Banner Top

Nèmesi, venjança divina contra la supèrbia

Els prepotents han d’anar en compte amb Nèmesi, la deessa de la venjança. El seu nom deriva de νόμος (“llei”). No debades, representava la justícia divina i la reverència per la llei. Filla de Nix (“la Nit”), també era coneguda amb el sobrenom d'Adrastea ("la indefugible").  Al món romà, seria identificada amb la deessa Invidia (“Enveja”). 
 
 Amb les seves ales Nèmesi perseguia especialment la desmesura (ὑβρις), com, per exemple, l’excés de felicitat en els mortals o la supèrbia dels reis. No debades, segons l’esperit hel·lènic, no hi podia haver res que sobresortís, tant per bé com per mal.

Nèmesi
Nèmesi
 
Entre les famoses víctimes de Nèmesi hi hagué Narcís i Cresos. Aquest darrer era un rei del segle VI aC de la pròspera Lídia, una regió de la part occidental de l’actual Turquia. Segons relata Heròdot, sempre bravejava de les seves riqueses. Per fer-li baixar els fums, la deessa de la venjança l’arrossegà a una expedició contra el rei persa Ciros II el Gran. Aquella actuació acabaria essent la seva pròpia ruïna. En la mitologia, Narcís, famós per la seva supèrbia, seria una altra víctima de Nèmesi.

 

Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)
Nèmesi (Alberto Durero, 1501 - 1502 Manchester, Whitworth Art Gallery)

 

Erínies o Fúries
Nèmesi també podia venjar els crims. És per això que sovint se la confon amb uns altres monstres alats, les Erínies, Fúries en l’imaginari romà. Eren tres germanes (Alecte, Tisífone i Megera) nascudes dels esquitxos de sang sobre la terra que rajaren dels genitals d’Urà quan fou castrat pel seu fill Cronos. S’irritaven davant qualsevol cosa que atemptàs contra l’ordre establert -d’aquí l’expressió “posar-se fet una fúria”. La seva principal missió era encalçar, com a cusses, els autors de delictes de sang, a qui embogien i torturaven fins a l’extenuació.
 
En el món de la ultratomba, les Erínies també podien seguir turmentant les seves víctimes. Se les representava amb serps com a cabellera i portant a la mà torxes o fuets. Qui patí el seu setge va ser Orestes, el protagonista de la trilogia Orestíada d’Èsquil (segle V aC). Incitat per la seva germana Electra, Orestes havia mort la seva mare Clitemnestra i el seu amant Egist, els quals havien assassinat el seu pare Agamèmnon, rei de Micenes. De seguida que cometé aquella despietada venjança li sortiren a l’encontre les Erínies.

Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)
Orestes perseguit per les Fúries (William-Adolphe Bouguereau)

Orestes no trigà a cercar aixopluc a Atenes. Allà Atena instituí un tribunal popular per jutjar-lo. En el veredicte es produí un empat, que implicà l’absolució d’Orestes. Això encara indignà més les Erínies, les quals amenaçaren d’ocasionar immenses desgràcies a la capital de l’Àtica. Finalment, però, Atena les acabà apaivagant i aquells terribles éssers passaren a ser coneguts com les Eumènides o Benignes.
 
Com a protectores de l’ordre social, les Erínies també prohibien als endevins revelar amb excessiva precisió el futur. I és que no podien consentir que els humans s’alliberassin de la seva incertesa i que així es poguessin semblar massa als déus.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/11/2016), reflexion sobre la justícia:



Articles del web relacionats:
- La justícia, l'art que ens fa iguals?
- Iustitia violada
- Benvinguts a l'era Narcís
- Aglaure, la primera víctima de l'enveja
- El complex de Cresos
- Les Fúries de l'Iraq
- Compte a "venerar" massa Venus!
- Electra tampoc no patia cap complex!

La fama i el complex d'Heròstrat

Avui no manquen les persones que, per tal de ser famoses, són capaces de fer qualsevol cosa. Doncs, aquesta patologia té un nom relacionat amb el món clàssic: complex d’Heròstrat. A mitjan segle IV aC, a Efes (a les costes de l’actual Turquia), un pastor anomenat Heròstrat calà foc a les bigues de fusta del sostre del temple d’Àrtemis. L’edifici, considerat una de de set meravelles de l’antiguitat, havia estat construït dos segles enrere per ordre del ric rei persa Cresos. Segons la tradició, l’incendi es va produir la mateixa nit del naixement d’Alexandre el Gran, un 21 de juliol del 356 aC.
 
En ser detingut i abans de ser condemnat a mort, el piròman  (πῦρ, “foc” + μανία, “bogeria”) reconegué que l’única finalitat de la seva acció era aconseguir la fama a qualsevol preu. Per evitar, però, que se sortís amb la seva, l’aleshores sobirà persa Artaxerxes ordenà que no es registrés el seu nom en cap document. Amb tot, historiadors de l’antiguitat acabaren per donar fe de l’anècdota.
 
Després de l’incendi d’Heròstrat, el temple d’Àrtemis fou reconstruït. Tanmateix, els gots el destruirien definitivament al segle III dC i l’edifici acabà essent utilitzat com a pedrera. En l’actualitat només es manté dreta una de les seves columnes. A part de complex d’Heròstrat, en castellà també es parla d’ “erostratismo” per al·ludir a la mania de cometre actes delictius per aconseguir notorietat.
 
Al llarg de la història hi ha hagut casos sonats de complex d’Heròstrat. Un dels més lamentables va ser el del nord-americà Mark David Chapman, que, a Nova York, el 8 de desembre de 1980 matà l’exlíder dels Beatles John Lennon. El 13 de maig de 1981 el turc Ali Agca també va voler seguir els passos de Chapman en atemptar contra el papa Joan Pau II. Ell, però, no es va sortir amb la seva. El pontífex es pogué recuperar dels quatre trets que li va disparà i anys més tard el perdonà.
 
El complex d’Heròstrat té una rica tradició literària. Miguel de Unamuno, en la seva novel·la Amor y pedagogía (1902) menciona aquest personatge per fer referència a l’ànsia d’immortalitat inherent a l’ésser humà. La mateixa idea és recollida a l’assaig Del sentimiento trágico de la vida (1913). El francès Jean-Paul Sartre també va escriure un conte breu titulat Erostratus inclòs en la seva col·lecció de relats El mur (1939). Terenci Moix tampoc no s’està de tributar-li un homenatge en el llibre Chulas y famosas: La venganza de Eróstrato (1999).

Aquí teniu més informació sobre Heròstrat.

Articles del web relacionats:
Benvinguts a l'era Narcís
Fama, la deessa de la postveritat
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px