Banner Top

Contra el desànim: Per aspera ad astra

En temps on predomina la llei del mínim esforç convé invocar l’esperit de sacrifici dels clàssics. Per aspera ad astra (“A través de les dificultats als estels”), deien els romans. És a dir, el camí cap a l’èxit és ple de dificultats. Altres variants de l’aforisme serien Per ardua ad astra o Ad sidera per aspera -la seva versió grega seria Χαλεπὰ τὰ καλά (“Les coses belles són difícils”). En català deim “Qui vol peix que es mulli”, i en castellà, “Quien algo quiere algo le cuesta”, “Cada sendero tiene su atolladero” o “Quien la persigue la consigue”.

 

La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual
La realitat sobre l'esperit de sacrifici actual

 

 
Ja sabem per la Bíblia que el destí de l’home és treballar. “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”, digué Déu a Adam en expulsar-lo del paradís. Aquest enaltiment del treball també és recollit en un altre llatinisme cèlebre extret de les Geòrgiques de Virgili: Labor omnia vincit improbus (“El treball pertinaç pot amb tot”) -avui és la divisa de molts col·legis de fusters  i ebenistes. A l’Eneida Virgili insisteix en la força de la voluntat: Possunt quia posse videntur (“Poden perquè els sembla poder”). Voler, per tant, és poder.

Al seu llibre Ex Ponto, Ovidi (segle I aC) també ens convida a perseverar amb el següent vers: Gutta cavat lapidem non vi, sed saepe cadendo (“La gota forada la làpida, no per la força, sinó constantment”). La mateixa idea és recollida a Ars amandi (Llibre I): Quid magis est saxo durum, quid mollius unda? Dura tamen molli saxa cavantur aqua (“Què és més dura que la pedra, què és més dèbil que l’aigua? Tanmateix, la dura pedra és erosionada per l’aigua dèbil”).

En tota acció, cal, per tant, combatre la peresa i la resignació, els nostres principals enemics. Un nou proverbi ens interpel·la: “No hi ha major dificultat que la pròpia voluntat”.

 

Escut de Kansas
Escut de Kansas
 
No hi ha dubte que el camí cap als estels és ple de dificultats. Així, no ha d’estranyar que la NASA triàs el lema Per aspera ad astra per a les missions de l’Apol·lo a la Lluna. Avui aquest llatinisme també és el lema de l’estat de Kansas, als Estats Units.

L'educació segons Aristòtil
L'educació segons Aristòtil

I per acabar aquí teniu una cita del poeta alemany Bertolt Brecht (1898-1956):

“Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha d'altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. Però també hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.


I aquí teniu una altra màxima llatina extreta de “Cartes morals a Lucili”: Vivere militare est (“Viure és lluitar”).

Aquí teniu el divulgador científic Carl Sagan reflexionant sobre el lema Per aspera ad astra:



Aquesta cançó dels Catarres, "L'Odissea", parla molt bé de l'esperit de superació a la vida:



Articles del web relacionats:
Treballar és una tortura
Gasos caòtics
-
 Desitjos siderals
- Resignau-vos!

La mort de Déu?

Article publicat a l'Ara Balears (15/12/2014)

Sota l’omnipresent consumisme nadalenc hi ha latent l’omnipotent idea de Déu. Els entesos asseguren que la religió és un fenomen universal, ja present en els orígens de la humanitat. En aquest sentit, totes les religions no serien més que manifestacions diferents de la relació de l’home amb un ésser transcendent, la qual cosa vendria corroborat per l’etimologia. Així, la font del terme, el verb llatí religare (“relligar”), al·ludiria al vincle que els mortals reforcen amb els déus mitjançant els cultes.
 
Sovint les creences religioses –algunes lligades a la moralitat- s’han interpretat en clau negativa: o bé com el resultat d’una mancança -atès que l’home no entén el món que l’envolta, recorre a una entitat superior- o bé com un refugi de les nostres limitacions. Va ser a partir del segle XVIII, el segle de les Llums, quan l’ateisme va començar a obrir-se pas com a corrent filosòfic. El francès D’Holbach escriuria: “la ignorància i la por: vet aquí els dos pilars de tota religió”. Al segle XIX el filòsof alemany Ludwig Feuerbach popularitzaria la sentència llatina Homo homini deus est (“l’home és un déu per a l’home”). Amb ella, pretenia retornar a l’home les seves qualitats més excelses, abans atribuïdes a Déu.
 
