Banner Top

Calígula, el primer “friki” de l’antiga Roma

Des del 2006 cada 25 de maig se celebra el Dia de l’Orgull Friki. La data no fou triada a l’atzar. No debades, un 25 de maig de 1977 es va estrenar en els cinemes d’EUA “Una esperança nova”, la primera entrega de la saga d’Star Wars. Avui, però, aquesta efemèride no només congrega “frikis” de les pel·lícules de George Lucas. També és el dia que la resta de “rara avis” aprofiten per sortir al carrer per donar a conèixer les seves rareses (afició a determinades pel·lícules, sèries, còmics, superherois o jocs de rol).

Dia de l'Orgull Friki
Dia de l'Orgull Friki

Tanmateix, la paraula “friki” (de l’anglès freaky, “estrany”, “espantós”) ja s’emprava  molt abans de la saga d’Star Wars. La popularitzà el 1932 la pel·lícula de Tod Browning titulada precisament Freaks i que en castellà es traduí com “La parada de los monstruos”. Tracta de la vida d’uns nans que formen part d'un espectacle ambulant ple de personatges peculiars: la dona barbuda, el tors vivent, l'hermafrodita, les germanes siameses Hilton i alguns altres éssers microcefàlics, anormals i deformes. La pel·lícula és una oda a l'anomalia i a la malformació física, vistes des de l’antiguitat com una maledicció divina.

freaks parada de monstruos 696x392

Freaks, la parada dels monstres (1932), considerada pel·lícula de culte i interpretada per artistes amb diversitat funcional i diversitat sexual o de genere, esdevé un clàssic del cinema per qüestionar les bases socio-culturals de l’exclusió.


Amb tot, si gratam una mica en la història, és a Roma on podríem trobar el primer “friki” d’Occident en la figura de Calígula (37 - 41). El seu nom real era Gaius Juli Cèsar. Fou proclamat emperador a l’edat de vint-i-cinc anys en substitució del seu oncle Tiberi. L’apel·latiu pel qual fou més conegut li venia pel fet que, de petit, quan acompanyava el seu pare Germànic en les campanyes militars, portava unes botes de soldat (caligulae).
 
En un primer moment, Calígula va regnar amb molt bon criteri. Després, però, a causa d’una malaltia cerebral que va degenerar en follia, canvià totalment de caràcter. Segons una llegenda nascuda probablement de l’animadversió envers el personatge, la major excentricitat de Calígula fou nomenar senador el seu cavall Incitatus (“ràpid”, “excitat”). Aquesta hauria estat, per tant, la seva primera “frikada”, però no l’única. 

Calígula i el seu cavall Incitatus
Calígula i el seu cavall Incitatus
 

Calígula també cridà molt l’atenció per vestir-se com una dona. Es casà amb la seva germana Drusila i, en morir, decretà dol oficial, durant el qual quedaven castigats sota pena de mort la rialla, el bany i els menjars familiars. Calígula fou un emperador dèspota i sanguinari, que va fer assassinar, per divertiment, uns quants membres de la seva família -se’n salvà el seu oncle Claudi que tothom el considerava un idiota. Tenia l’afició cruel d’obligar els pares a presenciar la tortura dels fills. Després els convidava a la seva taula i el obligava a riure i a garlar. Realment es tractava d’un dement que sembrava el terror.

Segons l’historiador Suetoni, el regnat de Calígula va ser presidit per la frase: oderint dum metuant (“que m’odiïn, mentre em temin”). Cansat d’ell, la guàrdia pretoriana el va assassinar al cap de quatre anys i en el seu lloc hi va col·locar l’oncle de Calígula, Claudi (41 - 54), que va presenciar aquell assassinat amagat rere una cortina -aleshores exercia el càrrec de cònsol. Era el primer cop que la guàrdia pretoriana proclamava un emperador.

Davant tothom, els "frikies" solen tenir mala reputació perquè no volen obeir com la majoria. És el tema d’aquesta cançó d’un dels grans cantautors francesos, Georges Brassen:

 

Aquí teniu el capítol del programa "This is art" dedicat a la bogeria.

Recentment l'historiador britànic Tom Holland ha comparat el candidat republicà a la presidència dels EUA, Donald Trump, amb Calígula. Així ho explica Pep Campillo a la secció de Cultura Clàssica "Maremagnum" de Radio Mallorca (Cadena Ser).

Aquí trobareu un reportatge de la revista Sàpiens que parla de Calígula, titulat "Calígula: són bojos, aquests romans".

Aquest fragment parla d'alguna altra excentricitat de Calígula.

Aquest article parla sobre l'alopècia de Calígula.

En aquest article de Laura Quero podreu trobar un llistat dels governants més sanguinaris de la història. Entre ells hi trobareu Calígula.

