Banner Top

I amb la menopausa s’acaba la Lluna

Quan a les dones els arriba la menopausa, el seu cos deixar de seguir els ritmes de la Lluna. Així ho indica l’etimologia del terme, format per les arrels gregues ὁ μήν (“lluna”) i παύω, (“cessar”, “acabar”). La lluna grega originà, a través del llatí mensis, la nostra paraula mes. No debades, el satèl·lit de la Terra fou la primera referència per mesurar el temps que tingué la humanitat.
 
En el seus orígens, cada mes durava 28 dies, que és el que dura tot el cicle lunar, dividit en quatre fases, de set dies (plena, minvant, nova i creixent), base de la nostra setmana (septimana en llatí). Com a norma general, a la dona també li baixa la regla cada 28 dies, d’aquí que aquest procés biològic rebi el nom també de menstruació (< mensis, “mes”).

Fases de la lluna
Fases de la lluna
 
La primera regla, que arriba entre els dotze i els quinze anys, es coneix com a menarquia (< ὁ μήν, “lluna”, + ἀρχή, “principi”). Quan la menstruació és difícil i dolorosa es converteix en dismenorrea (+ δύς, que indica dificultat, + ῥέω, «fluir»),  i, quan hi ha manca de fluix menstrual, en amenorrea (+ α privativa + ῥέω, «fluir»). De μήν també tenim la paraula menisc, part del genoll en forma de “petita lluna”.

Fases de la Lluna
Fases de la Lluna
 

La llum de la Lluna
Tenguem o no la menstruació, cada dilluns (< dies Lunae, “dia de la Lluna”) la Lluna inunda les nostres vides. La paraula llatina Luna deriva de lux, lucis (“llum”) arrel que trobam en altres paraules: il·lustrar, enlluernar, elucubrar, lluir, dilucidar, al·lucinar, lúcid o els topònims mallorquins de Lluc i Llucmajor -provenen de lucus (“bosc sagrat”), però en un principi significava una “clariana dins un bosc”.

A finals del segle XIX veuríem el món amb una llum especial gràcies als germans Lumiere, inventors del cinematògraf –no podia ser d’altra manera amb un llinatge tan lluminós. El mot castellà “lugar” també deriva de lux.

Selene i Endimió
En la mitologia grega la Lluna adquirí forma de divinitat amb el nom de Selene (Σελήνη), d’on tenim el terme selenografia, part de l’astronomia que tracta de la descripció de la Lluna -amb el temps, Àrtemis, la deessa de la caça, adoptaria la funció d’aquesta divinitat menor. Selene era filla dels titans Tia i Hiperó, i germana d'Eos (“Aurora”) i Hèlios (“Sol”). Se la representa com una dona jove i bella que recorre el cel dalt d’un carro de plata tirat per dos cavalls. El seu amor més cèlebre va ser un atractiu pastor anomenat Endimió.  





Un dia Selene veié Endimió adormit en una cova del mont Lamos, prop de Milet, on s'havia refugiat per descansar. Ambdós s'enamoraren de seguida. Aleshores Selene va demanar a Zeus que concedís a Endimió la vida eterna perquè així poguessin estar sempre junts. D'aquest amor nasqueren cinquanta filles.
 
Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)
Endimió i Selene (Giovanni Antonio Pellegrini)


Estar a la lluna de València
L’expressió “estar a la lluna de València” al·ludeix a una persona absent, distreta. El seu origen no està del tot clar. Segons una tradició del tot inversemblant, antigament hi havia, fora els murs de València, un banc amb forma de lluna, on es quedaven a dormir els viatgers que arribaven de nit, quan els murs de la ciutat ja eren tancats.

Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
Viatge a la Lluna (primera pel·lícula de ciència ficció, de Georges Méliès,1902)
 
Una altra tradició conta que als afores de València (no indica any) hi havia un hostal anomenat La lluna, on s'hostatjaven els qui arribaven quan les portes de la ciutat ja eren tancades.
 
Albins, fills de la Lluna
La lluna, guardiana nocturna dels nostres somnis, és present en infinitat de mites de totes les cultures. Té un component romàntic, somiador, però també desestabilitzador; d’aquí tenim l’adjectiu llunàtic en relació a un humor variable, que va a rauxes.

Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
Fotografia de Éric Nehr: Carmelle (2010)
 
Tal com apunta el dermatòleg Xavier Sierra en el seu blog, en alguns països d’Àfrica, els albins (< album, “blanc”) són considerats fills de la Lluna, ésser fantasmals, amb poders màgics, portadors de la mala sort. Aquesta absurda creença tradicional ha fet que se’ls marginàs i se’ls perseguís -en alguns casos se’ls assassina. També és estès el rumor que els ossos dels albins contenen or. Per això, han aparegut tombes seves obertes.

Articles del web relacionats:
Dies divins

Aquí teniu la gran cançó de Mecano: "Hijo de la Luna":



I per als més petits, "La Lluna, la pruna":



Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px