Banner Top

Gladiadors, la història d'una manipulació

L’equívoc arranca amb aquest quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice verso (1872).  El gladiador dirigeix la mirada a la grada on un grup de vestlas li indica, amb el dit polze per avall, que pot matar el seu contrincant. Això, amb tot, no està gens clar!

Juvenal, a les seves Sàtires, té els següents versos (III. 36-37): Munera nunc edunt et, verso pollice vulgus/ Cum iubet, occidunt populariter. Aquí el problema és interpretar verso pollice, que vol dir amb el “polze girat”. Però, cap a on? Cap amunt o cap avall? Les fonts clàssiques sobre aquest gest, que popularitzaria Hollywood, són escasses i contradictòries.

Segurament va ser el cristianisme qui es va inventar de manera interessada aquesta simbologia. No debades, el polze cap amunt, senyalant el cel, havia d’indicar el perdó; i el polze per avall, senyalant l’infern, la mort -avui els americans aixequen els polzes al crit  de thumbs up per referir-se a OK.

Ave Caesar, morituri te salutant
Ave Caesar, morituri te salutant,  per Jean-Léon Gérôme (1859), on es veu un grup de gladiadors saludant l'emperador Viteli (segle I dC)

El més segur és que a la vida real passàs tot el contrari del que ens ensenya el quadre de Gérôme. Així, per indicar la mort, el públic mostrava el dit polze per amunt o horitzontalment, ja que es tractava d’un gest que recordava l’acte de desembeinar una espasa. Per contra, el gest d’introduir el polze dins del puny (espasa embeinada) degué significar perdonar la vida del gladiador que havia estat derrotat -es creu que el gest solia anar acompanyat del crit mitte (“deixa’l anar”). D’altra banda, per demanar clemència, tal com es veu en el quadre de Gérôme, els gladiadors alçaven tres dits de la mà.

Ave, Caesar, morituri te salutant
Els combats de gladiadors, així com també els combats o caceres amb animals (venationes), se celebraven en els amfiteatres, on la gent podia veure (θεάομαι) l’espectacle des dels dos (αμφι) laterals del recinte. El teatre, en canvi, tenia forma de semicercle i estava reservat per a les representacions de tragèdies i comèdies.

L’espasa curta que empraven els gladiadors rebia el nom de gladium. En català, durant l’edat mitjana, aquesta arma mortífera ens donaria el verb esglaiar amb el sentit d’ “infondre terror mortal”; després s’originaria el substantiu esglai. Un altre derivat seu és la planta gladiol, dita així a causa de la forma punxeguda de les seves fulles.

Gladiolus 7 19 06

Gladiol

Queda clar, doncs, que els gladiadors, quan saltaven a l’arena, tenien un futur ben negre. Així ho reflecteix la famosa frase que  proferien davant de l’emperador just abans de començar a lluitar: Ave, Caesar, morituri te salutant (“Cèsar, els que han de morir et saluden”). Amb tot, a la seva obra Vida dels dotze Cèsar, l’historiador romà Suetoni assegura que aquesta frase només era pronunciada pels naumachiarii abans de llançar-se a les naumàquies, els combats (μάχη) navals (ναῦς) que s’organitzaven enmig de l’amfiteatre.

Naumàquia d'Ulpià Xeca
Naumàquia d'Ulpià Xeca (1894)

Del que no hi ha cap dubte és que, en acabar la lluita, els cadàvers eren arrossegats per uns esclaus amb uns garfis de ferro. Se’ls conduïa a una dependència anomenada spoliarium (<spolium, “despulla”), on eren despullats de les seves armes i vestimentes -d’aquí el terme espoli. El triomfador del combat era premiat amb una palma amb la qual feia una volta a l’amfiteatre.

Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)
Spoliarium (pintura de l'artista filipí Juan Luna, 1884)

Perfil dels gladiadors
Els gladiadors podien ser presoners de guerra, presos comuns condemnats a treballs forçosos o esclaus. També, però, hi hagué persones lliures que, motivats per la fama, esdevingueren gladiadors per decisió pròpia. Tots ells eren obligats a combatre per a sobreviure. Per aconseguir-ho se sotmetien prèviament a un entrenament especial. La gran demanda d’aquests espectacles propicià la creació per tota Itàlia d’escoles de gladiadors.

Gladiadors romans (Oniello Falcone)
Gladiadors romans (Oniello Falcone)

Els  gladiadors es podien enfrontar un contra un, per parelles o per grups. En general, no es protegien les zones del cos vitals. Es volia afavorir l’agilitat de l’esgrima. Per contra, les parts no mortals com els braços, les espatlles i les cames estaven més protegides per evitar que una ferida molt important acabàs amb el combat de forma prematura. Els gladiadors s’emparellaven en funció de les seves característiques per tal que l’enfrontament fos el més espectacular i durador possible. Per evitar que es relaxassin, prop d’ells pul·lulaven uns personatges que se dedicaven a punyir i de donar-los cops.

Mosaic de de Zliten, segle II
Mosaic de de Zliten, segle II


En funció del seu equipament, els gladiadors rebien diferents noms. Els reciaris (retiarii) o “homes xarxa” eren aquells que anaven armats amb una llança trident i una xarxa (retis), amb la qual havia d'agafar el seu rival, a qui rematava amb el trident. No portaven res al cap i anaven vestits amb una túnica curta. Portaven protecció al braç dret i un barret anomenat galerus.

Si els reciaris tiraven la xarxa i no l'encertaven, fugien i preparaven un segon intent mentre el seu adversari el seguia per l'arena per matar-lo abans. Aquest adversari que corria darrere ell rebia el nom de secutor (“perseguidor”).

