Banner Top

Paraules que curen

La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
 
Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia.

El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη). Sort que, per a causes majors, tenim l’anestèsia, paraula composta d’ἀ privativa i d’αἰσθάνομαι (“percebre amb els sentits”). També hi ha gent que es fia més dels medicaments placebo (“t’agradaré” en llatí) -només alleugen el mal per suggestió.

Arzt < αρχ-ιατρος (
Arzt < αρχ-ιατρος ("metge en cap")
 
Ave, metge
La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “tenir cura de”).

Abans d’adoptar Esculapi com a déu de la medicina, els romans tenien la deessa Salus. Quan se saludaven deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor. Els romans primitius també varen divinitzar els símptomes de les malalties com la febre, que va prendre el nom de Febris, deessa molt temuda al caput mundi.


Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
 
Una altra salutació bastant estesa era ave, que és l'imperatiu de la segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsars. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.

Curiosament, la nostra paraula hola, igual que l’anglesa “hello”, també estaria plena de propietats curatives. Sembla que provindria del verb grec en imperatiu οὖλε (“que estiguis sa”).

"Hola" en diferents llengües d'Europa
 
Galè
Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

Galè
Galè
 

Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Sempre estan pendents de la nosologia, la part de la medicina que descriu i classifica les malalties (νόσοι) -el seu equivalent llatí és morbus, d’on tenim l’expressió “obesitat mòrbida”, és a dir patològica; i una “persona morbosa” és aquella que es complau amb coses nocives.

Els que es cuiden dels malalts són els infermers. L’etimologia ens diu que a les seves mans està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”. En canvi, en anglès, infermer és nurse, derivat de nutrire, “alimentar”. No debades, l’infermer es preocupa que el malalt mengi perquè es recuperi. 

Per a la seva feina, tant metges com infermers procuren fer servir instruments esterilitzats, és a dir, asèptics (< α privativa + σήπω, “podrir”). Als hospitals hem d’exigir que se’ns tracti com a “hostes” (del llatí, hospes). I a les clíniques hem de rebre totes les atencions possibles des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη). Si perdem al cap, segur que en els manicomis també ens tractaran molt bé. Ja ho diu l’etimologia del terme: μανία (“bogeria”) +  κομέω (“cuidar”). Si, però, la nostra patologia (< πάθος, “patiment”, “dolor”) no és tan greu, sempre podem anar caminat (ambulo en llatí) a un ambulatori. I si ens fa peresa caminar, l'alternativa és cridar una ambulància.

 

Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)
Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)


L’spa que cura
Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.

Tanmateix, per molta seguretat que vulguem posar a les nostres vides, hem de ser conscients que som éssers vulnerables. Vulnera era el mot per a designar les ferides. Avui utilitzam derivats d’aquest ètim llatí (invulnerable, vulnerar) no tant de ferida física, sinó emocional o psicològica.

Un lloc amb propietats ben curatives són els “spa”. Algún han volgut veure en aquests balnearis (< balneum, “bany”) l’acrònim de la frase llatina  salus per aquam, és a dir, “salut a través de l’aigua”. D’altres en canvi, els relacionen amb el poble belga Spa, conegut en època romana pels seus banys d’aigües termals (< θερμος, “calent”). L’espai de les termes reservat per als banys freds s’anomenava frigidarium (< frigidum, “fred”), d’on tenim frígid.

Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)
Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)

 
Ningú no diu, però, que en un spa no puguem agafar una infecció. Aquesta paraula ve de l’ètim llatí inficere, que volia dir “tenyir” o “tacar”. Per extensió, una infecció és una contaminació amb gèrmens patògens. Aquests gèrmens s’han d’incubar (< in-cubare, “reposar a dins”). En recuperar-nos, tendrem un període de convalescència (< convalescere, “recuperar forces”).

Tanmateix, no ens hem de confiar. Sempre hem d’estar a l’aguait de qualsevol virus (“verí” en llatí). Per prevenir-nos, més que mirar Google, és més efectiu consultar un vademècum (“camina amb mi”). Es tracta d’un llibre que conté les nocions elementals d’una ciència. En qualsevol cas, allà on gaudirem de plena salut és al camp de futbol de l’Osasuna. No debades, en basc osasun significa “salut”.


Aquí teniu un article sobre la higiene i les termes a Roma.

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripoll titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Aquest article parla de la relació entre música i medicina.

Aquí teniu un diccionari online de termes mèdics, amb les seves etimologies.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu més informació sobre la medicina en els temples grecs. En aquesta altra entrada Sierra parla de la deessa Higiene. I en aquesta altra de la síndrome de Münchhausen.

Aquí teniu el Jurament Hipocràtic en traducció de Maria Àngels Fumadó:

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

Consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necesita.

Tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes.

Compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre.

Utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia.

No donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució.

Igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu.

Duré una vida pura i venerable.

No intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques.

A totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus.

Mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

 

I aquest és el text original en grec clàssic:                  

    Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

δἂν ἐν θεραπείῃ ἴδω, ἀκούσω, καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

 Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderlant" de Ràdio 4 parlant de la medicina a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina
La rara anatomia dels centaure
Per què la serp és el símbol de la medicina?

I per acabar us recoman el llibre "Paraules que curen", una gran selecció de frases que han configurat la vida de l`Àlex Rovira, que transmeten el seus pensaments i el seus sentiments.

Paraules que curen
Paraules que curen


Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872), que significa “amb el dit polze per avall”. El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de persones li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, però, és fals! Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries. Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic devia amb el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”).

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negra. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats navals que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes (d’aquí el terme espoli). El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.


Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Gladiadors en l'era moderna
Gladiadors en l'era moderna

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Mosaic amb gladiadors
Mosaic amb gladiadors
 
Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari [gladiador que lluitava sense cuirassa, armat només amb un trident, un punyal i una xarxa], metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.
 
Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Combat de gladiador
Combat de gladiador

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Cèsar no va néixer per cesària

La confusió neix amb el llibre Història natural (7.47) de Plini el Vell (segle I dC). Aquest gran enciclopedista de l’antiguitat clàssica diu que el primer avantpassat del famós general romà (100-44 aC) va néixer després que a la seva mare se li practicàs un tall al ventre. L’expressió exacta que fa servir és a caeso matris utero (“de l’úter tallat”) –caeso està en participi ablatiu del verb caedo, “tallar”. Més tard, s’atribuí aquesta forma de naixement al propi Cèsar. Durant l’edat mitjana, Isidor de Sevilla, en les seves Etimologies (9.12), va ser qui més va propagar aquesta teoria del tot falsa.
 
Cèsar patia alopècia
Cèsar patia alopècia

Seria al segle XVI, amb el Renaixement, quan va aparèixer la paraula cesària de l’expressió llatina sectio caesarea (“tall de Cèsar”) -curiosament avui en alemany cesària és Kaiserschnitt (“el tall de l’emperador”). Només a partir d’aleshores es va poder practicar aquesta operació amb una mínima esperança que la mare no morís –la del mateix Cèsar, Aurelia Cota, va sobreviure al part del seu fill, la qual cosa desmuntaria la famosa etimologia popular.

Va ser François Rousset qui va publicar el 1581 el primer llibre sobre la cesària en una dona viva. Aquest mena de manual, que va tenir una àmplia difusió per tot Europa, féu que es començassin a practicar més cesàries, tot i que el nivell de mortaldat per hemorràgies i infeccions encara continuà essent elevadíssima –en alguns casos, per aturar les hemorràgies (αἷμα, “sang” + ῥέω, “fluir”) es practicava una histerectomia (ὑστέρα, “úter”, + ἐκ, “des de” + τομή, “tall”), , que consisteix a extirpar l’úter.
 
Tanmateix, la primera cesària de la qual tenim notícia prové de la mitologia clàssica. És la que practicà Apol·lo per fer néixer Asclepi (Esculapi llatí), el déu de la medicina, després de matar Corònide per haver-li estat infidel –Dionís també hauria nascut de la mateixa forma; ell, però, va néixer de la cuixa del seu pare Zeus després que aquest l’hagués extirpat del ventre de la difunta Sèmele.

Cesària d'Esculapi
Cesària d'Esculapi
 
També sabem que Numa Pompili, el segon rei de Roma (716-674 aC), va ser l’autor de la lex regia. En les dones embarassades mortes, aquesta llei obligava a fer un tall en els seus ventres per extreure el fetus i per aconseguir així salvar-li la vida. Durant l’edat mitjana l’Església també adoptaria la lex regia en prohibir que s’enterràs cap dona embarassada si abans no se li hagués extret el fetus per reanimar-lo i batejar-lo.

Etimologia de Cèsar
A l’antiguitat, una teoria assegurava que Caesar provenia de caesaries (“cabellera”) a causa de l’exuberància capil·lar que tenia un avantpassat seu –ironies de la vida el conqueridor de les Gàl·lies es va caracteritzar per la seva alopècia (ἀλώπηξ, “guineu”) galopant.

Moneda de Cèsar amb elefant
Moneda de Cèsar amb elefant


Tanmateix, el propi Cèsar preferia pensar que el seu cognomen provenia de caesi, que significaria “elefant” en una llengua africana perquè algun repadrí seu hauria mort aquest animal. De fet, Cèsar va encunyar moltes monedes amb la imatge d’un elefant. Altres etimologies apuntaren a caesius (“gris-verd”) en al·lusió al color dels ulls d’un antic Caesar. Avui en dia, tanmateix, els lingüistes creuen que aquest nom és d’origen etrusc.

