers estimats ens aterra. Com a aliats a aquesta gran mentida ja tenim els mitjans de comunicació, els quals també, paradoxalment, poden banalitzar la mort fins a límits del tot grotescos. “És més digne que els homes aprenguin a morir que a matar”, assegurà al segle I dC el filòsof romà Sèneca.
 
És tanta l’aversió que tenim a la mort que hem optat per una paraula d’origen grec i no pas llatina per designar la sala on vetlam els morts: tanatori, derivada de thánatos (“mort”). Aquest terme, més eufemístic perquè ens resulta més desconegut, ens permet espantar millor els mals esperits. Si, però, temem tant la mort –la nostra única certesa- és perquè d’ella ho ignoram tot. Curiosament aquesta percepció contrasta amb els testimonis positius de les persones que han viscut una experiència de mort clínica temporal.

El túnel després de la mort
El túnel després de la mort
 
Per ventura, doncs, la lliçó de Gilgameish pot no ser tan traumàtica. La mort ens convida a viure més intensament les nostres vulnerables existències. L’altra opció és pensar com Woody Allen: "No és que tengui por de morir. El que no vull és ser-hi quan això passi". Tanmateix, assumir la nostra pròpia data de caducitat és tot un acte d’humilitat. Ja ho diu una famosa frase atribuïda a Georges Clemenceau, un metge i polític francès de principis del segle XX:  “Tots els cementiris del món són plens de persones que es creien imprescindibles”.

Per acabar aquí teniu una reflexió del filòsof estoic Sèneca (segle I dC): “En tres temps es divideix la vida: en present, passat i futur. D'aquests, el present és brevíssim; el futur, dubtós; el passat, cert”.

No us podeu perdre aquest article d'El Temps, d'Anna Sarsanedas, titulat "Ciència i filosofia de la vida eterna".

També és interessant aquest article "La muerte es opcional".

Us recoman la intervenció del filòsof Xavier Antich a la secció "El racó de pensar". Reflexiona sobre com afrontar una mort sobtada. Del mateix autor també és recomanable l'article "Cada cop única, la fi del món" (Diari Ara, 09/10/2016).

Articles del web relacionats:
Etimologies de la mort
Halloween versus Tots Sants
Memento mori
Ubi sunt?
El silenci i la mort
Realment existeix l'infern?

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (01/11/2016), reflexion sobre el misteri de la mort:



En aquest vídeo ofereixen més reflexions sobre la mort:




Per acabar, aquí teniu la fantàstica cançó de Queen "Who Wants To Live Forever", que va ser la banda sonora de la pel·lícula "Els immortals":


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px