Banner Top

Harmodi i Aristogíton, “sediciosos” a l’antiga Grècia

En grec στάσις significa sedició, revolta. Avui, en dret penal la sedició al·ludeix a l’alçament contra l’autoritat establerta. La paraula llatina seditio conté dues partícules: se- (indica separació) i eo ("anar"). Els “sediciosos” més famosos de l’antiga Grècia foren Harmodi i Aristogíton. Els tocà viure a l’Atenes del segle VI aC, quan legisladors com Dracó i Soló emprengueren les primeres reformes que aplanarien el camí cap a la democràcia. Tanmateix, a pesar dels seus esforços per aconseguir una societat més igualitària, les famílies aristocràtiques continuaven tallant el bacallà i les tensions socials no aturaren d’anar en augment.
 
Aviat l’aristocràcia donà pas a una nova forma de govern, la tirania. En un principi els tirans (τύραννοι), com els dictadors a l’antiga Roma, varen ser bons gestors que arribaren al poder gràcies al suport d’una part important de la població. A Atenes, el primer d’ells, Pisístrat no només va aconseguir una certa estabilitat interna sinó també una gran prosperitat cultural. Entre les mesures que va impulsar destaca posar per escrit els poemes homèrics. En morir, va ser substituït pels seus fills Hípias i Hiparc, coneguts com els Pisistràtides. Amb ells, el concepte tirà abandonaria el seu sentit original per esdevenir ja sinònim de dèspota.

Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
Llibre interessant que recull la frase cèlebre que pronuncià Brutus quan assassinà Juli Cèsar, suposadament pare seu
 
La tirania dona pas a la democràcia de Clístenes
El 514 Hiparc fou assassinat per dos joves amants, Harmodi i Aristogíton, els quals, un cop morts arran d’aquest tiranicidi, s'erigirien en màrtirs de la llibertat d'Atenes –serien recordats amb una escultura al bell mig de l’àgora atenesa. Amb tot, es creu que la seva gesta hauria estat motivada més aviat per un assumpte amorós: Harmodi hauria passat a l'acció amb el seu company després que Hiparc, a qui havia rebutjat, li hagués fet la vida impossible.

Bust de Clístenes
Bust de Clístenes
 
Quatre anys després d’aquell magnicidi, l'altre tirà germà, Hípias, seria desbancat del poder per l’arcont Clístenes, el qual va saber canalitzar bé el malestar de la gent. Prova d’això és que es guanyaria el sobrenom de “pare de la democràcia”, atès que va ser ell qui va donar el vertader sentit igualitari al concepte de δῆμος (“poble”).

Articles del web relacionats:
Democràcia obsoleta
Atenes, la primera democràcia
Vots devots
Etimologies cíviques
Dictadors contradictoris
Compte amb les idus de març!

La República és cosa de tots

Ja sabem que la monarquia és cosa d’una sola (μόνος) persona. La nostra aspiració, doncs, és tenir una República, és a dir una cosa (res) de tots (publica) –de res, rei també tenim realitat, irreal i reivindicar (+ vindicare, “reclamar”, verb que alhora prové de vis, “força” + dico, “dir”) i la partícula homòfona que, en català, feim servir en oracions negatives o interrogatives (“Vols res? No, gràcies, no vull res”).

Els romans instauraren la República com a sistema de govern el 509 aC, gairebé dos segles i mig després de la fundació de Roma. Segons una llegenda, un any abans Sext Tarquini, fill del darrer rei de Roma, va violar Lucrècia, la dona d’un destacat ciutadà. Aquesta, avergonyida, es va suïcidar després de contar el succés al seu marit. Això va desencadenar una revolta popular que va aconseguir derrocar el monarca  i enviar-lo a l’exili.
 