Tsar i kàiser
Gaius Iulius Caesar, considerat tot un metrosexual, moriria assassinat el 44 aC en les famoses idus de març. El fet que s’hagués proclamat dictador vitalici en la República no havia caigut gens bé. Després del fracàs del Segon Triumvirat, el seu successor natural per testament, Gaius Octavi, inauguraria un nou sistema de govern: l’imperi. L’any 27 aC, en assumir el poder, el Senat li atorgà el títol d’Augustus (“el venerat”) -aquest sobrenom, derivat d’àugur, indicava la voluntat de l’emperador de comptar amb l’aprovació dels déus. August, però, també volgué recordar la memòria del seu valedor polític assignant-se un altre sobrenom, Caesar. Aquest títol acompanyaria per sempre els futurs emperadors romans –en època moderna el terme es transformaria en el tsar rus i en el kàiser alemany.
 
Cervesa Kaiser
Cervesa Kaiser

A Espanya també tenim ben present la memòria de Cèsar en la toponímia. El 26 aC August es desplaçà a Hispània per sotmetre els indòmits càntabres i asturs. Aleshores fundaria una colònia amb el seu sobrenom: Caesar Augusta (Saragossa) –una altra seria Emerita Augusta (Mèrida).
 
A part de cesària, el verb llatí caedo (“tallar”) ens ha donat altres paraules com circumcisió (+ circum, “al voltant de”), decidir, incisiu, precís o cel. Caedo, però, també pot significar “morir”, d’on tenim Occident (“allà on mor el sol”), deïcida, homicidi, genocidi, suïcidi (neologisme popularitzat al segle XVII pels anglesos) o uxoricidi.

Llibres que ens fan lliures

Article publicat a l'Ara Balears (21/04/2014)
 
No deixa de ser curiós que dues paraules d’etimologies diferents compartesquin sonoritat. És com si en la nostra llengua el destí s’hagués conjurat per casar fonèticament llibre amb llibertat. Massa sovint el llibre ha estat vist com un objecte incòmode. Ja al segle V aC, el filòsof Protàgoras, autor de la cèlebre sentència “l’home és la mesura de totes les coses”, va ser desterrat d’Atenes, acusat d’impietat. Aleshores, les seves obres foren cremades a l’àgora.
 
Al segle III aC la ciutat egípcia d’Alexandria, esdevinguda el nou far cosmopolita de la cultura grega, s’alliberà de tota mena de prejudicis i féu construir una biblioteca amb la intenció de preservar la memòria de la humanitat. Al segle I aC patiria el seu primer incendi fortuït durant una batalla de Juli Cèsar. Al llarg dels segles vinents arribarien les ràtzies de cristians i pagans. Al segle VII dC el cabdill dels àrabs, el califa Umar I diria: “Si estan d’acord amb l’Alcorà, aquests llibres són innecessaris; si hi estan en desacord, millor serà cremar-los”.
 
Els cristianisme, però, també contribuiria a l’empobriment cultural d’Occident. Durant l’edat mitjana molts autors de l’antiguitat clàssica foren objecte de la censura dels copistes encarregats de la seva transcripció i, per tant, de la seva conservació per a la posteritat. L’Església considerà inacceptable assumir l’herència intel·lectual d’un món que no coneixia el Déu veritable. D’aquesta manera, a falta de noves còpies, els manuscrits originals se sotmeteren als estralls del temps.

Escriba
Escriba
 
Al segle XV els llibres es produïren de forma més ràpida i en grans quantitats gràcies a la impremta. Es tractava d’un mitjà molt poderós a l’hora de divulgar idees i d’influir en l’opinió pública. Sense ell no es podria entendre l’expansió al segle XVI del protestantisme de Luter a Alemanya i a altres indrets d’Europa. De seguida, tant les autoritats eclesiàstiques com estatals, conscients dels “perills” de l’invent de Gutenberg, varen començar a instituir formes de control i de censura. El 1542 l’Església Catòlica va crear la Congregació del Sant Ofici, amb la missió d’examinar i condemnar els llibres considerats herètics o immorals. A Espanya, aquesta institució reforçaria el paper de la Inquisició, que, en enviar els jueus a la foguera, també hi feia cremar els seus llibres talmúdics. D’altra banda, a França, el 1640, el cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII, va promoure la creació d’una impremta reial que garantia la publicació d’obres adequades als interessos de l’estat.
 
La Revolució Industrial dels segles XVIII i XIX comportà l’escolarització progressiva de la població infantil i, per tant, la democratització de la lectura. Aviat tothom s’imbuí de l’esperit de llibertat intel·lectual de la Il·lustració. Per satisfer aquestes inquietuds, es multiplicaren els diaris i sorgiren nous gèneres editorials com llibres pornogràfics i satírics on es criticava el govern i l’Església. Eren obres que es distribuïen de manera clandestina per esquivar els tentacles del poder.
 
