Banner Top

Paraules amb petjada gastronòmica

Moltes regions o ciutats europees les podem resseguir a través de la nostra gastronomia. Són menjars que ens traslladen al seu lloc d’origen. Aquí en teniu tres exemples:

Maionesa. Són moltes les llegendes que parlen sobre l’origen d’aquesta famosa salsa. Una d’elles la vincula amb el líder de les tropes franceses, el mariscal duc de Richelieu, familiar del conegut cardenal. Al segle XVIII, després d’haver arrabassat Menorca als anglesos, Richelieu volgué celebrar la victòria amb un bon banquet a Maó. Per a l’ocasió el seu chef de campanya intentà fer una salsa a base de crema i ou. En no sortir-li, acabà utilitzant oli d’oliva. El resultat fou un suc ben original. La salsa tingué tant d’èxit entre els comensals que l’anomenaren Mahonnaise en record a Maó. D’altra banda, aquesta ciutat agafa el nom de Magó, el germà d’Anníbal que al segle III aC, durant les guerres púniques, es dirigia Menorca per reclutar foners.

Maionesa podria venir de Maó
Maionesa podria venir de Maó

Hamburguesa i Frankfurt.
Aquestes dues icones de la gastronomia americana foren introduïdes als Estats Units a finals del segle XIX de la mà dels immigrants alemanys. El tros de carn pressionat entre dues llesques rodones de pa agafa el nom d’Hamburg, el principal port d’Alemanya, la “ciutat fortificada” en llengua germànica. En canvi, la salsitxa o hot dog deu el nom a Frankfurt (el “pas dels francs”), ciutat del centre del país teutó -una versió seva seria la Vienesa, que també agafa el nom d’una altra ciutat, la capital d’Àustria. En un principi, tant l’Hamburger com el Frankfurter es menjaven en un plat. Sembla que va ser a l’exposició universal de San Luis, celebrada el 1904, on alguns restaurants les serviren per endur amb un pa. Claudicaven així a la moda del menjar ràpid, el fast-food.

Broma fàcil
Broma fàcil

Xampany. Agafa el nom de la regió del nord-est de França, la Champagne, derivada del llatí campus (“camp”). Fou una regió que ja a l’antiguitat es féu famosa per l’elaboració d’aquest vi blanc escumós que sempre es beu en moments d’alegria.
 
Personatges amb marca gastronòmica
Sovint, més que aliments, ens cruspim o tastam personatges històrics. Aquí en teniu una petita mostra:

Beixamel. Aquesta salsa agafa el nom de Louis de Béchameil, un financer francès que va viure al segle XVII. Ocupà molts de càrrecs, entre ells el de gestor reial a la cort de Lluís XIV, el rei Sol. Fou un gran sibarita, amant sobretot de la gastronomia. Tot i que se li atribueix l’autoria de la salsa que porta el seu nom, el més probable és que perfeccionés una recepta d’un coetani seu, François Pierre de la Varenne. També, però, es diu que l’esmentat cuiner podria haver dedicat la salsa a Béchameil. No debades, era molt habitual entre els cuiners de l’època dedicar plats als nobles i poderosos.

Carpaccio. La història d’aquest plat arranca el 1950. Giuseppe Cipriani era un cuiner d’un bar de Venècia. Un bon dia va rebre la visita d’una comtessa italiana, que li va demanar si tenia algun plat de carn crua. Cipriani en va preparar un a corre-cuita. El resultat fou una fina làmina de carn de bou que va amanir amb maionesa i mostassa. En tenir-lo servit a taula, la comtessa li va preguntar com es deia. En aquell moment a Cipriani li vingué al cap una exposició sobre el pintor renaixentista Vittore Carpaccio que s’estava fent a Venècia. Com que era un pintor amant dels colors vermell i groc, decidí batejar aquell plat d’idèntics colors amb el seu nom.

