Banner Top

Paraules que curen

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el  “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el portador de la serp”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó, el caduceu (< caducus, “que cau”). Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Deessa Higiene pintada per Rubens
Deessa Higiene pintada per Rubens
 
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea (“remei contra tots els mals”). La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”).

Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies
 
Hi va haver molts altres llocs on Asclepi fou venerat. Amb tot, el seu principal centre de culte fou Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
 
Hipòcrates, el primer metge
La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
 
Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia.

El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη). Sort que, per a causes majors, tenim l’anestèsia, paraula composta d’ἀ privativa i d’αἰσθάνομαι (“percebre amb els sentits”).

Arzt < αρχ-ιατρος (
Arzt < αρχ-ιατρος ("metge en cap")
 
Ave, metge
La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “preocupar-se de”). Els romans es preocuparen molt per la salut, fins al punt que, en saludar-se deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor.

Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
 
Per saludar-se, els romans també tenim la paraula ave, un altre imperatiu de segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsar. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.

Curiosament, la nostra paraula hola, igual que l’anglesa “hello”, també estaria plena de propietats curatives. Sembla que provindria del verb grec en imperatiu οὖλε (“que estiguis sa”).

"Hola" en diferents llengües d'Europa
 
Galè
Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

Galè
Galè
 

Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Tot ells estan pendents de la nosologia, la part de la medicina que descriu i classifica les malalties (νόσοι). També n’estan pendents els infermers, a les mans dels quals està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”.

Als hospitals hem d’exigir que se’ns tracti com a “hostes” (del llatí, hospes). I a les clíniques hem de rebre totes les atencions possibles des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη). Si perdem al cap, segur que en els manicomis també ens tractaran molt bé. Ja ho diu l’etimologia del terme: μανία (“bogeria”) +  κομέω (“cuidar”). Si, però, la nostra patologia (< πάθος, “patiment”, “dolor”) no és tan greu, sempre podem anar caminat (ambulo en llatí) a un ambulatori. I si ens fa peresa caminar, sempre podem cridar una ambulància.

L’spa que cura
Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.

Un lloc amb propietats ben curatives són els “spa”. Algún han volgut veure en aquests balnearis (< balneum, “bany”) l’acrònim de la frase llatina  salus per aquam, és a dir, “salut a través de l’aigua”. D’altres en canvi, els relacionen amb el poble belga Spa, conegut en època romana pels seus banys d’aigües termals (< θερμος, “calent”). L’espai de les termes reservat per als banys freds s’anomenava frigidarium (< frigidum, “fred”), d’on tenim frígid.


I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Aquest article parla de la relació entre música i medicina.

Aquí teniu un diccionari online de termes mèdics, amb les seves etimologies.

Aquí teniu el Jurament Hipocràtic en traducció de Maria Àngels Fumadó:

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

Consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necesita.

Tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes.

Compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre.

Utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia.

No donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució.

Igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu.

Duré una vida pura i venerable.

No intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques.

A totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus.

Mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

 

I aquest és el text original en grec clàssic:                  

    Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

δἂν ἐν θεραπείῃ ἴδω, ἀκούσω, καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

 

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina

Tots som Apol·lo i Dionís!

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (28/02/2017), analitz el caràcter balear sota el prisma de dos déus de la mitologia grega: Apol·lo (seny) i Dionís (dibauxa):



Articles del web relacionats:

Siau qui sou
-
 Quan la mediocritat estava ben vista
L'Arcàdia perduda
La desnacionalització dels mallorquins
Adéu, paradís
La construcció de la identitat mallorquina
Orgies, crònica d'una mentida
Un batxillerat ple de llorer

Càstigs infernals

L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
 
Tici
Era fill de Zeus. Va intentar violar Latona, mare dels déus bessons Apol·lo i Àrtemis. Aquests, per impedir-ho, el varen matar amb les seves fletxes. A l’inframón fou castigat a estar exposat a dos voltors, que, dia rere dia, li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.

Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
 
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
 
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
 
 
Tàntal
Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.

Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
 
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Com el personatge mitològic, el seu element (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
 
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.

El suplici de Tàntal
El suplici de Tàntal

Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Les seves múltiples malifetes irritaren els déus, sobretot quan va intentar burlar la mort. Aleshores fou castigat amb una dura tasca a l’inframón: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.


Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid)


Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
 
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
 
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)

Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez

Ixíon

Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.

Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
 
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.