Peractum est! (
Peractum est! ("S'ha executat!"), Howard Pyle, (1897)


També hi havia els mirmil·lons (mirmillones) o “home-peix”. S’anomenaven així perquè s'enfrontaven als reciaris, que empraven la xarxa com per pescar un peix. Portaven la imatge d'un peix als seus elms. Com que les seves armes eren semblants a les usades pels gals, també eren coneguts com a Galli.

Si feim cas dels grafits trobats a Pompeia, el sex appeal dels gladiadors era, certament, irresistible. Així ho il·lustren alguns d’ells: “Les noies sospiren per Celadus el Traci” o “Crescens el reciari, metge de les noies de nit, de dia i en altres hores”.

Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)
Gladiadors (Leon-Maxime Faivre, 1880)

Origen etrusc
Els autors antics afirmaven que els combats de gladiadors eren jocs fúnebres d’origen etrusc. En aquesta civilització les exèquies dels principals prohoms eren acompanyats de lluites entre presoners com a forma d’honrar l’esperit del difunt. Tanmateix, ja a la Ilíada Homer narra que els funerals del malaguanyat Pàtrocle se celebren amb un jocs similars.

Segons Livi i Ciceró, a Roma els primers combats d’espases es remunten al segle VI aC, a l’època de Tarquini Prisc, el segon rei d’origen etrusc. Amb tot, no fou fins al segle III aC quan aquest costum, que acabà perdent el seu significat ritual originari, s’implantà a la ciutat eterna. Els romans s’hi referien amb el nom de munera en al·lusió als “deures” que tenien els descendents envers el seu difunt. La paraula, però, també podia significar “obsequis”. No debades, es tractava d’un regal que l’organitzador pagava de la seva propi butxaca per al gaudi del poble. 

Fresc de tomba lucana (segle III aC)
Fresc de tomba lucana (segle III aC)

Atesa la seva crueltat, els combats de gladiadors foren durament criticats per personatges tan il·lustres Sèneca. “L’home -digué-, la cosa més sagrada per l’home, aquí és assassinat per esport i per diversió”. El 97 aC es promulgà una llei que prohibia el sacrifici de vides humanes. Amb tot, les lluites de gladiadors es continuaren celebrant fins a l’edicte d’Honori el 404.

Gladiadors en l'era digital
Gladiadors en l'era digital

Aquest article parla sobre la dieta vegetariana dels gladiadors.

Aquest documental de TVE explica com lluitaven els gladiadors.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (13/10/2017), reflexion sobre la violència:



Articles del web relacionats:
Pa i circ, l'origen romà del populisme


En aquest enllaç trobareu més informació sobre els gladiadors.

Aquí teniu un article sobre el mercat de la sang dels gladiadors.

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a l'oci a l'antiga Roma. Aquest altre parla dels gladiadors.

Aquí teniu més informació sobre les famoses naumàquies.

Eureka!

Qui no ha dit mai Eureka! Aquesta exclamació té una fantàstica història, que se situa a una ciutat del sud-est de Sicília, Siracusa, la “més bella de totes les ciutats gregues”, segons Ciceró. Allà va viure al segle III aC el científic Arquimedes, autor del famós principi hidrostàtic que porta el seu nom: qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una força cap amunt igual al pes del fluid desallotjat.
 
Arquimedes -etimològicament, el primer (ἀρχή) a pensar (μήδομαι)- arribà a tal conclusió per un encàrrec que li havia fet el tirà Hieró II, que era parent seu. Havia d’investigar si la corona modelada per un orfebre contenia tot l’or que el tirà li havia lliurat o si l’or havia estat substituït, tal com sospitava, per argent. Un dia, en ficar-se la banyera, Arquimedes es va adonar que sortia tanta aigua com part del seu cos hi havia entrat. Veient en això l’explicació del seu problema, no pogué contenir l’alegria i sortí nu cap a casa seva, cridant a tothom Εὕρηκα, Εὕρηκα! (“Ho he trobat! Ho he trobat!”).
 
Eureka
Eureka

Basant-se en el seu descobriment, Arquimedes va fer dos lingots d’igual pes al que tenia la corona del tirà, una d’or i l’altra d’argent. Tot i pesar el mateix, el seu volum era diferent, ja que la massa de l’argent és continguda en un volum més gran que la de l’or. A continuació, va omplir d’aigua fins a vessar un recipient ampli i hi va introduir, per separat, els dos lingots. El resultat fou que, a causa del seu volum, el fluid desplaçat pel lingot d’argent és major que el desplaçat pel d’or. Per tant, aquestes proves confirmaren les sospites del tirà: l’orfebre l’havia enganyat fabricant-li una corona d’argent.
 
“Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”
Arquimedes no aturà de sorprendre Hieró II, el qual sovint mostrà certa incredulitat envers les seves troballes. Així succeí quan li parlà sobre les bondats de la palanca com a instrument per aixecar qualsevol pes, per molt gran que fos, amb una força molt menor. El tirà, per posar-lo a prova, li féu llançar a la mar un vaixell ple de gent i de mercaderies. El científic siracusà aconseguí tal gesta amb un complex sistema de corrioles que, basat en el sistema de la palanca, substitueix les barres per sogues. Segons l’historiador Plutarc, en acabar, hauria dit una famosa frase que ens hauria arribat com a “Donau-me un punt de suport i aixecaré el món”. En el camp de l’enginyeria, Arquimedes també destacà per ser l’inventor d’un pern, que dins d’un cilindre buit, permetia extreure aigua dels rius fent girar només una maneta.
 
Arquimedes movent el món
Arquimedes movent el món

Meravellat per la seva fèrtil imaginació, Hieró II encarregà a Arquimedes la construcció de tot tipus d’artefactes bèl·lics que servirien per a defensar Siracusa dels atacs enemics. En aquella època Roma estava en plena expansió i, d’ençà de la primera guerra púnica (264-241 aC), es disputava amb Cartago el domini del Mediterrani. Gràcies, però, als temibles invents d’Arquimedes, Siracusa costà més de sotmetre. La seva catapulta (< κατα, “per avall” + πέλτη, “llança”) permeté llançar pedres feixugues a gran distància. També ideà un sistema de miralls còncaus concentradors de raigs solars que, projectats contra les veles enemigues, aconseguia incendiar-les.