Aquest altre article parla del luxuriós vaixell de Calígula on l'emperador feia les seves mítiques festes. Aquí teniu més informació sobre aquest vaixell.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/05/2017), reflexion sobre el concepte de normalitat amb motiu del Dia Mundial de l'Orgull Friki (25 de maig).

En aquest enllaç trobareu tots els capítols del programa "La gent normal", de TV3. Molt interessant.

Aquí teniu un documental sobre Calígula:

Messalines promíscues

Avui les dones més desinhibides sexualment solen ser titllades de “messalines”. Valeria Messalina (17 dC-48 dC) fou la tercera dona de l’emperador Claudi, oncle de Calígula a qui va succeir el 41 dC després del seu assassinat –en casar-se, ell tenia cinquanta anys i ella setze. Segons les cròniques de l’època, la seva promiscuïtat la portà a prostituir-se disfressada amb el sobrenom de Lycisca (“lloba” en grec). Així ho conta Juvenal (Sàtires, 6, 116-132): “Amagava la negra cabellera amb una perruca rossa i s’introduïa a la cel·la buida que tenia reservada en un xafogós prostíbul de tapissos gastats. Allí, nua completament, amb els mugrons daurats, anomenant-se Lycisca, va prostituir, o noble Britànic, el ventre d’on nasqueres”.

Messalina fins i tot s’atreví a llançar un repte a la resta de prostitutes: les desafià a saber qui seria capaç d’estar amb més homes durant tota una nit. Aleshores la seva rival fou la siciliana Escil·la. Després d’haver estat posseïda per vint-i-cinc homes, Escil·la es rendí, de manera que Messalina en sortí victoriosa –es convertí així en tota una adúltera, paraula que prové del verb llatí alterare, ja que amb el seu comportament “alterava” l’ordre establert de les coses, en aquest cas del seu matrimoni amb Claudi. Fins i tot, però, després d’haver satisfet els desitjos sexuals de setanta homes, l’emperadriu no se sentia satisfeta –aquella nit hagué d’arribar a la increïble xifra, segurament exagerada, de dos-cents homes.


Messalina (Bernardelli, 1878-86)
Messalina (Bernardelli, 1878-86)
 
La voracitat sexual de Messalina també la portà a seduir el seu padrastre, Api Sil·la. Aquest, però, s’hi negà. L’emperadriu, dolguda en el seu orgull, l’acusà de conspirar per assassinar Claudi, el qual el condemnà a mort sense escoltar res del que aquell pobre desgraciat va dir en defensa seva.

Messalina en un prostíbul
Messalina en un prostíbul
 
Messalina, però, no només ha passat a la història pels seus escàndols sexuals, sinó també per les intrigues que va ordir. Entre les seves víctimes hi hagué també el filòsof Sèneca, a qui el 41 dC envià a l’exili a Còrsega. Davant aquesta crueltat, eren molts pocs els que gosaven dur-li la contrària. I aquells que intentaren obrir els ulls a l’emperador Claudi en varen ser oportunament dissuadits per la mateixa emperadriu, la qual en tenia prou d’acusar-los de conspiració.
 
Messalina i el seu fill Britànic
Messalina i el seu fill Britànic

Tanmateix, a Messalina li esperaria un final desenllaç. Claudi, persuadit finalment per la seva cort, la condemnà a mort. Tenia vint-i-quatre anys. L’emperador es casaria per quarta vegada, aquest cop amb Agripina, que uns anys més tard l’enverinaria per donar el tron al seu fill Neró.

Aquí teniu un enllaç sobre fogoses dones de l'antiga Roma.

Per reflexionar sobre l'ofici de prostituta aquí teniu una interessant entrevista a l'actriu porno Amarna Miller.

Articles relacionats:
La controvertida etimologia de puta
-
 Sobre nimfòmanes i sàtirs
Puritanisme a Roma?
La guerra de sexes
-
Orgies, crònica d'una mentida
-
Qui gaudeix més del sexe?
La controvertida etimologia de puta

Aquí teniu un documental sobre la cara fosca de Roma:

Heliogàbal, el primer emperador transvestit

Quan es parla d’emperadors romans excèntrics i depravats sempre s’esmenta Tiberi (14 - 37), Calígula (37 - 41)  i Neró (54 - 68). N’hi hagué, però, un altre que també va fer mèrits per formar part d’aquesta trista llista: Heliogàbal o Elagàbal (203-222). De fet, en castellà existeix la paraula “heliogábalo” com a sinònim de persona dominada per la gola, un dels set pecats capitals segons el cristianisme. Tanmateix, el personatge que ens ocupa va reunir tots els vicis possibles. I això que només visqué 18 anys!
 
