Banner Top

Per què Amèrica no es diu Colúmbia?

Extracte del reportatge publicat a la revista Sàpiens (maig 2016, Núm. 168)

Paradoxalment, el Nou Món no agafa el nom del seu descobridor, sinó de la persona que el reconegué com un continent a part. Poc es pogué imaginar el florentí Americo Vespucci abraçar la glòria eterna per culpa d’un embull de mil dimonis. 

La comèdia dels errors començà el 1503 amb l’aparició d’una carta titulada Mundus novus (“Nou món”). El seu autor, un tal Americus Vesputius, un mercader nascut a Florència el 1454, narrava a Lorenzo de Mèdici el tercer viatge que havia fet el 1501 als confins de l’oceà Atlàntic. Concretament havia trepitjat Brasil mesos després que hi arribessin Yáñez Pinzón y Álvares Cabral, els seus descobridors oficials.

Mundus novus era el primer opuscle que relatava amb tot luxe de detalls i de manera amena un gran viatge per terres llunyanes. “Si enlloc –deia- existia el paradís terrenal, no podia ser molt lluny d’aquí”. Vespucci, amb una sòlida formació humanística, no dubtava a afirmar que allà on havia arribat no era l’Índia, sinó una terra completament nova i desconeguda entre Àsia i Europa.
Pocs anys enrere, entre 1492 i 1493, en les seves dues primeres expedicions, Cristòfor Colom ja havia explorat diferent illes del Carib (La Española, Cuba, etc.). El 2 d’agost de 1498, però, en el seu tercer viatge, arribà al golf de Paria, a l’actual Veneçuela. Amb tot, Colom pensà que aquelles contrades formaven part d’Àsia [...].

Sabíeu que la festa del dia de la hispanitat (antigament coneguda com "el día de la raza") va ser idea d'un mallorquí, Antoni Maura, president del govern espanyol el 1918? Pep Martí ho explica en aquest article.

Aquí teniu una reflexió sobre el 12 d'octubre, de Ferran Sáez. Aquest altre article de Quim Curbet ("La hispanitat mutilada") també està molt bé.

Aquest article parla sobre la mentida de la creació d'Espanya.

Aquest article parla sobre la conquesta i no descobriment d'Amèrica.
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (12/10/2018) reflexion sobre el sentit del Dia de la Hispanitat:



Aquí teniu l'etimologia d'algunes paraules del descobriment d'Amèrica:



Sabíeu que va ser Mussolini qui va impulsar l'origen genovès de Colom? Jo, però, agran cap a ca nostra, i m'estim més pensar que era mallorquí. L'investigador Gabriel Verd defensa que era de Felanitx. Ja ho diu la famosa cançó d'Ossifar "Tòfol Colom, de Felanitx a Washington":



I aquí teniu un gran gag del Polònia sobre l'arribada de Colom a Amèrica:


 
Articles del web relacionats:
- El mapa etimològic dels continents
- El problema de ser espanyol
"¡Antes roja que rota!"

Roma com a justificació del colonialisme modern

El mite de la totpoderosa Roma va exercir una enorme influència en les aventures colonials europees de l’edat mitjana i de l’època moderna. El punt de partida fou l’Eneida de Virgili. Aleshores es tengueren molt en compte les paraules de comiat que, en el món d’ultratomba, adreça el difunt Anquises al seu fill Eneas, qui té l’encàrrec de fundar una nova Troia, la futura Roma (VI, 847-853):

«Altres, ja ho crec, potser seran més hàbils a l'hora de donar al bronze un hàlit de vida, trauran del marbre figures palpitants, discutiran millor les causes, mesuraran millor amb el compàs els moviments de l'univers, prediran el naixement dels astres. Tu, romà, recorda que has de governar els pobles amb el teu imperi, imposar lleis per a la pau, perdonar els vençuts i sotmetre els superbs. Aquestes han de ser les teves úniques arts.»

«Excudent alii spirantia mollius aera,
credo equidem, vivos ducent de marmore voltus,
orabunt causas melius, caelique meatus
describent radio, et surgentia sidera dicent:
Tu regere imperio populos, Romane, memento:
hae tibi erunt artes, pacisque imponere morem,
parcere subiectis et debellare superbos.»

L’Eneida deixa clar que el destí immutable havia atribuït a Roma el paper de potència “civilitzadora”. Un cop conquerida la seva gran rival grega, els romans eren la nació encarregada de dur la “cultura” a les contrades més remotes. Aquesta fou la visió que tingué al cap Cristòfor Colom en conquerir Amèrica i els que el seguiren.
 
