Banner Top

Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma

Roma fou coneguda com el Septimontium perquè el seu cor, a l’est del riu Tíber, estava envoltat per set turons: el Palatí (Mons Palatinus), el Capitoli (Mons Capitolinus), el Quirinal (Collis Quirinalis), el Viminal (Collis Viminalis), l'Esquilí (Mons Esquilinus), el Celi (Mons Caelius) i l'Aventí (Mons Aventinus). Tanmateix, a partir del segle I dC, a aquest conjunt de pujols se n’hi sumaria un altre d’artificial: el Monte Testaccio -està a només mitja hora a peu del Colisseu. El nom prové del llatí testa (“teula”, “tros de ceràmica”) -ὅστρακον en grec- en clara al·lusió al material de què estava fet: àmfores. 

Pujada al Monte Testaccio
Pujada al Monte Testaccio
 
Hispània fou la principal responsable de la creació del Monte Testaccio, també conegut com a Monte dei cocci. A l’antiguitat l’oli de la província de la Baetica era considerat un dels millors de l’imperi. A part d’aliment, es feia servir per a molts altres usos: com a ungüent per després del bany, com a perfum, com  combustible o per retornar l’elasticitat a la pell. Així, fins al riu Tíber anaren desembarcant una gran quantitat de vaixells d’Hispània carregats d’àmfores (ἀμφι, “al voltant” + φέρω, “portar”) plenes d’oli.
 
Tipologia d’àmfores
Les àmfores es dissenyaven tenint en compte tant el producte que contendrien com el mitjà de transport on calia encabir-les. Així per exemple, les àmfores per a salaons eren llargues i estretes. En canvi, les àmfores de vi eren una mica més amples, i les d’oli podien tenir una forma pràcticament esfèrica. Com ja feien els grecs, un cop plenes, les àmfores es tapaven amb un tap de suro, fusta o fins i tot amb guix, segellat per resina o calç.

Tipus àmfores
Tipus àmfores
 
Una característica de les àmfores era el pivot, l’acabament en punta de la part interior. Això en permetia l’apilament a les bodegues dels vaixells de manera que s’aguantaven entre elles. També permetia, però, clavar les àmfores a l’arena de la platja.
 
Un abocador convertit en muntanya
El Monte Testaccio està format per 25 milions d’àmfores bètiques trencades, que arribaren a Roma al llarg de dos segles i mig, fins al segle III dC -només un petit percentatge procedeixen del nord d’Àfrica. Té un perímetre d’un quilòmetre i 36 metres d’alçada. En un principi era una esplanada, que acabà convertint-se en un abocador.

Disposició de les testae
Disposició de les testae
 
Tanmateix, més que un abocament, era una disposició endreçada i organitzada. A causa del ràpid deteriorament de les restes d’oli, les àmfores no eren aptes per a la reutilització. Així, un cop buidades, eren trencades i dipositades acuradament al mateix lloc per economitzar l’espai. A sobre se’ls tirava calç per a combatre les males olors.
 
Les àmfores descobertes al Testaccio han aportat nombrosa informació sobre l'evolució del port fluvial de Roma i sobre aspectes diversos com el comerç entre la península Ibèrica, nord d'Àfrica i la capital de l'Imperi romà. 
 
Restes d'àmfores al Monte Testaccio
Restes d'àmfores al Monte Testaccio

Les primeres recerques arqueològiques es varen dur a terme a finals del segle XIX per l’arqueòleg prussià Heinrich Dressel. Actualment el Monte Testaccio dóna nom a un barri de Roma que, com era d’esperar, s’identifica amb el símbol d’una àmfora.

Escut del barri Testaccio
Escut del barri Testaccio


L’institut d’Arqueologia Clàssica de Catalunya (ICAC), amb seu a Tarragona, ha creat una eina on-line molt útil pel que fa a la catalogació de les àmfores trobades a Hispània.

En aquest enllaç del web "Històries d'Europa" trobareu més informació sobre el Monte Testaccio.

Aquest article parla de la mercaderia d'àmfores per la Mediterrània.