Heliogàbal pertanyia a la dinastia dels Severs, iniciada el 193 per Septimi Sever. El seu nom de real era Varius Avitus Bassianus. Se’l canvià, però, en honor al déu fenici El-Gabal, que era el patró del seu lloc de naixement, Emesa, situada a la Síria romana. Arribà al tron imperial el 218 amb tan sols 15 anys, després de l’assassinat de Caracal·la. Ho aconseguí gràcies a les maniobres de la seva mare i de la seva padrina, a qui nomenà senadores –foren les primers dones de la història a ser admeses en el Senat.
 
Heliogàbal va ignorar les tradicions religioses de Roma i reemplaçà Júpiter pel Déu Sol Invicte. La seva fama de gourmet aviat fou ben coneguda a Roma. Organitzava grans banquets que ningú s’atrevia a rebutjar. En un d'ells va concebre la idea de tirar, sobre els convidats, violetes i pètals de rosa des de dalt de la sala. Amb tot, els seus servents en tiraren tants que alguns comensals s’asfixiaren. L’escena fou immortalitzada pel pintor del segle XIX Lawrence Alma-Tadema en un quadre titulat Les roses d’Heliogàbal.

Les roses d’Heliogàbal
Les roses d’Heliogàbal
 
Una bèstia sexual
Heliogàbal, tanmateix, seria més conegut per la seva voracitat sexual, només superada en el món femení per MessalinaEs casà cinc vegades, una d’elles amb una verge vestal, la qual cosa estava prohibit per llei. Amb tot, la seva gran afició foren els homes ben dotats, que ordenava cercar per tot Roma. També estava obsessionat amb les deïtats fàl·liques i fins i tot volgué ser una dona. De fet, els historiadors el consideren el primer transvestit de la història.
 
Segons Dió Cassi, “va preguntar als metges si podien idear la manera d’introduir en el seu cos una vagina a través d’una incisió, i els va prometre enormes quantitats de diners”. Atès que no va trobar cap cirurgià que pogués executar tal petició –avui ja és possible-, decidí circumcidar-se i transvestir-se. Així, es maquillava i pintava els ulls, es depilava i es posava una perruca abans de prostituir-se en els carrers o en el mateix palau imperial on, d’acord amb la crònica de Dió Cassi, “reservà una habitació i allà cometia les seves indecències, mostrant-se nu en el llindar [...] mentre amb la seva suau i commovedora veu s’oferia als que passaven pel passadís. El gran amor Heliogàbal va ser un colossal esclau ros anomenat Hièrocles, a qui considerava el seu marit.

Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
Denaris amb l'efígie d’Heliogàbal
 
Els membres de la guàrdia pretoriana aviat es cansaren de les excentricitats d’aquell jove emperador. Així, amb l’ajuda de la seva padrina, l’assassinaren a ell i la seva mare.  Havent-lo decapitat, llançaren el seu cos al riu Tíber. Aleshores l’elegit per substituir-lo en el tron va ser un cosí seu, Sever Alexandre, de tan sols tretze anys.
 
Tanmateix, tal com passà amb altres emperadors, la mala fama d’Heliogàbal per ventura no s’ajusta a la realitat. Se sap que les fonts que relaten els seus suposats excessos no són gaire fiables. El cristianisme s'acabaria d'acarnissar amb ell. Amb tot, el triomf d’aquest suposat impertinent jove emperador arribaria a finals del segle XIX quan fou reivindicat pels artistes decadentistes, atrets per personatges que fugien de les convencions. El poeta i dramaturg francès Antonin Artaud li va dedicar un assaig biogràfic: Heliogàbal o l’anarquista coronat, on el retrata com un transgressor que va morir per dur fins a l’extrem el seu compromís de viure al límit.

Aquí teniu un fragment de Història Augustaque parla sobre les excentricitats d'Heliogàbal.

En aquest enllaç trobareu més informació sobre Heliogàbal. I en aquest altre del diari Ara també. I aquí més.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla de Margalida Borràs. Filla d'un notari de Mallorca, al segle XV fou executada a València per ser considerada un home que vivia com una dona. La seva figura és recordada cada 20 de novembre, Dia de la Memòria Transgènere.

Aquí teniu un llistat d'etimologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.timologia de les tendències sexuals i les identitats de gènere.

Aquí teniu un article que aclareix paraules amb el prefix trans-.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "La gent normal", de TV3, dedicat a la transsexualitat:

Aquí teniu el programa "Dues voltes" d'IB3TV dedicat també als transsexuals:


Tampoc no us podeu perdre aquest documenta de "30 minuts" titulat "Tránsit,menors transsexuals":



En aquest enllaç trobareu pel·lícules que tracten la transsexualitat.