Deessa Ceres (Demèter)
Deessa Ceres (Demèter)

Cereals
. Aquesta planta de la família de les gramínies ret culte a Ceres, la deessa romana de l’agricultura i de la fertilitat de la terra. El seu equivalent grec és Demèter. El seu nom provindria del verb llatí crescere (“créixer”), la qual cosa ja indica les seves funcions. Alguns relacionen la cervesa amb aquesta deessa. D’altres, en canvi, li han assignat un origen gaèlic, concretament a partir del mot coirm, que era un licor de malta. En anglès el nom de beer podria provenir del llatí biber (“beguda”), o bé d’una antiga paraula germànica, beuwo, que significava ordi. El mateix origen tindrien la paraula francesa bière i la italiana birra.

Magdalena. Aquest pastisset podria agafar el nom de dues Magdalenes diferents. Una és Madeleine Paulmier, una serventa del segle XVIII. Un dia hagué de servir a un sopar glamurós de l’alta societat francesa organitzat pel rei de Polònia. Arran d’una discussió, el cuiner encarregat de l’àpat se’n va anar i va deixar les postres sense fer. Aleshores va entrar en escena Madeleine Paulmier, que va proposar humilment fer un pastisset seguint una recepta de la seva àvia. El rei va quedar tan meravellat d’aquell pastisset que va decidir batejar-lo amb el nom de la seva artífex. La segona hipòtesi sobre el seu origen el relaciona amb el personatge evangèlic de Magdalena (Maria Magdalena, de fet). Magdalena havia estat molt pecadora i un dia va anar a implorar el perdó de Jesús. En aquella ocasió va plorar tant que va mullar els peus de Jesús.

Comte de Sandwich
Comte de Sandwich

Sandvitx.
Pren el nom del britànic John Montagu, quart comte de Sandwich al segle XVIII. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideés un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Anys després, en honor a aquell comte, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Pantagruel
. L’adjectiu pantagruèlic es pot referir a una gana descomunal (“Té una gana pantagruèlica”) o a un àpat copiós, abundós (“Quin banquet més pantagruèlic!”). Agafa el nom d’un dels personatges de la novel·la de l’escriptor francès François Rabelais titulada titulada Gargantua i Pantagruel (1532). Pare i fill són dos golafres compulsius, encara que el pare ha estat qui se n’ha duit la fama fora de la literatura.

Articles del web relacionats:
Guapo és un vi insípid!
Etimologies gastronòmiques
L'origen cristià de les ensaïmades i dels croissants

La petjada romana en els carrers de les Balears

Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius.


La mort silenciada

Ampliació de l'article publicat a l'Ara Balears (30/06/2014)
 
En un món tan competitiu com l’actual la vida és vista com una carrera de fons. Se celebren els triomfs i es blasmen els fracassos. I enmig de tot plegat desconcerta una actitud que molts consideren la derrota suprema, el suïcidi. Es tracta, però, d’un greu problema social que a Espanya representa la primera causa violenta de mort, per damunt dels accidents de trànsit. Mentre es dóna l’esquena a una, per a l’altra, en canvi, es destinen milions d’euros en campanyes de prevenció o en arreglar forats negres viaris.
 
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2012 hi hagué 3.500 morts estatals volgudes. I al món cada any es lleven la vida més d’un milió de persones, la qual cosa significa que cada quaranta segons es produeix un suïcidi -Rússia i Japó encapçalen la classificació. Tanmateix, aquesta trista realitat continua essent un tabú. Hi ha un acord tàcit entre els mitjans de comunicació de no informar-ne per por a desencadenar una conducta imitativa. Això, però, quedà desmuntat fa vint anys amb la cobertura mediàtica del suïcidi de la flamant estrella del rock Kurt Cobain. Igualment, encara està per demostrar que parlar d’episodis de violència de gènere tengui el mateix efecte contagi.

Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
Kurt Cobain, foto premonitòria, feta dies abans del seu suïcidi
 
Llevar-se la vida és una decisió amb greus efectes col·laterals, ja que també destrossa emocionalment la gent de l’entorn de la víctima. Per a ells, el dol esdevé més tràgic per culpa de l’estigmatització social del suïcidi i pel fort sentiment de culpabilitat que els envaeix. La valoració d’aquesta acció tan devastadora varia molt segons l’època i la cultura, tal com apunta Ramon Camats en el seu magnífic opuscle Adéu, vida meva. Al segle IV aC Plató s’hi mostrà clarament en contra. El seu deixeble Aristòtil considerà que atemptar contra la pròpia vida és una deshonra personal i una manifestació de covardia.
 
Al segle I dC es produeix un canvi de perspectiva amb Sèneca. El filòsof cordovès entengué el suïcidi com un acte de llibertat molt valent -mai de desesperació- que realitza l’ésser humà per abandonar una vida que considera indigna. Al seu parer, del que es tracta no és de “viure”, sinó de “viure bé”, amb una mínima “qualitat de vida” associada amb la salut corporal, sense la qual no és possible la felicitat. Avançava així la idea de l’eutanàsia. Curiosament Sèneca se suïcidaria en contra de la seva voluntat. Amb seixanta-nou anys, en veure’s implicat en una conxorxa contra l’emperador Neró, de qui fou preceptor, va ser convidat a llevar-se la vida, tallant-se les venes i submergit en una banyera d’aigua calenta.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)

Sèneca seguí així el mateix camí que un altre tòtem de la filosofia, el grec Sòcrates, que al segle V aC, acusat de corrompre la joventut, fou obligat a beure cicuta.  Amb tot, a Roma el suïcidi era una forma honrosa de retirar-se de l’escenari. El suïcidi simplement acceptava allò inevitable i duia a terme amb la seva pròpia mà el que havien de fer altres o la mateixa naturalesa.
 
La mort de Sòcrates (David, 1787)
La mort de Sòcrates (David, 1787)
Amb l’arribada del cristianisme es considerà que el mandat de Déu “No mataràs” havia de ser aplicat també al suïcidi atès que qui es mata a si mateix mata una persona. A més, s’imposà la creença que era un pecat de supèrbia en voler-se igualar al Creador. De resultes de tot això, durant molt de temps l’Església rebutjà el suïcida i li negà fins i tot sepultura i honres fúnebres. Al Japó feudal, en canvi, el suïcidi per harakiri (“obrir-se el ventre”) es convertiria en tot un ritual dels guerrers samurais per eludir el deshonor de ser capturats pels enemics.

Suïcidi per harakiri
Suïcidi per harakiri


Ja al segle II aC, Anníbal, el líder de la Segona Guerra Púnica, també decidí llevar-se la vida ingerint verí en veure’s acorralat pels romans a Àsia Menor.

Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
Caricatura del segle XIX representant la mort d'Anníbal per enverinament
 
Paral·lelament a aquestes consideracions, l’art no aturà de recrear la mors immatura, com la de Lucrècia, Dido o Cleòpatra.

Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana
Suïcidi de Lucrècia, que provocà la instauració de la República romana


La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)
La mort de Dido (Sacchi, Andrea 1599-1661)

La mort de Cleòpatra (Rixens)
La mort de Cleòpatra (Rixens)

El suïcidi també ha estat vist com una mesura de protesta política. Així ho entengué Thich Quang Duc, monjo budista vietnamita (ordre conegut amb la paraula japonesa bonze) que l’11 de juny de 1963 es va cremar viu –es a dir, “a l’estil bonze”- enmig de la capital de Vietnam, Saigon. Protestava per l’opressió que patien els budistes a mans del primer ministre Nao Dinh Diem. El fotoperiodista nord-americà Malcom Browne va captar aquest gest de desesperació amb una instantània que donà la volta amb el món i amb la qual guanyà el premi Pulitzer –avui el cor del monjo budista es conserva al Banc Nacional de Vietnam.

Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
Premi Pulitzer 1963, monjo vietnamita cremant-se a l'estil bonze (Malcon Browne)
 
En època moderna, el  primer intent seriós de tractar la mort volguda arribà amb el llibre El suïcidi (1897). El seu autor, el sociòleg francès Emile Durkheim, defensà que es tracta d’un trastorn amb diverses causes socials identificables. El 1929, el psicoanalista austríac Sigmund Freud, a El malestar en la cultura, prestà especial atenció a una d’elles: el patiment que provoca la relació amb els nostres semblants. Posava així al descobert els perills del famós zoon politikón (“animal polític”, és a dir, social) que és, segons Aristòtil, l’home.

Depressió (Van Gogh)
Depressió (Van Gogh)
 
Per a Freud aquesta inadaptació social pot derivar en malaltia mental, la qual cosa és qüestionada per Ramon Camats en el seu opuscle: “¿Qui diu que el suïcida és un malalt, una persona que no és capaç de conservar l’equilibri psíquic en situacions d’estrès o de conflicte anímic? ¿No podria ser que la mateixa cultura –tan repressora ella, tan estressant, tan pendent del rellotge, tan competitiva, tan...- estigués malalta i per això les persones se suïcidessin, essent els suïcides la manifestació –el símptoma- més clar de la malaltia cultural?”
 
Tanmateix, els experts insisteixen que un 90 per cent dels suïcidis estan vinculats a malalties mentals potencialment tractables. Són pocs els casos, per tant, que responen a l’acte de llibertat que propugnava Sèneca –un ferm seguidor dels seus postulats fou el gran poeta català Gabriel Ferrater, que no es cansà de dir als seus amics que, per no patir els estralls de la vellesa, es llevaria la vida en complir cinquanta anys. I així ho va fer el 1972.

Gabriel Ferrater
Gabriel Ferrater

És famosa la cita atribuïda a Gandhi (1869-1948): "Si no tingués sentit de l'humor, fa temps que m'hauria suïcidat". Sòfocles, en canvi, digué: Μὴ φῦναι τὸν ἅπαντα νικᾷ λόγον ("“No haver nascut és la millor de les sorts”). I Albert Camús, a La mort feliç, insisteix: “Es necessita més coratge per viure que per suïcidar-se”.

Paradoxalment, avui som conscients dels perills que suposa conduir un cotxe, però no tant dels perills que implica conduir-nos a nosaltres mateixos. Mentrestant, la societat continua aferrada a actituds moralitzants i prefereix silenciar des de la vergonya una realitat que qüestiona la “versió oficial” que la vida té sentit i trenca el tabú de la mateixa mort, vista com una cosa temible, indecent. La solució a aquest drama passa per començar-ne a parlar. De moment, cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi.

Mapa de suïcidis a Europa
Mapa de suïcidis a Europa

El pensador Ramón Andrés té un llibre sobre el suïcidi. Es titula "Semper dolens. Historia del suicidio en Occidente".

Semper dolens
Semper dolens

Aquí teniu una entrevista amb Ramón Andrés:




Aquí teniu el capítol del programa "Zoom" d'IB3 dedicat al suïcidi:



Aquí teniu un article interessant d'Eva Piquer titulat "Quan el dolor t'arrenca la paraula".

Aquí teniu informació sobre el suïcidi al món romà.

No us podeu perdre aquest article de Ko Tazawa titulat "Suïcidis per excés de feina al Japó" (Diari Ara, 09/01/2017)

Aquí teniu l'àudio d'una entrevista al poeta Ramon Andrés. Parla sobre el suïcidi.

És recomanable igualment aquest article titulat "¿Es el suicidio un acto de locura o de lucidez?"

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes". Aquests són els onze motius pels quals val la pena viure.



I per acabar, aquí teniu dos documentals molt interessants sobre el suïcidi. Un és del programa 30 minuts de TV3 i es titula "Suïcidi, la mort evitable".

I aquest és de Documentos TV (La 2):



Us deix amb la magnífica cançó Don’t Give Up ("No et rendeixis") de Peter Gabriel. Aquí en trobareu la lletra.



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px