Banner Top

Les arrels clàssiques dels elements químics

El 15 de novembre se celebra el Dia de la Química. És la festivitat de Sant Albert Magne, patró dels químics. El mèrit, però, de la taula periòdica és de Dimitrif Mendelejev. El 1869 aquest científic rus va organitzar les substàncies químicament indivisibles que es troben al planeta i que anomenam “elements”. Ho féu emprant una graella que els ordenava segons la mida dels seus àtoms i de les propietats bàsiques que caracteritzen cada un d’ells.

En aquesta taula periòdica consten el 119 elements que formen tota la matèria orgànica i inorgànica del planeta; també, però, n’hi ha uns pocs que no s’han trobat a la Terra, però que han estat elaborats artificialment a partir dels primers. Alguns d’ells són coneguts des d’èpoques molt antigues, perquè ja havien estat trobats com a minerals; d’altres han estat descoberts molt recentment.

 
Noms d’elements en honor a déus
  • Np (neptunium, “neptuni”). Del déu romà de les aigües i dels sismes (Posidó grec).
  • Pu (plutonium, “plutoni”). Del déu dels inferns Plutó, també conegut com a Hades, germà de Júpiter. En grec πλοῦτος vol dir “riquesa”. Derivats: plutocràcia (govern dels rics).
  • Pd (palladium, “pal·ladi”). Pren el nom de Pal·las Atena, deessa de la saviesa i de la guerra.
  • Se (selenium, “seleni”). En record de la deessa grega Σελήνη (“lluna”).
  • Hg (mercuri, missatger dels déus): simbolitza l’argent. La seva terminologia prové de l’hel·lenisme hydrargyum < ὑδωρ, “aigua”+ ἁργυρος, “plata”. Aristòtil va anomenar el mercuri ἄργυρος χυτός, “argent líquid”; en llatí es deia argentum vivum (“argent viu”). Altres derivats de ὑδωρ són: hidràulic, hidrofòbia, clepsidra, hidra.
  • Ce (ceri): agafa el nom de Ceres, deessa romana de la terra i l’agricultura (= Demèter grega).
 
Noms d’elements en honor a personatges mitològics:
  • Ti (titanium, “titani”). Al·ludeixen als titans, fills d’Urà i Gea. Derivats: titanomàquia, titànic, titanífer, titanós.
  • Ta (tantalus,tàntal”). Agafa el nom del personatge condemnat al Tàrtar a no poder ni menjar ni beure, ja que havia robat el nèctar i l’ambrosia dels déus. Cada vegada que s’apropava a l’aigua per beure’n, aquesta desapareixia i el mateix passava amb el menjar.
  • Nb (niobium, “niobi”). Rep el nom de la filla de Tàntal, Níobe, pel fet de trobar-se en minerals de tantali.
  • Pm (promethium, “prometi”). Prové del nom del tità Prometeu, castigat per haver robat el foc als déus.
  • Ir (iridium, “iridi”). Porta aquest nom a causa dels seus reflexos variats que recorden els de la dea grega missatgera dels déus, Iris (Ἴρις).
  • Cd (cadmi). Era un mineral abundós a la regió de Tebes, ciutat grega fundada per Cadme.
 