Fer-se l’orni versus “hacerse el sueco”

En català deim “fer-se l’orni” per quan ens volem desentendre’s d’alguna cosa. L’origen d’aquesta expressió no està clara. Es podria haver originat en l’argot estudiantil a partir del terme grec ὄρνις (“ocell”). També, però, podria ser una deformació de la locució “fer el borni”, en el sentit de ‘no voler veure-hi’.

L’equivalent castellà de “fer-se l’orni” és “hacerse el sueco”. En tot cas, en contra del que pensen molts, aquesta expressió no té res a veure amb els habitants del país del grup musical ABBA. Segons la versió etimològica més acceptada, el seu origen es troba en un tipus de calçat romà anomenat soccus, que en castellà donà “zueco” (calçat de fusta) o “zoquete” (tros de fusta curt i gruixat). Era una mena de plantofa emprada, a l’antiga Roma, sobretot pels actors de comèdia –els actors de tragèdia, en canvi, duien un altre calçat de sola més gruixada i, per tant, més elevat, el cothurnus, d’origen grec. Amb el temps, soccus es convertiria en sinònim de comediant distret i d’aquí l’expressió “hacerse el sueco”.
"Zueco" castellà

El taló del calçat
El calçat romà, del llatí  calx, calcis (“taló”), ha deixat una petjada profunda –i mai més ben dit- en la nostra llengua amb paraules com coçacalçada (provinent de calceata via, és a dir, “via per trepitjar”) o inculcar (+ in, “cap a”, amb el sentit de “pitjar una cosa amb un cop de taló”) –un variant seu és el verb castellà “alcanzar” (< in-calciare, “trepitjar els talons d’algú”).

 
Comèdia llatina
Comèdia llatina
 
La llista de derivats, però, segueix amb conculcar (“trepitjar” en el sentit de “no respectar”, “infringir”) o recalcitrant (“que pega reiterats cops de taló”, sinònim de caparrut; abans només s’aplicava a alguns animals de càrrega que retrocedien pegant coces). Els romans també empraven els peus per calcare (“imprimir”) o fer còpies per pressió sobre una superfície. Així obtenien coses calcades, que en època moderna donarien ales a les cèlebres calcomanies, estampes aconseguides pressionant un model previ en paper. La mateixa arrel té el verb recalcar (“tornar a trepitjar”, és a dir, “ressaltar”).
 
Els soldats romans solien anar calçats amb un tipus de sandàlia anomenada caliga –el seu diminutiu, caligula serviria per batejar el famós tercer emperador romà del segle I dC en referència a les petites botes que portava quan, de petit, acompanyava el seu pare Germànic en les seves expedicions militars. Aquestes caligae derivaven d’un tipus de calçat, el calceus, que, en un principi cobria només el turmell; després arribaria fins a les cuixes.

Caligae dels soldats romans
Caligae dels soldats romans

Durant l’edat mitjana, per influència dels germànics que passaven més fred, els calcei cada cop s’anaren portant més llargs, fins arribar a la cintura. Al segle XVI aquesta indumentària, amb la qual els romans deixaren d’anar descalços, es dividí en dues parts: la superior, que cobria l’abdomen, va rebre el nom pròpiament de calces o calçons –la seva versió reduïda foren els calçotets; i la part inferior seria coneguda com a “mitges calces”. Amb el temps, d’aquesta darrera expressió a Catalunya només dirien mitges (el mateix féu el castellà amb “medias”), mentre que a Mallorca i a València es quedarien amb calces –idèntic procés es constata en calcetins o mitjons.
 
“Qui és sabater, que faci sabates”
La paraula sabata, de procedència incerta, ens donaria el famós refrany “Qui és sabater, que faci sabates” (en castellà “Zapatero a tus zapatos”). Curiosament, és en el món clàssic on s’originà aquesta expressió que s’utilitza per aconsellar algú que no opini d’allò que no entén.
 
Segons recull Plini el Vell en la seva enciclopèdica Història Natural (segle I), Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més il·lustre dels pintors grecs, era molt exigent i crític amb la seva obra. Solia exhibir els seus quadres a la plaça pública i s’amagava darrere d’ells per escoltar els comentaris que en feien els transeünts.

La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
La calúmnia d'Apel·les (Sandro Botticelli, 1495)
 
En una ocasió, un sabater s’aturà davant d’un d’aquests quadres i criticà l’amplada d’una sandàlia en un retrat de cos sencer. Aleshores Apel·les va acceptar el comentari i corregí el defecte. L’endemà el sabater tornà a passar i, en adonar-se de la correcció, va començar a criticar altres parts del retrat. Aquesta vegada el pintor, indignat, sortí del seu amagatall i féu la següent exclamació en el llatí de Plini el Vell: Ne sutor ultra crepidam iudicaret (“un sabater no ha d’opinar sobre el que està per damunt la sandàlia”) –sutor deriva de suo (“cosir”) i crepida era una sandàlia a l’estil grec, la κρηπίς.