Les danaides, Waterhouse (1903)
Les danaides, Waterhouse (1903)
 
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.

Les danaides
Les danaides

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut
Els espectres de l'Odissea

A l’orfeó amb Orfeu

Un orfeó és una agrupació coral. Amb el seu nom, que ens ha arribat a través del francès, aquesta entitat ret culte a Orfeu, el músic per excel·lència de la mitologia grega. Era fill d’Apol·lo i de Cal·líope, musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Va heretar dels seus pares la bella veu i el do per la música. Com el seu pare, Orfeu toca la lira o la cítara. Els seus encisadors cants amansaven les feres i fins i tot apaivagaven el caràcter dels homes més esquerps. Així ja va quedar demostrat en l’expedició dels Argonautes, on Orfeu va aconseguir vèncer els temptadors cants de les Sirenes.

Orfeu (Van Tulden)
Orfeu (Van Tulden)
 
Al costat de la seva estimada, la nimfa Eurídice, Orfeu protagonitzà una de les històries d’amor més passionals de l’antiguitat, per desgràcia sense final feliç. Al segle I aC Ovidi, en les seves Metamorfosis, la recreà magistralment.
 
Un dia Eurídice s’escapava de les mans del pastor Eristeu, que la volia violar. Amb les presses tengué la mala sort de ser mossegada per una serp. La picada resultà mortal. Aleshores Orfeu, desconhortat, decidí baixar al món de les ombres a la recerca de la seva estimada. El problema, però, és que els vius no tenien accés a l’Hades. Per burlar aquesta prohibició, el músic es posà a tocar la seva la lira d’una manera tan estremidora que els déus se n’apiaden.

Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)
Orfeu a l'inframón (Jan Bruegel)

Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)
Orfeu davant Plutó i Prosèrpina (François Perrier, 1594-1649)

Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
Orfeu marxa amb Eurídice (Rubens)
 
Hades i Persèfone, els sobirans infernals, acordaren restituir Eurídice al seu espòs. Li imposaren, però un condició: no l’havia de mirar fins abandonar el món dels morts. Així, Orfeu caminava davant i Eurídice el seguia. Però, quan estaven a punt de tocar la llum terrenal, Orfeu, desconfiat, no pogué contenir la temptació de comprovar si realment el seguia la seva muller. A l’instant de fer-ho, Eurídice li fou arrabassada de bell nou, aquesta vegada de manera definitiva.

Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques
Orfeu i Eurídice, a la dreta amb les Parques

Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
Eurídice torna a l'infern (Bergamo)
 
Orfeu i Eurídice
Orfeu i Eurídice


Desconsolat per la pèrdua de la seva dona, Orfeu renuncià per sempre al tracte amb dones. Aquesta actitud molestà tant a un grup de tràcies, que l’esquarteraren. El seu cap i la seva lira varen anar a parar a Lesbos, considerada l’illa de la poesia, futura pàtria de Safo, tota una icona de la poesia lírica. De tota manera, altres versions apunten que va ser Zeus qui, molest com estava per haver revelat certs secrets del més enllà, va matar Orfeu, enviant-li un llamp.

La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)
La mort d'Orfeu (Émile Lévy, 1866)


Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)
Dona amb cap i lira d'Orfeu (Gustav Moreau)

Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
Dones troben la lira i el cap d'Orfeu (Waterhouse, 1900)
 
Misteris òrfics
Després del seu descens als inferns, Orfeu instituí uns misteris basats en informes sobre la manera com les ànimes podien arribar al país dels benaurats. A partir del segle VII aC, les creences òrfiques sobre la immortalitat de l’ànima ampliaren l’imaginari grec del món d’ultratomba. Prengué força la idea d’un Hades que també tenia reservat un lloc per als malvats, denominat Tàrtar, on patirien penes terribles, molt similars a les que després s’imaginarien els jueus.

Aquí teniu un article interessant de George Steiner (Errata El examen de una vida) sobre mites de la música.

No us podeu perdre tampoc aquest blog sobre referents clàssics a la música. Es titula "L'empremta d'Orfeu".

Etimologies de la mort
Memento mori
Paraules amb ànima
-
 Els orígens del cristianisme
-
 A la recerca del paradís perdut

Sant Sebastià, el polifacètic patró dels gais

Avui, 20 de gener, dia de sant Sebastià, no només parlam del patró de Palma, sinó també del dels gais. No debades, aquest religiós del segle III dC sempre ha estat representat quasi completament nu, amb un cos jove, vigorós i molt sensual i travessat per una munió de fàl·liques fletxes. Això ha bastat perquè el moviment homosexual se l’hagi apropiat per a la seva causa. També, però, el considera el seu protector contra la Sida.
 
