Banner Top

Paraules que curen

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònida. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el  “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el portador de la serp”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó, el caduceu (< caducus, “que cau”). Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Deessa Higiene pintada per Rubens
Deessa Higiene pintada per Rubens
 
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea (“remei contra tots els mals”). La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”).

Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies
 
Hi va haver molts altres llocs on Asclepi fou venerat. Amb tot, el seu principal centre de culte fou Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
 
Hipòcrates, el primer metge
La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
 
Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia. El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη).

Arzt < αρχ-ιατρος (
Arzt < αρχ-ιατρος ("metge en cap")
 
Ave, metge
La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “preocupar-se de”). Els romans es preocuparen molt per la salut, fins al punt que, en saludar-se deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor.

Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
 
Per saludar-se, els romans també tenim la paraula ave, un altre imperatiu de segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsar. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.
 
Galè
Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

Galè
Galè
 
Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Els infermers, però, també segueixen els seu model. A les seves mans està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”. Als hospitals ens han de tractar com a “hostes” (del llatí, hospes). A les clíniques també rebrem les seves atencions des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη).

Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.


I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripolls titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina

La postveritat segons Aristòtil

Article publicat a l'Ara Balears (31/03/2017)

Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la cita bíblica llatina de l'Eclesiastès. La postveritat, la mentida en forma de veritat que presideix l’actualitat, no és cap novetat. Ja va ser criticada pels filòsofs grecs fa vint-i-cinc segles. Sòcrates, Plató i Aristòtil treien fum pels queixals amb els sofistes, uns amorals de las saviesa (sophía), a qui acusaven de desprestigiar la retòrica, la “tècnica de la persuasió”.

Sofistes a l'àgora
Sofistes a l'àgora
 
Els sofistes eren una espècie de mestres ambulants que anaven de ciutat en ciutat cobrant per ensenyar els joves rics a discutir a l’àgora. A canvi de doblers, s’atrevien a defensar qualsevol argument, independentment de la seva veracitat. Com a manipuladors que eren, formaven part de la categoria de demagogs ("els conductors del poble" en grec), els principals responsables de la decadència de la democràcia atenesa.
 
D’Aristòtil conservam el text que tracta d’una manera més sistematitzada els principis de l’art de la paraula. Es titula Retòrica. L'oriünd d'Estagira, científic contumaç amant de les tautologies (veritats inapel·lables), no podia tolerar segons quines barbaritats. Li molestava especialment el mal ús de l’argumentació que feia Zenó d'Elea en les seves famoses paradoxes o apories. Aquest deixeble de Parmènides presentava com a absurdes les creences de sentit comú sobre la realitat de les coses. Així, arribà a defensar que el moviment no existeix i que mai, en una cursa, el veloç Aquil·les podria atrapar una tortuga que li portava avantatge. Per a Aristòtil, tal proposició no s’ajustava gens a la veritat que marca l'observació empírica dels fenòmens. El mateix afirmaria avui de les tesis anticanvi climàtic de Donald Trump.

Aquil·les i la tortuga
Aquil·les i la tortuga
 
Tanmateix, la veritat casa més amb la dialèctica que no pas amb la retòrica. Només amb l’intercanvi rigorós d’idees entre dos o més interlocutors podem arribar a ordenar una mica el nostre pensament. Els que, però, tan sols volen escoltar, sense prendre un paper actiu en la discussió, han d’anar en compte. El mestre d’Alexandre el Gran ens recorda que l’art de l’eloqüència està integrat per tres elements: el logos, l'ethos i el pathos.
 
El logos és la coherència interna del discurs construït a partir d’evidències sòlides. L'ethos fa referència a la credibilitat i a la confiança que inspira l’orador. “Als homes bons els creiem de manera més plena i amb menys vacil·lació”, escriu el d’Estagira a la seva Retòrica. I el pathos és la capacitat de commoure, d’apel·lar a les passions del públic, a qui s’ha de conèixer bé per tenir una major incidència. Segons el savi grec, aquest darrer element era la clau de l'èxit dels sofistes. I encara avui dóna molts bons resultats. No debades, l’emoció mou a l’acció més que no pas la raó.
 