Religions
Religions

L’ateisme esdevindria més polític amb un altre alemany, Karl Marx (1818-1883), l’esbudellador del capitalisme. Seva és la coneguda frase, sempre treta de context, “la religió és l’opi del poble”. En l’època en què va viure, era habitual que, a Anglaterra, bressol de la Revolució Industrial, els obrers prenguessin legalment aquest narcòtic per poder aguantar les llargues jornades laborals. Era una droga que també contribuïa a evadir la classe proletària de la seva trista realitat quotidiana, la famosa “vall de llàgrimes” de la cultura cristiana.
 
Amb la metàfora de l’opi, l’autor d’El capital, que entengué la Història en termes de lluita de classes, considerava que la religió era del tot alienadora: només servia per persuadir els individus que l’ordre de la societat del seu temps, que beneficiava la burgesia, era immutable. Per tant, la religió legitimava les injustícies socials del present, generant alhora una esperança il·lusòria de justícia definitiva en el més enllà. “La religió –deia- és el plany de la criatura oprimida, el cor d’un món despietat i l’ànima de situacions sense ànima [...]. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria del poble és una exigència de la seva felicitat real”. Segons Marx, per superar tal alienació religiosa, el que calia fer era canviar, mitjançant la revolució, les condicions econòmiques i socials i crear un paradís a la terra que fes innecessari l’anhel religiós.

Déu i els nous visitants del cel
Déu i els nous visitants del cel
 
L’ateisme desembocaria en nihilisme amb Friedrich Nietzsche (1844-1900), que deixaria per a la posteritat la cèlebre sentència “Déu ha mort i som nosaltres qui l’hem matat”. Al segle XX, amb la progressiva secularització de la societat, el fet religiós seria més qüestionat per l’escepticisme que, des de l’època dels grecs, assegura que, a partir de la contemplació (en grec, sképtomai ), la raó humana és incapaç de conèixer la veritat. Un dels seus militants més incondicionals és l’etòleg britànic Richard Dawkins, autor dels llibres El gen egoista i El miratge de Déu. El 2008 va promoure una campanya perquè els autobusos londinencs portassin el polèmic lema: “Probablement no hi ha Déu. Deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”. La idea aviat s’escampà per altres indrets. A Washington la frase escollida fou: “Per què creure en un déu? Sigues bo tan sols per la pròpia bondat”.

Campanya ateista a Barcelona
Campanya ateista a Barcelona
 
El 2010 els escèptics rebrien una injecció d’adrenalina de la mà de la ciència. En el seu llibre El gran disseny, el britànic Stephen Hawking, sense negar l’existència de Déu, assegurava que la seva presència no és necessària per explicar l’origen de l’univers, el qual es regeix per les pròpies lleis de la física. Els mateixos dubtes havia plantejat abans el desaparegut Carl Sagan (1934-1996) en un altre llibre: "Si Déu va crear l'univers, per què en va deixar tan poques proves?".
 
L’afirmació de Hawking de seguida fou contestada pel papa Benet XVI en un comunicat: “L’experiència ensenya que un món sense Déu és un infern on prevalen els egoismes, la divisió de les famílies, l’odi entre les persones i els pobles, la falta d’amor, d’alegria i d’esperança”. El summe pontífex s’oblidava, però, que, al llarg de la història, en nom de Déu s’han produït, i encara es produeixen, guerres molt cruels. Així, hi ha qui considera que la religió, de ser l’opi del poble, ha passat a ser la dinamita del poble. En tot cas, les paraules papals podrien estar en consonància amb la visió de Hans Jonas (1903-1993) sobre la compatibilitat de Déu amb l’existència del mal. Aquest filòsof jueu establí que la responsabilitat és la càrrega de la llibertat que Déu ha donat a l’home. Això el portà a afirmar que ni Déu hauria pogut impedir els horrors de l’holocaust.
 
Món amb gorra de bufó (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial
"Món amb gorra de bufó" (autor desconegut, 1590) Representa un home qualsevol que es riu del món i de si mateix davant la incapacitat de reconèixer el destí de l'univers i de la vida humana (la data coincideix amb l'època de les primers obres de Shakespeare, en les que la figura del bufó tenia un paper essencial


Amb l’actual laïcisme, amb el qual el poble (laós) rebutja tota influència de la religió en l’esfera pública, l’ateisme ha cedit protagonisme a l’agnosticisme, una variant de l’escepticisme. Si hem de fer cas de la seva etimologia grega, un agnòstic és qui, rebutjant la fe, pensa que no podem conèixer (gignósko) allò que hi ha més enllà de l’experiència. Mentrestant, la religió continua present en el nostre calendari, testimoni dels avatars cristians d’Occident. Ara, a les portes del Nadal, alguns s’aferraran al seu esperit hipòcrita per certificar la mort de Déu. Altres, en canvi, reivindicaran el seu vessant més místic. I els que no creuen en les institucions eclesiàstiques ni en la iconografia litúrgica ni en cap força moralitzadora preferiran parlar més d’espiritualitat que no pas de religiositat per afrontar el misteri de la vida.