Mort d'Arquimedes
Mort d'Arquimedes
 
Després de tres anys de lluita, al 212 aC les tropes del general romà Marcel assoliren el seu objectiu. Segons Plutarc, Marcel demanà als seus soldats que li portassin amb vida el geni que tants maldecaps els havia ocasionat. Amb tot, la seva ordre no fou executada. Un soldat entrà a la casa d’Arquimedes i el convidà a seguir-lo. Aquest, però, no li féu cas perquè estava capficat en la resolució d’un dels seus problemes de geometria. Segons una tradició llatina segurament inventada, abans que el travessés amb una espasa, li va dir: “No toquis els meus cercles” (Noli tangere circulos meos) –no sabem si aquí la paraula “cercles” es podria traduir per “collons”.

Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620
Quadre d'Arquimedes per Domenico Fetti, 1620

Democràcia obsoleta

Article publicat a l'Ara Balears (23/03/2015)

La democràcia se’ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) deia d’ella que és “el menys dolent dels sistemes”. A continuació, però, afirmava: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d’un poble es regeixin per l’opinió de determinades persones.
 
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el “poder del poble” hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l’acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada. És famosa una de les seves frases: “El preu de desentendre’s de la política és el de ser governat pels pitjors homes”.

Pérez Reverte i la democràcia
Pérez Reverte i la democràcia

Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d’una democràcia sotmesa a l’arbitrarietat d’un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d’Atenes, havia posat les bases d’aquell sistema tan pioner en fixar, entre d’altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis. Això portà Píndar, gran poeta líric, a dir que la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments.

Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l’ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d’anar contra l’statu quo era enviat a l’exili durant deu anys. Al segle V aC l’estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l’èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: “Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners degut a l’establiment d’un salari per als càrrecs públics”. Un altre problema d’aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs (“arrossegadors del poble”). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.

Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
 
Amb algun període d’interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l’estacada final amb l’ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l’oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l’anomenada “Gloriosa Revolució”.
 
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d’una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s’anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
Paraula de Groucho
Paraula de Groucho
 
La nostra democràcia millora, doncs, l’atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d’“antidemocràtics”, mentre que els absentistes entren dins la categoria de “majoria silenciosa” aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l’actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l’ombra del poder. És el que es coneix com a “postdemocràcia”. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s’indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? 

La democràcia segons Mafalda
La democràcia segons Mafalda

Aquí teniu una definició de democràcia segons Rovira i Virgili (1882-1949), escriptor, historiador i polític català, president del Parlament a l'exili. La trobam en el llibre Defensa de la democràcia, publicat el 1930:

“La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l’ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l’empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l’assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals -crim i vilesa- i els naufragis col·lectius -barbàrie i tirania”.

 

Kakistocràcia
Kakistocràcia

 

Al segle V aC l’orador Isòcrates, desencantat amb la democràcia, va dir: “No hi ha democràcia més segura i més justa que aquella que confia els càrrecs als més capaços i atorga als ciutadans el control sobre ells”.

Sobre el funcionament de la democràcia, convé tenir en compte aquesta frase de Ciceró:

Nihil est incertius vulgo, nihil obscurius voluntate hominum, nihil fallacius ratione tota comitiorum
(“Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”).


Winston Churchill també va dir. “Cada poble té el govern que es mereix”.

Això és el que opinava Oscar Wilde de la democràcia:

“Alguna vegada es dipositaren grans esperances en la democràcia, però la democràcia significa senzillament l’opressió de la gent per gent i per a la gent”

I aquí teniu un concepte interessant: l'epistocràcia, el poder dels qui saben. L'ha encunyat el filòsof americà Jason Brennan, que investiga el comportament del votant. L'explica en aquesta entrevista de La Vanguardia.

I aquí teniu una reflexió de l'escriptor portuguès José Saramago: "La democracia es el punto de partida, no el punto de llegada".

I el filòsof Joan Garcia del Muro assegura: "Democràcia no vol dir, uniformitat de pensament, sinó celebració de la diferència".

I aquí teniu un reporatge sobre el jugador de futbol brasiler Sòcrates, qui, durant la dictadura, va fer apologia de la democràcia i va ser el fundador de Democràcia Corinthiana.

Si voleu conèixer més sobre la història de la democràcia a l'Antiga Grècia també podeu consultar el reportatge Atenes, la primera democràcia. que em varen publicar a la revista Sàpiens (Setembre 2011, Núm. 107)

La democràcia segons Borges
La democràcia segons Borges

I aquí teniu un fantàstic dossier sobre la democràcia publicat al diari Ara (06/04/2015):
De Sòcrates al cas Snowden: 2.500 anys de democràcia
Com la lluita contra l'oligarquia a Atenes va canviar el nostre món
Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI
Democràcia, el somni del poble
Democràcia fa 2.500 anys: democràcia real?

La democràcia (Pawel Kuczynski)
La democràcia (Pawel Kuczynski)

Tampoc no us podeu perdre aquest fantàstic article sobre la relació entre la democràcia actual i la Ilíada. Es titula No és bo que una multitud governi?, del filòsof Xavier Antich (Diari Ara, 24/01/2016)

També és interessant aquest article "Platón contra la democracia", de Jacques Rancière. Igual d'interessant és aquest article de Josep Ramoneda, "El mite de l'estabilitat".

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Què queda de la democràcia?"

Aquí teniu un article del filòsof Gregorio Luri titulat "Reivindicació de la politeia".

