Banner Top

Hedonisme cognitiu

Article publicat a l'Ara Balears (21/07/2017)

La mentida disfressada de veritat no atura de regalar-nos nous termes. El darrer és “hedonisme cognitiu”. L’ha encunyat Jordi Ibáñez, professor d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Ibáñez acaba de coordinar el llibre “En la era de la posverdad”  (Calambur), on catorze autors, entre ells els mallorquins Andreu Jaume i Valentí Puig, reflexionen sobre l’art de la manipulació de masses en la ja coneguda com a “era de Pinotxo”.

La postveritat i l'era de Pinotxo
La postveritat i l'era de Pinotxo
 
L’ “hedonisme cognitiu” al·ludeix a una percepció de la realitat que no respon a la racionalitat sòlida i contrastada, sinó al desig que les coses siguin d’una manera i no d’una altra. En seria un bon exemple el debat televisat que el 2008 varen mantenir Pedro Solbes, ministre d’Economia i Hisenda de Zapatero, amb Manuel Pizarro, número dos del PP en les eleccions estatals d’aquell mateix any. El dirigent socialista va vendre les bondats de la banca espanyola i va minimitzar la crisi amb l’eufemisme “desacceleració econòmica”. El popular, en canvi, augurà el desastre que vendria. Segons les enquestes, a pesar de mentir, Solbes va ser qui guanyà el debat perquè els espanyols triaren creure allò que desitjaven creure.
 
Avui ja s’ha perdut la vergonya a allò fals. Ningú ja no dimiteix per mentir. Queda lluny el testimoni del president nord-americà Richard Nixon. El 8 d’agost de 1974 el dirigent republicà va haver de deixar la Casa Blanca després d’haver faltat a la veritat en el cas Watergate, el cas d’espionatge al Partit Demòcrata. Eren un temps en què els mitjans de comunicació gaudien del respecte d’una ciutadania que encara no estava intoxicada per tant de renou ambiental. En l’era de l’espectacle de la informació, ja costa destriar la veritat de la demagògia. Ho deia Josep Pla: “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. Així doncs, tot el món opina”.

"En la era de la posverdad"
 
Per desgràcia avui el periodisme s’ha oblidat de la màxima de l’historiador romà Tàcit: narrar sine ira et studio (“sense ira i sense parcialitat”). La informació s’ha convertit en opinió, la qual juga amb un material sensible que són els sentiments, la base de l’ “hedonisme cognitiu”. I vet aquí el drama de l’actual democràcia. Davant un “quart poder” del tot desacreditat, els polítics saben que la gent no vol conèixer la veritat. No debades, aferrats als nostres prejudicis, preferim viure atrinxerats en miratges que ens reconforten i que ens eviten haver d’afrontar-nos amb la complexa realitat.
 
Tanmateix, l’ “hedonisme cognitiu” també es pot aplicar fora de l’àmbit de la perniciosa postveritat. En la nostra vida quotidiana només escoltam o llegim allò que ens proporciona plaer. I això demostra una gran peresa mental. Si tan sols feim cas d’allò del que ja estam convençuts, correm el perill de tenir només un punt de vista que potser que no sigui el correcte. La discrepància ens horroritza. Canviar d’opinió està prohibit. La dicotomia marca la nostra naturalesa des del moment que tenim dues mans amb les quals destriam els bons dels dolents. Les mitges tintes no valen.

L'ofuscació del fanatisme
L'ofuscació del fanatisme
 
L’ “hedonisme cognitiu” és narcisisme en estat pur. En una mostra de superioritat moral ple de cinisme, volem pensar que només nosaltres tenim la raó. Així, gaudim en veure ratificades les nostres opinions en els mitjans, mentre que ens escandalitzam i ens divertim alhora quan l’ “enemic” diu “barbaritats”. Consideram que una notícia és falsa quan no combrega amb els nostres postulats. Bé ho sap Donald Trump, que veu fake news (“notícies falses”) pertot arreu.
 
Instal·lats permanentment en la zona de confort, patim de miopia intel·lectual. Com a éssers gregaris que som, cercam aduladors i ens movem per consignes que alimenten el nostre fanatisme ideològic. Percebem com sentim. Així, tenim una visió simplificada d’una realitat del tot polièdrica que només acceptam quan s’ajusta als nostres desitjos. Per higiene democràtica i personal, faríem bé d’eixamplar horitzons i de treure’ns de sobre tants de prejudicis. En el fons l’ “hedonisme cognitiu” és pobresa cognitiva.

No us podeu perdre aquest article de Josep Ramoneda titulat "Periodisme nínxol". També és molt interessant aquest altre article de Juan José Millás titulat "Me conformo". Parla d'un concepte interessant: "la realitat a la carta"·

Aquí teniu un reportatge sobre les bombolles informatives.