La lectura privada, doncs, es convertí en sinònim de llibertat. El 1740, a Carolina del Sud (EUA) s’aprovà una llei que prohibia ensenyar a llegir els esclaus sota pena d’assot. Aterria la idea d’ “una població negra alfabetitzada” que pogués trobar en els llibres idees revolucionàries, fins i tot en la mateixa Bíblia. La llei va estar en vigor fins el 1865. En ple segle XX, però, el llibres continuaren essent un objecte incòmode. A Catalunya, els franquistes, al crit d’“¡Abajo la inteligencia!”, calaren foc a les biblioteques privades d’intel·lectuals com Pompeu Fabra i s’apropiaren de molts documents oficials que foren traslladats a Salamanca – el 1520 el conqueridor Hernán Cortés, en arribar a Mèxic, ja havia fet cremar tots els llibres asteques que poguessin recordar als natius el seu passat gloriós. 
 
L’any 1944 les tropes alemanyes, poc abans de deixar Polònia, també varen incendiar nombroses biblioteques en un intent d’extirpar la cultura nacional polonesa. Ja ho havia dit al segle XIX el poeta alemany Heinrich Heine: "Aquells que cremen llibres acaben tard o d'hora cremant homes" (Almansor, 1821). Tanmateix, després de la Segona Guerra Mundial, els aliats victoriosos ordenaren igualment la destrucció de tota literatura contagiada de nazisme. 

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933 (entre ells hi havia les obres de Heinrich Heine). Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya.
 
El 1981 el dictador xilè Augusto Pinochet prohibí el Quixot en considerar que era una obra que atemptava contra l’autoritat convencional. El 1989 fanàtics islàmics sentenciaren a mort Salman Rushdie per la seva novel·la Versos satànics, qualificada de blasfema. Ara l’escriptor italià Roberto Saviano està patint el mateix malson. Des que el 2006 va publicar Gomorra, on parlava dels truculents negocis de la màfia, viu permanentment amb escorta privada i sense poder trepitjar el seu país. A les Balears, esperem que enguany Sant Jordi vengui carregat de bons llibres que ens esperonin a ser més lliures i més forts per poder combatre tanta mediocritat institucional.

Per acabar, cal tenir present una frase de Plini el Vell (segle I dC): Multum legendum esse, non multa (“Cal llegir molt bé, no moltes obres”). En tot cas, però, cal llegir diferents llibres per tenir major capacitat d’anàlisi. En aquest sentit, una frase atribuïda a Tomàs d’Aquino diu: Timeo hominem unius libri (“Tem l’home d’un sol llibre”). Originàriament, en l’edat mitjana, es referia a la persona que, coneixedora a fons d’un sol llibre, era un adversari difícil de superar en una discussió. Avui, però, la frase significa tot el contrari. Al·ludeix a un fanàtic amb qui no pots discutir perquè ho interpreta tot a la llum del seu llibre, que interpreta al peu de la lletra.

La lectura segons Mafalda
La lectura segons Mafalda

Amb motiu del dia de Sant Jordi, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (27/04/2013) per parlar d'etimologies literàries.


Relacionat amb aquest tema aquí teniu unes sentides paraules d’Antoni Riera, articulista del diari Ara Balears (02/10/2015)

“[...] Què ens passa? Què ens ha passat? Des de Güttenberg, des de la invenció de la impremta, el llibre va esdevenir pare putatiu de la saviesa, pou d’on bevien els savis i els qui ho volien ser, cisterna de veritats ocultes, escriptura sagrada de la veritat. Allò que deien els llibres anava a missa. I allò que no hi sortia, idò com si no hagués existit mai. Els nazis, perquè sabien de la seva importància, els cremaven. El feixisme espanyol jutjava els rojos a partir de les seves biblioteques. Perquè llegir era cultura i la cultura ens feia lliurepensadors, i lliures. Després arribà la ràdio, i el cinema, i també la televisió. Avui ja tenim internet, i llibres que ja no són de paper, sinó que caben dins una posteta d’una mica més d’un pam i que podem traslladar d’aquí cap allà. Els graduats universitaris d’avui, fins i tot els més brillants, acaben els seus estudis sense haver hagut d’obrir un llibre durant tota la carrera, perquè ho tenen tot a la xarxa, ho tenen tot digitalitzat. El saber, avui, que torna a ser avui, ja no és tot al paper, i potser per això no el tenim amb la mateixa estima que el teníem [...]”.

També són interessants les reflexions del filòsof Xavier Antich sobre l’escriptura en un article titulat “El sentit que sempre ens manca” (Diari Ara, 14/02/2016):

“L’escriptura és com un rastre testimonial i esmicolat de la vida, un residu fragmentari i escapçat, un vestigi dèbil. Però, tot i la seva petitesa, per comparació amb la immensitat de la realitat, l’escriptura aporta allò que, a la realitat, li manca: la significació i el sentit. Perquè només les paraules ens acosten, poc o molt, al sentit de la realitat. Aquesta és una gran paradoxa: encara que les paraules empobreixen la realitat en la mesura que la redueixen, tanmateix l’enriqueixen perquè li aporten sentit. Curiosa batalla, la de les paraules, que sempre aspiren a apoderar-se de la realitat tot sabent que, al mateix temps, en cert sentit, la perden”.