Violació de Lucrècia (Ticià)
Violació de Lucrècia (Ticià)


Luci Iuni Brutus, parent de Lucrècia, va ser el líder de la revolta popular que acabà amb l’establiment de la República. És per això que fou considerat el pare de la Res publica, un sistema polític que duraria gairebé cinc segles. La seva data inaugural no deixa de ser curiosa: el mateix 510 aC, a Grècia, el tirà Hípias, de la família dels Pisístrat, va ser expulsat d’Atenes i el legislador Clístenes va poder emprendre les reformes que li valdrien el sobrenom de “pare de la democràcia”.

Òbviament, l’episodi de Lucrècia és llegendari. No se sap del cert què va causar la ruïna de la monarquia romana, si una revolta interna o una invasió externa.

SPQR
El lema de la República romana, SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”) podria fer entendre que es tractava d’un sistema democràtic, però no va ser ben bé així –als còmics d’Astèrix SPQR apareix com l’acrònim de l’italià Sono Pazzi Questi Romani, “són bojos aquests romans”. Amb aquest nou sistema, qui volia dedicar-se als afers públics primer havia d’estar, durant deu anys, al capdavant d’una legió. Després ja podia encetar el cursus honorum o carrera política per ocupar diferents magistratures, és a dir, càrrecs relacionats amb l’administració de l’Estat.

 
El cursus honorum havia de seguir un itinerari concret, escalant magistratures de la següent manera, de menor a major importància: qüestors (responsables del tresor públic), edils (encarregats del govern municipal), pretors (equivalents als nostres jutges), censors (s’ocupaven principalment d’establir el cens de la ciutat cada cinc anys, dividint-los en classes segons la seva riquesa) i els cònsols (màxims representants del poder executiu).

Api Claudi el Censor
Api Claudi el Censor

Cap d’aquests càrrecs no era remunerat, de manera que els candidats havien de ser solvents econòmicament per ocupar-los –després, però, amb els tractes de favor que rebien, se’n varen acabar beneficiant. Aleshores no existien els partits polítics, tal com els entenem avui, encara que hi havia la divisió entre optimates (aristòcrates) i populares (defensors de les classes baixes), que amb el temps trencarien amb el monopoli polític dels primers. A través de les assemblees o comicis, la ciutadania -amb l’excepció de les dones, els estrangers i els esclaus- votava un representant sense tenir massa en compte la seva ideologia -la clau per guanyar era comptar amb una extensa xarxa de relacions personals o clientelars.
 
Com a norma general, entre l’exercici d’una magistratura i una altra havien d’haver passat dos anys. Totes, excepte la dels censors, s’elegien per a un any i eren col·legiades, és a dir, ocupades per dos homes o més –les decisions havien de ser preses per unanimitat. Es tractava, per tant, d’un sistema que garantia l’equilibri en el poder i impedia les decisions absolutes. D’altra banda, qualsevol magistrat, en deixar el càrrec, havia de donar comptes de la seva gestió davant del Senat. 

Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
Roca Tarpeia (durant la República era des d'on es llançaven els traïdors a la pàtria)
 
Democràcia grega versus República romana
Després de veure fracassar la seva democràcia atenesa, els mateixos grecs varen caure rendits davant la República romana. Ho demostren les paraules d’elogi que li dedicà Polibi, un historiador i polític grec que al segle II aC fou portat presoner a Roma. En les seves Històries, en destacà el seu caràcter “mixt”, aglutinador dels principals sistemes polítics existents: els dos cònsols –els magistrats suprems- eren l’element monàrquic; el Senat, l’element aristocràtic; i el poble romà, el democràtic.

Tanmateix, l’equilibri entre aquestes tres formes de govern anà perdent efectivitat a mesura que Roma conqueria territoris. Així, tan sols cinc segles després del seu naixement, la república fou substituïda per l’autoritat d’un líder indiscutible. El 27 aC el Senat atorgava a Octavi el poder militar, és a dir, l’imperium.
 
