Banner Top

L’origen dels signes del zodíac

A l’hora de catalogar els estels, els sumeris dividiren el cel en regions. La regió per on aparentment transiten el Sol i els planetes fou dividida en dotze parts iguals (una per a cada mes de l’any) i a cadascuna d’elles se li assignà una figura determinada. Més endavant, els grecs anomenaren aquesta regió com la del Zodíac, paraula composta per τό ζῶον, ου (“figura”, “animal”) i per ἡ ὁδός, οῦ (“camí”).

Els noms del Zodíac ens han arribat de la següent manera a través del sedàs de Roma: Àries, Taure, Bessons, Càncer, Lleó, Verge, Balança, Escorpió, Sagitari, Capricorn, Aquari i Peixos -els xinesos, els egipcis o els maies també tingueren els seu propi Zodíac encara que amb figures diferents. 

contellacions

De vespre, el cel és un llibre obert, ple d'històries

Paral·lelament a l’astronomia, l’astrologia s’atreví a fer prediccions dels destins humans en base a la situació del Sol respecte a les constel·lacions del Zodíac. És així com sorgí la ciència de l’horòscop, del grec ὁ ὅρος, ου (“horitzont”), i de σκοπέω (“examinar”) -la meteorologia, compost per l’adjectiu μετέωρος, ον (“elevat”, “a l’aire”) i per ὁ λόγος, ου (“tractat”) també nasqué força contaminada per l’astrologia. No debades, qualsevol fenomen natural es prestava a ser interpretat com a una manifestació del poder diví.

Aries
És un moltó (el mascle de l’ovella) alat. La seva llana d’or es trobava penjada dalt d’una alzina a la Còlquida (l’actual Geòrgia), reialme d’Eetes. Estava custodiada per un drac. Jàson, l’heroi dels Argonatues, la necessitava per esdevenir rei de Iolcos, al nord-oest de Grècia. Ho aconseguí gràcies a l’ajuda de Medea, filla de Eetes.

Jason toisoJàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Taure
Fa referència al toro blanc en què es transformà Zeus per poder seduir Europa, la princesa fenícia que acabà donant nom al nostre continent. Un cop se li pujà a sobre, Zeus se l’endugué mar enllà fins a Creta.

europa Rubens

El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)

El mite és l’inici de la cultura taurina a la Mediterrània. De Zeus i Europa nasqué Minos, el mític rei de Creta. Arribà al tron després que Posidó li enviàs, de la mar, com a senyal, el toro salvatge que va capturar Hèracles en el seu setè treball. Pasífae, la dona de Minos, s’enamorà d’aquest toro per càstig diví. De la seva unió nasqué el famós Minotaure del laberint de Creta que matà Teseu.

Bessons
Són els bessons Càstor i Pòl·lux, també coneguts com a Diòscurs (“fills de Zeus”), que participaren en l’expedició dels Argonautes. Germans de la famosa Hèlena de Troia, nasqueren d’un ou que posà Leda, la reina d’Esparta, després d’haver copulat amb Zeus, convertit en l’ocasió en cigne. Aquell mateix dia, però, Leda també s’uní amb el seu marit, el rei Tindàreu, de manera que es creia que Càstor era fill de Tindàreu (i, per tant, mortal), i Pòl·lux, de Zeus.

castor

Bessons Càstor i Pòl·lux

Càstor fou famós per la seva habilitat per domar cavalls i Pòl·lux per la seva destresa en la boxa. Segons la llegenda, ambdós germans lluitaren contra Idas i Linceu, fills d’Afareu, rei dels messenis, per la possessió d’un ramat de bous. En el combat, Càstor morí traspassat per la llança d’Idas. Aleshores Pòl·lux venjà el seu germà matant Linceu, mentre que Zeus fulminà Idas amb un llamp. Pòl·lux va demanar a son pare que li permetés seguir el seu germà, del qual no es volia separar. El patriarca olímpic va escoltar els seus precs i va col·locar els dos germans al firmament amb la constel·lació de Bessons, altrament dita Gèmini.

roma dioscurs piazza del campidoglio

Piazza del Campidoglio (Roma)