I aquesta és la valoració de Laura Borràs, professora de Teoria de la Literatura. Són paraules extretes del seu llibre “Per què llegir els clàssics, avui?”

“Llegir és tornar a néixer. Néixer a un altre món, el de la ficció, el de la interpretació, imprescindibles per a qualsevol ésser humà. Perquè consumim ficcions des de petits i en formats diversos, perquè llegim el gran text del món i llegir-lo ens ajuda a entendre’l. Diu Emilio Lledó que un llibre és un petit riu de paraules que amaren i fan navegable l’ànima de qui llegeix. Per Emili Teixidor sense llibres seríem desconeguts per a nosaltres mateixos. El llibre com a riu. El llibre com a mirall”.


I aquí teniu una cita de Ciceró: "Una llar sense llibres és com un cos sense ànima".

Entrades del web relacionades:
- Per què llegim en silenci? La transformació del procés de lectura al llarg del temps. Revista Sàpiens (març 2009, Núm. 77).
Estimar té un preu
-
 "Tabula rasa" amb estil
Biblioteques, la memòria de la humanitat
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
Sant Jordi, un mite universal

No us podeu perdre aquesta entrevista que fa la periodista Anna Guitart, del programa "Tria33" al crític literari Bernard Pivot.

Aquest article sobre la lectura també és interessant.

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "La lectura". Aquest altre, del matei autor, reflexiona sobre els escriptors mediàtics. I aquest parla de les manies d'alguns escriptors.

Al llarg de la història també han estat censurades moltes cançons pel culpa de la seva lletra. Aquí teniu una selecció de 14 cançons prohibides.

Aquí teniu un llistat de llibres, fet pel diari Ara, relacionats amb cada moment històric.

Aquí teniu un llistat de 10 llibres que s'han prohibit al llarg de la història.

Aquí teniu un article de Jorge Luis Borges titulat "El libro".

Aquí teniu una lliçó interessant de literatura per boca de Nabokov. Aques article de Luis Landero també és una convidada a llegir: "La ilusión de la immortalidad".

També es recomanable aquesta entrevista al filòsof Rafel Argullol: "Sense la lectura no viatgem cap al nostre interior". També és interessant aquest article de Narcís Comadira: "Llegir". 

En en el marc d'una exposició a la ciutat alemanya de Kassel, l'artista argentina Marta Minujín ha fet una recreació del Partenó amb més de cent mil llibres prohibits. Es tracta d'un homenatge a la democràcia, un símbol de resistència a la repressió política. En acabar l'exposició, els llibres seran donats a refugiats i a biblioteques públiques de tot Europa.

El Partenó dels llibres prohibits
El Partenó dels llibres prohibits

Columna amb llibres plastificats
Columna amb llibres plastificats

Xavier Antich té més articles que parlen de la lectura:
"Què resta, en nosaltres, dels llibres que hem llegit?
"Llegir és viatjar sense sortir de casa?"
Aquí teniu un article del poeta menorquí Ponç Pons titulat "Hortum in biblioteca". Aquest altre article de Melcior Comes també reflexiona sobre la lectura.

Aquí teniu un reportatge del diari Ara que parla sobre professors que inoculen el vici de la lectura.

La lectura també és una qüestió de gèneres. En aquest enllaç sabreu per què.

Aquí teniu el llistat de deu llibres que canviaren el món.

Diuen també que llegir, a part de fer-nos més lliures, ens fa més feliços. Aquest altre enllaç us ho explica.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/04/2017), reflexion sobre quin sentit té llegir avui en plena era digital:




Aquí teniu l'Alocución al pueblo de Fuente Vaqueros, el discurs que va fer Federico García Lorca amb motiu de la inauguració d'una biblioteca pública al seu poble natal.

I per acabar de reflexionar sobre el valor dels llibres aquí teniu un altre apunt històric interessant. El 1468 el cardenal Bessarió va enviar al dux grec Cristòfor Moro una emotiva carta que reflectia la importància de la seva donació a la Biblioteca Nazionale Marciana, a Venècia. Aquestes foren les seves paraules:

“Si no existissin els llibres, seríem tots rudes i ignorants, sense cap record del passat, sense cap exemple. No tendríem cap coneixement de les coses humanes i divines […]

Umberto Eco, en una conversa amb Jean-Claude Carrière a Nadie acabará con los libros, diu: “El llibre és com la cullera, el martell, la roda i les tisores. Un cop s’ha inventat ja no es pot millorar; ha superat la prova del temps”.

Sobre la literatura a l'ensenyament, heu de llegir aquest article titulat "En època d'exàmens", de Francesc Foguet.

També podeu llegir aquest article del filòsof Rafel Argullol titulat "Lectura i llibertat" i aquest altre de Xavier Antich titulat "Les lectures que ens fan aixecar la vista".

I en aquest enllaç trobareu els millors 37 inicis de la història de la literatura.