En la nova postveritat, les paraules, esbudellades semànticament, continuen estant al servei de la mentida. Vivim una democràcia sentimental, on ja pocs polítics actuen d’acord amb la seva responsabilitat cívica. Sempre dóna més vots dir el que la gent vol sentir. I ara més que mai, garratibats com estam per la por a no tenir cap futur. Ja ni tan sols estam per a paradoxes. A l'antiga Grècia els filòsofs que les plantejaven almanco obligaven a reflexionar la gent. En canvi, els actuals líders populistes, entabanadors vestits de seductors emocionals, simplement fan proclames per dividir el món entre bons i dolents. La dicotomia és així de pobra per a aquests nous sofistes, que mostren el camí a molts obcecats tertulians aspirants a polítics.

Anna Arendt i la mentida
Anna Arendt i la mentida
 
En uns temps tan convulsos, de sonoritats vàcues i d’egos desmesurats, cal retornar la dignitat a la paraula. L’hem d’allunyar del sectarisme, l’insult, la fal·làcia, la insolència i la intransigència. L’estridència del sarcasme s’ha de combatre amb l’elegància de la ironia, que permet escodrinyar matisos més subtils de la complexa realitat.
 
La retòrica aristotèlica contra la postveritat ve avalada per un altre savi grec, el comediògraf Aristòfanes: “Posseixes tots els atributs d’un demagog: una veu horrible i cridanera, una naturalesa intractable i perversa, i un llenguatge de mercat. En tu conflueix tot allò necessari per a governar” (Els cavallers). Més munició: “Vostès [demagogs] són com els pescadors d’anguiles; en aigües quietes no agafen res, però si remouen el fang la seva pesca és bona; de la mateixa manera, és només en temps turbulents que vostès s’omplen les butxaques”. Definitivament, nihil novum sub sole.

Articles del web relacionats:
La veritat de la mentida
La veritat no s'oblida mai
Les llavors de la discòrdia
Paraules adulterades
L'etern retorn del Gran Germà
On és la veritat?

La guerra segons la Ilíada

Article publicat a l'Ara Balears (03/02/2017)

Avui, en l’era de la guerra global, la lectura Ilíada esdevé més colpidora que mai. En contra del que molts creuen, l’epopeia que suposadament va compondre Homer al segle VIII aC no és un panegíric de la guerra de Troia, datada a mitjan segle XIII aC. Més aviat és un cant antibel·licista que parla sobre els estralls d’una de les accions més nihilistes de l’home. Així ho afirma l’estudiosa nord-americana Caroline Alexander en el seu interessant llibre La guerra que mató a Aquiles (Editorial Acantilado).

"La guerra que mató a Aquiles"
 
La Ilíada se centra en els cinquanta-un dies del darrer any del setge de Troia, també coneguda com a Ílion, una fortalesa situada al nord-oest de l’actual Turquia. Feia deu anys que els grecs (aqueus) d’Agamèmnon s’hi escarrassaven per exigir, segons la mitologia, la devolució d’Helena d’Esparta, raptada per Paris, fill del sobirà troià Príam. Tanmateix, el vertader protagonista dels 16.000 versos del poema homèric és Aquil·les. L’heroi grec decideix retirar-se de la lluita després de sentir-se ultratjat per Agamèmnon, el qual li ha arrabassat la seva esclava Briseida.
 
Són sorprenents, per la seva vigència, les paraules de retret que Aquil·les dedica al seu superior: “Jo, per la meva part, no he vingut pas a causa dels llancers troians a fer la guerra aquí, perquè per a mi no són culpables de res [...]. En canvi, fou a tu, gran desvergonyit, a qui vam seguir tots plegats, perquè t’alegressis [...]. Per cert, jo mai no he obtingut una retribució semblant a la teva, cada vegada que els aqueus han saquejat una ciutat ben poblada dels troians. Ara bé, la part més compromesa de la guerra va a càrrec dels meus braços [...].
 
Agamèmnon es fa creus del que li continua dient el seu subaltern: “Tu, en el teu ànim mai no has tingut el valor d’armar-te per a la guerra amb l’exèrcit ni de sortir d’emboscada amb els més valents dels aqueus. A tu, això et sembla la mort [...]. Amb tota raó m’anomenarien un covard i un poca cosa si cedís a qualsevol pretensió que tu em proposessis; tot això, mana-ho als altres; a mi, almenys, no m’ho insinuïs, perquè jo no penso fer-te cas”.
 