Cranc
És el cranc gegantí que Hera envià per matar Hèracles, fill de Zeus i la mortal Alcmena. La dona del patriarca olímpic estava molt enfadada amb la nova infidelitat del seu marit. Durant el segon treball del llegendari heroi grec, mentre lluitava contra la temible serp Hidra, li envià el crustaci. Ell, però, aconseguí esclafar-lo. Com a agraïment, Hera convertí el seu servent en la constel·lació de Cranc, també dita Càncer.

cancer

Constel·lació Cranc

Lleó
Correspon a l’indomable Lleó de Nemea, fill de Tifó i Equidna, que devastava els camps devorant les persones i el bestiar. Es tractava d’un animal invulnerable, ja que no el podia matar ni tan sols ferir cap arma. Hèrcules, però, reeixí a matar-lo en el seu primer treball estrangulant-lo. Per honorar la gesta del seu fill, Zeus transformà el lleó en constel·lació.

lleoHèrcules i el Lleó de Nemea (Francisco Zurbarán, 1634)


Verge
Es tracta de l’única figura femenina del zodíac. A l’antic Egipte l’associaven amb Isis. Se la relaciona amb Astrea, la deessa verge que portava els raigs de Zeus. Juntament amb la seva mare Temis personifica la Justícia. Quan acabà l’edat d’or a la terra i els homes desafiaren la seva autoritat, Astrea cercà la felicitat entre els estels.

astreaAstrea

Balança
És l’únic signe de l’horòscop que no representa un ésser viu. El seu origen el trobam en el relat mitològic del signe que el precedeix, Verge. Quan Astrea, deessa de la justícia, va tornar al firmament, la balança que sostenia als seus braços es convertí en una constel·lació a part.

Escorpió
Al·ludeix a la llegenda d’Orió, el gegant caçador fill de Posidó. Aquest personatge va intentar violar Àrtemis, la deessa de la caça, la qual, per treure-se’l de sobre, li envià un escorpí que el va picar de mort al taló. En el firmament, la constel·lació Escorpió està a l’altra extrem de la d’Orió, que intenta evitar la seva picada. El violador es troba acompanyat del seu ca, convertit en la constel·lació Canis Maior.

Orion

Constel·lacions relacionades amb Orió

Sagitari
En llatí sagittarius vol dir “arquer”. Recorda el centaure Quiró -meitat animal, meitat humà- que crià herois com Jàson, Aquil·les i Hèracles. Fou elevat a constel·lació després que Hèracles accidentalment el ferís de mort amb una fletxa. La ferida que li produí fou tan dolorosa que Quiró va cedir la seva immortalitat a Prometeu. Així pogué morir i escapar al dolor.

quiro aquilles

Quiró educa Aquil·les (Jean Baptiste Regnault, 1782)

Capricorn
Capricorn vol dir “de banyes de cabra” (Αιγόκερως, en grec). Representa Ègipan, una fera amb banyes al cap. Era fill d’Amaltea, la cabra que nodrí Zeus de petit, quan la seva mare, Rea, l’amagà de les urpes del seu pare, Cronos. Aquest el volia devorar per evitar que el destronàs, tal com havia consignat una profecia. Ègipan, per tant, fou el germà de llet de Zeus. Vivia amb ell a la muntanya Ida, a Creta. Fou ell qui trobà el caragol de mar que permeté a Zeus imposar-se en la coneguda titanomàquia. En prendre Zeus el poder, el va posar entre els estels. Té una coa de peix que recorda el caragol de mar que donà la victòria a Zeus.

Capricorn Hevelius

Constel·lació Capricorn

Aquari
Se l’identifica amb Ganimedes, fill de Laomedont, rei de Troia. Era un dels mortals més bells. Zeus s’enamorà bojament d’ell. Per estar al seu costat, el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp, on Ganimedes es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. És per això que sempre porta a les seves mans una gerra d’on raja líquid aquós (aquarius).

Ganimedes2

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)


Peixos
Són Afrodita (Venus), la deessa de l’amor, i el seu fill Eros (Cupido). Un dia el monstre Tifó decidí escalar la muntanya de l’Olimp. En veure’l, tots els déus fugiren atemorits. El monstre, però, només perseguí Afrodita, captivat com estava de la seva bellesa.

constelacion de piscis

Constel·lació de Peixos

La deessa escapà amb el seu fill Eros a la vorera del riu l’Eufrates, on ambdós es transformaren en peixos. Per assegurar-se que no es perdrien, es lligaren amb una corda. En el cel podem veure, per tant, la mare i el fill units per una corda.