I si voleu saber què opinaven els grecs sobre els demagogs, llegiu aquest article. Aquest altre article sobre la demagògia també està molt bé. És de Sofia Menéndez-Arango.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Deben votar solo los más preparados?"

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:



Aquest vídeos sobre la història de la democràcia són molt interessants:







Aquí teniu informació sobre el Club Bilderberg, un grup de pressió a l'ombra de totes les democràcies actuals:



Aquí teniu el discurs de Hitler sobre la democràcia:



I aquí teniu la cançó "Democracy", de Leonard Cohen:



Articles del web relacionats:
- L'esperançadora democràcia digital

Aquí teniu un poema deliciós sobre la democràcia, carregat d’ironia, del cantautor madrileny Javier Krahe:

Me gustas, Democracia, porque estás como ausente 
con tu disfraz parlamentario, 
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente, 
por no decir extraordinario, 
tus escaños marcados a ocultas de la gente, 
a la luz del lingote y del rosario.

Me gustas, ya te digo, pero a veces querría 
tenerte algo más presente 
y tocarte, palparte y echarte fantasía, 
te toco poco últimamente. 
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.

Los sesos rebozados de delfín 
que Franco se zampaba en el Azor 
nos muestran hasta qué grado era ruin 
el frígido y cristiano dictador.

Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas... 
volvamos al aquí y ahora 
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras 
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas, 
fealdades que el buen gusto deplora.

Como el marco legal siempre le queda chico, 
y a eso el rico es muy sensible, 
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico, 
se hace un embudo más flexible, 
que tú apañes la ley a medida del rico 
al fin y al cabo es muy comprensible.

¿Pero qué hay del que tiene poca voz, 
privado de ejercer tantos derechos, 
porqué al nudista pones albornoz, 
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?

Y tus representantes selectos, Democracia, 
tus güelfos y tus gibelinos, 
cada día que pasa me hacen menos gracia, 
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia 
y están mis sentimientos muy cansinos

y como ya me aburre decir continuamente 
"eso no estaba en el programa" 
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente, 
no compartamos más la cama, 
vamos a separarnos civilizadamente. 
Y sigue tú viviendo de tu fama.

Cuando veas mi imagen taciturna 
por las cívicas sendas de la vida 
verás que no me acercan a tu urna. 
No alarguemos ya más la despedida.

Sobre mentors i cicerones

Avui que està tant de moda el coaching es bo recordar altres mots que ens serveixen de guia i que tenen un fort rerefons clàssic. Un d’ells és mentor, que fa referència a un conseller amb més experiència. Agafa el nom de Mèntor (Μέντωρ), l’ancià que a l’Odissea instrueix Telèmac, fill d’Odisseu (Ulisses llatí), durant l’absència del seu pare. En realitat, però, aquest ancià era Atena disfressada (Minerva llatina). La paraula curiosament prové d’una arrel indoeuropeu que significa “pensar” i que trobam també en mots com ment, mentir, manicomi, amnèsia o monedaLa deessa també adoptà la figura de Mèntor quan hagué d’ajudar Odisseu a Ítaca en la batalla contra els pretendents.
 
El 1699 el marquès François de Fénelon va ser nomenat preceptor del duc de Borgonya, nét de Lluís XIV. Per a ell va escriure Aventures de Telèmac (1699), que contenia un duríssim atac contra la monarquia francesa de Lluís XIV. Aquesta obra, on el personatge de Mèntor té un paper destacat, va ser molt llegida a França i serví per popularitzar el nom de mentor com a sinònim de conseller.

Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
Telèmac escoltant els consells de Mèntor, de Charles-Joseph Natoire
 
Cicerone també s’empra com a sinònim de guia, però en aquest cas al·ludeix als qui mostren als forasters les antiguitats, monuments o altres coses notables d’una població. Pronunciat a la italiana com a txitxerone, el nom fa referència a l’il·lustríssim orador romà Ciceró (106-43 aC). No debades, els actuals guies turístics es caracteritzen per la seva mateixa exuberància verbal. Es creu que Ciceró hauria heretat el seu tercer nom (cognomen) d’un familiar llunyà conegut per tenir a la cara una berruga en forma de ciuró (cicer) –a Mallorca, per la zona de Manacor i Artà, als pèsols, els diuen xítxeros, probablement per les bolletes en forma de ciuró que tenen al seu interior.

Ciceró
Ciceró
 
L’any 63 aC, mentre Pompeu era a l’Àsia, el senador Catilina va intentar acabar amb la República i fer-se amb el poder. La rebel·lió, però, va ser sufocada per Ciceró que el va posar al descobert al Senat amb el seus quatre famosos discursos coneguts com a catilinàries, avui sinònim d’invectiva, diatriba.

Una de les catilinàries més famoses de Ciceró és la que comença dient: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (“Fins quan, Catilina, abusaràs de la nostra paciència?”). En aquest mateix discurs, Ciceró pronuncià una altra frase cèlebre O tempora! O mores! (“Quins temps aquests! Quins costums!”), referint-se així a la corrupció de la seva època –avui la frase s’empra amb ironia per criticar costums del present en contraposició amb els passats, considerats millors.
 
Ciceró ordenà l’assassinat dels catilinaris. Aquesta decisió, del tot unilateral, no va agradar a molts, entre ells al mateix Juli Cèsar. Més, el 58 aC, es va aprovar una llei que estipulava el desterrament als qui haguessin lliurat a la mort un ciutadà sense un judici popular. Els enemics de Ciceró, ja excònsol, varen aprofitar l’ocasió per ajustar comptes: el varen acusar d’assassinar il·lícitament ciutadans romans. D’aquesta manera, el gran orador romà va haver d’afrontar un dolorós exili a Dirraquio, l’actual Dürres, a la costa d’Albània. Al cap de dos anys, però, se li va perdonar la pena i va poder retornar a Roma, on va reprendre la seva activitat com a jurista.