Noms d’arrel grega:
  • P (fòsfor). Del grec φωσφόρος (“portador de llum”), format a partir de φῶς, φωτός (phos, photos) + φέρω (“portar”). Derivats de φῶς: fotocòpia, fotofòbia, fotografia, fotogènia, fotosíntesi. Derivats de φέρω: fèretre, metàfora, semàfor, àmfora.
  • H (hidrogen). De ὑδωρ + γένος (“naixement”). Derivats de γένος: genealogia, genètica, nitrogen, Eugènia.
  • N (nitrogen). Possiblement és una paraula d’origen egipci que ens ha arribat a través del grec.
  • O (oxigen). De ὀξύς (“agud”, “àcid”). Derivats: paroxisme, que és l’exaltació de les passions, dels efectes (en medicina, és el període d’una malaltia on els símptomes es manifesten amb més virulència); oxímoron (+ μόρος, “fatalitat”), figura retòrica que consisteix a unir en una mateixa expressió mots o unitats sintàctiques de sentit contrari, com per exemple docta ignorància o lúcida bogeria.
  • Os (osmi). De ὀσμή (“olor”). Derivats: ensumar, anòsmia (pèrdua del sentit de l’olfacte)
  • Br (brom). De βρῶμος (“fetor”). És un líquid vermellós i pudent. Derivats: bromur (usat en medicina com a tranquil·litzant de les pulsacions sexuals).
  • Ba (bari). De βαρύς (“feixuc”). Els seus minerals eren classificats com a minerals pesants. Derivats: baríton, baròmetre, isòbar.
  • Ac (actini). del grec ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Pa (protoactini). De πρῶτος (“primer”) i  ἀκτίς, ἀκτίνος (“raig de llum”).
  • Ne (neó). Ve de νέος (“nou”). Nom posat pel fill jove de dotze anys del seu descobridor, Ramsay. Derivats: neòfit, neolític, neollatí.
  • Li (liti). El nom, que prové de λίθος (“pedra”), recorda que aquest àlcali ha estat descobert al regne mineral, mentre que el potassi i el sodi ho foren al vegetal. Derivats: aeròlit, paleolític, monòlit, megàlit.
  • He (heli). De ἤλιος (“sol”), perquè es va descobrir teòricament al sol, i després es va comprovar a la terra. Derivats: heliocèntric, heliofòbia.
  • Tc (tecneci). Prové de τέχνη (“tècnica”). És un metall de transició artificial. Derivats: tècnica, tecnologia, tecnòcrata.
  • I (iode). Ve de ἴον (“violeta”) i de εἰδος (“aspecte”). Derivats de εἰδος: asteroide, idolatria, calidoscopi, antropoide.
  • Cl (clor). Del grec χλωρός (“groc verdós”). Derivats: clorofil·la (pigment verd que presenten les plantes),
  • Cr (crom). Del grec χρῶμα (“color”). Derivats: acromàtic, monocromàtic, al·locromàsia (alteració del sentit cromàtic que fa que hom tingui una visió dels colors diferent a la real).
  • As (arsènic). Del grec ἄρσενικός (“viril”).
  • Rh (rodi). Del grec τό ῥόδον (rosa). Derivats: Roses (municipi de l’Alt Empordà).
  • Dy (disprosi). Del grec δυσπρόσοδος (“de difícil accés”).
  • Ti (tali). Del grec θάλος (“plançó”, “fill”).
  • At (àstat). Del grec ἀστατος (“inestable”).
  • La (lantani). Del grec λανθάνω (“romandre ocult”). Derivats: letargia, Alícia.
  • Kr (kriptó). Del grec κρύπτω (“ocultar”). Derivats: cripta, apòcrif, criptografia.
  • Na (sodi). De l’arab sawda (“negra”). Les seves sigles, però, són les dues primeres lletres del mot llatí natrium, que alhora ve del grec νίτρον (“nitre”).  
  • Pr (praseodimi). De πράσινος (“verd”) i deδίδυμος (“doble”, “bessó”).
  • Nd (neodimi). Del grec νεος (“nou”) i de δίδυμος (“doble”, “bessó”)
 