El que més molesta quan caminam és tenir una pedreta a la sabata. En llatí, aquesta pedreta rebia el nom de scrupus, el diminutiu del qual, scrupulus, ens donà escrúpol. Avui  deim d’algú que “no té escrúpols” quan s’acarnissa amb algú altre, sense mostrar-ne després remordiments -és com si no tengués cap “pedreta” a la consciència. Per referir-se a una pedra al camí que feia d’obstacle, els llatins tenien la paraula scandalum, adoptada del grec σκάνδαλον. Avui, però, un escàndol és un aldarull, una acció blasmable que atreu l'atenció pública. 

Sabotatge amb unes bones sabates
En francès, sabot és un tipus de sabata de fusta que donaria la paraula sabotatge. Segons la versió més acceptada, el 1910, durant una vaga ferroviària, els obrers col·locaren els seus sabots entre les vies per impedir la circulació dels trens. Amb el temps aquesta acció adquiriria personalitat pròpia amb una paraula avui sinònima d’obstruccionisme.

Aquí teniu un article que parla sobre la moda a l'antiga Roma.

Estoics per resignació

Sovint en aquesta vida no ens queda més remei que resignar-nos davant allò inevitable. Som, per tant, hereus de l’estoïcisme, un corrent filosòfic nascut a finals del segle IV aC a Grècia davant el panorama del tot convuls que deixà la mort d’Alexandre el Gran (323 aC). Zenó (332-262 aC), natural de Xipre, és considerat el seu principal fundador.
 
Els estoics es reunien en un pòrtic (στοά) de l’àgora d’Atenes –d’aquí el seu nom. Com els cínics, els estoics admiraven Sòcrates per la seva impertorbabilitat davant la mort i per la seva afirmació que és preferible patir una injustícia a cometre-la. Sota l’ombra d’aquest gran mestre, l’ètica estoica va establir que, en un univers determinat per un ordre racional, l’home no pot més que resignar-se davant allò que se li escapa de les mans. És el cas de la salut, la mort i els revessos de la fortuna.

Els estoics, doncs, vivien amb una conformitat impassible davant l’única veritat de l’existència: morir diàriament (quotidie morimur). Pel que fa a al resta de coses, però, no eren uns conformistes. A diferència dels epicuris, defensaven la necessitat d'ocupar-se de política i d'intervenir en el món. D’altra banda, els estoics consideraven que la luxúria (i el luxe) eren incompatibles amb la filosofia. 


Actual stoa de l'àgora d'Atenes
Actual stoa de l'àgora d'Atenes
 
L’estoïcisme de Sèneca
Al món romà, un dels estoics més cèlebres va ser Sèneca, natural de Còrdova (circa 4aC-65dC). Essent un nin, va arribar a Roma per estudiar retòrica i gramàtica. D’adult, es va decantar pel dret, sense deixar de banda la seva gran passió, la filosofia estoica. El 31 es va estrenar en política com a qüestor i va iniciar la seva brillant carrera d’advocat, que el portaria a dir Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot el món”). La frase palesa l’ideal humanista segons el qual, essent el món la nostra casa, no podem romandre indiferents a qualsevol mena d’injustícia, per molt lluny que es trobi. Ja ho havia dit al segle II aC el comediògraf romà Terenci: Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, consider que res del que és humà m’és aliè”).
 
L’any 41 Sèneca se n'anà exiliat a Còrsega (en aquells moments una illa inhòspita) a causa de l’odi que li professava Messalina, tercera muller de Claudi. Al cap de vuit anys, després de la mort de Messalina, seria cridat per Agripina, la nova dona de l’emperador, que li va encarregar fer de preceptor del seu fill Neró. Durant aquest temps d’aïllament el filòsof cordovès va escriure algunes de les seves millors obres, entre elles les Consolacions, que conté un text destinat a confortar la mare, que patia veient-lo exiliat.

La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)
La mort de Sèneca (Museo Nacional del Prado)

El 54 Claudi moria enverinat i Neró, de tan sols disset anys, es convertia en el nou amo de Roma. El 65 la seva mania persecutòria el va portar a acusar el seu mestre d’estar al darrere de la conspiració en contra seva que havia dirigit el senador Pisó. Per això li va ordenar llevar-se la vida –en aquella cacera de bruixes també morien altres exponents de la literatura llatina com Lucà o Petroni.

Segons conta Tàcit, Sèneca va afrontar aquell ingrat destí amb resignació, fidel als seus principis estoics. "El teu poder radica en la meva por, i si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder", digué a Neró.  Després d’abraçar la seva dona, Paulina, la va animar a oblidar el seu dolor i a seguir vivint. Ella, però, el va voler acompanyar. Així, ambdós, dins un bany d’aigua tèbia, es van obrir les venes. Per accelerar el trànsit, el filòsof hispà va demanar ingerir cicuta. En l’últim moment, els esclaus van embenar les ferides de Paulina, de manera que Sèneca va morir tot sol.