Senat romà
Senat romà
 
El 44 aC, quan Cèsar va morir assassinat, Ciceró atacà durament Marc Antoni, el qual pretenia erigir-se en el nou home fort de Roma –aquells discursos foren coneguts com a Filípiques en record de les que amb el mateix nom pronuncià al segle IV aC el gran orador grec, Demòstenes, contra l’imperialista Filip II de Macedònia. Després d’un any de lluites intenses, finalment es va formar el Segon Triumvirat (43 aC) entre Marc Antoni, Lèpid i Octavi.

Aleshores, Ciceró, per por a les represàlies, fugí de Roma. Tot i així, fou perseguit pels soldats de Marc Antoni, els quals el decapitaren un 7 de desembre del 43 aC. El seu cap i les seves mans foren exposats al fòrum. Abans de morir, les seves últimes paraules varen ser: Non ignoravi me mortalem genuisse (“Sempre he sabut que sóc mortal”).

Així relata Plutarc l’assassinat de Ciceró:

"Quan es va adonar que Herenni s’acostava corrent pel camí, va manar als servents que deixassin a terra la llitera [...] Va allargar el coll fora de la llitera i va ser decapitat. Tenia aleshores seixanta-quatre anys. Complint ordres d’Antoni, li van tallar el cap i les mans amb què havia escrit les Filípiques [...] Quan els seus membres varen arribar a Roma, Antoni es trobava celebrant els comicis, i en sentir els fets i veure el que li duien va exclamar que ara s’havien acabat les proscripcions. Va manar que el cap i les mans fossin posats per damunt dels esperons de la tribuna, un espectacle espantós per als romans, que cregueren veure-hi no el rostre de Ciceró, sinó la imatge de l’ànima d’Antoni..."

Aquí teniu 14 famoses reflexions de Ciceró

Una versió diferent ens oferí la sèrie Roma (John Millius, 2005):

Per a més informació, també podeu escoltar l’àudio del programa “En guàrdia” d'Enric Calpena, de Catalunya Ràdio, dedicat a Ciceró.

Articles del web relacionats:
- Si Ciceró aixecàs el cap

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques

Muses inspiradores

Els més racionals consideren que la inspiració neix del treball. Edison digué: “El geni és 10 per cent inspiració i 90 per cent transpiració”. En la mateixa línia es manifestà Picasso: “Quan arribi la inspiració que em trobi treballant”. En la mitologia grega, però, la inspiració estava en mans de les Muses.

Segons Hesíode (segle VIII aC), aquestes divinitats eren fruit de les nou nits de passió que tingué Zeus amb la titànida Mnemòsine, deessa de la “memòria” (μνήμη en grec) –d’aquí tenim la paraula mnemotècnica, l’art de potenciar la memòria a través d’una sèrie d’exercicis, i d’altres com amnèsia o amnistia.

La visita de la Musa
La visita de la Musa


El poeta Píndar (segle V aC), en canvi, apunta a un altre origen per a les Muses. En el seu cèlebre Himne a Zeus, avui perdut, narra com el pare dels déus, després d’haver consumat la creació del món,  va preguntar a la resta del déus, admirats davant tanta bellesa, si faltava alguna cosa per arrodonir l’obra. Aquests li contestaren que faltava una veu per lloar el que tenien al seu davant. És hauria estat així com Zeus creà les Muses.

Mnemòsine, la mare de les muses
Mnemòsine, la mare de les muses
 
Muses amb molta memòria
Tenint en compte qui, segons Hesíode, era la seva mare, les Muses també són considerades les “guardianes de la memòria” –no debades, el seu nom deriva de l’arrel indoeuropea *men-1 (“pensar”), present també en paraules com ment, dement, mentida, menció, esmentar, comentar, reminiscència, mostrar o admonició.

Les Muses solien viure a l’Olimp, on cantaven i dansaven en les grans festes dels déus. També, però, formaven part, al mont Parnàs, del seguici d’Apol·lo, déu de les arts. En un principi eren tres, però n’acabaren essent nou. A partir de l’època hel·lenística cadascuna d’elles passà a personificar una disciplina artística concreta i específica:

Cal·líope (Καλλιόπη, “la del bell esguard”). Musa de la poesia èpica i de l’eloqüència. Unida amb el rei de Tràcia, Eagre, engendrà Orfeu, el músic i poeta per excel·lència de la mitologia grega. 

Cal·líope (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)
Cal·líope, musa de l'èpica i l'eloqüència (Marcello Bacciarelli, segle XVIII)

Clio (Κλειώ, ‘aquella que parla de). Musa de la història (epopeia). Porta a les mans una trompeta i un llibre de Tucídides per lloar els fets del passat. Al cap duu una corona de llorer, símbol de la glòria dels herois dels quals narra les aventures. A vegades se l'acompanya d'un globus terraqüi i algun símbol del temps per mostrar que la història abraça tots els llocs i moments.
Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)
                         Clio, musa de la història (Jan Vermeer van Delft, 1632)


Erato (Ερατώ, ‘la que provoca desig’). Musa de la poesia lírica (amorosa). Normalment se la representa amb una lira.

Èrato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)
Erato, musa de la poesia lírica (Simon Vouet, 1590-1649)

Euterpe (Ευτέρπη, ‘la de bon ànim’). Musa de la música ordinària. Porta una flauta.

Clio, Euterpe i Talia (Eustache Le Sueur)
Clio, Euterpe (musa de la música) i Talia (Eustache Le Sueur)

Polímnia (Πολυμνία, ‘la dels molts himnes’). Musa dels himnes, de la música religiosa. Era representada amb una corona de perles i un rotlle de papir.