El 1967 el discurs d’Aquil·les tornaria a ser evocat per Mohamed Alí, el gran boxejador nord-americà de tots els temps. Convertit ja a l’islamisme, Alí, de 25 anys, es negà anar a la guerra de Vietnam amb aquestes contundents paraules: “Jo no tinc cap conflicte amb el Vietcong [...] El Vietcong mai no em digué negre [...]. Jo no estic disposat a recórrer 16.000 kilòmetres per ajudar a matar, assassinar i cremar altra gent només per mantenir el domini dels esclavistes blancs sobre la gent de pell fosca”.

Mohamed Alí
Mohamed Alí
 
El campió de pesos pesants pagà cara la seva insubmissió. Fou condemnant a cinc anys de presó i desposseït del seu títol mundial. Tres anys després, però, aquesta sentència va ser revocada per decisió unànime del Tribunal Suprem, que va reconèixer al boxejador el dret a no servir a l’exèrcit per motius religiosos.
 
Amb Mohamed Alí augmentà la pressió ciutadana perquè EUA retiràs les seves tropes de Vietnam. Aquil·les no va poder gaudir de la mateixa solidaritat. Només un company seu, Tersites, un soldat ras no molt agraciat, dugué la veu cantant perquè els grecs abandonassin la guerra de Troia . De seguida, però, la seva actitud de desobediència fou reprovada per un autoritari Odisseu (Ulisses), que es mantenia fidel a la seva inapel·lable premissa: “No és bo que una multitud governi”.

Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
Aquil·les lamenta la mort de Pàtrocle, Hamilton (1760-63)
 
Reclòs dins la seva tenda, Aquil·les va haver de pair tot sol tanta humiliació mentre els seus acataven ordres supremes. Només va retornar al camp de batalla en saber que Hèctor, germà de Paris, havia assassinat el seu amic de l’ànima, Pàtrocle. No tengué clemència amb aquell botxí. Havent-lo mort, l’heroi grec fermà el seu cadàver al seu carro i l’arrossegà, tot donant voltes a Troia. En pocs dies, Aquil·les, d’insubmís, havia passat a ser un soldat despietat. Finalment, però, gràcies a la intervenció dels déus, cedí en la seva còlera i restituí les despulles d’Hèctor al seu desconhortat pare Príam. Avui també qualsevol víctima d’una guerra pot ser objecte del mateix escarni.
 
Després, amb la presa de Troia, altres fonts literàries parlen de les vexacions que patiren les dones en mans dels vencedors. Aquests, amb tot, acabaren perdent el seu gran heroi a qui la guerra havia ofuscat tant. I és que Paris aviat descobrí el punt vulnerable d’Aquil·les, el taló, i aconseguí ferir-l’hi amb una fletxa mortal. Ara ja sabem per què la Ilíada és un clàssic. Tanmateix, la humanitat no té remei. “Ull per ull i el món acabarà cec”, deia un altre clàssic, el líder pacifista Mahatma Gandhi.

Aquí teniu un documental que parla sobre l'origen de la violència.

La procedència dels protagonistes de la Ilíada
La procedència dels protagonistes de la Ilíada

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (31/01/2017), reflexion sobre la guerra:



Aquí teniu la batalla entre Hèctor i Aquil·les, de la pel·lícula "Troia":



Articles del web relacionats
Compte amb els troians!
L'homosexualitat i el complex d'Aquil·les
Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax
El complex de Cassandra
Helena, l'adúltera més famosa
Les Andròmeques de la guerra
Tragèdies femenines
Marginats per l'estigma de Filoctetes
Veu estentòria amb mirada de linx
Tots som Homer!
Eneas a les portes d'Europa

Gent imprescindible amb síndrome d'Àiax

A la vida hi ha moltes persones que es creuen imprescindibles i que se senten injustament menyspreades per la seva gent. Pateixen la síndrome d’Àiax, que agafa el nom de l’heroi grec més important de la guerra de Troia després d’Aquil·les. És el protagonista d’una tragèdia homònima de Sòfocles i el símbol del club de futbol Àiax d’Àmsterdam, fundat el 1900. Aquesta és la seva història.
Àiax d'Àmsterdam
Àiax d'Àmsterdam

En morir Aquil·les, Àiax se sentí humiliat en saber que Agamèmnon havia decidit que les armes del seu difunt company fossin concedides a Odisseu. Ell, que ho havia donat tot al camp de batalla, no podia creure que l’ignorassin d’aquesta manera. Com a venjança, atacà de nit l’exèrcit grec. Però la deessa Atena l’embogí i féu que, en lloc de grecs, matàs ovelles, l’aliment principal dels soldats hel·lens. En recuperar el seny, la seva vergonya fou tan gran que se suïcidà amb la seva pròpia espasa.