La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
La mort de Sèneca (Manuel Sánchez Domínguez, 1871)
 

El filòsof pessimista
Per a Sèneca, la filosofia era el consol davant les adversitats del destí. Això va fer que la seva figura de moralista fos relacionada amb el cristianisme, el qual li va atribuir una falsa correspondència amb sant Pau.

Sèneca era bastant pessimista. A una mare que havia perdut el seu fill li digué: Quid opus est partes deflere? Tota flebilis uita est (“Quina necessitat hi ha de plorar cada part [de la vida]? La vida sencera és digna de plor”). A De vita beata (V, I) trobam una altra frase seva cèlebre: Potest beatus dici, qui nec cupit nec timet beneficio rationis (“Puc dir encara que l'home feliç és aquell que, gràcies a la raó, res no tem ni desitja”) .

Reflexions pessimistes de Sèneca
Reflexions pessimistes de Sèneca


El filòsof cordovès insistia que generalment no som lliures de canviar les coses. Per donar a entendre aquesta evidència, agafà dels antics estoics grecs la següent imatge. Deia que tots nosaltres som bàsicament com a cans fermats a la part de darrere d’un carro. La corretja és bastant llarga com per donar-nos un cert marge de llibertat, però no suficient per permetre’ns moure’ns a lloure cap allà on volem.

El ca s’adona ràpidament que, per ampliar al màxim les seves oportunitats de ser feliç, no té més remei que seguir el carro ja que el seu marge de maniobres és limitat.  Així doncs, amb aquesta imatge, Sèneca ens diu que és millor seguir la direcció que ens marca el destí. No podem canviar el destí. Per tant, si lluitam contra el destí, acabarem asfixiats.

Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París
Jacques Louis David, 1773, Petit Palais, París


Filòsof incoherent
A Sèneca també s’atribueix la famosa frase errare humanum est (“equivocar-se és humà”). Amb tot, no va ser del tot coherent amb la seva filosofia estoica. Va ser un multimilionari que feu fortuna amb mètodes sospitosos. Com a inversor molt viu que era, va comprar finques a Egipte, el paradís de la inversió immobiliària d’aleshores. Va col·leccionar antiguitats, esclaus i trofeus de caça. I malgrat dur aquest ritme de capitalista desenfrenat, sempre deia que un home és ric quan les seves necessitats són sòbries.

Sèneca va combatre els seus adversaris polítics sense miraments i no va moure ni un dit per evitar els assassinats de Claudi, Britànic (rival de Neró al tron) i d’Agripina, la seva valedora. El filòsof cordovès es defensà de tots aquests atacs escrivint De vita beata (“Sobre la vida feliç”).

A Cartes a Luci, Sèneca també va reflexionar sobre la felicitat. “No consideris -deia- mai feliç una persona que busca la felicitat. Es recolza en una base fràgil aquell qui fonamenta la seva alegria sobre quelcom extern: el plaer que ve de fora, cap a fora se n’anirà. En canvi, aquell plaer que neix d’un mateix és fidel i ferm, i creix, i ens acompanya fins a la fi... Els béns sotmesos a la fortuna poden esdevenir fructífers i agradables quan el que els posseeix també es posseeix a ell mateix, i no està esclavitzat per les seves coses. S’equivoquen aquells qui creuen que la fortuna ens atorga quelcom bo o dolent... Perquè l’ànim té més força que qualsevol fortuna i pot, per si mateix, portar en un sentit o en un altre allò que la fortuna li dóna, essent d’aquesta manera ell mateix la causa de la seva felicitat o de la seva dissort”.

Epictet
Un altre personatge que abraçà l’estoïcisme, gairebé coetani de Sèneca, va ser Epictet (circa 50- 125 dC), originari de Grècia. Arribà a Roma, essent un nin, com a esclau i després aconseguí l’emancipació. Les seves ensenyances foren recollides pel seu deixeble Flavi Arrià en l’obra Dissertacions.



Epictet va ser deixeble alhora de Musoni Ruf, el primer pensador de feminista que defensà la igualtat de sexes. Cconsiderava que hi ha coses que depenen de nosaltres, com els sentiments i les passions. D’altres, en canvi, no, com la salut o la mort.

Aquest savi grec té moltes frases cèlebres: “No ens fan patir les coses, sinó les idees que tenim sobre les coses”; "No cerquis pas que les coses s'esdevinguin tal com vols que s'esdevinguin, sinó que has de voler que s'esdevinguin tal com s'esdevenen i viuràs feliçment"; "És lliure aquell que viu segons la seva elecció.