Paròdia de la taula periòdica
Paròdia de la taula periòdica
 

Noms d’arrel llatina:
  • Au (aurum, “or”). L’or simbolitza poder i sempre ha estat molt apreciat. Els romans tenien entre les seves monedes l’auri (aureus), que era precisament una moneda d’or. Derivats: aurora, Aureli, aurèola, auri. Del seu homònim grec χρυσός tenim Crisòstom, crisantem (tipus de plantes).
  • Ag (argentum, “argent”, “plata”). Deriva d’arguo (“brillar”), d’on tenim argument, argúcia, argüir o argentífer. La seva versió grega és ἄργυρος, emparentada amb ἄργιλλος (“fang blanc”), que ens ha donat argila. Durant molt de temps, la plata ha estat considerat el segon metall preciós, després de l’or. L’ofici de treballar rep el nom d’argenteria.
  • Fe (ferrum, “ferro”)
  • Te (tellurium, “tel·luri”). De tellus (“terra”). Derivats: tel·lúric.
  • Cu (cuprum, “coure”). Els país del coure per excel·lència va ser Xipre, a mig camí entre Grècia i Egipte. Els romans varen anomenar aquest metall aes cyprium o, simplement, cuprum, d’on ve el seu nom. Aquest metall estava associat a Venus (Afrodita grega), ja que Xipre, coneguda en grec com a Kypros, fou l’illa on anà a parar la deessa de l’amor després d’haver sorgit de l’escuma de la mar. De la seva versió grega χαλκός tenim calcografia (procediment gràfic caracteritzat per la utilització de planxes metàl·liques gravades en profunditat).
  • S (sulphur, “sofre”). Derivats: sulfúric, sulfat, sulfurar.
  • Sn (stannum, “estany”)
  • Pb (plumbum, “plom”). Mot d’origen obscurs, per ventura ibèric, ja que el plom provenia d’Ibèria. Derivats: plumbi, plumbífer, plumbós  –curiosament, en anglès, fontaner és plumber. . En grec, plom es deia μόλυβδος.
  • Ra (radi): del llatí radius (“raig de llum”)
  • Rn (radó). També del llatí radius. És un gas noble radioactiu, format a partir de la desintegració del Radi.
  • Rb (rubidi). Del llatí rubeo (“envermellir-se”). Derivats: rúbrica, rubor, ruboritzar-se.
  • Cs (cesi). Del llatí caesius (color verdós).
  • F (fluor). Del verb llatí fluere (“fluir”).
  • Al (alumini). Del llatí alumen (“alum”).
  • Si (silici). Del llatí sílex (“sílex”).
  • Ca (calci). Del llatí calx (“calç”).
  • Sb (Antimoni). Les seves sigles són les dues primeres lletres del mot llatí stibium (“antimoni”).

Noms de regions del món clàssic

  • Mg (magnesi). De Magnèsia, comarca de Tessàlia (Grècia).
  • Eu (europi). De Europa, princesa fenícia, raptada per Zeus, que acabà donant nom al nostre continent. Uns vinculen la seva etimologia amb l’arrel semítica ereb, que significaria “terra de l’ocàs”, atès que, des d’una perspectiva asiàtica, és la terra on mor (occido, en llatí) el sol, és a dir, Occident. Els hel·lenòfils, en canvi, prefereixen pensar que és el resultat de la combinació de l’adjectiu grec εὐρύς (“ample”) i del substantiu ὤψ, ὠπος (“mirada”).
  • Ho (holmi). D’Holmia, nom llatí per designar la ciutat Estocolm (Suècia).
  • Lu (luteci). De Lutetia, antic nom llatí de París.
  • Hf (hafni). D’Hafnia, nom llatí de Copenhaguen (Dinamarca).
  • Re (Reni). De llatí Rhenus, el riu Rin.
Aquí teniu les últimes incorporacions d'elements a la taula periòdica.

Aquí teniu més informació sobre la història dels noms dels elements químics. Aquest altre enllaç també és interessant.

En el següent enllaç trobareu una taula periòdica interactiva que mostra per a què serveixen els diferents elements químics i explica les principals característiques de cadascun d'ells.

Taula periòdica útil
Taula periòdica útil

 

El seductor cant de sirenes

Les sirenes eren unes repulsives dones-ocell que es llançaven en picat contra els mariners. Responen al prototip grec de monstre femení que reflecteix la misogínia de la mentalitat grega tradicional –igual passa amb figures com les Gorgones, les Erínies, les Harpies o l’Esfinx.

Aquest perfil, per tant, no té res a veure amb la sensual i bondadosa figura dona-peix que a partir de l’edat mitjana es difongué de les sirenes i que prengué força amb el Renaixement –aleshores la seva fantasiosa figura encaixava millor dins l’imaginari naval creat arran dels descobriments geogràfics. En aquest context s’entén, doncs, la distinció que l’anglès fa entre siren (dona-ocell) i mermaid (dona-peix). D’aquí que la coneguda pel·lícula de Disney es tituli The Little Mermaid (1989) i no The Little Siren.

La sirena d’Andersen
El mite edulcorat de les sirenes seria actualitzat el 1836 pel danès Hans Christian Andersen. Així ho recorda des de 1913 la seva famosa estàtua del port de Copenhaguen, al mar Bàltic. En un dels seus relats Andersen parla d’una jove sacrificada sirena que, rebutjada pel seu amor, acaba transformada en una sílfide, un esperit de l’aire.  Amb aquesta nova concepció de dona-peix, les sirenes recordaven molt les nereides, les nimfes de la mar, molt semblants amb les dones d’aigua de la cultura catalana.