En aquesta vida les coses no són blanc o negre. Ho explica molt bé Carles Casajuana en aquest article de La Vanguardia.

I per acabar, us deix amb un fragment de la novel·la Les possessions (pàg. 221-222, Anagrama, 2018), de Llucia Ramis:

“La paraula de l’any passat va ser post-truth, perquè la mentida, com el diable, ha canviat de nom i de forma, i convenç fent veure que no existeix. O al contrari, que és l’únic que existeix, que no hi ha alternativa i hem de doblegar-nos davant del seu poder. La majoria tendeix a creure’s allò que reforça les seves opinions, abans de qüestionar-les per culpa de la veritat, tan inoportuna com apunta Emmanuel Carrère a Limònov, preferim creure’ns qualsevol mentida que concordi amb la nostra opinió a interessar-nos per una informació veraç que la desmenteixi [...]

Tant se val si una informació és veritat o no, cadascú pot triar la seva versió i negar les altres. Construeixes un món fet a mida a Twitter, els discursos caben en cent quaranta caràcters, i tot el que no hi entri, fora. Bloca’l, ataca’l, fes que els que pensen com tu s’afegeixin al linxament, eliminem tot allò que no ens agrada, que no existeixi. Converteix els qui no pensen com tu en monstres. Despulla’ls de trets humans. Destrueix-los. Queda’t tranquil al teu petit llogaret digital”.


Sobre l'hedonisme cognitiu també parla Irene Vallejo en aquest article:

Irene Vallejo
Irene Vallejo



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (18/05/2018), reflexion sobre la següent pregunta amb motiu del Dia Mundial d'Internet (17/05/2018): realment Internet ens fa més lliures?



Articles del web relacionats:
La maleïda postcensura
Paraules adulterades
Twitter i l'humor negre
La invasió dels idiotes
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
On és la veritat?
Per què ja no dialogam?
La postveritat segons Aristòtil
Una mica d'hedonisme, per favor!

Les Fúries de l’Iraq

Article publicat a l'Ara Balears (08/11/2015)

L’ex primer ministre britànic Tony Blair, de 62 anys, fa mala cara. Fa mesos que no pot dormir. Té mal de consciència per la seva actuació en la guerra de l’Iraq. Les Fúries no aturen d’assetjar-lo. És la viva imatge d’Orestes, el turmentat protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Es tractava d’uns monstruosos genis alats que vetlaven per l’ordre social. S’encarregaven sobretot d’encalçar els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
Davant aquest setge, Orestes anà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Fúries, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.

Les Fúries perseguint Orestes
Les Fúries perseguint Orestes
 
Tony Blair, tanmateix, atropellat pel temps i les circumstàncies, encara no ha aconseguit aplacar les seves Fúries internes. Recentment, en una entrevista a la CNN nord-americana, ha demanat perdó, fins a tres vegades, per l’error que va suposar la guerra de l’Iraq iniciada ja fa dotze anys. De la seva cara ha desaparegut el somriu complaent que exhibí en la famosa foto del quartet fanfarró de les Açores, que donà el vistiplau a aquell oprobi. Fent-li companyia hi havia George W. Busch, José María Aznar i José Manuel Durâo Barroso. Ara l’ex primer ministre britànic ha decidit entonar el mea culpa davant la imminent publicació dels resultats d’un comprometedor informe sobre la seva gestió en una guerra que aleshores comptà amb una descomunal propaganda contrària a qualsevol veu discrepant.

Les Fúries es llancen sobre Orestes
Les Fúries es llancen sobre Orestes
 
Blair es penedeix d’haver-se fiat dels serveis d’intel·ligència que asseguraven, de manera interessada, que el règim de Saddam Hussein emmagatzemava armes de destrucció massiva. El laborista lamenta les dramàtiques conseqüències que encara ara està tenint una actuació militar que es va vendre sota l’etiqueta eufemística de “preventiva”. Així, al seu parer, la caiguda de Saddam hauria provocat l’auge imparable del grup terrorista Estat Islàmic i l’actual crisi de refugiats, la més gran que ha viscut Europa després de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, l’ex primer ministre britànic falta a la veritat. L’excusa de les armes de destrucció massiva no va ser un error, sinó una mentida orquestrada per justificar una decisió presa deliberadament com a represàlia als atacs terroristes de l’11S.


 

Veient-se investigat, Blair ja s’ha avançat a preparar la seva defensa. Sobre la seva consciència pesen massa els centenars de milers de morts civils que està deixant tanta irresponsabilitat. El 2008, quan estava a punt de deixar la Casa Blanca, Bush ja va reconèixer, encara que amb la boca petita, la desafortunada política dels EUA al Pròxim Orient. El portuguès Barroso, essent president de la Comissió Europea el 2007, també va afirmar, mig avergonyit, que va anar a la cimera de les Açores enganat. Menys humil ha estat Aznar, que al seu dia, ateses les evidències, va assegurar amb sorna que ell aleshores no era “tan llest” com per saber que l’Iraq no tenia armes de destrucció massiva.