Ciutats medievals amb República
En un principi la república era un concepte que només designava la ciutat de Roma. De fet, els escriptors romans es refereixen a la seva ciutat com la Res Publica Romana, sota els diferents tipus de règim que va tenir al llarg de la seva història. Un cop desaparegut l’imperi romà, la paraula república es va aplicar amb aquest mateix sentit a les ciutats estat independents d’Itàlia durant l’edat mitjana: repúbliques de Gènova, Florència, Venècia, etc.
 
El mot república en el sentit modern de règim oposat a monarquia el trobam en el Renaixement, en el pensament polític de l’escriptor italià Maquiavel (1469-1527). Maquiavel lloa l’organització de la república romana. Considera que és un sistema molt ben organitzat ja que dóna cabuda als dos esperits permanentment enfrontats que integren una comunitat: el del poble i el dels grans (que volen governar el poble). L’escriptor italià rebutja les teories idealistes proposades per Plató i Aristòtil: el bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder. Això està en consonància amb la seva concepció pessimista de la naturalesa humana.

Maquiavel
Maquiavel


Després de Maquiavel, el concepte modern de república es va començar a generalitzar arran de la Revolució francesa (1789-1799).  Aquesta vegada, però, la font d’inspiració no només fou l’antiga república romana, sinó també la democràcia grega. Dos dels seus líders intel·lectuals foren Voltaire i Rousseau, ambdós morts al 1778. Voltaire pensava que la vida en comú exigeix un pacte social amb el qual s’ha de preservar l’interès de cada persona.

En la seva obra Càndid va denunciar el providencialisme del poder. Rousseau, autor de la frase “l’ésser humà és bo per naturalesa”, considerava que tot es pot corregir a través de l’educació i d’una organització social i política adequada. Així ho manifestà en la seva influent obra El contracte social. D’ençà de la Revolució francesa, el sistema republicà s’anà aplicant als estats que naixien de la descomposició dels grans imperis a Europa.

 

Càndid
Càndid



Aquí teniu un resum de contingut de la República (Politeía) de Plató.

Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Els ulls de Minerva", de Ràdio 4, on parla sobre la política a l'antiga Roma.

Aquí teniu un documental sobre la República romana a càrrec de Mary Beard:

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (26/10/2018) reflexion sobre el sentit de la monarquia:

 

Articles del web relacionats:
Tots som Lucrècia
-
Lucrècia, la primera veu #MeToo (#EgoQuoque)
La casta i el 15M de l'antiga Roma
Roma segons Ròmul?Harmodi i Aristogíton, "sediciosos" a l'antiga Grècia 
Els romans foren els primers a "posar la mà al foc"
 

Democràcia obsoleta

Article publicat a l'Ara Balears (23/03/2015)

La democràcia se’ns ha quedat obsoleta. El primer ministre britànic Winston Churchill (1874-1965) deia d’ella que és “el menys dolent dels sistemes”. A continuació, però, afirmava: “El millor argument contra la democràcia és una conversa de cinc minuts amb el votant mitjà”. Considerava que aquest era el temps suficient per adonar-se com de perillós és que els destins d’un poble es regeixin per l’opinió de determinades persones.
 
Plató ja atacà durament la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys. Estava molt dolgut pel fet que el 399 aC el “poder del poble” hagués condemnat a mort el seu mestre Sòcrates sota l’acusació de corrompre la joventut amb les seves idees tan subversives. Això el portà a la conclusió que la política no pot estar en mans de persones incultes i manipulables, sinó en mans de gent preparada. És famosa una de les seves frases: “El preu de desentendre’s de la política és el de ser governat pels pitjors homes”.

Pérez Reverte i la democràcia
Pérez Reverte i la democràcia

Opinions com les de Plató foren determinants per propagar la imatge d’una democràcia sotmesa a l’arbitrarietat d’un poble radical, capriciós i mesquí. Havia estat el legislador Clístenes qui el 507, un cop expulsat el darrer tirà d’Atenes, havia posat les bases d’aquell sistema tan pioner en fixar, entre d’altres coses, la isonomia, és a dir, la igualtat dels ciutadans davant la llei. Es partia de la base que qualsevol individu sense distinció podia ser un polités, és a dir, una persona que participàs activament en els afers de la polis. Això portà Píndar, gran poeta líric, a dir que la democràcia esdevenia un exèrcit sense comandaments.