Estàtua de la sirena de Copenhaguen
Estàtua de la sirena de Copenhaguen
,
Segons algunes versions, les sirenes són filles del riu Aqueloos i de la musa Melpòmene, que presidia el teatre. El seu nombre era variable, encara que Homer diu que eren dues. Tal com relata al segle I aC Ovidi a les Metamorfosis, abans les sirenes tenien un aspecte normal i formaven part del seguici de Persèfone. Però, quan aquesta fou raptada per Plutó -el déu de l’inframón-, demanaren als déus que els donassin ales per poder anar a la recerca de la seva companya. Altres autors, en canvi, asseguraven que aquesta transformació era un càstig infringit per Demèter perquè no s’havien oposat al rapte de la seva filla.
 
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)
El pescador i la sirena (Frederick Leighton)


D’aspecte pervers, però dotades d’unes veus del tot seductores, després de la seva metamorfosi s’atreviren a rivalitzar amb les muses. Segons l’historiador Pausànias, les sirenes perderen el certamen, i les muses, irritades davant tanta insolència, les desplomaren i es coronaren amb les seves despulles. Des d’aleshores, les sirenes varen romandre a les costes de l’illa de Capri, a la part oest de la península itàlica, esperant que algun navegant naufragués amb les seves veus.

Sirenes que encadenen
Quan alguna embarcació passava per davant d’elles, les sirenes entonaven cants tan seductors que els seus tripulants no s’estaven d’acostars-s’hi. Aquests, però, acabaven estavellats contra les roques i devorats. Les sirenes, per tant, actuaven com una mantis religiosa que, després d’embruixar la seva víctima, acaben cruspint-se-la. En aquest sentit, vendrien a assumir el paper de femmes fatales de la mitologia –en el seu cas, però, no els acompanyava el físic.

sirenes mes
Les Sirenes, quadre de de Leon Belly (Musee de l'Hotel Sandelin, Saint Omer, França)

No ha d’estranyar, doncs, que alguna teoria apunti que el nom de sirena procediria del grec σειράω, que significat “encadenar”. La seva etimologia, per tant, faria referència al poder que se’ls atribuïa per atreure i subjectar els homes amb els seus hipnòtics cants. En la mitologia escatològica, les sirenes serien considerades divinitats del més enllà.


Escultura de sirena
Escultura de sirena


Episodis mitològics amb sirenes
Ja els Argonautes, liderats per Jàson, passaren prop de l’illa de Capri, però Orfeu tocà tan bé amb la seva lira que els herois de la nau Argos no sentiren la temptació de sortir a l’encontre de les sirenes –només ho féu un, el qual, però, fou salvat per Afrodita.

Segons l’Odissea d’Homer, Odisseu també va poder evitar aquesta desgràcia seguint les recomanacions de Circe. Es lligà al pal de la nau i ordenà als seus mariners que es tapassin les orelles amb cera d'abelles. Seduït pel cant de les sirenes, Odisseu demanava que el deslligassin, però el seus companys, sords com estaven amb la cera, continuaren remant fins a esquivar el perill.

Homer no diu que les sirenes devorin els homes: simplement les nàufrags, seduïts, es queden amb elles fins a la mort. Tampoc no les descriu com les dones-ocell de la iconografia grega. S’hi refereix de manera abstracta, sense entrar en detalls. El que sí destaca és la seva melodiosa amb la qual exalcen les gestes d’Odisseu a la guerra de Troia. Aquest és l’episodi narrat al cant XII de l’Odissea (152-199), en traducció de Joan Francesc Mira:
 