Virgili
Virgili

Al segle XIX els països europeus que es llançaren a l’ocupació militar sobretot d’Àfrica s’autopresentaren com a autèntics hereus de Roma, cridats a expandir el progrés occidental, en benefici de la humanitat. En el fons, però, el colonialisme ja comptava aleshores amb una millor excusa: la teoria evolucionista de Darwin. Expressions com que en la naturalesa imperava una “batalla per la vida” en la que triomfaven “els més forts” i que això era “el motor de l’evolució” foren tergiversades.

Paraules de John Lennon
Paraules de John Lennon
 
Molts no dubtaren a afirmar que la “raça europea” –la “blanca”- era la “més evolucionada” de totes. Esperonat per aquestes noves idees, Occident tornà a emprendre la conquesta del món gairebé vint-i-tres segles després que ho hagués fet l’hel·lenitzada Roma. Ara els Estats Units és vist com el nou Imperi Romà. Des de la desaparició de la Unió Soviètica el 1991, és el país que té més poder econòmic i militar, i, per tant, més influència sobre la resta com en el seu dia tingueren els romans.

Aquí teniu un article que parla sobre les expediciones romanes al cor d'Àfrica.

Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
-
 Roma, història de la humanitat i la llibertat

Ramón Franco, el germà rebel del dictador

Extracte del reportatge publicat el març de 2010 a la revista Sàpiens (Núm. 89) amb l’assessorament de l’historiador Paul Preston.

A Mallorca està enterrada una de les persones més incòmodes del dictador: Ramón Franco. Morí el 1938 en un accident d’avió prop de Pollença. El Caudillo perdé un germà però també es tragué de sobre un maldecap. A pesar que al final s’havia sumat al bàndol nacional, Ramón Franco tenia un passat temible. Havia estat un exaltat opositor del dictador Primo de Rivera i del rei Alfons XIII. El seu republicanisme fins i tot portà Francesc Macià a fitxar-lo per a Esquerra Republicana de Catalunya. 
 
El Caudillo va tenir en els accidents aeris un dels seus millors aliats. El 20 de juliol de 1936 el general Sanjurjo, un dels líders de la insurrecció militar, morí en estavellar-se l’avioneta que l’havia de traslladar de Portugal a Espanya. Gairebé un any després, el 3 de juny de 1937, l’altre dels cervells d’aquella insurrecció, el general Emilio Mola, perdé la vida en un sinistre semblant prop de Burgos. Aquestes dues morts convertiren Francisco Franco en l’únic líder indiscutible del bàndol nacional. Però encara hi havia una altra persona que li podia fer nosa: el seu germà petit, Ramón Franco. Curiosament una altra fatalitat aèria prop de Pollença també l’acabà esborrant del mapa un 28 d’octubre de 1938. El dictador pogué respirar més tranquil. Tenia memòria. Ramón, a pesar que a darrera hora li havia fet costat, havia estat un dels instigadors de la II República.
 
El Plus Ultra
Abans de fer el salt a la política, Ramón havia tingut altres curolles al cap. El 10 de febrer de 1926 es féu mundialment famós per estar al front del Plus Ultra, el primer avió de la història a travessar l’Atlàntic. El germà petit dels Franco, un oficial de 30 anys de l’aeronàutica militar espanyola, havia partit 20 dies abans de Palos de Moguer (Huelva) direcció a l’Argentina. L’objectiu era realitzar per aire el que segles abans havia fet Cristòfor Colom per via marítima. La gesta fou lloada tant a una banda com a l’altra de l’oceà. El mític Carlos Gardel fins i tot dedicà al capità d’aquella travessia un tango, “Franco y galán”. Amb tantes celebracions, a Espanya havia passat quasi desaparcebuda una altra notícia: Francisco Franco, de 33 anys, s’havia convertit en el general més jove d’Europa. Aleshores, però, el seu germà petit tenia més anomenada.

El 1929 Ramón va voler repetir la proesa, aquest cop provant un altre trajecte: volar d’Espanya a Washington. L’intent quasi acabà en tragèdia. L’avió va perdre el rumb prop de les Açores. Durant tota una setmana les armades britànica, italiana i espanyola es mobilitzaren en la recerca. Quan el trobaren es pogué veure un plorós Francisco Franco abraçat públicament pel dictador Primo de Rivera, igual d’emocionat. L’alegria durà poc.
 
