Banner Top

Censura per a un lustre

A l’antiga Roma la censura pròpiament dita servia per a “purificar” la ciutadania per cinc anys o per un lustre. La censura (< censere, “avaluar”) era la magistratura més prestigiosa i selecta de la República. Al càrrec hi solien optar els que en anys anteriors havien exercit la màxima responsabilitat política, la de cònsol. És per això que constituïa el colofó per a una exitosa carrera política.
 
A diferència de la resta de magistrats republicans, elegits anualment, els censors eren votats cada cinc anys. Eren dos i tenien 18 mesos per dur a terme la seva funció (la resta del temps fins a la nova elecció no hi havia censors). En un primer moment aquesta funció consistia en l’elaboració del cens ciutadà, que establia la divisió de les classes socials segons la seva riquesa.
 
Al cap d’any i mig, en tenir elaborat el cens, els censors celebraven una cerimònia anomenada lustrum. Aquesta, tal com indica la seva etimologia –lustrare, “donar brillantor”, “purificar”- consistia en la purificació del poble romà a través d’una suouetaurilia, el sacrifici públic d’un porc (sus), un anyell (ouis) i un brau (taurus). Així, el poble romà quedava purificat per cinc anys. D’aquí que lustrum donàs lloc al nostre lustre com a període de cinc anys.

Sacrifici del lustrum
Sacrifici del lustrum
 
Policia moral
Amb l’ajuda de funcionaris, els censors rebien les declaracions de béns que permetien acreditar la posició econòmica de l’interessat. Per adscriure’s a una classe social (n’hi havia cinc) no bastava demostrar un determinat nivell de riquesa. També era necessari exhibir un comportament moral irreprotxable, propi d’un ciutadà romà. Fou així com els censors es convertiren en la policia moral de l’antiga Roma.
 
Arran d’aquest paper d’inquisidors, la paraula censura adquirí l’actual significat d’examen d’una conducta. Sempre es feia d’acord amb el mos (“costum”, “tradició”), d’on tenim la paraula moral. Era el que els grecs anomenaren ἔθος, que ens ha donat la paraula ètica.

Senat romà
Senat romà

En l’actualitat, però, aquests dos conceptes, a pesar de tenir etimologies semblants, signifiquen coses diferents. Així, la moral és un conjunt de judicis relatius al bé i al mal, destinats a dirigir la conducta dels humans. L’ètica, en canvi, és una reflexió sobre la moral; es pregunta, per tant, per què una cultura considera vàlids un i no altres comportaments.
 
La cura dels costums o regimen morum abraçava qualsevol tipus d’infracció moral. L’historiador Dionisi d’Halicarnàs (segle I aC) ens en fa el llistat:
 
“Els romans obrien totes les cases i estenien l’autoritat dels censors fins al més interior i els lliuraven la inspecció i observació de tot el que allà es feia, jutjant que ni el senyor podia ser cruel en el tracte dels seus esclaus, ni el pare excessivament rigorós o indulgent en l’educació dels seus fills, ni el marit injust en el tracte amb la seva dona, ni els fills desobedients amb ells pares ancians, ni els germans podien reclamar major part de la hisenda en lloc de l’equitativa, ni podien durar tota la nit els banquets i la beguda, ni permetre’s abusos i seduccions de gent jove, ni es podien ometre els honors tradicionals en els sacrificis i enterraments, ni fer cap altra cosa que fos contra l’obligació i la utilitat de l’Estat”.
 
Censors puritans
Un dels àmbits d’actuació dels censors també va ser la moral sexual, on arribaren a demostrar un puritanisme exacerbat. Per exemple, l’any 183 aC Cató el Censor féu expulsar del Senat Manili perquè es comentà que la seva filla l’havia vist besant la seva dona a plena llum del dia. Aquest censor, famós per haver exercit el càrrec amb mà de ferro, comentava que ell només besava la seva dona en cas de tempesta.
 
Cató també veié amb mals ulls les noves tendències que provenien de Grècia. Representaven una contaminació de les essències romanes. En les seves Màximes, explica al seu fill Marc el següent: “[els grecs] són un poble rebel i sense valor. Agafa això com una profecia: quan els grecs ens cedeixin les seves obres el nostre món es corromprà...”
 
Cató el Censor
Cató el Censor

Els censors perseguien igualment el luxe, considerat una forma de corrupció. No debades, l’aristocràcia romana havia de donar exemple d’austeritat i entrega al servei públic. L’any 275 aC el senador Corneli Rufí va ser expulsat del Senat per adquirir uns vasos de plata que pesaven deu lliures, més de tres quilos. Qui també eren castigats eren els que no complien amb els seus deures militars.
 
El censors no anaven de bromes el dia de l’elaboració del cens en el Camp de Mart. Fins i tot sancionaren un home que féu un badall durant la seva declaració i un altre per fer un acudit, trencant així la solemnitat de l’acte.

Us deix amb la darrera escena de la gran pel·licula "Cinema Paradisso" (1988). El protagonista, Salvatore, torna al seu poble italià per assistir a l'enterrament del seu vell amic Alfredo, que li va ensenyar la vida a través de la màgia del cinema. Aleshores es topa amb un regal, les escenes de contingut sexual censurades de les grans pel·lícules de la seva infància:




Aquí teniu la sèrie documental "Imágenes prohibidas", de TVE. És una història de la censura en el cine a Espanya. Consta de 14 capítols i és dirigida per Vicente Romero.

Aquí teniu un article que explica la censura durant el franquisme en el periodisme.

Aquí teniu un article de la revista Sàpiens que parla sobre 10 artistes marcats per la censura.

Articles del web relacionats:
- Puritanisme a Roma?
- La República és cosa de tots
- Que corruptes que són, aquests romans!
- Prejudicis inextirpables

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px