El múscul foner

Article publicat a l'Ara Balears (07/04/2014)
 
Enguany la societat balear no atura d’exhibir el seu múscul foner més reivindicatiu. Davant les fortes envestides institucionals contra la llengua i cultura pròpies, ha estat necessari imbuir-nos de l’esperit bel·licós dels nostres il·lustres avantpassats talaiòtics, almanco els de Mallorca i Menorca –Eivissa i Formentera, en canvi, romangueren sota l’òrbita cartaginesa.
 
David, el rei bíblic que estomacà d’una pedrada el gegant Goliat, és per ventura el foner més conegut de la història. A Occident, però, els illencs foren els tiradors més destres de l’antiguitat. Així ho reflecteix el nostre topònim –la teoria més acceptada diu que Balears prové de l’antic púnic Ba’lé yaroh, “mestres del llançament”. Els grecs també tengueren en compte aquesta habilitat en diferenciar entre les Pitiüses (“illes dels pins”) i les Gimnèsies (“illes dels despullats”). Era un apel·latiu que remetia no tant a la quasi completa nuesa (gymnos) dels seus habitants, sinó a l’escassetat del seu equipament militar. Tanta era la por que infonien amb la bassetja, que en un principi ningú no s’atreví ni a vorejar les nostres costes.
 
La fona no deixa de ser una clara manifestació de la resistència illenca a qualsevol presència forana. Ja ho apuntà el 1900 Costa i Llobera en el gran poema La deixa del geni grec. El seu protagonista, Melesigeni, és un nouvingut –alter ego d’un jove Homer- que acaba encadenat per una tribu del poblat talaiòtic de Ses Païsses d’Artà. Aleshores, Nuredduna, una sibil·la del clan indígena, s’enamora d’aquell foraster de lira seductora i l’ajuda a escapar. Això li suposa morir lapidada pels seus.

Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
Mares illenques ensenyant els seus fills a tirar amb la fona (oli de Francesc Mestre Font 1881)
 
Tanmateix, els foners balears no trigaren a obrir-se al món a canvi d’una compensació econòmica en forma d’espècies. Com a mercenaris, es convertiren en els soldats d’elit per excel·lència. Al segle V aC, a les ordres dels cartaginesos, primer lluitaren contra els grecs; i, després, entre els segles III i II aC, en les guerres púniques, contra els romans. Aquest cop, però, la seva ajuda no fou suficient per sotmetre la totapoderosa Roma. Reclosos de bell nou en la seva Arcàdia feliç, els illencs no dubtaren a rebre amb pedrades el nou vencedor. El 123 aC, per repel·lir-les, el cònsol Quint Cecili Metel ordenà cobrir les seves naus amb pells, la qual cosa permeté un ràpid desembarcament. Els supervivents autòctons d’aquella escabetxina optaren per tornar a oferir els seus serveis a l’enemic. Fou així com al segle I aC trobam mallorquins i menorquins llançant pedres al costat de Juli Cèsar en la conquesta de les Gàl·lies.
 
El llibre De bello gallico del gran general romà és l’últim testimoni escrit que tenim sobre la presència dels nostres mercenaris balears a l’antiguitat. Amb la romanització, la bassetja acabaria per convertir-se en un simple estri de pastors. Ara, per una qüestió de justícia històrica, el tennista Rafel Nadal s’hauria d’erigir en el màxim defensor de la causa illenca. No debades, és la representació moderna dels nostres llegendaris ancestres. Comparteix amb ells musculatura i equipament. Com si fos una fona, la raqueta que empunya sempre està a punt per a la millor pilotada. I la seva cinta frontal de Nike i l’incòmode elàstic dels calçons que sempre es toca, com si es tractàs ja d’un tic, recorden, respectivament, les altres dues bassetges que duien aquells intrèpids guerrers: una, petita, cenyida al cap, i una altra, més llarga, fermada a la cintura.

Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
Rafel Nadal, representació moderna dels antics foners balears
 
Per les venes de Nadal, però, també corr sang mercenària. Així, sota l’aixoplugut de grans marques comercials, s’ha passejat per tot el món guanyant-se bé la vida a base d’exhibir braó, però també sacrifici, perseverança i humilitat. Precisament per aquests valors, avui en crisi, fa poc el rector de la UIB ha proposat investir-lo amb el títol de doctor honoris causa. Amb tot, alguns dels seus col·legues s’hi han oposat no sabem si empesos per les manifestes simpaties del manacorí envers la Marca Espanya o pel rebuig a un ofici allunyat del món acadèmic.
 
El número u del tennis mundial ha preferit tancar la polèmica declinant tal nomenament. Hi ha qui espera d’ell un altre gest que l’honori: que llanci d’una vegada una pilotada a favor de la cultura de la terra que l’ha vist néixer. En honor al seu poliglotisme, encara és hora que pronunciï unes paraules en català en una final de Roland Garros o de Wimbledon. Acomplexat dels seus orígens, li deu fer por que li passi el mateix que a la colombiana Shakira, actual blanc de les ires espanyolistes per haver cantat “Boig per tu” en la llengua de la seva parella culer. ¡Vamos Rafa! Oblida’t per un moment del teu atàvic esperit mercenari i treu ja el teu múscul foner més reivindicatiu! Les teves pedrades poden fer més mal que les nostres. Demana-ho, si no, al teu conco entrenador Toni, de ment clarivident.