La crisi dels refugiats
La crisi dels refugiats
 
Dotze anys després d’aquella ignominiosa invasió, sembla que Blair, malgrat la seva hipocresia, és el que té més remordiments. L’eixordador crit de les Fúries li resulta insuportable. El seu rostre desencaixat el delata. Ara haurem de veure si finalment, tal com va passar amb Orestes, també se celebrarà un judici contra ell i els seus obtusos còmplices. Així ja ho ha demanat gent del seu propi partit. Tanmateix, en cas que el Tribunal Penal Internacional de La Haia se’n faci càrrec, el judici per la major tragèdia de la humanitat d’aquest segle acabaria essent una pantomima. No debades, és una ingenuïtat pensar que el sancta sanctorum de la justícia occidental s’atrevesqui a dictaminar a favor de les Fúries, és a dir, d’una indignada ciutadania. Per molt, doncs, que ens vulguin reconvertir en les Benignes, difícilment es podrà aplacar la nostra ira. Queda clar que la impunitat alimentada pel cinisme només serveix perquè els nostres dirigents continuïn cometent els mateixos excessos que tant de caos i misèria han duit al món.

Aquí teniu la conferència "Las Furias. De la alegoría política al desafío artístico" impartida per Miguel Falomir Faus, Cap de Departament de Pintura Italiana i Francesa:



Articles del web relacionats:
Electra tampoc no patia cap complex!

Dòlars clàssics

Als EUA la influència de Roma queda ben palesa en els seus símbols, fixats als bitllets de dòlar. En una part, hi ha l'àguila imperial amb un lema, atribuït a August, E pluribus unum (literalment, "un fet de molts" o "a partir de la unió de diversos"). És la famosa idea de la unió fa la força. En una de les seves urpes sosté un branca d'olivera, símbol de la pau –les seves tretze fulles al·ludeixen a les tretze colònies originals dels EUA; i a l'altra, tretze fletxes –número igualment simbòlic-, que representen la disposició a defensar el país. Sobre el pit de l'àguila hi ha un escut, també amb tretze franges.

Dòlar i àguila imperial
Dòlar i àguila imperial
 
L'altra emblema important és una gran piràmide inacabada, la qual cosa fa referència al fet que la nació americana sempre està en construcció. Curiosament, també té tretze esglaons -una altra vegada els tretze estats inicials-, coronada amb un ull, símbol de Déu, que tot ho veu. A dalt té la inscripció Annuit coeptis ("La providència ha afavorit les nostres empreses). És una adaptació del vers 625 del llibre IX de l'Eneida de Virgili que Ascani, fill d'Eneas, fa servir de súplica: Iuppiter omnipotens, audacibus annue coeptis ("Que Júpiter afavoreixi les meves audaces empreses"). La versió adaptada suma tretze lletres i conserva així el seu significat esotèric.
 
A baix d'Annuit coeptis hi ha escrit, en nombres romans, 1776 i el següent llatinisme Novus ordo seclorum ("Un nou ordre de segles"). Es tracta d'una frase agafada també de Virgili, en aquest cas de les Bucòliques (IV, 5). Al·ludeix al 4 de juliol de 1776, el dia de la Declaració d'Independència Nord-americana. De tota manera, la frase llatina té una petita modificació respecte a l'original, on trobam seclorum, en lloc de saeclorum. Així, la inscripció suma un total de desset lletres, un altre número intencionat pels maçons.

Dòlar i piràmide dels maçons
Dòlar i piràmide dels maçons
 
La piràmide i l'ull que tot ho veu són també símbols maçons –paraula que prové del francès maçon, "picapedrer". La piràmide conté setanta-dos totxos. Es tracta del número més esotèric de tots, ja que manté una connexió íntima entre l'home i el cosmos. Per exemple, un cor sa normal batega setanta-dues vegades per minut.
 
L'adopció de tots aquests emblemes per a la nació nord-americana no és casual. El primer president d'EUA, George Washington, va ser maçó, com ho foren també moltes dels signants de la Constitució. Els valors republicans nord-americans encaixen amb els de la maçoneria: el sentit del deure cívic i gran estima pel coneixement i el progrés. Qui manà imprimir tots aquests símbols maçons al bitllet del dòlar va ser el trigèsim segon president dels EUA, Franklin Delano Roosevelt (1933-1945), un dels maçons amb més poder que ha trepitjat la Casa Blanca.

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px