Polímnia
                                                     Polímnia, musa dels himnes


Melpomene (Μελπομένη, ‘la cantant’). Musa de la tragèdia. Sol portar una màscara tràgica i coturns (sabates altes).

Melpòmene
                                                     Melpòmene (musa de la tragèdia)


Talia (θάλλεω, ‘la que floreix’). Musa de la comèdia i la poesia bucòlica. Porta una màscara còmica.

Talia
                                                      Talia, musa de la comèdia


Terpsícore (Τερψιχόρη, ‘delit de la dansa’). Musa de la dansa. Se la representa amb una cítara per acompanyar els dansaires.

Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)
Terpsícore, musa de la dansa (Jean-Marc Nattier, 1685)


Urània (Ουρανία, ‘celestial’). Musa de l'astronomia i les matemàtiques. És acompanyada d’instruments de mesura com el compàs. Porta una diadema i una capa plenes d'estrelles.
 
Urània i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
Urània (musa de l'astronomia i les matemàtiques) i Cal·líope (Simon Vouet, 1634)
 

Les Muses, tanmateix, rebien diferents noms en funció dels llocs que habitaven. Uns les anomenen heliconíades (de la muntanya Helicó, a Beòcia) i d’altres citeríades (de la muntanya Citeró). Assimilades pels romans com les Camenes (abans assimilades com a nimfes), concedien o provocaven la inspiració poètica, que en l’antiguitat era considerada una espècie de “follia sagrada”. Segons l’historiador Pausànias (segle II), les Muses s’enfrontaren amb les sirenes en un certamen. Irritades amb la seva insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles.

El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
El Parnàs (Rafael 1510 - 1511 Ciutat del Vaticà, Palaus Vaticans, Stanza della Signatura)
 
La font d’inspiració
A l’inici de la seva Teogonia Hesíode conta que fou a les faldes de la muntanya de l’Helicó, mentre guardava un dia els seus ramats, quan va rebre la visita de les Muses que li ensenyaren el bell ofici de cantor. Li varen donar una branca de llorer i li inspiraren el seu cant –fins i tot, segons algunes interpretacions, Hesíode significaria “el qui emet un cant”.

Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)
Hesíode i les Muses (Gustav Moreau)

A partir d’Hesíode, la figura literària del poeta com a transmissor de la inspiració divina es convertiria per als escriptors posteriors en un tòpic freqüent, indicador de l’origen sobrenatural de la poesia.

Un altre dels tòtems de la literatura grega, Homer, que suposadament també va viure al segle VIII aC, també les invoca a l’inici de l’Odissea. En aquest cas, però, les nou Muses es fusionen en una sola:
 
Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre.

El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)
El somni del poeta o la besada de la musa (Paul Cézanne)

En una època en què encara no s’escrivia, no és sorprenent que els poetes invocassin les Muses perquè els proporcionassin les paraules adequades i els mostrassin els fets veritables. I és que les Muses coneixien totes les històries perquè tenien accés a la saviesa de la seva mare Mnemòsine, que, com el seu nom indica, era dipositària de la “memòria” col·lectiva. Avui tot director de cinema també sol tenir la seva pròpia actriu fetitxe, la seva pròpia Musa.

Minerva i les muses (Jacques Stella)
Minerva i les muses (Jacques Stella)

Música, museus i mosaics    
Les muses també donarien nom a la música (μουσική) i als museus (μουσεῖον), que en un principi al·ludia a centres d’estudis com el famós museu d’Alexandria. Un altre derivat de Musa és mosaic, que fa referència a una superfície decorada amb trossets de pedra, marbre o altres materials de diferents colors. És un terme que encunyaren els romans a partir de l’expressió opus musivum (“obra de les Muses”).
Mosaic amb muses
Mosaic amb muses

 En aquest programa de RNE "La noche en vela" es parla de les muses i els museus.

No us podeu perdre aquest capítol del programa "This is art", de TV3, conduït per Ramon Gener. Parla sobre la inspiració i l'antiga Grècia. Aquest altre capítol està dedicat a l'èxtasi.

Aquí trobareu més informació sobre la Invocatio Musarum.

És interessant aquest article de Rafel Argullol sobre la inspiració "Els atributs de la inspiració" (Diari Ara, 19/03/2017).

Esquema de les muses
Esquema de les muses

 muses altres

    Aquí teniu les Muses de la pel·lícule "Hèrcules", de Disney:





Aquí teniu un vídeo que parla sobre les muses:



Aquí teniu un vídeo de les muses i Cantinflas:



Articles del web relacionats:
- Talents castrats
L'origen clàssic de la música

 

 

Alemany versus Heròdot

Article publicat a l'Ara Balears (08/09/2014)
 
L’excolumnista d’El Mundo, Antonio Alemany, de 75 anys, ja es troba a la presó mastegant les paraules que esgrimí en defensa seva fa dos anys davant l’Audiència Provincial de Palma: “He sido un periodista rabiosamente independiente y nunca he escrito al dictado de nadie”. El fiscal Horrach, tanmateix, li va haver d’abaixar els fums en la seva al·locució final d’acusació: “Es un gran periodista y rabiosamente independiente, como se autocalifica, excepto del dinero y del poder”. Anticorrupció deixà provat que Alemany lloava en el seu diari els discursos que prèviament havia escrit a l’ex president Matas durant la gestió corrupta del seu segon mandat (2003-2007). Ho feia a canvi d’importants honoraris i de suculentes subvencions per a les seves plataformes digitals, Libertad Balear i l’Agencia Balear de Noticias. Ara aquest periodista tan independent haurà de complir dos anys i tres mesos de presó.
 