Jo, llavors, amb el cor angoixat, vaig parlar als meus homes:
“No han de saber, amics meus, només un o dos de nosaltres
les prediccions que Circe va fer-me, deessa gloriosa.
Jo us les diré, i o bé morirem a pesar de saber-ho,
o ens salvarem de la mort escapant-nos potser de la parca.
En primer lloc ens exhorta a evitar les sirenes, que embruixen
amb les cançons i la veu, i amb les prades d’herbeta florida.
Només a mi em permet escoltar-les, i haureu d’amarrar-me
fort amb cordes i nucs perquè jo em quede allí sense moure’m,
dret en la base del pal, amb les cordes lligades a l’arbre.
I si llavors us dic d’amollar-me, per molt que ho suplique
m’heu d’estrényer encara més fort i amb més cordes encara”.
Punt per punt, vaig anar explicant cada cosa als meus homes,
mentre la sòlida nau s’acostava corrent cap a l’illa
de les sirenes, perquè l’empenyia un vent favorable.
Però de sobte el vent va cessar i va vindre la calma,
sense ni un pèl de brisa: algun déu adormia les ones.
Van aixecar-se llavors els companys, arriaren les veles
i les desaren al fons de la nau, i després varen seure
i amb els rems de fusta polida emblanquien les aigües.
Jo, amb el bronze esmolat vaig tallar un gran rotllo de cera,
fent-ne trossets, i després els pastava amb les mans poderoses.
Ben aviat, amb la força del sol, la cera cedia
i s’ablania amb els raigs del senyor de l’altura, Hiperíon.
Vaig taponar-los a tots les orelles, un rere de l’altre,
i ells m’amarraren enmig de la nau les cames i els braços,
dret en la bases del pal i amb les cordes lligades a l’arbre.
Ben asseguts, anaven batent amb els rems l’aigua grisa.
Quan ens trobàvem ja a la distància d’un crit de persona,
ràpids, volant, no se’ls va escapar que la nostra nau àgil
se’ls acostava, i em varen cantar amb veu melodiosa;
“Vine, Ulisses, honor dels aqueus i home digne de glòria,
fes aturar el vaixell, i acosta’t i escolta les nostres
veus. Ningú no ha passat per ací amb la seua nau negra
sense escoltar la veu dolça com mel que ens ix de la boca;
i després de gaudir-ne se’n va, sabent més que sabia.
Ja coneixem tot allò que a les planes extenses de Troia
han suportat els argius i els troians per volença divina;
i sabem tot el que passa damunt de la terra fecunda”.
Van dir això amb bellíssima veu, i el meu cor desitjava
tant escoltar-les que vaig ordenar als companys que em soltaren
fent-los senyals amb les celles; i ells, amb l’esquena corbada,
no van deixar de remar. Perimedes i Euríloc s’alçaren
i em van lligar més estret i més fort i amb més cordes encara.
I després que passàrem de llarg i ja no se sentia
ni la cançó ni la veu amb què aquelles sirenes cantaven,
ràpidament els meus homes lleials es llevaren la cera
amb què els havia tapat les orelles, i em van deixar lliure.

Odisseu i les sirenes  (John William Waterhouse)
Odisseu i les sirenes (John William Waterhouse)
 

La pintura és plena de referències a aquest episodi

Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)
Odisseu i les Sirenes (Herbert James Draper, 1910)

 

“Sentir cants de sirena”
Avui dia l’expressió "sentir cants de sirenes" s’utilitza per advertir del perill de deixar-se seduir per falses promeses o paraules aduladores. El cant, però, de les antigues sirenes de la mitologia també serví, a través del francès, per donar nom als aparells que produeixen un so monòton, estrident i penetrant. Encara que hagin perdut el caràcter seductor de les sirenes primigènies, aquests cants moderns ens fan adoptar la mateixa precaució instintiva: tapar-nos les orelles confiant en què passin de llarg.

Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes
Vas grec amb l'episodi d'Odisseu i les sirenes

 
Com passà amb altres relats pagans, el cristianisme també féu la seva pròpia lectura de l’episodi d’Odisseu amb les sirenes. En aquest cas, l’heroi homèric, fermat al pal del vaixell, és la viva imatge de Crist crucificat. Quan ordena als seus homes tapar-les les orelles amb cera per evitar el perillós cant de les sirenes, ensenya que els fidels no han de fer cas a la propaganda enganyosa del paganisme.

Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)
Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)Una visió romàntica d'Ulisses i les sirenes (Édouard Veith, vers el 1895)


Encara que sigui un personatge del món de la fantasia, al llarg del temps hi ha hagut moltes persones que han volgut creure en l’existència de sirenes de carn i ossos. En l’actualitat, el mite continua essent alimentat per vídeos (muntatges?) com aquest:



I aquestes són les famoses sirenes de la pel·lícula "Pirates del Carib":

 


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Cants de sirenes".

Entrades del web relacionades:

Un pont de mar blava
-
 La xusma, a galeres!
-
 Grecs a la Mediterrània
Mediterrani, un mar de llengües
Etimologies nàutiques
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
-
Eren troglodites els grecs?
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px