No us podeu perdre aquest blog titulat "El cel dels mites", fet per alumnes de la professora Margalida Capellà.

Articles del web relacionats:

Zeus, el déu de la voracitat sexual

Zeus era el sisè i últim fill de Cronos i Rea. S’erigí en el sobirà de l’Olimp després d’haver derrotat el seu malèvol pare i d’haver-se imposat a la titanomàquia, la gengantomàquia i la tifomàquia. Fou un déu conegut principalment per la seva promiscuïtat.  Casat amb la seva germana Hera (Juno romana), va tenir quatre fills: Ares (déu de al guerra), Hebe (deessa de la joventut), Eris (deessa de la discòrdia) i Ilitia (deessa dels parts). 

Tanmateix, el déu suprem no estava fet per al matrimoni. Li agradava molt mirar a fora. Sempre cometia les seves infidelitats adoptant una altra identitat. Per infantar Hèracles amb la tebana Alcmena, es féu passar pel marit d’aquesta, Amfitrió. D’altra banda, el pare dels déus es transformà en àguila per raptar el jove Ganimedes (tingué una altra relació homosexual no corresposta amb Euforió). Prengué l’aparença d’un cigne per unir-se amb Leda, amb qui tingué Helena i Clitemnestra i els bessons Càstor i Pòl·lux. Metamorfosat en un gran brau blanc, Zeus també va raptar la princesa fenícia Europa, qui li donà Minos (el famós rei de Creta), Radamantis (també jutge de Creta i jutge a l’inframón) i Sarpèdon (rei de Lícia).

Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)
Leda i el cigne, pintura atribuïda a Francois Boucher (XVIII)

En altres ocasions, per aconseguir els seus objectius carnals, el patriarca olímpic va adquirir la forma de fenòmens atmosfèrics. Així doncs, es va transfigurar en un núvol gris per jeure amb la jove donzella Io, la qual va haver de transformar en vedella per mirar d’enganyar la seva esposa Hera. Així mateix, convertit en pluja daurada, va aconseguir posseir Dànae i engendrar Perseu, un dels grans herois grecs.

Agdistis, fill d’una pol·lució nocturna
Fins i tot quan dormia, Zeus no podia controlar la seva promiscuïtat. Una nit un somni calent li provocà una pol·lució. Aquest semen engendrà una criatura hermafrodita anomenada Agdistis. Altres versions del mite diuen que el semen fou fruit d’una masturbació sobre una pedra -fou la manera que tingué el déu testosterònic d’alleugerir-se en sentir-se rebutjat per Cíbele.

Fos com fos, la resta de déus es feren càrrec d’Agdistis. La castraren i, del membre tallat, brotà un ametler. Segons una llegenda d’origen frigi, un dia una filla del riu Sangari va guardar una ametla d’aquell arbre dins del seu ventre. Així, embarassada, al cap d’un temps va donar a llum un nin, Atis, a qui abandonà. L’infant fou criat per un boc i, en créixer, es convertí en un jove d’una gran bellesa, de qui s’enamorà Agdistis, que ja no era hermafrodita, sinó una dona -una altra versió assegura que fou Cíbele qui s’enamorà d’ell.

L’aleshores tutors d’Atis no acceptaren de cap de les maneres aquella nova pretendenta, de manera que feren casar el seu fill amb la filla d’un rei. A les noces, però, comparegué Agdistis i Atis, en veure-la, va perdre el cap i es va castrar. Agdistis només va aconseguir que el cos del seu estimat, que havia mort de la ferida, restàs incorruptible.

James Barry 001

Júpiter i Juno al mont Ida de James Barry (1742-1806).

Altres fills extramatrimonials de Zeus foren Apol·lo, Àrtemis (amb Leto), Hermes (amb la nimfa plèiade Maia), les Hores, les Moires (amb la titànida Temis), les Gràcies (amb la nimfa oceànida Eurínome) o les Muses (amb la titànida Mnemòsine).

D’altra banda, el patriarca olímpic tengué dos déus que li sortiren del seu propi cos: Atena, deessa de la guerra i la saviesa, que li sorgí del cap després d’haver-se empassat la seva mare Metis; i Dionís, déu del vi i l’èxtasi, que irrompé de la seva cuixa després d’haver calcinat la seva mare Sèmele.