Papa Francesc
Papa Francesc

Articles del web relacionats:
Adéu als deus
El rostre de Déu
Ateisme 2.0

Per reflexionar més sobre Déu, us recoman aquest vídeo del programa "Amb filosofia" de TV3.

Aquí teniu un article de Juan José Tamayo titulat "¿Ha muerto Dios?"

Aquest article parla sobre la polèmica frase de Nietzsche: "Déu ha mort".

Aquí teniu una entrevista al físic David Jou. Parla sobre ciència i Déu.

Aquest article parla del Déu de Spinoza.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/12/2016), reflexion sobre Déu.


Aquí teniu un debat sobre la mort de Déu:



Aquests són les reflexions sobre l'ateisme (1959) del gal·lès Bertrand Russell, premi Nobel de Literatura de 1950:



I per acabar, podem gaudir del vídeo de REM, "Losing My Religion"

Els orígens gasosos del cosmos

Què hi havia al principi del tots els temps? La resposta ens la dóna el poeta romà Ovidi (segle I aC), a l’inici de les seves Metamorfosis (I, 5-9/ 21-25) -la traducció és de Jordi Parramon:

Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;
tot eren pesos inerts i partícules amuntegades
sense lligams: la llavor discordant de totes les coses [...]

Fins que un déu, la millor natura, acabà aquelles lluites,
ja que va treure el cel de la terra, i aquesta de l’aigua,
va separar el cristall celeste dels aires espessos
i, aclarits els espais, n’extragué les masses obscures,
va situar-los en llocs diferents i en pau va lligar-los.

La Metamorfosis, per tant, té moltes similituds amb el Gènesi. En el relat bíblic, al principi “la terra era caòtica i desolada” i en el poema d’Ovidi se’ns parla d’una “unitat primitiva anomenada Caos, de masses informes, confuses”. La tasca de creació també és idèntica. En el Gènesi Déu diu: “Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres [...]. Que les aigües de sota el cel s'apleguin en un sol indret i apareguin els continents”. I a les Metamorfosis és igualment un déu qui “acabà aquelles lluites”. Ambdues cosmogonies culminen amb la creació de l’home, que en Ovidi està modelat “a imatge dels déus que tot ho governen”, mentre que en el Gènesi Déu creà “l’home a la seva imatge”.

Abans d’Ovidi el concepte caos (χάος) ja fou tractat al segle VIII aC pel grec Hesíode. A la seva Teogonia (116-141) diu que és un buit, un abisme (ἄβυσσος, “sense fons”) anterior a la creació -avui diríem anterior al Big Bang.

El significat de caos com a sinònim de desordre és posterior. La paraula ens donaria gasA principis del segle XVII un químic flamenc anomenat Jan Baptista van Helmont observava els vapors que sortien de la crema d’un tros de llenya. S’adonà que eren vapors sense forma, de manera que els batejà amb el nom de gas a partir de la pronunciació en llengua flamenca de la paraula llatina chaos.

El fuel que actualment s’utilitza en els automòbils és líquid quan entra al dipòsit. Però en el motor s’evapora i es converteix en gas. Només quan és gas pot combinar-se amb l’aire per moure els pistons i impulsar el motor. Atès que aquest líquid es converteix en gas tan fàcilment, se l’anomena gasolina.

Big bang o
Big bang o "gran explosió"

Del caos al cosmos
Hesíode ens ofereix més informació sobre els orígens del món. Del Caos sorgiren les primeres forces de la naturalesa com  Gea (“la Terra”), el tenebrós Tàrtar (l’inframón) o l’Eros (“l’amor”), la força encarregada de convertir el caos en cosmos, una massa ordenada -la paraula prové de κοσμέω, “ordenar”. De cosmos tenim cosmopolita o “ciutadà del món”, el nom propi Cosme, és a dir, “l’ordenat”, i cosmètic, producte que serveix per “ordenar”, embellir els cabells, la pell, les dents, les ungles i altres parts del cos.