Va ser l’eròtica del poder la que féu que Alemany s’oblidàs d’Heròdot, rebatejat com “el primer periodista de la història” pel gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007). Tanmateix, Heròdot, nascut al 484 aC a Halicarnàs -una colònia grega de les costes de l’actual Turquia-, és més conegut per ser “el pare de la Història”, un sobrenom que li assignà al segle I aC l’escriptor llatí Ciceró. Heròdot es convertí en tot un referent per a Kapuscinski d’ençà que, de jovenet, la seva redactora en cap l’envià de corresponsal a l’estranger amb el llibre Història sota el braç. En aquesta obra el d’Halicarnàs intentà esbrinar les causes d’unes guerres que durant la primera meitat del segle V aC enfrontaren grecs contra perses. Es tracta de les Guerres Mèdiques, considerades el primer xoc de civilitzacions de l’antiguitat entre Orient i Occident.
 

Estàtua d'Heròdot a Viena
Estàtua d'Heròdot a Viena
 
Amb el títol de la seva obra, Heròdot s’agafà al peu de la lletra l’etimologia d’història, que en grec significa “indagació”. I aquest és, sens dubte, una de les motivacions del periodisme. Conscient que la primera víctima d’una guerra és la veritat, la seva vena de reporter el dugué a recollir informació en totes les zones del conflicte. Era el primer cop que un grec es disposava a conèixer seriosament uns veïns que des de la prepotència ridiculitzava amb l’etiqueta de “bàrbars” (“bar.., bar.., bar..,” al·ludia al so inintel.ligible que emetia qualsevol que no era grec). El d’Halicarnàs sempre intentà ser imparcial i objectiu, evitant qualsevol mena de posicionament personal. “El meu deure és informar de tot el que es diu, però no estic obligat a creure-ho tot igualment”. Vet aquí un dels principis de la deontologia periodística, que s’ha botat Antonio Alemany en homenatge a Maquiavel.
 
En la seva recerca de la veritat històrica, Heròdot s’esforçà per desenvolupar tots els sentits que se li suposa a un bon periodista: s’acostava a la gent amb la ment oberta, sense prejudicis i amb respecte. També procurà documentar-se bé a partir dels coneixements dels seus predecessors en l’àmbit de la historiografia. El d’Halicarnàs, però, s’obsessionà per donar una visió més global als fets que narrava. D’aquí el seu ús constant de digressions, que li permetien explicar tota mena de detalls i anècdotes des del punt de vista botànic, mitogràfic o etnogràfic. És som si s’hagués apropiat de la famosa cita que segles més tard encunyarien els romans: Nihil humanum mihi alienum est (“Res del que és humà em pot ser indiferent”), una altra màxima que honora la professió periodística.
 
Per poder-se finançar els seus viatges, Heròdot explicava les vivències recollides entre els seus interlocutors en una mena de vetlades literàries que organitzava en cadascuna de les polis per on passava. Com que el que li interessava era tenir un bon auditori que li deixàs doblers, recorria a comentaris sorprenents i novetosos, sense els quals el públic que l’escoltava s’hauria avorrit i hauria marxat a casa abans d’hora, deixant l’orador amb les butxaques buides -Alemany, en canvi, no tengué la necessitat de fer tantes filigranes atès que ja tenia garantida la bacina abans d’escriure els discursos a Matas. Així doncs, Heròdot, com s’escau a tot periodista, presentava els temes de la manera més atractiva possible. En aquesta línia, sovint es feia servir de mites, els quals, lluny d’anar en detriment de la veritat història, l’amenitzaven.
 
L’amplitud de mires del d’Halicarnàs li acabà passant factura. Els seus compatriotes, tan orgullosos, no li perdonaren la seva manifesta preocupació per entendre l’enemic. És per això que alguns el titllaren de “pare de la mentida” –res a veure, però, amb les mentides aduladores d’Alemany. Ara que tendrà temps estant a la presó, com a examen de consciència, l’autor dels discursos de Matas farà bé de llegir-se Història d’Heròdot. Per ventura, però, li escau millor la lectura d’Els cínics no serveixen per a aquest ofici, tota una lliçó de periodisme del gran Kapuscinski. Aleshores segurament entendrà per què en altres parts del món on la llibertat d’expressió està perseguida sí que hi ha a la presó “periodistes rabiosament independents”.

Aquí teniu una entrevista a Kapuscinski:



Sobre la feina de periodista, aquí teniu unes interessants reflexions de Jordi Évole:



Si voleu conèixer més sobre el perfit d'Heròdot com el primer periodista de la història, podeu consultar aquest article meu publicat a la revista Sàpiens (març 2010, Núm. 89) amb el títol Heròdot, el primer periodista de la història.

També podeu escoltar la meva intervenció al programa "Gabinet de crisi" d'IB3 Ràdio (02/09/2014)  sobre etimologies de "brotes verdes" i de periodistes.


La utilitat de la inutilitat

Article publicat a l'Ara Balears (27/01/2014)
 
El capitalisme, font d’idees materialistes, ens ha abocat a l’abisme de la ignorància. Per combatre aquesta alienadora dictadura del benefici, un grup d’intel·lectuals catalans acaba de presentar un manifest, Unes humanitats amb futur, que advoca per una major presència en els plans d’estudis d’unes matèries considerades l’espina dorsal d’Occident. Ja fa temps que en les actuals “democràcies comercials” s’estudia per exercir una professió i no per adquirir els coneixements necessaris que ens permetin interpretar millor el nostre llegat literari, artístic i científic. Un dels signants del manifest, Jordi Llovet, és l’opinió que no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel·lectualment per discernir, a partir del passat, les coses que passen al present.
 
Ja al segle I aC Ciceró parlava d’humanitas en el sentit de compassió envers els nostres semblants. Atès que, segons el seu parer, la formació intel·lectual i, sobretot, lingüística feia més comunicatiu i, per tant, més compassiu l’home, el gran orador romà anomenà també aquesta “formació” com a humanitas. Durant l’edat mitjana les disciplines humanístiques foren conegudes com a arts liberals, les quals, encabides dins dels studia humanitatis, es dividiren en dues branques: el trivium (gramàtica, retòrica i dialèctica) i el quadrivium (aritmètica, geometria, música i astronomia).
 