Aquil·les i Àiax
Aquil·les i Àiax

Àiax transportant el cadàver d'Aquil·les
Àiax transportant el cadàver d'Aquil·les

Aquest mite, doncs, ha de servir de lliçó, sobretot, per a les persones públiques. Han d’evitar sentir-se agreujades quan el poble no els dóna el suport ni el reconeixement que ells es creuen merèixer pels serveis prestats. Gairebé sempre, però, l’eròtica del poder fa pecar de supèrbia (la famosa ὕβρις dels herois grecs). 

Àiax preparant el seu suïdici
Àiax preparant el seu suïdici

El suïcidi d'Àiax (Nicolas Pousin)
El suïcidi d'Àiax (Nicolas Pousin)

Per abaixar-se els fums, estaria bé que els nostres governants emulassin els seus avantpassats romans que, dalt del carro, en la celebració d’un triomf, es feien acompanyar d’un esclau que, a cau d’orella, els xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). Felipe González, José María Aznar, Rodríguez Zapatero o Jordi Pujol farien bé de prendre bona nota de la síndrome d’Àiax.

Respice post te
Respice post te


Articles del web relacionats:
L'arrogància i la síndrome de Coriolà

“Mujeres y Hombres y Viceversa” va néixer a Grècia

Els grecs també varen inventar també els espectacles ignominiosos de la teleescombraria. Un dels bucs insignes de Telecinco, “Mujeres y Hombres y Viceversa”, va néixer precisament a Grècia. Tot va començar, segons la mitologia, amb Eris, la deessa de la discòrdia. Estava molt enfadada perquè no havia estat convidada a les noces del mortal Peleu amb la nereida Tetis, els futurs pares d’Aquil·les. Tot i així, va voler fer-s’hi present llançant sobre la taula dels convidats una poma que portava inscrita la frase “per a la més bella”. Aquell fruit prohibit va anar a parar al redol on estaven assegudes les deesses Hera, Afrodita i Atena. En veure-lo, totes tres es llançaren sobre ell –d’aquí que qualsevol objecte que és motiu de disputa rebi el nom de la “poma de la discòrdia”.

Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu
 
Aleshores Zeus va haver de posar ordre a tant de desgavell. Com que ell, que era el marit d’Hera, no podia fer de jutge en la contesa, va haver de pensar en algú més imparcial. L’elegit fou Paris, el fill del reis de Troia, Príam i Hècuba –la capital de França no té res a veure amb el seu nom.
 
Noces de Tetis i Peleu
Noces de Tetis i Peleu

Paris, convertit en “tronista” d’acord amb la terminologia de Telecinco, esperà les seves tres “pretendientas” als peus de la muntanya Ida, prop de Troia. Cadascuna d’elles li féu proposicions deshonestes per guanyar-se la seva simpatia. Hera li oferí ser l’amo de tot Àsia; Atena, la deessa de la guerra, la victòria en tots els combats; i Afrodita, la deessa de l’amor, la mortal més bella de la terra, Helena d’Esparta.

Paris
Paris
 
Paris no ho dubtà ni un segon. Tot i que ja tenia parella (Enone), es decantà per l’oferta d’Afrodita, la qual, doncs, es quedà amb la poma de la discòrdia –a partir d’aleshores Hera i Atena, ofeses en sentir-se rebutjades, es convertiren en enemigues acèrrimes de Paris i de Troia. 

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris (Rubens)
Judici de Paris (Rubens)

Judici de Paris
Judici de Paris

Amb la disputa ja resolta, Afrodita acompanyà Paris cap a Esparta, on fou acollit hospitalàriament per la cort del rei Menelau. El troià, però, aviat aconseguí seduir Helena i la convencé per partir amb ell cap al seu reialme. Quan Menelau se n’assabentà, organitzà, amb l’ajuda del seu germà Agamèmnon (rei de Micenes), una expedició contra aquella ciutat enemiga, situada a l’altre extrem del mar Egeu. Fou així com, segons la mitologia, s’inicià la guerra de Troia.

