Banner Top

El capitalisme que ens decapita

No deixa de ser sorprenent que capitalisme i decapitació compartesquin etimologia. El orígens més rudimentaris de l'actual sistema econòmic es remunten als temps de la Prehistòria en què no existia la moneda, sinó la barata (“trueque” en castellà). Aleshores, el principal element d'intercanvi comercial foren els caps (capita, en llatí, plural de caput) de bestiar -es tractava de béns que tenien un gran valor pecuniari (<pecus, “ramat”) o crematístic (< χρήματα, “béns”, “riqueses”). Aquests animals, per tant, esdevingueren les vertaderes riqueses d’aquelles societats ramaderes, és a dir, el seu capital; no és d’estranyar que fossin béns de capital importància; d’aquí que avui també parlem de renda per càpita.

Avui el capitalisme ja s'ha oblidat del seu passat ramader i ha esdevingut una màquina voraç de decapitació, d’escapçar, de tallar caps. Tot plegat ens duu a exclamar, en alemany, kaputt (“arruïnat”)! Aquesta paraula es popularitzà durant la Primera Guerra Mundial (1914-18) i provindria del francès capoter, que, en l’àmbit mariner, volia dir sotsobrar en el sentit de “fer girar el cap (caput) d’una embarcació”.

L'encapçalament d'aquesta entrada és de capital o cabdal importància. És un avís a navegants per no continuar essent caps de turc d'aquest cap de fibló econòmic. Sense por a precipitar-nos (+ prae, “davant”), convé treure’ns la caputxa de cadets (< capitellum, “cap petit”) i acabar d'una vegades per totes amb el pessimisme que ens té tan capficats o capbussats i que no té ni cap ni peus. Deixem ja d'anar capcots i de visitar el nostre metge de capçalera perquè ens doni remeis per als nostres maldecaps. Per animar-nos enmig d’aquest trencacaps que és la vida, és millor que els cap de setmana ens cuidem del nostre estómac. Així, prest o tard, ens convertirem en autèntics “chefs”, paraula derivada també de caput i que ens ha arribat a través del francès i que en castellà donà “jefe”.

Capitalisme
Capitalisme


Ja està bé de
captenir-nos correctament. Hem de ser caparruts com els caparrots, anar amb el cap ben alt i mostrar els nostres bíceps per ser cabdills, capitans, capatassos, caporals capitosts dels nostre destí. Evitem així, pel cap baix, anar cap amunt i cap avall, per molt que des del capitoli de Washington i hagi un “capo” amb molts de capricis. No debades, segons el nostre gran etimòleg Coromines, caprici vendria de les paraules italianes “capo” (<caput) i “riccio”, adjectiu que significa “arrissat”. Per tant, en els seus orígens caprici era quelcom que et posava els pèls del cap de punta.

Amb la situació actual, no ens ha de fer por “cridar a capítol” els banquers, per molts cotxes descapotables que tenguin. Això ho saben bé els monjos contemplatius que antigament es reunien tots els dies en una sala anomenada capitular perquè era el lloc on cada dia es llegia un capítol de la regla del propi ordre. A vegades, algú necessitava un toc d’atenció i el feien “cridar a capítol” per fer visibles els seus errors davant tothom. Pitjor passava en època de guerres, quan un col·lectiu, en veure’s acorralat, presentava la seva capitulació, és a dir, rendició o, dit d’una altra manera, el seu cap.

Esperem que aquest cap d'any, que no és capicua, sigui més esperançador, que haguem après la lliçó de cap a peus i que deixem de ser tan “cap de fava”. Tanmateix, tants caps tants barrets! Per acabar (< ad caput venire, “venir al cap”) amb bon gust de boca podem prendre un cappuccino. Aquest tipus de cafè amb escuma blanca ruixat de canyella sorgí a Itàlia al segle XX. Va ser anomenat així atès que la canyella coincidia amb el color de l’hàbit de l’orde del caputxins, fundat el 1528 -el seu signe distintiu fou la caputxa (< caput).

Amb un bon cappuccino  a la mà “quedam cabals”, és a dir, no devem res a ningú ni l’altre tampoc a nosaltres – cabal és el conjunt de béns. Sempre, però, hi haurà algú que ens vulgui rescabalar alguna cosa, és a dir, recuperar o compensar una pèrdua.