Epitect també abraçà el lemà caritas humani generis (“amor al gènere humà”), amb el qual propugnà l’absurditat de l’esclavitud, atès que tots som iguals. Epictet va tenir una enorme influència. L’autor cristià Orígens diu que al segle III dC era més llegit que Plató. El seu lema Sustine et abstine (“Suporta i abstén-te”) estava en sintonia amb el concepte del món com a “vall de llàgrimes” que defensava el cristianisme.Altres consells d’Epictet són els següents:

  • “Si patim un revés, una molèstia, una aflicció no donem la culpa als altres, sinó a la nostra pròpia actitud”.
  • “Saber el que pots controlar i el que no”.
  • “Conformar els desitjos i les expectatives a la realitat”.

Les Meditacions estoiques de Marc Antoni
El pensament d’Epictet va influir molt, devers un segle després, en l’emperador Marc Aureli (161-180), un altre oriünd d’Hispània. Qualificat com l’emperador filòsof, amb ell es va complir l’ideal de Plató que augurava la felicitat als pobles quan els reis fossin filòsofs. Tanmateix, les guerres que va haver d’afrontar suposarien la fi de la famosa Pax Romana, el període de pau interna i de prosperitat econòmica iniciada gairebé dos segles enrere per August.

Retrat eqüestre de Marc Antoni
Retrat eqüestre de Marc Antoni
 
De campanya en campanya, Marc Aureli aprofità el temps lliure per escriure Meditacions, una obra on exposà la seva visió del món.  Amb tot, la seva fama d’il·lustrat no va impedir que continués, com els seus predecessors, perseguint cristians –per justificar la seva eliminació va ordenar escriure al filòsof Cels un al·legat contra ells.
Nec spe nec metu
Al segle XV el pensament estoic comptaria amb un nou lema: Nec spe nec metu (“sense esperança i sense por”). Va ser encunyat per Isabella d’Este, comtessa de Mantua, considerada la prima donna del Renaixement italià perquè es relacionà amb els grans artistes i pensadors del seu temps. Tizià la retratà dues vegades i Leonardo li’n féu un esbós. Amb el lema Nec spe nec metu Isabella convidava a viure la vida sense esperança, sense ambició personal, però amb determinació, sense por.

Isabella d’Este (Tizià)
Isabella d’Este (Tizià)

Per acabar, us recoman aquest article titulat "Aceptar las cosas como son", de Francesc Miralles.

Aquí teniu una interveció del filòsof Bernat DeDéu parlant del concepte de clemència en Sèneca.

Aquí teniu el mètode estoic per prendre decisions. I aquí teniu consells estoics per reprogramar la ment.

Aquest article és interessant. Es titula "Más Séneca y menos ansiolíticos".

Aquest article parla d'un postulat estoic: pensar positivament mai ens durà a l'èxit.

Aquí teniu un vídeo molt interessant sobre Sèneca, del filòsof Alan de Botton:



I aquí teniu el capítol de Merlí dedicat als estoics:



I aquest altre vídeo també és interessant:



Articles del web relacionats:

Atletes ascetes
-
 Memento mori
Una mica d'hedonisme, per favor
- Governar la nau de la vida

Quo vadis?

Segons una llegenda contada al segle IV per sant Ambrosi, el 64 dC, arran de la primera persecució contra els cristians dictada per Neró, sant Pere va fugir corrent de Roma. Aleshores, a la Via Àpia, se li aparegué Jesús portant la creu. En veure’l, l’apòstol li digué: Quo vadis, domine? (“On vas, senyor?”). I Jesús li contestà: “El meu poble a Roma et necessita, si abandones les meves ovelles jo aniré a Roma per ser crucificat novament”. Sant Pere, avergonyit per la seva conducta, tornà cap al caput mundi, on finalment patí martiri. Demanà, però, no morir igual que el seu mestre, de manera que fou crucificat cap per avall.
 
La mort de Pere atorgaria a Roma un simbolisme més especial. No debades, d’acord amb l’Evangeli de sant Mateu (16, 13-19),  Jesús justifica el canvi de nom de l’apòstol Simó pel de Pere de la següent manera: “Tu ets Pere [‘pétros’ en grec significa ‘pedra’] i sobre aquesta pedra edificaré la meva comunitat. A tu et donaré les claus del Regne dels cels […]". A partir d’aquestes paraules, el 324 l’emperador Constantí, que el 313 ja havia legalitzat a Occident el cristianisme amb el famós Edicte de Milà, prengué una decisió que consolidaria el paper espiritual de la ciutat eterna: donant per bo un rumor que afirmava que Pere havia estat enterrat a la zona del Vaticà, hi féu erigir una basílica que portaria el nom de l’apòstol i que després també acolliria el palau de Laterà, la primera residència oficial que Constantí proporcionà als bisbes romans.