El rapte d'Hel·lena (Francesco Primaticcio, 1530)
El rapte d'Helena (Francesco Primaticcio, 1530)


No crec que els concursants del programa “Mujeres y Hombres y Viceversa” sàpiguen res d'aquesta història. Recentment l’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ha demanat a Mediaset que el retiri de la graella per fer “apologia de la ignorància”. A veure si els fan cas! Si a la presó ja hi ha gent per fer apologia del terrorisme, no veig per què algú no pot ser tancat per fer apologia de la ignorància. De ben segur que el món aniria millor (diuen que molts dels concursants del programa creuen que "Viceversa" és el nom de la presentadora").

Acabaré amb una interessant reflexió de la periodista Mònica Planas en relació als estereotips masclistes que imperen a la televisió (article "Els tentacles dels estereotips", diari Ara, 01/11/2015):

"Posa de mala llet veure com la televisió perpetua uns estereotips tan tòxics i caducs. Aquesta submissió al mascle curt de gambals que només sap vendre dosis barates de testosterona prefabricada. I a elles fins i tot les afalaga que es vengui aquesta idea neuròtica i contradictòria de la seva existència. Es fa difícil avançar en una altra direcció amb productes d’èxit massiu com aquest vomitant deixalla masclista i escampant uns tòpics tan falsos com perillosos."

En aquest altre article, titulat "No és no, també a la televisió" (diari Ara, 15/10/2016), Mònica Planas torna a criticar el masclisme de "Mujeres y Hombres y Viceversa".

En aquest "Homo Zapping" trobareu la millor paròdia intel·lectual de "Mujeres y Hombres y Viceversa".

Judici de Paris en el mosaic dit
Judici de Paris en el mosaic dit "Dels amors" trobat a la ciutat romana de Càstulo

I en aquest àudio del programa Wonderland de R4 Mònica Miró parla del judici de Paris.

Articles del web relacionats:
Els fills bords de Warhol
- Helena, l'adúltera més famosa

El toisó d’or, un obsequi ple de caspa

Fa poc el rei Felip VIè ens va oferir una estampa entranyable: va lliurar un gran collar d’or a la seva filla Elionor com a regal pel seu desè aniversari. Definitivament, la monarquia viu en un altre món! Estam parlant d’un obsequi del tot caspós, estantís: el famós toisó d’or, també conegut com a llana o velló –toisó prové del llatí tondere (“esquilar”, “tondre”). El rei d’Espanya és el màxim representant de l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or. Aquesta entitat va ser fundada a la ciutat belga de Bruixes el 1430 per Felip el Bo, duc de Borgonya, amb motiu del seu matrimoni amb Isabel de Portugal.

Toisó d'or
Toisó d'or
 
L’objectiu de l’Orde de Cavalleria del Toisó era produir un acostament de la noblesa de Bruixes a l’entorn del duc de Borgonya. Per tal d’honrar els seus servidors més lleials s’instituí la concessió d’un gran collar d’or amb el símbol d’un moltó d’or al mig –un moltó és el mascle de l’ovella castrat. Atès que es tractava d’uns institució catòlica, l’animal recordava la llegenda del toisó d’or que Gedeó, un jutge d’Israel, va oferir a Déu en sacrifici per la victòria aconseguida contra la tribu dels madianites. Amb tot, és el mateix toisó d’or que apareix en el mite de Jàson.
 
En extingir-se la dinastia Borgonyesa al segle XVI, l’Orde de Cavalleria del Toisó d’or va passar a mans dels seus legítims hereus, els monarques espanyols. Ara, però, la distinció del collar d’or no s’atorga a fidels servidors del rei com antigament, sinó a aquelles persones que destaquin pel seu talent i noblesa d’esperit. Es concedeix a títol personal, no és hereditari ni transmissible. Així, un cop els seus titulars han mort, ha de ser retornat a la institució.
 
El toisó d’or en la mitologia grega
En la mitologia grega, el toisó estava relacionat amb la història dels dos germans Frixos i Hel·le (l’un home i l’altre dona). Eren fills del sobirà de Beòcia, Atamant, i Nèfele. Després de tenir-los, Atamant havia rebutjat Nèfele i s’havia tornat a casar amb una altra dona anomenada Ino, amb qui tengué més fills. Ino, però, no volia veure ni en pintura els seus fillastres. És per això que persuadí un grup de dones perquè torrassin el gra destinat a la sembra del blat. D’aquesta manera, la terra no produí res.
 