Símptomes del capitalisme
Símptomes del capitalisme


Testaferros amb un bon cap
A part de caput, el llatí també tengué una altra paraula per referir-se al cap: testa. Originàriament, però, el terme volia dir “gerro”, “teula”; després, en sentit metafòric, adoptà el significat de closca, crani. D’ella deriva testaferro, que és la persona que presta el seu nom per a un negoci que en realitat no és seu. Amb l’afegitó de ferrum (“ferro”), es creu que la paraula va néixer al Itàlia al segle XVI. Manuel Filiberto, que presidia el ducat de Saboia, era, en realitat, l’home de palla del rei de França, Francesc I. Entre els seus súbdis se’l coneixia com a testa di ferro, “cap de ferro” en el sentit de caparrut. Amb el temps el sobrenom va perdre aquest significat i passà a designar precisament tot el contrari: persona que es deixa dur, home de palla. De testa també testarrut, “testarudo” en castellà, sinònim d’obstinat.

Jesús contra el capitalisme
Segons els Evangelis, Jesús no era molt amic del capitalisme. Després de la seva entrada triomfal a Jerusalem del diumenge de Rams, el fill de Déu va anar al temple. Hi trobà una munió de mercaders que hi tenien instal·lats llocs de venda de coloms i de canvi de moneda. En veure’ls, es posà fet un nero i el engegà dient: “Està escrit que la meva casa serà anomenada casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en una cova de lladres”.

 

Us deix amb unes reflexions de David Fernández sobre el capitalisme:

"Abans que altra cosa, el capitalisme ha aconseguit avui -també, sobretot i com a darrera osca de victòria- esdevenir un règim general d’indiferència: tot se li’n fot i imposa el semenfotisme. Subsumint-nos en la indolència, ens deshumanitza cada dia davant el sofriment aliè, ens disciplina en la insensibilització quotidiana i ens espectacularitza en plasma virtual el crim terrible de cada guerra. Ens ven un confort passiu i acrític i ens consumeix com a espectadors impotents, electors frustrats i consumidors fallits: allà on ja no som, allò que ja no podem triar, el lloc on mai serem".

I aquí teniu unes quantes reflexions dels clàssics sobre el nostre afany de lucre:
  • Petroni: Assem habeas, assem valeas     "Si tens un as (una moneda”, vals un as” (equival al nostres “Tant tens tant vals”)
  • Virgili: Auri sacra fames        “Maleïda fam d’or”

Al final d'aquesta entrevista trobareu unes reflexions interessants del filòsof Miquel Àngel Ballester sobre la indústria cultural al servei del capitalisme.

Aquí teniu el curtmetratge Happiness, de Steve Cutts, que parla sobre els excessos del capitalisme en l'era moderna:


I aquí teniu una interessant reflexió sobre el capitalisme de la mà de Julio Anguita:



Aquí teniu la pel·lícula de Michael Moore (2009): Capitalism: A Love Story:



Aquí teniu la cançó de Raimon, "Societat de consum":

 

Articles del web relacionats:
Eternament precaris
- Resignau-vos!

Amb Carnestoltes s’acaba la carn!

La primera lluna plena després de l'equinocci de primavera marca el diumenge de Pasqua. És per això que l'arribada del Carnestoltes fluctua sempre entre febrer i març. Si gratam en l’etimologia d’aquesta paraula trobam l’expressió llatina Carnes tollitas (“carns llevades”), que és l’abreviatura de la frase domenica ante carnes tollendas (“diumenge d’abans de treure la carn”). En català, Carnestoltes és més genuí que no pas Carnaval.

Carnaval prové de l’italià carnevale, que alhora procedeix del llatí vulgar carne levare, (“treure la carn”). No debades, el dimecres després del Carnaval, conegut com el Dimecres de Cendra, els catòlics inicien el període de Quaresma, quaranta dies durant els quals impera el dejuni com a forma de preparació per a la Setmana Santa -d’aquí tenim l’expressió Esser més llarg que la QuaresmaSegons una falsa etimologia, Carnaval també podria venir de carne uale (“adéu, carn”).