Sant Pere i el Vaticà
Sant Pere i el Vaticà
 
El lloc on suposadament descansaven les restes de sant Pere era conegut com a Ager Vaticanus (“camp del Vaticà”). El Calígula (37 – 41 dC) ja hi havia començat a  construir un circ on es produïren els sacrificis dels primers màrtirs romans. Alguns historiadors afirmen que els primers habitants d’aquesta zona foren els membres d’una tribu etrusca anomenada Vaticum, d’on li vendria el nom. D’altres, en canvi, asseguren que la paraula està composta pels ètims llatins vates (“endeví”) i cano (“cantar”). El mot al·ludiria a un pujol habitat antigament per una mena de mags que es dedicaven a predir el futur als transeünts.

Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
Cartell de la pel·lícula Quo vadis?
 
El 1896 aparegué la novel·la Quo vadis?, del polonès Henryk Sienkiewics, que el 1905 acabaria rebent el Premi Nobel de Literatura. El seu fil conductor és la persecució dels primers cristians. Alguns experts volgueren veure en aquesta història una crítica velada de l’autor cap a l’opressió de la seva pàtria, Polònia, que a la seva època es trobava sota el jou d’Alemanya, Rússia i l’imperi austro-hongarès. El 1951 Hollywood féu l’adaptació cinematogràfica de Quo vadis?, que es convertí en el major representant del gènere del pèplum –tanmateix, no guanyà cap Òscar. Aquests dies de Setmana Santa és un clàssic de les televisions. No us la perdeu!

També podeu consultar aquest article titulat Quo vadis, llatí i grec?

I
 si voleu conèixer les interioritats del Vaticà, aquí teniu un vídeo del programa "Para todos la 2".

Articles del web relacionats:
Fumata blanca, la història del consens papal
Orígens dels títols i les insígnies papals
Per què som cristians?
L'esplendorosa Roma del Cinquecento
El nepotisme i els Papes
- Per què Roma és la seu de la cristiandat?

Els romans de la decadència

Si hi ha un quadre que associam a una bacanal aquest és Els romans de la decadència (1847), del francès Thomas Couture. L’obra, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París, forma part del gènere de la pintura històrica que havia de representar accions humanes i fomentar un missatge moral. Representa un matí de ressaca després d’una nit de sexe desenfrenat. Dins d’un saló amb columnes, hi veim una quarantena de figures vestides a la manera romana gandulejant i dormint. En el centre hi trobam el grup dels luxuriosos, alguns encara bevent i ballant.

En el primer pla, es troben tres homes que no participen de la disbauxa: a l’esquerra, un al·lot malenconiós assegut damunt d’una columna i a la dreta dos visitants estrangers que llancen una mirada reprovadora sobre l’escena. Envoltant els folgosos, columnes corínties i estàtues de romans augusts, inclòs Germànic –pare de l’emperador Calígula- al bell mig del quadre. Jacobí, republicà i anticlerical, Couture criticà amb aquesta pintura la decadència moral de la França de la Monarquia de Juli (1830-48) formada per una alta burgesia que aviat es veié desacreditada per una sèrie d’escàndols.

eleanor antin and haute thomas couture

Versió d' "Els romans de la decadència", feta per Eleanor Antin

El quadre donava per bona la teoria, estesa pels autors cristians i sense cap base històrica, segons la qual l’Imperi Romà havia caigut per culpa dels relaxats costums dels seus governants. Ja al segle II aC Cató es queixà de com la influència de l’hel·lenisme estava corrompent els tradicionals valors de l’austeritat romana.

El 1847, el dia de la seva exposició pública, Couture va voler que el quadre aparegués amb dos versos de la Sexta Sàtira de Juvenal: “Més cruel que la guerra, el vici s’ha abatut sobre Roma i venja l’univers vençut”. Personificant aquesta cita, al mig del quadre, sota l’estàtua de Germànic, apareix tombada una dona, identificada pels contemporanis com una cortesana. El missatge, doncs, era clar: així com, segons la majoria d’autors cristians, les absorbents promíscues dones havien acabat amb Roma, de la mateixa manera la cortesana esdevenia una amenaça per a la noblesa i l’honor de França del segle XIX. Per tant, als romans de Couture la sexualitat femenina apareix com una decadència tràgica.

Articles del web relacionats:
- Per què va caure l'Imperi Romà d'Occident?
Armini, el Bin Laden de l'antiga Roma
- Boudica, l'amazona que protagonitzà el primer Brèxit
El lament de Zenòbia, l'amazona de Palmira
Roma com a justificació del colonialisme modern
Roma, història de la humanitat i la llibertat
Roma segons Ròmul?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px