L’intel·lectual mallorquí Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), natural de Campanet, té un deliciós poema titulat “El foner”:

Esgarriat i ombrívol, enèrgic i indomable,
d’aquells que no se vinclen al jou de l’estranger,
quan l’illa té retuda Cartago formidable,
rondeja, en les nits clares, un desditxat foner.
 
¿Què ha vist damunt el domen, antic i venerable,
Que el pas detura i s’inflen els músculs com d’acer?
És de Baal un ídol, lluent i espaventable,
que ha duit de llunyes terres el poble mercader.
 
Pel cos del baleàric freda suor degota;
Del fons del pit li puja com un frenètic clam;
Descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acosta,
 
Brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,
i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,
de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram.


Costa i Llobera també va dedicar uns versos als foners:

Dins el natural ciclòpic ja s’era encastillada
aquella gent, i des de sa altura defensava,
arreu, arreu brunzien les pedres dels foners
damunt les alteroses onades d’estrangers.
 
Fent ones se movien arreu armes, senyeres,
cavalls, carros i força de màquines guerreres,
ostentació superba d’un gran poder temut.



Per a més informació podeu consultar l'article que em publicaren a la revista Sàpiens (febrer 2006, núm. 40) sota el títol de Foners: els soldats d’elit de l’antiguitat. 

També podeu visionar aquest interessant vídeo sobre els foners del web edu3.cat

Aquí teniu una article del cronista de Palma, Bartomeu Bestard, titulat "El hondero balear".

I aquí teniu el web de la Federació Balear de Tir de Fona

I per entendre l'esperit balear no us podeu perdre aquest monòleg del totèmic Toni Gomila amb motiu de la diada de Mallorca:




Sobre la relació dels foners amb el topònim de Balears aquí teniu un interessant vídeo del programa "Mira per on" d'IB3TV





A Menorca, encara hi ha foners que recorden la gesta de David contra Goliat. Ho podeu veure en aquest vídeo d'IB3TV




Aquí teniu la meva intervenció a la secció "Carretònim" del programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (27/10/2015). En aquesta ocasió ressegueix la petjada romana en els carrers de les Balears en noms com Palma, Cecili Metel, Foners, Magó (que donà nom a Maó), Anníbal, TagomagoLucius Oculacius Rectius:




Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.

"Què passa?", Matas surt de l'Audiència Nacional el maig de 2013
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Quan Rajoy volia imitar Matas
Quan Rajoy volia imitar Matas


El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



L'hora dels pasquins

Gràcies a un alumne de 4t d'ESO col·laborador del blog Clàssics a la romana he conegut la fantàstica història etimològica de pasquí. Es tracta d'un terme avui en desús, associat amb l'època de les grans revolucions. Un pasquí és un escrit satíric o una carta de protesta, normalment anònim, dirigit contra l’autoritat. Agafa el nom d’una antiga estàtua romana, coneguda en italià com Il Paschino, que sortí a la llum al segle XVI durant les obres d’urbanització de la famosa Piazza Navona. Aleshores, quan es trobaven estàtues en bon estat, se les quedaven els papes o els mecenes per a les seves col·leccions; però, aquesta, com que estava molt malmesa, ningú la va voler, de manera que fou col·locada en una cruïlla darrere la plaça, on encara es pot veure.
 
No sé sap a qui representa l’estàtua, datada entre els segles III i II a C. Uns diuen que a Menelau, el marit espartà d’Helena de Troia; d’altres apunten a l’heroi grec Àiax o al gran Hèrcules. Tanmateix, el remor popular començà a dir que s’assemblava a un barber molt xerraire del barri, anomenat Paschino. De cop i volta, l’estàtua s’anà omplint d’escrits de protesta i de crítica contra l’autoritat, generalment contra el papa, que la gent hi col·locava de nit de manera anònima per evitar ser detinguda a l’endemà. Aquests escrits, per tant, agafaren el nom de l’escultura. Així tenim que pasquí és un epònim (επι-, “sobre” + ὄνομα, “nom”), és a dir, un terme format a partir del nom d’un personatge.
 
Estàtues parlants
Cada matí l’Il Paschino es despertava cobert amb més papers. És famosa la frase que s’hi trobà el 1625: Quod non fecerunt barbari, fecerunt Barberini (“El que no feren els bàrbars, ho feren els Barberini”). Llavors la Santa Seu era presidida pel papa Urbà VIII, membre de la família dels Barberini. Les ànsies que tingué aquest papa de construir una bella Roma barroca el portaren a destrossar obres de l’antiguitat molt valuoses. Moltes peces del Colisseu i del Panteó serviren de material per al nou projecte urbanístic papal.
 