No us podeu perdre aquest petit documentat sobre el Testaccio:




I aquest és de la historiadora mediàtica Mary Beard:




Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
Roma segons Ròmul?
- Capitals amb Capitoli
- Grecs a la Mediterrània

Triomfs a la romana

El feixisme també s’inspirà en Roma per a les grans desfilades militars. Concretament s’inspirà en la cerimònia del triomf (triumphus), paraula que deriva alhora del grec θρίαμβος, que era una processó en honor a Dionís, el déu del vi i de la disbauxa. Es tractava del major espectacle castrense i social que se celebrava al caput mundi

El triomf era una cerimònia reservada per a aquells generals que, en el camp de batalla, havien aconseguit matar 5.000 enemics -fou el cas de Quint Cecili Metel, el general que romanitzà les Balears. Si no havien arribat a aquesta xifra, aleshores se’ls feia un acte de reconeixement menor anomenat ovació –la paraula prové del crit d’alegria (εὑοί) que ja els grecs exclamaven en les festes dionisíaques i que en llatí passà a euhoe. Avui l’ovació fa referència a una manifestació clamorosa d’aprovació per part d’una multitud de persones.

Cerimònia del triomf de Cèsar
Cerimònia del triomf de Cèsar

Per a l’ocasió el general vencedor (vir triumphalis) desfilava dalt d’un carro des del Fòrum fins al Capitoli. Encapçalant la comitiva hi havia els senadors i magistrats, seguits de músics que tocaven trompetes. Avançaven exhibint el botí aconseguit a la guerra, les estàtues de les divinitats dels pobles sotmesos i els principals caps enemics supervivents.

Inflat d’orgull, l’homenatjat vestia de porpra i or i portava la cara pintada de mini (òxid de plom) com l’estàtua de Júpiter del Capitoli. Mentre saludava la gent, al darrere tenia un esclau que li sostenia els llorers de la victòria i que, a cau d’orella, per baixar-li els fums, li xiuxiuejava: Respice post te, hominem te esse memento (“Mira enrere i recorda que només ets un home”). La frase estava en sintonia amb una altra que ja apareix a l’Eclesiastès: Vanitas vanitatis (“vanitat de la vanitat”). Significa que l’home només es mou per vanitat, per voler superar a Déu, oblidant així que és un ser mortal i finit

Triomf del còmic Astèrix i Obèlix
Triomf del còmic Astèrix i Obèlix

La desfilada del triomf la concedia el Senat i podia tenir lloc molt temps després de la campanya. El triumphator havia de tenir imperium, és a dir ser cònsol, dictador o pretor. A partir d’August, aquesta cerimònia es va reservar exclusivament a l’emperador i a la família imperial.

El triumphator sempre estava exposat a l’enveja dels seus compatriotes. La paraula enveja ve del llatí invidere, que vol dir “mirar amb mals ulls”. Precisament, per evitar el mal d’ull, durant la desfilada del triomf, el carro portava a sota, penjat, un amulet anomenat fascinus. Tenia forma de fal·lus, símbol de prosperitat.

Il·lustració del triomf romà
Il·lustració del triomf romà


Al triumphator li agradava l’aplaudiment de la multitud, cosa que criticà Horaci en una de les seves Odes (III, 1, 1): Odi profanum volgus et arceo (“Odio el poble profà i l’aparto de mi”). Així el gran poeta romà es vanagloriava de menysprear les mamballetes de les masses i cercar només les de la gent de bon gust.

Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs
Marc Aureli entrant a Roma en un dels seus triomfs

Aquí teniu una mostra d'arcs de triomfs en diferents ciutats europees.

Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Un ciutadà exemplar" que dóna tota una lliçó d'història.