Com Sant Jordi, Sant Sebastià és un dels il·lustres sants militars, els coneguts com a athleta Christi. I si sant Jordi fou associat amb Perseu, sant Sebastià fou assimilat amb l’arquer Apol·lo. Per aquest motiu, com el déu grec, des de temps antics va ser invocat com a protector contra la pesta –altres religiosos com Sant Roc també li feren competència en aquest àmbit.
 
Sant Sebastià agafa el nom de Sebastianus, que inicialment era un malnom que indicava procedència geogràfica, en aquest cas de  Sebaste, una població del centre de Turquia dita avui Sivas. Sebaste, però, prové del grec σεβαστός (“venerable”), que al món llatí equivalgué a augustus, que era el títol que adoptaven els emperadors romans.

Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
Martiri de Sant Sebastià, per Andrea Mantegna, s. XVI
 
Tanmateix, les fonts cristianes ens diuen que Sant Sebastià no era de Sebaste, sinó que era un “francès” nascut a Narbona devers la meitat del segle III. De gran s’educà a Milà, on es decantà per la carrera militar. El seu minut de glòria li arribà en temps de Dioclecià, l’emperador que protagonitzà la darrera incursió més violenta contra els cristians abans de la intermediació de Constantí. Aleshores, fent de guarda a la presó, Sebastià es dedicà a convertir al cristianisme els reclusos.
 
Quan Dioclecià s’assabentà de la feta, enfurismat, l’ordenà capturar i el féu fermar a un arbre perquè un grup d’arquers el matassin a fletxes. Un cop complit la missió, els seus botxins l’abandonaren, pensant que ja era mort. Qui s’adonà, però, que encara era viu, va ser una dona, Irene, que se’l va endur a casa per curar-lo. Així, Sebastià no trigà a recuperar-se i a tornar a fer de les seves. No havia après la lliçó. Un altre cop seria capturat pels romans, els quals, aquesta vegada sí, s’asseguraren de matar-lo. El seu cos acabaria essent enterrat un 20 de gener en una catacumba de Roma, la dita catacumba de Sant Sebastià, que també allotjava les restes de Sant Pere i Sant Pau. Avui, tanmateix, part de les seves relíquies es troben disseminades per les esglésies catòliques de tots els continents. I un trosset és a Palma.

Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
Santa Irene guarint Sant Sebastià, per Georges de La Tour
 
Patró de Palma
A mitjan segle XVI, després de la guerra de les Germanies, Palma fou assetjada per una terrible pesta. Es donà la casualitat que en aquell moment va fer escala a ciutat un vaixell procedent de l’illa de Rodes amb centenars de persones que fugien dels atacs turcs.  Un dels viatgers era un clergue que portava un os del braç de Sant Sebastià. Aleshores els palmesans, desesperats, es posaren a resar amb devoció a aquell sant nouvingut. I els efectes no es feren esperar: en pocs dies la pesta començà a desaparèixer.

Sant Sebastià
Sant Sebastià
 
A l’hora de tornar a salpar, just quan el vaixell sortia del port, es desfermà una gran tempesta que impedí a la nau tot moviment. Es va interpretar que era perquè el tros de sant Sebastià volia quedar-se a la ciutat que havia salvat de la pesta. I així va ser. Com a amulet que havia estat, li reservaren un lloc a una bella capella que li feren a la Catedral. Amb aquests antecedents, el 1634 aquell sant tan benefactor fou declarat patró de Palma. El sarau actual de les festes de Sant Sebastià naixeria el 1979, en temps del batle Paulí Buchens.

Articles del web relacionats:
Mestre en Gai Saber
Els romans ja perdien oli
Homosexualitat i mitologia
-
 Els orígens del cristianisme

Amb motiu del dia de Sant Sebastià, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (18/01/2014), on sobre etimologies de màrtirs.



Belleses amb gràcia

Si els sàtirs representaven la cara més agressiva de la naturalesa, la seva cara més dolça i tendra era representada per les tres Gràcies, conegudes al món grec com a Càrites, paraula derivada de χαίρω (“alegrar-se”), d’on tenim també carisma o eucaristia. Eren filles de Zeus i de la nimfa oceànida Eurínome. Habitaven l’alterós Olimp i prenien part sobretot del seguici de les Muses, d’Apol·lo, déu de la música, i d’Afrodita, deessa de l’amor. La tradició les presenta com a tres germanes: Eufrosine (“alegria”), Talia (“florent”) i Aglaia (“brillant”).