Tanmateix, la idolatrada democràcia atenesa deixà molt a desitjar. Només representava un deu per cent de la població, atès que excloïa les dones, els estrangers residents (metecs) i els esclaus. El mateix Clístenes establí una mesura del tot antidemocràtica com fou l’ostracisme, pel qual qualsevol sospitós d’anar contra l’statu quo era enviat a l’exili durant deu anys. Al segle V aC l’estrateg Pèricles incentivà la participació ciutadana, institucionalitzant un salari per compensar els dies que els ciutadans, sobretot els pobres, havien de faltar a la seva feina. La mesura, decisiva per garantir l’èxit del règim democràtic, fou molt criticada, tot i que la quantia no era molt elevada. Plató escriuria: “Pèricles ha fet els atenesos peresosos, covards, xerraires i àvids de diners degut a l’establiment d’un salari per als càrrecs públics”. Un altre problema d’aquell sistema de representació directa fou la presència de demagogs (“arrossegadors del poble”). Es tractava de persones carismàtiques que, gràcies a la seva facilitat de paraula, aconseguien imposar el seu parer damunt del dels altres.

Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
Sòcrates, víctima de la democràcia atenesa
 
Amb algun període d’interrupció, la democràcia atenesa tengué una vida de 185 anys. El 322 aC rebria l’estacada final amb l’ocupació de les tropes macedòniques de Filip II. Aquell projecte tan il·lusionant no tornaria a ser rescatat de l’oblit fins al segle XVII, quan Europa començà a superar les monarquies absolutes. La primera democràcia parlamentària moderna seria la de Gran Bretanya, impulsada el 1688 per l’anomenada “Gloriosa Revolució”.
 
Va ser, amb tot, als Estats Units on a finals del segle XVIII, després de la guerra de la Independència, nasqué la primera democràcia de la història moderna en forma de república federal, sense la figura de cap rei. Aleshores es tengué en compte la famosa separació de poders de Montesquieu: l’executiu, el legislatiu i el judicial. Atès que ja no es podia parlar d’una democràcia directa, sinó representativa, fou necessària la creació de partits polítics. Amb ells progressivament la sobirania popular s’anà ampliant a tots els segments de la població sense distinció de renda, formació o sexe.
Paraula de Groucho
Paraula de Groucho
 
La nostra democràcia millora, doncs, l’atenesa, on només un reduït nombre de gent podia participar. Per contra, els nostres representants imposats per la partitocràcia ens escolten a les urnes cada quatre anys o excepcionalment a través de referèndums –que ara són titllats d’“antidemocràtics”, mentre que els absentistes entren dins la categoria de “majoria silenciosa” aquiescent. Però el pitjor és que la utilitat dels nostres vots sovint es veu qüestionada. No debades, són molts els que recorden que qui realment governa l’actual món globalitzat són els grups de pressió empresarials o mediàtics, que actuen a l’ombra del poder. És el que es coneix com a “postdemocràcia”. I, mentrestant, alguns, seguint els postulats de Churchill, s’indignen en veure com el vot de Belén Esteban val igual que el de qualsevol altra persona amb dos dits de seny. Què hem de fer, doncs, amb aquesta democràcia obsoleta? 

La democràcia segons Mafalda
La democràcia segons Mafalda

Aquí teniu una definició de democràcia segons Rovira i Virgili (1882-1949), escriptor, historiador i polític català, president del Parlament a l'exili. La trobam en el llibre Defensa de la democràcia, publicat el 1930:

“La democràcia és un instrument, no pas de perfecció, sinó de perfeccionament. No posa al descobert i en acció la bondat general, perquè aquesta no existeix. Però ajuda les forces nobles de l’ànima humana en les lluites contra les forces baixes que la burxen i l’empenyen. Aquestes forces nobles no aconsegueixen una victòria completa i definitiva. Però quan afluixen llur esforç continu, o quan són submergides per l’assalt de les passions orbes, es produeixen els naufragis individuals -crim i vilesa- i els naufragis col·lectius -barbàrie i tirania”.