Amb Gea començà tot
Amb Gea començà tot


En llatí, l’equivalent de κόσμος és l’adjectiu mundus, a, um, (“nét”, “endreçat”), d’on tenim món i immundícia, sinònim de brutícia, de “no nét”. Per a món pròpiament dit hi havia dues paraules: universos i orbis. Universus vol dir, literalment, “que gira (verto) de forma unitària”; i orbis ens ha donat òrbita.

La paraula món en les llengües germàniques té un origen ben distint. L’anglès world i l’alemany Welt contenen dos antics mots germànics, wer i eld. Wer, emparentat amb el llatí vir (“mascle”), significa “home”, i eld “temps de la vida d’una persona”. Així, etimològicament, world vendria a significar “el temps de la vida de l’home” i, per extensió, “allà on transcorre la vida de l’home”, és a dir, el “món”.

La Nit que sorgeix del caos
Del Caos també va sorgir Èreb (Ἔρεβος, “les tenebres”) i la negra Nit (Νύξ). De la unió de tots dos va néixer l’Èter (Αἰθήρ, la part més alta i pura del firmament), el Dia (Ἡμέρα) i, segons algunes versions, els bessons Hipnos (Ὕπνος “la son”) i Tànatos (Θάνατος, “la mort” no violenta).

Representació de Dia
Representació de Dia


La Νύξ -Nox en llatí- sol aparèixer representada com una dona nua suspesa en el cel, o volant, coberta d’un mantell fosc en al·lusió a la seva l’obscuritat. Al seu costat, acompanyant-la, hi ha una òliba, famosa au de visió nocturna.

"La Nuit", August Raynaud.

La deessa Nix cobreix el cel amb la seva manta de foscor

L’equivalent de Νύξ per als nòrdics és la deessa Nött, filla d’un gegant, que creua el cel cavalcant el seu cavall negre. La baba que li cau cobreix la natura de rosada durant l’alba. El fill de Nött és Dagr, el dia. I un dels seus descendents serà Thor, gran déu del tro i el vent.

Per als egipcis, Nut era la divinitat del cel. Era representada amb el cos de color blau i ple d’estrelles, en posició arquejada, com una cúpula celestial. Nut se sustenta amb peus i mans sobre la terra (Geb), mentre l’aire (Shu) els separa i forma així espai per a la vida, un món habitable per als humans.

La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau
La Nuit, representada per William-Adolphe Bouguereau


A la mítica Babilònia, trobam que el déu-rei Marduk talla per la meitat el monstre-caos Tiamat, d’on es creen el firmament i la terra. I en el Gènesi, inici de la Bíblia, el primer que fa Déu és separar la nit i el dia.

Gea, el germen de tot
Gea, nascuda del Caos, també va tenir la seva pròpia descendència: primer va donar a llum l’estelat Urà (el firmament) i després les muntanyes i el Pontos (el mar).

Gea, font de vida
Gea, font de vida

Posteriorment, Gea i Urà, és a dir, la Terra i el Cel, es varen unir i engendraren la primera generació de déus i semidéus. Primer varen néixer els sis Titans (Oceà, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet i Cronos) i les sis Titànides (Tia, Febe, Tetis, Rea, Temis i Mnemòsine). Després, arribaren els tres Ciclops, uns éssers amb una gran força i amb un sol ull enmig del front, in finalment els tres Hecatonquirs, uns éssers gegantins i violents, amb cent (ἑκατόν) braços (χείρ) cadascun.

Cosmos de Sagan
Quan parlam de cosmos el primer que ens ve a la memòria és el programa homònim dels anys vuitanta conduït pel divulgador nord-americà Carl Sagan (1934-1996). Ara National Geographic Channel acaba d’estrenar una nova versió adaptada d’aquest mític programa. És una nova oportunitat que tenim per tornar a extasiar-nos amb els misteris de l’univers i amb la relaxant banda sonora de Vangelis que acompanyaven les paraules de Sagan. Aquí la teniu.




Aquest vídeo és interessant. Parla sobre la cosmogonia i la teogonia:



I, si parlam del cosmos i del caos, no podem deixar d'escoltar la gran cançó de David Bowie, «Space Oddity»:



I aquí teniu "Il mundo" del gran Jimmy Fontana:

Aquesta enllaç conté textos sobre la concepció de l'univers al món clàssic.

Aquí teniu reflexions sobre Carl Sagan sobre el cosmos.

 Articles del web relacionats:
- Titànic, la maledicció d'un nom
Zeus, el patriarca olímpic "apleganúvols"
El complex de Prometeu

 

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px