El Vaticà no pogué consentir tantes protestes, de manera que decidí enviar soldats perquè vigilassin de nit Il Paschino. Però, l’únic que s’aconseguí amb aquesta mesura fou que, a Roma, altres estàtues començassin a “parlar”. Fou així com naixeren les conegudes com a estàtues parlants, que, comptant la d’Il Paschino, foren sis: Marforio, Madama Lucrezia, Babuino, Abate Luigi, Facchino.
 
Durant segles aquestes sis estàtues serviren de termòmetre popular. Molts temeren els seus missatges. Avui, gairebé totes romanen mudes. Tan sols la d’Il Paschino aconsegueix atreure l’atenció dels indignats. Aquí teniu de més a prop el pedestal de l'actual estàtua.
 
Pasquins a Roma
Pasquins a Roma

Tanmateix, avui les modernes xarxes socials han agafat el testimoni de les estàtues parlants. De fet, es comença a parlar del concepte “democràcia digital”, la participació ciutadana en els afers públics a través d’Internet. Cada cop la gent sent més la necessitat de manifestar el seu malestar a la xarxa, la qual s’ha convertit així en un autèntic pasquí. Encara, però, queda molt de camí per recórrer. En alguns casos, se segueix preferint parlar des de l’anonimat, cosa que evidencia la vigència de la cultura de la por dels primers pasquins.
 
Per acabar, aquí teniu un fragment memorable de la pel·lícula La vida de Brian. Un grup de jueus intenten escriure consignes en llatí en una paret. Són descoberts per uns soldats romans, els quals els recriminen la seva ignorància en la llengua del Cèsar. Fantàstic!!

Per què tots els camins duen a Roma?

Un dels emblemes urbanístics de l’imperi romà fou l’extensa xarxa de calçades que construí per tot el seu vast territori. Com succeeix actualment, aquestes vies comptaven amb un indicadors en forma de columnetes de pedra. S'anomenaven mil·liaris perquè apareixien cada mil passes (milia passum) o milla romana (1.480 m). Tenien més de dos metres d'altura, mig metre de diàmetre i un pes d'unes dues tones. Assenyalaven la distància existent entre el lloc concret i la ciutat de Roma. També, però, tenien una funció propagandística ja que solien portar el nom i títols de l'emperador que havia ordenat construir aquella via.

Estructura d'una calçada romana
Estructura d'una calçada romana



En total, l'imperi romà arribà a disposar de 85.000 kilòmetres de carreteres empedrades o viae. Des dels indrets més remots, centenars de vies secundàries desembocaven en les vint calçades principals que conduïen a Roma. D’aquí hauria nascut la famosa expressió “tots els camins duen a Roma”.

A Hispània fou força transitada la Via Platea, que anava d’Asturica Augusta (Astorga, a Castella Lleó) fins a Emerita Augusta (Mèrida, a Extremadura). Va ser a partir de l’edat mitjana que se l’anomenà Via de la Plata, no perquè hi circulés plata, sinó per una evolució fonètica del terme àrab balath, que significa “camí empedrat” –també, però, es creu que la paraula podria venir del llatí delapidata, amb idèntic significat.

Una altra via hispana important fou la Via Augusta, l'embrió de l'actual projecte del Corredor Mediterrani. Es tracta d’una ruta anterior a la conquesta romana que fou reformada per l’emperador Cèsar August -d’aquí el seu nom. Recorria la costa mediterrània d’Hispània i anava des dels Pirineus fins a Cadis. A partir del segle VI aC fou coneguda com a Via Heraclea, ja que acabava a les mítiques Columnes d’Hèrcules –altres el conegueren com el camí d’Anníbal. Al segle I aC aquesta via acolliria l’arc de triomf més important d’Hispània, l’arc de Barà, situat a la Roda de Berà, a uns 20 kilòmetres al nord de la ciutat de Tarragona.

Via Augusta
Via Augusta

L’any 20 aC l’emperador August, conegut per la seva política constructora, féu erigir al fòrum de Roma, al costat del temple de Saturn, el “mil·liari d’or” o milliarium aureum. En aquest cas, era un columna de marbre de més d’un metre d’altura, folrada amb làmines de bronze daurat. Indicava el punt ideal de convergència dels camins de l’imperi. Portava gravats els noms de les principals ciutats i la distància que les separava de la capital. El seu simbolisme quedà especialment remarcat quan Constantí el Gran va batejar aquest monument com a umbilicus Romae, el "melic de Roma".

Aquí teniu un article que parla sobre el viatge a l'antiga Roma.

Aquí trobareu més informació sobre les calçades romanes.

En aquest article teniu més informació sobre el corredor Mediterrani a l'època romana.

Europa o Euroma?
Europa o Euroma?


I voleu conèixer més sobre l'extens territori que cosiren les vies romanes, no us podeu perdre aquest documental de la divulgatoria britànica Mary Beard:



Articles del web relacionats:
Vies que ens desvien
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px