Aviat començà a circular el rumor que per a aquell vol Ramón no havia utilitzat un avió espanyol, sinó un d’alemany, a canvi d’una suculenta suma de diners. Això suposà un cop dur per a l’honor de les forces aèries espanyoles. Com a represàlia, Ramón fou expulsat del cos. De la nit al dia l’heroi del Plus Ultra s’havia convertit en rebel. La venjança fou dura: es féu simpatitzant de l’esquerra, ingressà en la massoneria i intervení en conspiracions anarcosindicalistes amb l’objectiu de derrocar la dictadura de Miguel Primo de Rivera i la monarquia d’Alfons XIII.

Aquest reportatge de la revista "Memoria civil" també parla de Ramón Franco.

El clítoris, quina gran descoberta!

Tot i que les dones sempre han tengut clítoris, aquesta paraula va aparèixer al segle XVI durant el Renaixement. La seva primera descripció exhaustiva apareix en el llibre De re anatomica de Mateo Colombo, també conegut com a Renaldus Columbus. Aquest cirurgià de la Universitat de Pàdua l’anomenà poèticament com “l’amor de Venus” i el descrigué com “la seu del plaer femení”.
 
L’etimologia de clítoris no és gens clara. Uns el fan derivar del grec κλίνω (“inclinar-se”), d’on tenim també clínica, clima, clímax client (aquesta per via llatina). D’altres, en canvi, apunten a l’arrel indoeuropea kleu-2 , que en grec donà κλείς (“clau”) i en llatí clavis, que alhora originà clavell, conclave, clavícula, claustre, clàusula, conclusió o exclusió. Segons aquesta darrera teoria, podem dir, doncs, que el clítoris és la “clau” que proporciona la felicitat a la dona. Qui sap si l’expressió catalana “fotre un clau” (“echar un polvo” en castellà) també estaria relacionada amb aquesta etimologia!!! Com diuen en italià, se non è vero è ben trovato (“Si no és veritat, ben trobat sigui”).

Anatomia femenina
Anatomia femenina
 
No és casual que el terme clítoris començàs a circular tan tard. Durant l’edat mitjana la cultura judeocristina ocultà l’existència d’aquesta part de l’anatomia femenina per la seva vinculació al plaer sexual. Aleshores la dona era vista només com una màquina de procrear. Aquesta misogínia també explicaria que el terme científic ovari (< ouum, “ou”) tampoc no aparegués fins al segle XVI. En els tractats medievals s’hi al·ludia amb la mateixa paraula utilitzada per als testicles (ὄρχις). Només recorrent al context se sortia de dubtes. D’ὄρχις tenim orquitis (inflamació d’un testicle) i orquídia –aquesta planta fou anomenada així al segle IV aC per Teofrast, deixeble d’Aristòtil, en considerar que els seus dos tubercles enterrats s’assemblen a dos testicles.
 
Una altra paraula de l’anatomia femenina de creació recent és vagina, datada del segle XVII. Té una connotació molt masclista. Deriva del llatí vagina (“beina”, “estoig”). Així doncs, la vagina és la “funda” del penis. Més antic és el terme vulva (< volvere, “enrotllar”), que és la part exterior dels genitals femenins on s’obren la vagina i la uretra (<οὐρέω, “orinar”), que comparteix etimologia amb uròleg, el metge de l’aparell urinari.

images cms image 000015008"Procesión del coño" a Andalusia

A partir de vulva s’ha format el terme vulvodínia (+ ὀδύνη, “dolor”). És el trastorn que produeix dolor a les dones durant les relacions íntimes. Està relacionat amb la majoria de casos de disparèunia (< δύς, indica dificultat, + παρευνάζομαι, “compartir llit”) o coitàlgia, és a dir, coit dolorós (ἄλγος).

Úter (< uterum, “ventre”) és una altra paraula que també es feia servir a l’antiguitat –en grec li deien ὕστέρον (“la darrera part”), d’on ve histèria.  I la paraula cony prové del llatí cunnus, d’on tenim cunnilingus (+ lingo, “llepar”).

Les claus de l'orgasme femení
Les claus de l'orgasme femení

L’himne de l’himen?
Les al·lotes verges han de cuidar molt el seu himen, la fràgil membrana (ὑμέν) de la vagina que es trenca amb la primera relació sexual i que cultures com la gitana tenen sacralitzada. La primera descripció de l’himen fou feta per Gabriello Fallopio al segle XVI. No se sap, però, qui encunyà el seu nom.