Aquí teniu la cerimònia del triomf a la pel·lícula Ben-Hur:



Aquí teniu l'escena del triomf romà extreta de la sèrie "Roma":



Aquí teniu una desfilada militar feixista inspirada en la cerimònia del triomf a l'antiga Roma:



Aquí teniu la cançó "Y todo es vanidad", de Javier Krahe:




Articles del web relacionats:

Orgies, crònica d'una mentida
El feixisme i l'antiga Roma
Foners, els soldats d'elit de l'antiguitat
Capitals amb Capitoli
El fòrum dels aforats
El polèmic origen romà de la salutació feixista

Capitals amb Capitoli

Roma fou coneguda com el Septimontium, ja que estava envoltada per “set turons”. El més famós d’ells era el Capitoli. Amb la República es convertí en el centre polític i religiós de la ciutat eterna, una connotació que ja tenia en època etrusca. En aquesta muntanya, mirant al fòrum, hi havia la roca Tarpeia, des d’on eren precipitats els condemnats per traïció o assassinat.
 
L’historiador Tit Livi relaciona el nom de Capitoli amb un prodigi (Ab urbe condita, I, 55, 6). Al segle VI aC el darrer rei de Roma, Tarquini el Superb, féu excavar el turó per construir-hi un temple a Júpiter. Aleshores va aparèixer un cap humà intacte, la qual cosa s’interpretà com un presagi que aquell seria el cap (caput) de tot un Imperi –d’aquesta manera Roma també seria coneguda com el caput mundi (“el cap del món”). El Capitoli acabà albergant els tres temples de la tríada capitolina, els tres déus més importants de l’Estat romà (Júpiter, Juno i Minerva), així com també la seu de tots els seus arxius. Amb el temps, pràcticament totes les ciutats de l’Imperi tingueren en el seu fòrum un temple dedicat a la tríada capitolina.

Capitoli de Roma
Capitoli de Roma

Avui el turó del Capitoli és coronat amb la Piazza del Campidoglio, dissenyada el 1536 per Miquel Àngel. A dreta i esquerra de la plaça hi ha dos palaus bessons: un és la seu de l’Ajuntament de Roma i l’altre acull els Museus Capitolins, que guarden la famosa imatge de la lloba capitolina –el 1957 en el consistori romà es van signar els Tractats de Roma, que varen originar la Comunitat Econòmica Europea.
 
Al segle XVIII, en temps de la Il·lustració, el nom de Capitoli s’utilitzà per referir-se a l’edifici polític d’una ciutat, regió o país. Així, a França hi ha el Capitoli de Toulouse (seu de la batlia d’aquesta ciutat); i a la capital dels EUA, Washington D.C., hi ha el famós Capitoli que allotja les dues cambres del Congrés del país. Al pavelló de la fama d’aquest edifici, on es troben els pares de la pàtria, hi ha una estàtua del missioner mallorquí Juníper Serra.

Basílica de Sant Pere del Vaticà
Basílica de Sant Pere del Vaticà
 
Les obres del Capitoli nord-americà acabaren el 1800 a imatge de la Basílica de Sant Pere del Vaticà, que començà a construir Bramante el 1506. Aquest arquitecte italià havia pres com a model la cúpula feta el 1418 per Brunelleschi a la catedral de Florència, la qual suposadament s’inspirava alhora en el Panteó de Roma. Les intervencions a la basílica vaticana durarien uns cent vint anys i implicaren fins a deu arquitectes, entre ells, Miquel Àngel, que va arribar a dir que faria “una germana més gran però no més bella” que la cúpula de Brunelleschi. Avui, doncs, Washington D.C posseeix també una cúpula que la converteix en el nou caput mundi de l’època moderna. I, fidel a la seva etimologia, gràcies a ella, també s’erigeix en la capital del capitalisme.

Catedral de Florència
Catedral de Florència


La vinculació del Capitoli de Washington DC amb l’antiga capital del Laci queda patent en una inscripció llatina esculpida a la seva façana: Legislatorum est iustas leges facere (“És deure dels legisladors fer lleis justes”). La ciutat nord-americana ja naixé amb un fort rerefons clàssic. E1 790, en ser fundada, va seguir el plànol urbanístic de la ciutat erigida al segle VIII aC per Ròmul. És el conegut plànol hipodàmic, de disposició ortogonal amb dos eixos principals: el Cardo (de nord a sud) i el Decumanus (d’est a oest).

Articles del web relacionats:
Cridar els quirits
Palaus a la muntanya
- Roma segons Ròmul?
Monte Testaccio, el vuitè turó de Roma








Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px