La funció d’aquesta tríada era la de fer brotar les branques i protegir les collites dels arbres. No només, però, escampaven alegria a la natura, sinó també als homes. Els artistes les representaven amb trets seductors. A l’època arcaica vestien túnica fins als peus. Després, a partir del segle IV aC, començaren a ser esculpides nues i formant un grup.

En la segona meitat del segle XV, Sandro Botticelli, en el seu famós quadre Primavera, pintà les Gràcies al costat de Mercuri. En aquest cas, per influència del neoplatonisme, adquiriren un simbolisme especial. La que està d’esquena és Castitas (“puresa”, “castedat”); la de l’esquerra, Voluptas (“plaer”); i la de la dreta, Pulchritudo (“bellesa”). Totes tres s’agafen de les mans, formant una rotllana, símbol del cercle de l’amor -no és casual que en llatí donar les gràcies sigui gratias agere. La deessa Venus (Afrodita), al centre del quadre, presideix el grup de les seves servidores.

Primavera (Botticelli)
Primavera (Botticelli)


La bellesa de les tres Gràcies serví de model per a les representacions de les primeres dones nues que es feren a la Roma del segle I aC. Es tracta, per tant, de cossos perfectes, carregats de gràcia i harmonia. En aquests casos, però, les dones apareixen en escenes de continguts mitològic com a éssers governats pels seus desitjos eròtics.

En la mitologia nòrdica, l’equivalent de les Gràcies serien les sílfides. Eren  personatges que habitaven l’aire i les aigües. Tot i que eren invisibles, tenien fama de ser molt belles. El seu nom, d’origen preromà, fou divulgat al segle XVI pel metge suís Paracels. Estaven relacionades amb els elfs.

La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton
La tormenta de Shakespeare, per William Hamilton, amb sílfide


Les Gràcies de Rubens
Al segle XVII Rubens pintà les tres Gràcies seguint el cànon de bellesa que imperava a l’antiga Roma. La dona havia de ser de pell blanca (símbol de les classes altes, que no havien de treballar al sol), malucs amples (que ajudaven a tenir fills), voluptuosa (la primor era símbol de fam i pobresa) i preferiblement rossa i de cabell arrissat (trets característics de divinitats olímpiques com Diana o Afrodita). Eren de complexió robusta, de formes rodones, però amb els pits petits.

Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)
Les tres Gràcies, de Rubens (1630-35)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)
Gràcies modernes a una tenda de Trafford Centre (Manchester)

Gràcies modernes
Gràcies modernes

El poeta Josep Carner immortalitzà una de les Gràcies en el seu poema “Aglae i les taronges” (llibre Els fruits saborosos):

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,
I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l'espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.


A part de Rubens, hi ha hagut altres pintors que han representat les tres Gràcies seguint altres cànons de bellesa. És així com aquesta tríada s’ha convertit en tot un símbol de l’etern femení cobejat pel sexe masculí.

Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)
Les tres Gràcies (Rafael Sanzio)

 

Les tres Gràcies (Emile Vernon)
Les tres Gràcies (Emile Vernon)

 

Les tres Gràcies (Francois Boucher)
Les tres Gràcies (Francois Boucher)

 

Les tres Gràcies (Gustave Doyen)
Les tres Gràcies (Gustave Doyen)

 

Representació de les tres Càrites en una pintura al fresc trobada a Pompeia (circa segle I).
Les tres Gràcies en un fresc de Pompeia (circa segle I).

 

Les tres Gràcies (C Van Loo)
Les tres Gràcies (C Van Loo)

 

Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)
Les tres Gràcies (Charles Joseph Natoire)

 

Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)
Les tres Gràcies (Francisco Onate, 1990)

 

Les tres Gràcies (Juan Barjoa)
Les tres Gràcies (Juan Barjoa)

 

Les tres Gràcies (J B Regnault)
Les tres Gràcies (J B Regnault)


Les tres Gràcies (Hans Baldung)
Les tres Gràcies (Hans Baldung)

Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)
Mart desarmat per Venus i les tres Gràcies (David)

 

Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal
Venus i les Gràcies sorpreses per un mortal

 

Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.
Les Tres Gràcies de l'escultor James Pradier.