Hymenaios Terme di Nettuno Ostia Antica 2006 09 08

Himeneu (segle I, Termes de Neptú Ostia Antica)

A l’antiga Grècia Himeneu (Ὑμέναιος) era el déu de les noces. Se’l representava com un jove portant una garlanda de flors i sostenint una torxa encesa en una mà que al·ludia a la flama de l’amor que s’ha de mantenir viva durant tot el matrimoni. Per tal d’assegurar-se la presència del déu, els assistents a les noces no aturaven de cridar el seu nom. En honor seu li dedicaren un cant nupcial, l’himeneu -tot i que en grec cantar és ὑμνέω, no és segur que himne provengui d’aquesta divinitat. A la porta de la casa nupcial, prop del tàlem, es recitaven els epitalamis (< επί, “sobre”, + θάλαμος, “habitació”, “llit”).

1

Himeneu portant una torxa al costat de Cupido (1831, George Rennie) 

L'anatomista
Si voleu conèixer més sobre la història del clítoris, podeu llegir la novel·la L’anatomista, de l’escriptor argentí Federico Andahazi. Conta la història del seu descobridor, el cirurgià Mateo Colombo. Enamorat bojament d’una prostituta veneciana, Colombo decideix cercar el beuratge que li permeti conquerir el seu amor. I aquesta tasca el porta a descobrir l’existència del clítoris. Així, tal com feu Cristòfor Colom, el seu homòleg Mateo Colombo també troba una “dolça terra” en el cos femení.

Poussin hymenaeus01

Himenu travestit després d'un sacrifici a Príap (Nicolas Poussin, 1634)

El 1866 el pintor realista francès Gustave Coubert pintà la vulva femenina en el seu polèmic quadre L’origen del món, que avui es pot contemplar al Museu d’Orsay de París. El juny del 2014 Deborah de Robertis, artista de Luxemburg, volgué recrear el quadre amb el seu propi cos. Aquí teniu la seva controvertida performance.

 

Aquí teniu la versió feminista del quadre "L'origen del món" de Courbet (1866). Es titula "Mirar" i és de l'artista suïssa Miriam Cahn:

 mirar


Aquí teniu l'orgasme femení més recordat de la història del cinema, protagonitzat per Meg Ryan a la pel·lícula "Cuando Harry encontró a Sally":



Aquí teniu un anuncia molt interessant titulat "Visca la vulva!":

No us podeu perdre aquest curtmetratge sobre el clítoris:


Aquí teniu un tast del documental danès «Venus», que aborda la sexualitat femenina lluny dels estereotips masclistes:


 

Aquí teniu un fragment del documental "Muertes chiquitas". És un documental sobre l'orgasme femení en dones mexicanes, de Mireia Sallarès:

 

Aquí teniu el primer orgasme femení en la història del cinema. És l' "Èxtasi de Gustav Machatý" (1933) amb Hedy Lamarr:


Aquí teniu un curmetratge que parla de la descoberta del clítoris per part d'una adolescent catòlica. Es titula "Yes, God, Yes":



I aquí teniu el documental de TV3 "El sexe ignorat":


Per acabar, us recoman aquest article titulat "El clítoris es sagrado", de Hamed Enoichi.

Aquí teniu un article del dermatòleg Xavier Sierra que explica el quadre "L'origen del món" de Courbet. I en aquest altre parla del déu Himeneu.

Aquí teniu fotografies que il·lustren l'orgasme femení.

Aquest article també és interessant. Es titula "El clítoris només té una funció: el plaer".

Aquí teniu un reportatge titulat "La revolució del clítoris".

Aquí teniu un article de Xavier Sierra sobre pràctica de rasurar-se el cítoris.

En aquest enllaç trobareu l'origen del Dia Internacional de l'Orgasme Femení, que, des de 2006, se celebra cada 8 d'agost. No confondre amb el Dia Mundial de l'Orgasme, que se celebra cada 31 de juliol per iniciativa d'una marça de roba interior.

I aquí teniu la història del primer orgasme femení en el cinema.

Aquí teniu les darreres investigacions sobre l'orgasme femení.

Aquí teniu un article interessant de Berta Florés titulat "La reconquesta dels nostres cossos (i les nostres maternitats)".

A l'article "El sexe i la llengua" teniu tota una lliço de cultura popular de Jaume Adrover.

Aquí teniu l'orgasme femení explicat per una monja medieval.

Aquí teniu un àudio de Mònica Miró explicant els mètodes anticonceptius a l'antiga Roma.
I aquí teniu una entrevista a Erika Irusta, que ha escrit un llibre sobre el cicle menstrual.

Aquest article sobre la vulva també és interessant.

Articles del web relacionats:
Orgies, crònica d'una mentida
Sobre dones i homes
El tabú de la masturbació

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px