Aleshores Atamant decidí envià missatgers a Delfos per preguntar a l’oracle la manera sobre com acabar amb aquella infertilitat. Ino, amb tot, subornà els emissaris perquè tornassin amb la resposta que la terra només podria tornar a ser fèrtil si Frixos era sacrificat a Zeus. En sentir això, Atamant, pressionat pels seus conciutadans, portà Frixos a l’altar. Nèfele, però, no podent consentir tal injustícia, actuà a temps i aconseguí lliurar el seu fill, juntament amb la seva filla Hel·le, a un moltó, de llana d’or i amb ales, que li havia enviat Hermes.

Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le
Frixos intenta ajudar la seva germana Hel·le

L’animal s’endugué volant els dos germans cap a Orient, però durant el camí Hel·le va relliscar i va caure a la mar. Des d’aleshores, per aquest motiu, l’estret fou anomenat Hel·lespont (“la mar d’Hel·le”) -actualment correspon al mar de Màrmara, que uneix el mar Negre i l’Egeu. Frixos va poder arribar a la Còlquida (l’actual Geòrgia), on el rei Eetes el va acollir. Llavors, Frixos va sacrificar el moltó i va oferir la seva llana daurada al rei per agrair-li la seva hospitalitat. Aquest alhora el consagrà a Ares, déu de la guerra, penjant-lo dalt d’una alzina i posant-li un drac com a guardià. Al cel, aquest moltó quedà immortalitzat amb la figura del Zodíac Àries.
 
Els argonautes
Jàson va ser l’heroi que hagué d’anar a la Còlquida a cercar el toisó d’or. Aquella fou la primera gesta mítica del món grec antic. Havia estat un encàrrec que li havia fet el seu oncle, rei d’Iolcos (nord-oest de Grècia), per poder recuperar el tron que li pertocava. L’empresa semblava impossible. El primer que féu Jàson fou construir un vaixell de cinquanta rems que bateià amb el nom Argos (“ràpid” en grec; el seu constructor, però, també es deia així). Aleshores convocà les cinquanta persones més ben preparades de tota l’Hèl·lade. Entre elles, destacaren personatges molt il·lustres en la mitologia com foren Orfeu, Hèracles, i Peleu i Telamó –que foren pares, respectivament, d’Aquil·les i Àiax, els millors guerrers davant Troia.
 
La ruta dels Argonautes
La ruta dels Argonautes

L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)
L'expedició dels argonautes (Costa, 1484-1490)


Com passà a Odisseu segles més tard amb el seu retorn a Ítaca, l’expedició a la Còlquida que liderà Jàson va estar plegada d’aventures. Un cop arribat a destinació, l’heroi va poder dur a terme la seva empresa gràcies a l’amor que li professà Medea. Filla d’Eetes, rei de la regió, aquesta jove, que era fetillera, l’ajudà en les terribles proves que hagué de superar per poder aconseguir el preuat toisó d’or: junyir uns toros salvatges i sembrar-hi, en el lloc on habiten, les dents d’un drac que matà després que Medea li facilitàs uns filtres per adormir-lo. Aquesta argúcia argumental d’introduir l’aliat –normalment femení- que ajuda l’heroi esdevé habitual en els relats d’aventures.

Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)
Jàson i el toisó d'or (Erasmus Quellinus, 1636-37)

Amb la missió complerta, la jove parella salpà a bord de l’Argos direcció a Iolcos en una travessia igual d’accidentada que la d’anada. En la partida, Medea ja donà bones mostres de la seva sang freda. El rei Eetes intentà perseguir-los, però Medea, veient que el seu pare era a punt d’agafar-los, matà el seu germà Apsirt, esbocinà el seu cos i llançà els trossos a la mar. Així, Eetes s’aturà a recollir els membres del seu fill i després desistí de continuar la persecució per poder enterrar-lo. La de Jàson i Medea, tanmateix, no acabà essent una història amb final feliç.

Jàson (Gustav Moreau, 1865)
Jàson (Gustav Moreau, 1865)

Les Andròmaques de la guerra

És un clàssic de les pel·lícules de guerra de Hollywood: una dona, amb els seus fills aferrats a les cames, s’acomiada, entre plors, del seu soldat marit, a qui li espera un futur incert. Aquesta imatge ja la va retratar magistralment Homer al cant VI de la Ilíada. Andròmaca (Ἀνδρομάχη), que en grec vol dir “la que té un marit lluitant”, era la muller d’Hèctor, el primogènit dels reis de Troia, Príam i Hècuba. Amb ell tengué un fill, Astíanax. 