 

Kakistocràcia
Kakistocràcia

 

Al segle V aC l’orador Isòcrates, desencantat amb la democràcia, va dir: “No hi ha democràcia més segura i més justa que aquella que confia els càrrecs als més capaços i atorga als ciutadans el control sobre ells”.

Sobre el funcionament de la democràcia, convé tenir en compte aquesta frase de Ciceró:

Nihil est incertius vulgo, nihil obscurius voluntate hominum, nihil fallacius ratione tota comitiorum
(“Res és més inconstant que el poble, res més impenetrable que la voluntat dels homes, res més fal·laç que la resposta dels comicis”).


Winston Churchill també va dir. “Cada poble té el govern que es mereix”.

Això és el que opinava Oscar Wilde de la democràcia:

“Alguna vegada es dipositaren grans esperances en la democràcia, però la democràcia significa senzillament l’opressió de la gent per gent i per a la gent”

I aquí teniu un concepte interessant: l'epistocràcia, el poder dels qui saben. L'ha encunyat el filòsof americà Jason Brennan, que investiga el comportament del votant. L'explica en aquesta entrevista de La Vanguardia.

I aquí teniu una reflexió de l'escriptor portuguès José Saramago: "La democracia es el punto de partida, no el punto de llegada".

I aquí teniu un reporatge sobre el jugador de futbol brasiler Sòcrates, qui, durant la dictadura, va fer apologia de la democràcia i va ser el fundador de Democràcia Corinthiana.

Si voleu conèixer més sobre la història de la democràcia a l'Antiga Grècia també podeu consultar el reportatge Atenes, la primera democràcia. que em varen publicar a la revista Sàpiens (Setembre 2011, Núm. 107)

La democràcia segons Borges
La democràcia segons Borges

I aquí teniu un fantàstic dossier sobre la democràcia publicat al diari Ara (06/04/2015):
De Sòcrates al cas Snowden: 2.500 anys de democràcia
Com la lluita contra l'oligarquia a Atenes va canviar el nostre món
Democràcia, ciutadania, sobirania: 10 conceptes polítics a la Grècia clàssica i al segle XXI
Democràcia, el somni del poble
Democràcia fa 2.500 anys: democràcia real?

La democràcia (Pawel Kuczynski)
La democràcia (Pawel Kuczynski)

Tampoc no us podeu perdre aquest fantàstic article sobre la relació entre la democràcia actual i la Ilíada. Es titula No és bo que una multitud governi?, del filòsof Xavier Antich (Diari Ara, 24/01/2016)

També és interessant aquest article "Platón contra la democracia", de Jacques Rancière. Igual d'interessant és aquest article de Josep Ramoneda, "El mite de l'estabilitat".

Aquí teniu un article de Jordi Llovet titulat "Què queda de la democràcia?"

Aquí teniu un article del filòsof Gregorio Luri titulat "Reivindicació de la politeia".

I si voleu saber què opinaven els grecs sobre els demagogs, llegiu aquest article. Aquest altre article sobre la demagògia també està molt bé. És de Sofia Menéndez-Arango.

Aquí teniu un article interessant titulat "¿Deben votar solo los más preparados?"