Una carrera meteòrica
Zeus forma part de la generació dels déus olímpics que vivien a l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud. Era el fill petit dels titans Cronos i Rea. El seu naixement es produí enmig de circumstàncies adverses.
 
Gea, la mare de Cronos, havia advertit aquest que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare Urà. És així com Cronos s’anà empassant els seus fills a mesura que naixien. Rea, però, amagà l’últim, Zeus, en una cova, als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que Cronos devorà igualment.

Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
Escultura “La cabra Amaltea i Júpiter” de Bernini a la Galeria Borghese de Roma
 
A Creta Zeus va ser “alletat” (ἀμαλθεύω) per la cabra Amaltea. Per evitar que els plors d’aquell nadó arribessin fins a Cronos, Hera demanà a una tribu de la zona, els Curetes, que fessin renou ballant i cantant -a vegades els Curetes són confosos amb els Coribants. Aquest episodi de lactància animal recorda molt al que es produí a Roma amb Ròmul i Rem, que foren criats per una lloba. 
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)
La criança de Júpiter al mont Ida de Creta (Hermann Steinfurth)

L’ègida i la cornucòpia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare Cronos un beuratge que li féu vomitar la resta dels seus cinc germans. Després, aquesta pedra que li salvà la vida es convertiria en l’ὀμφαλός, el “melic” rocós del món que marcava el centre de la Terra en el temple d’Apol·lo de Delfos -era el punt on s’havien topat dues àguiles que Zeus havia amollat de cada extrem de la Terra.

Zeus s’enfrontà amb el seu pare i els seus germans Titans en la coneguda titanomàquia. En aquesta ocasió, per protegir-se, es construí un escut amb la pell de la cabra (αἰγίς, -ίδος) que a Creta li havia fet de dida. Avui en dia “estar sota l’ègida d’algú” significa estar sota la tutela o autoritat protectora d’algú. Quan Atena, deessa de la guerra i la intel·ligència, va néixer del cap de Zeus, ho féu armada i amb una ègida.

 

Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)
Zeus alletat per la cabra Amaltea, de nin (Nicolas Poussin)

La cabra Amaltea, però, també seria coneguda per la seva cornucòpia o corn (cornu en llatí) de l’abundància (copia en llatí). Segons la versió mitològica més estesa, era la banya que, de petit, li va trencar Zeus sense voler. Per consolar l’animal, li va prometre que es convertiria en símbol de riquesa. Per això se la representa plena de fruites i flors i per això acabà essent un dels atributs d’Ops, la deessa romana de la fertilitat i la terra (Rea al món grec) -amb tot, és un element també associat a la deessa Fortuna i Plutó, el déu de l’inframón.
 
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Ops i la cornucòpia (Rubens)
Déu lluminós i jovial
Zeus es repartí el poder amb els seus germans mascles: a ell li varen correspondre els cels, a Posidó els mars i a Hades l’inframón. Tot i que teòricament els tres déus tenien el mateix poder, Zeus va ocupar un lloc preeminent. No debades, dominava sobre aquella part del món on vivien els homes i els déus i on passaven la major part de les històries.

Zeus i la cornucòpia
Zeus i la cornucòpia

El patriarca olímpic sempre és representat com un home adult, amb una cabellera abundant i barba. El seu animal consagrat és l’àguila, símbol de força, i el seu principal atribut, un incandescent llamp (κεραυνός), amb el qual, sota l’epítet de “l’apleganúvols”, provoca tempestes i impartia justícia -el mateix fa el Thor escandinau amb el seu gran martell.

Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
Júpiter, Neptú i Plutó (Caravaggio, 1597)
 
Zeus era adorat per tot Grècia. Els seus temples, però, més famosos eren a Olímpia i a Dodona (Epir), on tenia un oracle. A Roma, el pare dels déus fou assimilat amb Iuppiter Tonans (“el tronador”), venerat al Capitoli.

Jupiter Tonans

Iuppiter Tonans (Museo del Prado)

En grec, el nom de Zeus és ὁ Ζεύς, Διός. Conté una arrel indoeuropea que significa “dia”. Els grecs el solien presentar com a Ζευς Πατήρ, és a dir, el “pare Dia”. És la mateixa fórmula que trobam en el déu vèdic (hindú) Dyau-Pitar, en el nòrdic Tyr després suplantat després per Odin, i, en el món romà, Diesppiter, que donaria Júpiter (< *deiw-pyter, “déu pare”). Plató elaborà la seva pròpia etimologia de Zeus. El féu derivar del verb ζάω (“viure”), atès que el déu suprem és el causant de la vida dels éssers vius.

Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)
Júpiter d'Esmirna (150 dC, Museu del Louvre, París)

 

Zeus, igual que Hèlios (el “Sol”), fou considerat com l’ull del món. Així és presentat en diferents textos: “Ho veia tot i tot ho comprenia” (Treballs i dies, d’Hesíode) o “Zeus és qui veu la fi de totes les coses” (Elegia a les muses, Soló).

Els romans consagraren a Júpiter un planeta i un dia, dijous (< Iovis dies). Els astròlegs atribuïen als nascuts sota el signe del seu planeta un caràcter alegre; d’aquí el significat de l’adjectiu jovial, que no ve, per tant, de joveCuriosament Júpiter també era molt jovial, sobretot quan encalçava al·lotes.

Titànic, la maledicció d’un nom

El 14 d’abril de 1912 es va produir una de les majors tragèdies nàutiques mundials. El Titànic va xocar contra un iceberg. Només sobrevisqueren 500 dels seus 2.200 passatgers que quatre dies abans havien salpat de Southampton (Anglaterra) amb direcció a Nova York. Tanmateix, el vaixell més gran de l’època portava un nom maleït. I és que, en la mitologia grega, la generació dels Titans no acabà molt bé.
 
Els Titans (< τιταίνω, “estendre”) eren fills de Gea (Terra) i d’Urà (Cel). Són dotze, sis mascles (entre ells, Oceà, Hiperió, Jàpet i Cronos) i sis femelles, les titànides (entre elles, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Igual que els seus germans Ciclops, els titans també eren de grans dimensions. D’aquí tenim que avui la paraula tità sigui sinònima de “gegant” –també tenim l’expressió “lluita de titans” per referir-nos a un enfrontament entre grans rivals.
 
Una castració fructífera
El pare dels Titans, Urà, es convertí aviat en un déu dèspota. A mesura que els seus fills naixien, els anava tancant al Tàrtar (les profunditats de la Terra). En donar a llum al darrer tità Cronos (Saturn llatí), Gea, enutjada, li entregà una falç perquè tallàs els genitals del seu pare mentre es disposava a colgar-se amb ella -el mite de la castració i mort del pare formarà part de la psicoanàlisi freudiana. 
 
De la sang vessada en aquella castració varen néixer els Gegants. Cronos, però, tot d’una llançà els genitals a la mar, prop de Creta. Del contacte amb l’aigua es formà una espècie d’escuma d’on sorgí, ja adulta, Afrodita (< ἀφρός “escuma”), la deessa de l’amor i la bellesa. El déu Zèfir (oest) l’impulsà suaument cap a Xipre (Citera), on la reberen les Hores, les quals la vestiren i l’adoraren amb precioses joies.

La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
La castració d'Urà per Saturn (Gherardi Christofano)
 

Un cop castrat el seu pare, Cronos es féu amb el poder i es casà amb la seva germana, la titànida Rea. Rea era una divinitat de l’agricultura, associada amb l’asiàtica Cíbele. Els romans l’adoraren com a Magna Mater (“la Gran Mare”) o Alma Mater (“mare nodrissa”). Avui en dia l’expressió alma mater s’aplica a les universitats com a mares que alimenten les ments; i, per ampliació semàntica, també al·ludeix a líders d’un grup.

Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid
Estàtua de la deessa Cíbele (Rea) de Madrid

El temps, que tot ho devora

Cronos (χρονος, “temps”) i Rea constituïren la segona parella de déus titans. Ells foren els pares de la generació dels olímpics: Hèstia, Demèter, Hera, Hades, Posidó i Zeus. Reberen aquest nom perquè, segons la mitologia, habitaven el cim de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia, amb 2.917 metres d’altitud –està situada al nord del país, a la regió de Tesàlia. A Grècia hi havia altres muntanyes amb el mateix nom –no debades, Ὄυλ- és una arrel indoeuropea que significa muntanya. A l’oest del Pel·loponès hi ha la ciutat d’Olímpia, anomenada així per tenir un santuari dedicat a Zeus Olímpic, al voltant del qual se celebraren els Jocs Olímpics.