Hèctor s'acomiada d'Andròmaca
Hèctor s'acomiada d'Andròmaca

 

Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)
Soldat americà acomiadant-se de la seva família abans de partir a la Primer Guerra Mundial (1917)

Hèctor estava rabiós amb el seu germà petit Paris, a qui responsabilitzava de la guerra per haver segrestat Helena. Finalment, a instàncies del seu pare Príam, Hèctor es posa al capdavant de l’exèrcit troià. Aquest és el moment en què Andròmaca s’acomiada del seu marit, que finalment serà mort per Aquil·les. Les seves mostres d’afecte sorprenen tenint en compte la forta misogínia de la societat grega. Així ens ho relata Homer en la traducció de Joan Alberich i Mariné (Edicions de La Magrana):

“Andròmaca, feta un devessall de llàgrimes, se li posà al costat, li agafà la mà, pronuncià el seu nom i li va dir. `Desventurat, la teva fúria et perdrà. No tens pietat del teu fillet, encara un infant, ni de mi, desgraciada, que en breu seré la teva viuda, car aviat et mataran els aqueus, atacant-te, tots alhora. Per mi seria millor, si tu em faltessis, que m’enfonsés a la terra. Ja no tindré cap altre consol, quan segueixis el teu destí, sinó sofriments. Tampoc no tinc pare ni venerable pare [...] Així, doncs, ara compadeix-te i queda’t aquí, a la torre. No deixis el teu infant orfe, ni viuda la teva dona [...]´”.

I aquesta va ser la resposta d’Hèctor: “Veritablement tot això em preocupa, dona, però tinc una vergonya terrible davant els troians i troianes, de peples que s’arrosseguen, si com un covard m’escapoleixo de la guerra [...]. I potser algú, quan un dia et vegi vessant llàgrimes, dirà: `Aquesta és l’esposa d’Hèctor, el qual en la lluita superava tots els troians domapoltres, quan combatien al volant d’Ílion´” .

Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
Hèctor anima Paris a sortir a lluitar
 
Amb la guerra de Troia Andròmaca patiria una doble pèrdua. El seu fill també seria assassinat pel fill d’Aquil·les, Neoptòlem. Aquest se la quedà com a esclava i engendrà amb ella un fill, Molos.

Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
Andròmaca i fill al llit de mort d'Hèctor (Jaques Louis David, 1748-1825)
 
Al segle V aC Eurípides dedicaria a Andròmaca una tragèdia homònima. També tractà la seva figura a Les Troianes. En època moderna, el 1667, el francès Jean Racine també escriuria una tragèdia homònima.

Articles del web relacionats:
Tragèdies femenines

La vida penja d'un fil

Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.
 
Maleït karma
La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, "qui veu amb antelació")? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma. Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
 
Les Moires que ens condueixen al tanatori
En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires, les “repartidores” (μοῖρα significa “part”, “porció”). Es tractava de tres germanes filadores, sovint representades com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth (“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesi, recollia el fil en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores.

Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.

Les Parques (Goya)
Les Parques (Goya)
 
Amb l'existència de les Moires, de genealogia imprecisa, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l'oracle de Delfos, el destí d'Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.

Moires (Vedder)
Moires (Vedder)
 
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908),


Keres, les altres senyores del destí
En la mitologia grega, el destí també era representat per les Keres (< Κήρ, “desgràcia”, “destí”). Tenien una personalitat ambigua. Sovint apareixen com a éssers alats, de color negre i d’aspecte horrible, que porten la mort violenta al camp de batalla. Homer, però, les presenta com a Fats que conviuen amb cada ésser humà.

Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d'una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d'Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s'inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d'Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l'heroi troià cap al seu destí.

Keres en el camp de batalla
Keres en el camp de batalla

No us enfadeu amb el fat
En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (al·ludia al mes del part), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir. Cadascuna d’elles presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
 
Filadora
Filadora


Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. L’expressió prové del verb llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.

De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.

Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
 
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d'algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d'una criatura. D'aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà "dicha", sinònim de felicitat.

I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).

Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”

Quan tot penja d’un fil
s’obre un camí desdibuixat
de fustes cruixint a cada pas..
Avanço fent equilibris
cap a un mar de calma,
turmentant els pensaments,
ofegant la vida
prement amb força el nus,
deixant-me sense alè.

Perquè res no és per sempre.


Aquí teniu la representació de les Moires segons la pel·lícula Hèrcules de Disney:



Articles del web relacionats:

Memento mori
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px