Amb les Gràcies sempre convé estar en gràcia per la gran quantitat de paraules que ens han donat a partir del seu ètim llatí gratia ("favor”): grat, gratificar, gratitud, agradable, agraïment, desgràcia, ingrat, congratular, gratuït o verbigràcia (< verbi gratia, “per causa de la paraula”), sinònim de “per exemple”.

No hem d’oblidar que la vida es construeix mitjançant una cadena universal de favors. No ens hem de cansar de donar les gràcies (agere gratias, en llatí). “Només un excés és recomanable en el món: l’excés de gratitud”, digué al segle XVII l’escriptor i moralista francès Jean de La Bruyère.



Diferents formes de deir
Diferents formes de deir "gràcies" a Europa



Articles relacionats:
Femme fatale, l'origen del mite
-
 La dona, objecte de desig
Sobre nimfòmanes i sàtirs
-
 Què és la bellesa?

A
quí teniu un vídeo que parla dels canvis de la moda femenina al llarg dels últims 100 anys:

Homosexualitat i mitologia

La mitologia grega parla de la manera de viure del poble que la va crear. Així doncs, també reflecteix la seva homosexualitat, tret distintiu, d’altra banda, de qualsevol altra cultura de l’antiguitat. Zeus, el pare dels déus, faldiller empedreït, tampoc no va saber dir que no a aquest tipus d’amor. El seu objecte de desig masculí va ser Ganimedes, un atractiu pastor adolescent, fill de Laomedont, rei de Troia.
 
Per estar el seu costat, Zeus el raptà sota la figura d’una àguila i se l’emportà a l’Olimp. Allà el jove es convertí en l’encarregat de servir el nèctar, la beguda dels déus. Sempre portava a les mans una gerra d’on rajava un líquid abundant, tal com representa la seva constel·lació Aquari –un dels satèl·lits del planeta Júpiter (Zeus romà) també porta el seu nom.

El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
El rapte de Ganimedes (Correggio, 1531-32)
 
Avui, en el món laboral, es parla de la síndrome de Ganimedes –curiosament, té poc a veure amb el mite. La pateixen aquells caps que limiten el desenvolupament professional dels seus subordinants assignant-los una tasca específica que es converteix en rutinària. Dient-los que són els millors en aquella posició els impedeixen ascendir. Aquestes pràctiques generen una gran desmotivació en la persona afectada, de manera que la qualitat de la seva feina se’n ressent. Un altre tipus de mobbing relacionat amb la mitologia és la síndrome de Cronos.
 
Apol·lo, un déu desgraciat
Un altre déu que conegué l’amor homosexual va ser Apol·lo, el déu més atractiu del panteó grec i, paradoxalment, el més desgraciat en l’àmbit sentimental. De res li serví la seva bellesa apol·línia. Després que Cassandra i Dafne li donassin carabasses, va decidir canviar de bàndol. Tanmateix, però, la jugada li va sortir malament.
 
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)
La mort de Jacint (Jean Broc, 1801)

El primer amant d’Apol·lo va ser Jacint. Va ser un amor efímer. Un dia ambdós estaven jugant a llançar-se el disc l’un a l’altre. Apol·lo, per demostrar la seva força i impressionar el seu amant, el va llançar tan fort que, sense voler, va colpejar de mort Jacint. Aleshores, desconhortat, el va convertir en la flor de jacint, de perfum penetrant. Altres versions, asseguren que el disc llançat pel déu fou desviat per venjança pels vents Zèfir o Bòreas.
 
La mort de Jacint (Tiépolo)
La mort de Jacint (Tiépolo)

A Apol·lo tampoc no li durà molt l’amor amb el jove Ciparís, el seu fidel company de caceres. Aquest tingué la dissort de ferir de mort un cérvol que Apol·lo havia adoptat. Turmentat pel que havia fet, Ciparís suplicà als déus que el matassin. Aquests, però, el transformaren en xiprer, arbre representatiu de la tristesa que porta el seu nom. No és d’estranyar, doncs, que el cristianisme l’adoptàs com a principal element decoratiu dels cementeris. Tanmateix, per la seva forma fàl·lica, des de sempre, el xiprer ha estat associat a la fertilitat de la terra.