A partir del segle XIV, amb l’antropocentrisme del Renaixement, els studia humanitatis cobraren més sentit que mai ja que rescataven de l’oblit màximes com Homo sum, humani nihil a me alienum (“Home som, res del que és humà m’és aliè”), del comediògraf Terenci. La revolució cultural i científica que es produí durant aquesta època històrica fou precisament gràcies als “sabers desinteressats” de l’antiguitat clàssica que ara la humanitat, en un acte de supèrbia, rebutja titllant-los d’inútils.

El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)
El jove Ciceró llegint, Vicenzo Foppa (1464)


La presentació del manifest Unes humanitats amb futur ha coincidit amb l’aparició al mercat editorial de La utilitat de l’inútil, un assaig del filòsof italià Nuccio Ordine. Aquest professor de la universitat de Calàbria es carrega de raons per justificar l’oxímoron del títol del seu llibre: “Certament no és fàcil d’entendre, en un món dominat per l’homo oeconomicus, la utilitat de l’inútil i, sobretot, la inutilitat de l’útil (¿quants béns de consum innecessaris se’ns venen com a útils indispensables?). És dolorós veure els éssers humans, ignorants de la creixent desertificació que ofega l’esperit, lliurats exclusivament a acumular diners i poder. És dolorós veure triomfar a les televisions i als mitjans noves representacions de l’èxit, encarnades en l’empresari que aconsegueix crear un imperi a força d’estafes o en el polític impune que humilia el Parlament fent-hi votar lleis ad personam”.
 
En el seu assaig, Ordine recull les opinions d’intel·lectuals que al llarg del temps s’han erigit en defensors de les “especulacions ocioses”. És el cas del dramaturg francès Eugène Ionesco, que ja el 1961 feia el següent diagnòstic: “L’home modern, universal, és l’home amb pressa, que no té temps, que viu presoner de la necessitat, que no comprèn que una cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, l’útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i de robots, un país de gent infeliç […]".

existencialisme 3 728

 
El professor de Calàbria critica durament la “classe política obtusa i miop que, creient estalviar uns diners, programa la dissolució cultural del país i destrueix tota forma d’excel·lència”. “Si només –insisteix- escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida. Aleshores, quan la desertificació de l’esperit ens hagi ja assecat, serà realment difícil imaginar que l’ignorant homo sapiens pugui exercir encara un paper en la tasca de fer més humana la humanitat”.
 

Davant l’amnèsia institucionalitzada en l’actual regne de la superficialitat, cal, doncs, recuperar a les aules l’entusiasme per la cultura humanística entesa com el conjunt de sabers científics, artístics i literaris que ens han permès avançar intel·lectualment. Només amb esforç i temps podrem apreciar la utilitat de l’aparent inutilitat de tot aquest extraordinari llegat, únic al món animal. Aleshores disposarem de l’esperit crític necessari per plantar cara als totalitarismes que avui s’amaguen sota unes màscares del tot sofisticades.

Com diria Sèneca: “Non scholae sed vitae discimus”  (“No aprenem per a l'escola, sinó per a la vida").

Aquí teniu una altra reflexió de Sèneca: “Mentre vivim, mentre estiguem entre els éssers humans, conreem la nostra humanitat".

Per acabar unes reflexions de John Stuart Mill, filòsof anglès del segle XIX. Són extretes del seu llibre L’utilitarisme (capítol II): “És millor ser una persona insatisfeta que un porc satisfet; millor ser Sòcrates insatisfet que no un ximple satisfet. I si el ximple o el porc opinen de forma diferent, és perquè només coneixen el seu propi costat de la qüestió. L’altra part, en aquesta comparació, coneix tots dos costats.”

També són interessants les reflexions de Martha Nussbaum al llibre Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats?

“La funció primària de les arts i de les humanitats era cultivar la comprensió, perquè les arts i les humanitats estimulen el conreu del propi món interior, però també la sensibilitat respecte als altres. I és que les arts i les humanitats compleixen una finalitat doble: d’una banda, estimulen la capacitat de joc i d’empatia de manera general; i d’una altra, permeten enfocar cap els punts cecs específics de cada cultura. La primera funció poden cumplir-la les obres d’art que s’allunyen de l’època i del lloc dels lectors. La segona funció requereix un olfacte més agut, per detectar les àrees del mal estar social”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:

 

Aquí teniu un vídeo sobre tradició clàssica que és una reivindicació de les humanitats:




En aquest enllaç trobareu una reflexió interessant sobre la perversa dicotomia entre ciències i lletres.

Aquí teniu vídeos d'entrevistes a diferents actors de les humanitats. És de l'Aula Oberta de l'Institut d'Humanitats de Barcelona.

Aquí teniu un vídeo d'entrevistes sobre les humanitats davant la quarta revolució industrial:



També són recomanables aquests articles:
- Nadie quiere a los filósofos, de Jordi Llovet.
- Atados de la nostalgia, de Jordi Gràcia.
Las humanidades fabrican inútiles.
El pensamiento es una energía cara
- El desahucio de las humanidades (Lluís Duch i Albert Chillón)
- El profe de lite (Ramon Solsona)
- No me llames letrasado (Elvira Lindo)
- Per què necessitem les humanitats? (Xavier Antich)
- La maleïda divisió entre ciències i lletres (Marta Tafalla)
Βάρβαροι
"Per què l'educació arracona les humanitats?", de Toni Valls
"De les humanitats a les piulades", de Salvador Cardús

Aquí teniu un dossier especial del diari Ara dedicat a les humanitats (20/04/2014)

 
Articles del web relacionats:
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px