La pols de dimecres de cendra
La pols de dimecres de cendra


El Carnestoltes comença el dijous gras o llarder, atès que és l’últim dia en què es pot menjar llard o greix de porc. Aleshores tothom feia grans àpats per estar preparats per al llarg període de quaresma durant el qual estava prohibit menjar carn. En l’origen d’aquest dia trobam moltes festes romanes que celebraven la fertilitat i el renaixement de la vida amb banquets i purificacions: les Saturnalia, les Lupercalia, les Quirinalia, les Fornacalia o les Mamuralia. En el cas de les Saturnalia, s’invertia l’ordre social com passa ara amb el Carnestoltes. Els esclaus feien de senyors i gaudien del privilegi de menjar a taula. Es tractava d’uns dies d’absoluta excepcionalitat. Non sempre Saturnalia erunt (“No sempre seran les Saturnals”), deien els romans.

Totes aquestes festes tenien lloc entre la fi de l’any i l’equinocci de primavera. D’acord amb la dita popular: “De Nadal a Carnestoltes, set setmanes desimboltes”. La gent es disfressa i fa tot tipus d’excessos davant la imminent arribada de la Quaresma, que dura set setmanes, fins Diumenge del Ram.

Carnaval de Venècia
Carnaval de Venècia


Un Carnestoltes sense disfresses no és un Carnestoltes. Aquesta paraula és d’origen incert. Amb tot, podria derivar del llatí frictiare (“fregar”). Tal com apunta Coromines, la forma antiga “desfressar” degué ser primitivament “despistar, esborrar el rastre”; després hauria passat a significar “desfigurar-se amb vestits estranys o màscares”.

L’enterrament de la sardina
El Carnestoltes s’acaba el dimecres de Cendra amb l’enterrament de la Sardina, que també sol incloure l’enterrament del rei Carnestoltes. Aquest acte, que s’inicia amb la processó de la sardina, és una forma simbòlica de posar fi als dies de festa, disbauxa  i gresca per donar pas als temps de recolliment, penitència i abstinència que vénen amb la Quaresma.

Un enterrament simbolitza un comiat, la fi d’alguna cosa. L'origen de l'enterrament de la sardina és incert. Una teoria l’associa amb el mot sardina, que era una forma col·loquial d’anomenar l’espinada del porc, que tradicionalment s’enterrava abans d’iniciar-se la Quaresma, com símbol de l’inici d’un temps de privacions.

'Enterrament de la sardina', de Goya
'Enterrament de la sardina', de Goya


Sa jaia Corema
Els quaranta dies de la Quaresma tenen un simbolisme especial. Quaranta dies són també els que va durar el Diluvi, els dies que va passar Moisès a la muntanya o els dies que va dejunar Jesús al desert. Antigament, en la societat tradicional, el dejuni i l’abstinència que estipula la Quaresma es practicaven més que en l’actualitat. Durant l’edat mitjana era habitual la prohibició del consum de carn i ous. També estaven prohibides algunes activitats, com el ball, la música o els jocs de cartes.

El dejuni durant aquest període es considerava una manera mitjançant la qual els cristians s’identificaven amb el patiment de Crist durant la Passió. Els aliments més habituals eren sopes amb oli,verdura, llegums i aigua. Els diumenges, el dejuni era aixecat i es permetia menjar peix, normalment bacallà, i altres aliments.

Sa Jaia Corema
Sa Jaia Corema


Actualment, el consum s’ha relaxat, i l’Església Catòlica només estableix com a dia d’abstinència el divendres de Quaresma, malgrat que molts cristians no ho complesquin. Per assenyalar el pas del temps durant aquestes set setmanes, la imaginació popular representava la Quaresma com una vella, sa jaia Corema –així es diu a Mallorca. Era una jaia esquerpa, magra i malsofrida, de set cames –en al·lusió a les set setmanes del període-, amb un bacallà sec, un manat de verdura i un rosari penjat.

Sa jaia Corema era present en moltes cases i cada diumenge, en tornar de missa, li arrabassaven una cama (llevat de la darrera que es tallava el Dissabte de Glòria) per mostrar que ja havien passat una altra setmana de privacions i dejuni. Avui dia, la Quaresma ha perdut la rellevància social que tenia i es considera més un període de reflexió per als cristians.


Us deix amb la fantàstica cançó de Celia Cruz, "La vida es un carnaval"!!!


Aquí teniu un article de Mireia Rosich titulat "Bacanals modernes".

Articles del web relacionats:
Momo, la deessa del sarcasme

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px