Saturn devorant el seu fill (Goya)
Saturn devorant el seu fill (Goya)
 
Per a Rea, el part del seu últim i sisè fill, Zeus, va ser un autèntic calvari. Embogida de dolor, va clavar els seus dits a la terra i de la seva mà dreta varen néixer cinc mascles i de l’esquerra cinc femelles. Aquestes criatures foren conegudes els Dàctils (“els dits”). Eren una espècie de genis petit que acabaren formant part del seguici de Rea.

En parir Zeus, Rea sabé que la tragèdia dels titans es tornaria a repetir. Gea havia advertit el seu fill Cronos (marit de Rea) que seria destronat per un fill seu, tal com ell havia fet amb el seu pare. És així com el nou sobirà s’anà empassant els seus descendents a mesura que naixien. Amb aquests antecedents, doncs, Rea decidí amagar Zeus en una cova als peus del mont Ida de Creta. Aleshores enganyà el seu marit entregant-li una pedra envoltada amb pedaços que igualment es cruspí.

Titanomàquia
Ja adult, Zeus va donar al seu pare una beuratge que li féu vomitar tots els seus germans i a continuació es rebel·là contra ell en la coneguda titanomàquia (l’afegitó μαχή significa lluita).
 
De res serví a Cronos l’ajuda dels seus germans Titans. Aquesta batalla dels olímpics contra els titans pot ser una descripció simbòlica de la invasió de Grècia per part dels primers individus de parla ja grega. Aquests portaren amb ells els seus déus, desplaçant o absorbint els déus dels habitants de la Grècia primitiva.

La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
La derrota dels Titans pels olímpics (Jordaens)
 
Gegantomàquia

Tot i haver-se desfet del seu pare, Zeus encara no pogué cantar victòria. Gea, mare de Cronos i padrina de Zeus, volgué venjar la derrota del seu fill enviant contra els olímpics els seus altres fills, els Gegants. S’encetà aleshores la gegantomàquia

En aquest enfrontament, Zeus va comptar amb l’ajuda de no només la resta dels olímpics, sinó també de la de Prometeu, fill del tità Jàpet, i de la de Hèracles. Calia fer cas a un oracle que havia dit que els Gegants només podien ser anihilats conjuntament per un déu i un mortal.

Des de l’antiguitat aquest duel entre Gegants i déus fou vist com un símbol del conflicte existent entre el caos i l’ordre. D’aquesta manera, trobam que al segle XVI Carles V va utilitzar la gegantomàquia com a al·legoria del triomf de l’emperador sobre els qui desafiaven el seu poder. Així queda palès a la medalla de plata que Leone Leoni va elaborar el 1549: l’anvers mostra el sobirà, de perfil i coronat de llorer, i al revers apareix Júpiter fulminant els Gegants amb la llegenda Discite Iustitiam Moniti (“Apreneu de la Justícia, oh vosaltres advertits!”) -la citació, extreta de l’Eneida de Virgili (VI, 620), recull les paraules de Flègies, rei dels làpides, condemnat a viure a l’infern per la seva impietat.

Tifomàquia
La derrota dels Gegants a mans del Olímpics posà encara més furiosa Gea, la qual, en el seu darrer intent de sortir-se amb la seva, engendrà Tifó –aquest personatge no té res a veure amb els actuals ciclons tropicals, els quals agafaven el nom d’una paraula àrab que significa “terbolí”.
 
Tifó assetjà l’Olimp en la coneguda com a tifomàquia. Però tingué la mateixa sort que els seus germans els Gegants. Fou així com Zeus, fill de titans, es convertí en l’amo de l’univers. La maledicció, però, de la seva estirp es reviuria a principi del segle XX amb l’enfonsament del Titànic. Amb tot, si volem posar color a les nostres vides, sort que encara ens queda la marca innòcua de Titanlux (“llum de tità).

En aquest enllaç de la revista Sàpiens trobareu més informació sobre l'enfonsament del Titànic.

Articles del web relacionats:
- Gasos caòtics, l'inici de tot
- Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
- El complex de Prometeu

Aquí teniu un vídeo sobre els titans de la mitologia grega:



Com a homenatge a l’iceberg que va provocà l’enfosament del Titànic, aquí teniu la deliciosa cançó d’Antònia Font “Icebergs i guèisers”:


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px