La mort de Ciparís
La mort de Ciparís
 
Els amors d’Hèracles
El gran heroi de la mitologia grega també conegué l’amor homosexual, igual que Aquil·les. Un dels seus grans companys va ser Abder, fill d’Hermes. Durant l’octau dels dotze treballs d’Hèracles, Abder va ser devorat per les eugues de Diomedes. Al costat de la seva tomba, l’heroi grec fundaria la ciutat d’Abdera, situada a la costa de Tràcia.
 
Hilas i les nimfes
Hilas i les nimfes
Hèracles, però, viuria una altra història homosexual. Durant l’expedició dels Argonautes, no va suportar la pena que li provocà de desaparició d’Hilas, que havia estat raptat per les nimfes d’una font mentre anava a cercar aigua. Aleshores Hèracles va decidir abandonar l’expedició  per sortir al seu encontre. Tanmateix, no el va poder trobar.


Àrtemis i Cal·listo
A causa de la forta misogínia de l’antiguitat, no existeixen mites clàssics que parlin de relacions homosexuals femenines. Hi ha, però, episodis de transvestisme d’un personatge masculí que intenta seduir una dona. És el cas de Zeus, que es va enamorar de la bella nimfa caçadora Cal·listo (“la més bella”, en grec). Aleshores es va transformar en Àrtemis, la deessa de la caça i la vegetació, i la va deixar embarassada. Un dia Cal·listo acudí amb la resta de nimfes a banyar-se a un llac amb la seva protectora divina. Fou allà on Àrtemis s’assabentà de l’estat de nova esperança de la seva deixeble, que tenia l’obligació de mantenir-se verge. Aleshores la deessa l’expulsà del seu seguici.

Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis
Cal·listo i Júpiter sota la forma d'Àrtemis


Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)
Júpiter disfressat d'Àrtemis, seduit Cal·listo, Gerrit van Honthorst (1590-1656)


Al cap d’un temps, Cal·listo va donar a llum un nin anomenat Arcas. Això irrità molt Hera, que no podia consentir que el seu marit Zeus hagués tengut una nova criatura amb una altra, adoptant la figura d’una dona. Llavors la matriarca olímpica, convertí la seva rival en óssa. Uns quinze anys més tard, Arcas, també caçador, es va topar amb la seva mare convertida en óssa, sense que la sabés reconèixer. Estava a punt de disparar-li una fletxa quan Zeus va intervenir i transformà en constel·lació mare i fill -Cal·listo és l'Óssa Major.
 
Aquí teniu un interessant àudio sobre mitologia i sexualitat del programa "La noche en vela" de RNE. 

 
Articles del web relacionats:

Hipòcrates, el pare de la medicina

Traducció al català del reportatge publicat el març de 2012 a la revista "Memoria, historia de cerca" (Núm. 43)

Fa 2.500 anys, des d’una petita illa grega del mar Egeu, Hipòcrates revolucionà la medicina occidental desposseint-la de tota creença mítica. No només la dotà d’una base científica, sinó que també li conferí un codi deontològic encara avui molt present.
 
Des de temps antics, l’home ha sentit la necessitat de curar els seus mals. Ja a la preshistòria trobam intervencions mèdiques com les trepanacions, perforacions en cranis de persones vives com a remei per a la bogeria, l’epilèpsia i el mal de cap. El desenvolupament de la medicina arribaria segles més tard amb els sumeris i, sobretot, amb els egipcis, a qui l’historiador Heròdot qualificà com el poble dels “saníssims”. No debades, posseïen un notable sistema sanitari, amb quasi un metge per a cada malaltia. Precisament és de la cultura egípcia d’on procedeix el primer gran tractat mèdic conegut, el papir Ebers, de 110 pàgines. Escrit al voltant de l’any 1.500 aC, al segle XIX un comerciant del país el va trobar entre les cames d’una mòmia en una tomba d’Assasif. Posteriorment va ser adquirit per l’egiptòleg alemany George Moritz Ebers, que li donà el nom. El tractat, que avui es conserva a la biblioteca universitària de Leipzig, està dividit en 877 seccions, en les quals es descriuen nombroses malalties i les seves corresponents prescripcions.
 
A pesar dels seus avenços, tant la cultura egípcia com la sumèria no van poder deixar de recórrer a la màgia i als déus. I el mateix passà a la seva veïna Grècia. En els seus inicis, la medicina grega girava al voltant del déu Asclepi, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu l’ordenà cremar i, mentre es consumia a la pira, va aconseguir arrabassar-li del ventre el nin. Aleshores decidí deixar-lo en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Per continuar llegint cliclau aquí.

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

  • Publicat a Altres
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px