A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/10/2016), reflexion sobre el sentit de l'actual democràcia:



Aquest vídeos sobre la història de la democràcia són molt interessants:







Aquí teniu informació sobre el Club Bilderberg, un grup de pressió a l'ombra de totes les democràcies actuals:



Aquí teniu el discurs de Hitler sobre la democràcia:



I aquí teniu la cançó "Democracy", de Leonard Cohen:



Articles del web relacionats:
- L'esperançadora democràcia digital

Aquí teniu un poema deliciós sobre la democràcia, carregat d’ironia, del cantautor madrileny Javier Krahe:

Me gustas, Democracia, porque estás como ausente 
con tu disfraz parlamentario, 
con tus listas cerradas, tu Rey, tan prominente, 
por no decir extraordinario, 
tus escaños marcados a ocultas de la gente, 
a la luz del lingote y del rosario.

Me gustas, ya te digo, pero a veces querría 
tenerte algo más presente 
y tocarte, palparte y echarte fantasía, 
te toco poco últimamente. 
Pero, en fin, ahí estás, mucho peor sería 
que te esfumaras como antiguamente.

Los sesos rebozados de delfín 
que Franco se zampaba en el Azor 
nos muestran hasta qué grado era ruin 
el frígido y cristiano dictador.

Fue un tiempo de pololos, tinieblas y torturas... 
volvamos al aquí y ahora 
donde tú, Democracia, ya sé que me procuras 
alguna ley conciliadora, 
pero caes a menudo en sucias imposturas, 
fealdades que el buen gusto deplora.

Como el marco legal siempre le queda chico, 
y a eso el rico es muy sensible, 
si tirando, aflojando, empleando un tiempo y pico, 
se hace un embudo más flexible, 
que tú apañes la ley a medida del rico 
al fin y al cabo es muy comprensible.

¿Pero qué hay del que tiene poca voz, 
privado de ejercer tantos derechos, 
porqué al nudista pones albornoz, 
qué hay de los raros, qué hay de los maltrechos?

Y tus representantes selectos, Democracia, 
tus güelfos y tus gibelinos, 
cada día que pasa me hacen menos gracia, 
sus chistes son para pollinos. 
A enmendar tus carencias te veo muy reacia 
y están mis sentimientos muy cansinos

y como ya me aburre decir continuamente 
"eso no estaba en el programa" 
no cuentes con que vaya hacia ti cuatrianualmente, 
no compartamos más la cama, 
vamos a separarnos civilizadamente. 
Y sigue tú viviendo de tu fama.

Cuando veas mi imagen taciturna 
por las cívicas sendas de la vida 
verás que no me acercan a tu urna. 
No alarguemos ya más la despedida.

Vots devots

La paraula vot ve del llatí votum, que era una “promesa” feta als déus a canvi d’un favor. Quan es feia aquesta promesa, hom esdevenia un devot, és a dir, havia de complir-la per no defraudar els déus i evitar així represàlies divines. El devot sentia autèntica devoció per la seva promesa o vot. La solia escenificar en un temple oferint al déu un objecte amb l’expressió ex voto, tot indicant el seu nom (“des de la promesa feta per ...”) –amb el temps l’exvot passà a designar l’objecte donat.
 
Avui aquestes paraules s’han vist adulterades per les eleccions. Prometem votar els déus de la política perquè, a canvi, ens resolguin els problemes. A pesar de fer-los proselitisme, a vegades fins i tot ens castiguen amb pujades d’impostos i amb altres mesures impopulars. En tot cas, que vagin alerta: sempre ens queda el nostre vot de càstig en els propers comicis. Alguns religiosos, en canvi, continuen prometent vots d’obediència, pobresa i castedat. La paraula boda també ve de votum, ja que els nuvis es prometen, davant dels déus, a estar junts fins que la mort els separi.
 
En les eleccions de l’antiga Roma la votació rebia el nom de suffragium. És una paraula composta de la preposició sub- (“sota”) i del verb frango, fregi, fractum (“rompre”), present també en mots com fractura, fragment, fràgil, fragor, fracàs, infracció, refrany (inicialment, repetició regular que trenca la cançó) o naufragi (“que trenca naus”) –la seva arrel indoeuropea (bhreg-) donà en anglès break i en alemany brechen (“rompre”).

Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
Mosaic romà del Mitreu d'Òstia, amb la inscripció Felicissimus Exvoto
 
Segons una teoria, inicialment els sufragis es feien per aclamació popular; aleshores els soldats manifestaven la seva voluntat, colpejant les seves llances entre elles, la qual cosa produïa un gran fragor (< frango). Amb tot, la versió més acceptada diu que en els primers sufragis es feia servir com a papereta un tros de ceràmica rompuda  on s’escrivia el nom del candidat.
 
L’ostracisme: el càstig de la democràcia
Aquesta darrera versió terrissaire sobre el sufragi llatí recordaria molt l’ὅστρακον, d’on s’originà el terme ostracisme, avui sinònim d’allunyament forçat d’algú. A l’antiga Grècia fou, però, una mesura promulgada al segle V aC pel pare de la democràcia atenesa, Clístenes. La instaurà per combatre qualsevol temptativa de restablir la tirania, després de l’expulsió d’Hípias. Paradoxalment era una iniciativa del tot antidemocràtica, atès que suposava condemnar algú sobre la base d’una simple sospita, vulnerant així la presumpció d’innocència.

Òstracon contra Temístocles
Òstracon contra Temístocles 
 
L’ὅστρακον era un tros de ceràmica en forma d’ostra, fàcil de trobar al terra de l’àgora –la seva arrel indoeuropea osth- també es present en paraules com ὀστεόν (os) o la mateixa ostra. Per mantenir en secret el seu vot, els assemblearis hi escrivien amb un punxó el nom d’aquell polític de grans ambicions que volien allunyar de la polis durant almenys deu anys. La institució de l’ostracisme s’anà deteriorant progressivament fins a convertir-se en un boc expiatori amb el qual l’assemblea depurava responsabilitats en rebre crítiques per alguna decisió presa. Curiosament, el mateix Clístenes, l’inventor de la mesura, fou condemnat a l’ostracisme.
 

L’espermatozou del vot
La millor reflexió sobre l’acte de votar ens l’ofereix Pau Riba en el seu fantàstic llibre Al·lolàlia, ple de jocs de paraules:
 
“Això d’allargar el braç i ficar la mà, amb urna goteta de paper, dins la vulva cristal·lina de la impudorosa democràcia, sempre m’ha semblat un gest netament pornogràfic, urna procacitat. És la reproducció simbòlica d’urna inseminació (tan artificial com natural), precedida per l’acte carnal que la fa possible... i que culmina amb l’ejaculació: el gran dia, el moment final, paroxístic, de la votació. L’hora de la veritat després de l’allargassada tanda de jocs de seducció i cerimònies preliminars. El brollador làctic de la gran escorreguda col·lectiva.


Te la fic o no te la fic, la papereta, és el dilema. La decisió és: ¿M’uneixo al riu de l’esperma comunal? Perquè el vot, la goteta de paper és l’espermatozou (la cèl·lula individual que, transportant la informació cromosomàtica –les dades personals- i la voluntat íntima de cadascú –la x col·locada en determinada casella-, és impulsada per la cua vacil·lant d’urna voluntat que busca cegament fecundar l’òvul d’urna candidatura afí).”

El vot, segons Mafalda
El vot, segons Mafalda

Aquí teniu un interessant article de la revista Sàpiens sobre la lluita pel vot de les dones.
 
En aquest article teniu més informació sobre l'ostracisme.

Aquí teniu un article interessant del dermatòleg Xavier Sierra. Parla sobre exvots de la cultura etrusca amb forma d'úter, que eren ofrenes propiciatòries de la fecunditat. I aquest parla sobre exvots més moderns.

En sintonia amb aquest text de Pau Riba teniu la famosa cançó de la Trinca: "Per primer cop":



En aquest article de Jordi Llovet trobareu un petit resum sobre la història del sufragi universal.

Articles relacionats:
Llegir bé en temps d'eleccions
-
 Democràcia obsoleta
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px