Banner Top

L'origen de la iconografia nadalenca

Els diferents elements de la iconografia nadalenca tenen un origen ben curiós. Anem a pams:
 
Missa del gall amb neules
Al segle V el papa Sixt III  instaurà la missa de matines la nit de Nadal. Començava a les 12 de la nit (matines, hora litúrgica) i durava fins que cantava el gall. Segons una llegenda, va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom.
 
La preparació de la missa de Nadal té lloc un mes abans en un període conegut com a Advent (adventus, “arribada”). Des del segle XIV, durant aquest temps, les esglésies s’engalanen amb neules (< nebula, “boira”), que és una espècie de calendari religiós que indica els dies que manquen per a la celebració del naixement de Jesús.

Neules
Neules
 
Betlem amb animals?
El Betlem, l’escenificació del naixement del Messies, va ser idea de Sant Francesc d’Asís. Amb el vist-i-plau previ del papa Honori III, el muntà per primera vegada la Nit de Nadal de 1223 en una cova propera a l’ermita de Greccio, a la regió italiana de la Toscana. Es tractava un pessebre vivent que incorporà el bou i l’ase com a animals de companyia a partir d’un passatge del profeta Isaïes (1, 3-4): “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”. Aquests animals, però, no surten en cap dels dos evangelistes que parlen del natalici a Betlem: Sant Mateu i Sant Lluc. En tot cas, el bou és símbol de paciència i de treball, i l’ase,  d’humilitat.

Betlem
Betlem
 
Betlem -d’on, per metonímia, tenim el nom de la representació del naixement- era una petita ciutat de Galilea, al nord de Palestina. Ja era coneguda per haver estat el lloc natal del mític rei David. Segons sant Lluc, Josep i Maria hi varen anar per l’imperatiu d’un decret de l’emperador romà August que obligava tots els súbdits de l’imperi romà a l’empadronar-se al poble d’origen de cada família. Quan varen arribar allà, es varen trobar que enlloc no els volien hostatjar. Així doncs, no els quedà altre que refugiar-se en un estable abandonat, on Maria va donar a llum Jesús -Sant Mateu, en canvi, diu que va néixer en una casa.

Josep i Maria avui
Josep i Maria avui
 
Segons la versió de Sant Lluc, Jesús hauria nascut en una menjadora (praesepe) -originàriament el terme, derivat de prae, “davant” i saepire, “cenyir”, significava “clos per als animals”. Segons el filòleg Gabriel Bibiloni, en català, per raons etimològiques, s’hauria de dir pesebre, amb essa sonora. Si la deim amb essa sorda és per influència del castellà. A Espanya la tradició de fer el betlem arribaria al segle XVIII a instàncies del rei Carles III.

Caganer
Un dels protagonistes estrella dels betlems de Catalunya és el caganer. Es troba documentat des de finals del segle XVII. Hi ha dues teories sobre el seu origen. Una diu que es tractaria d’un vestigi d’antics cultes de fertilitat de la terra, propiciadors d’abundor i sort. Una altra, en canvi, el considera un contrapunt burlesc a la religió.

Caganer
Caganer
 
Arbre de Nadal
L’arbre de Nadal procedeix del culte als esperits arboris de la naturalesa durant els solstici d’hivern, un costum molt arrelats entre els pobles germànics. El seu ús cristià tenia una doble finalitat: l’ornamental i la d’intentar emular els arbres del Paradís Terrenal. En un principi serví qualsevol arbre, fins que arribà el senyor avet, que aconseguí la primacia sobre la resta. Amb el temps s’introduïren les bolles, que representaven les pomes, la fruita prohibida (tanmateix en cap moment, a les Sagrades Escriptures, se’ns diu que fossin pomes).

Arbre de Nadal
Arbre de Nadal
 
Durant el segle XVI catòlics i protestants també mantingueren discrepàncies entorn la iconografia religiosa. Els primers eren partidaris de promoure el betlem entre els seus fidels, mentre que els segons, amb la seva tendència iconoclasta, apostaven per l’ancestral arbre de Nadal. En l’actualitat en la majoria de llars cristianes europees conviuen pacíficament ambdues tradicions.
 
El tió
El tió és un de les tradicions més arrelades a Catalunya, molt associada amb l’arbre de Nadal. És un tronc que també evoca el do de la fertilitat i el foc hivernal, símbol de comunitat i d’escalfor familiar. La nit del 24 de desembre els infants es congreguen al seu voltant i li fan “cagar” regals i llepolies a cops de bastó i cantant el famós “caga tió”. És una manera de demanar que la natura, pels volts dels solstici d’hivern, continuï produint béns.

El tió
El tió
 
Nadales
Provenen d’antigues cançons populars, sobretot de temàtica amorosa, que es cantaven durant l’edat mitjana -en castellà villancico prové del llatí villa (“vil·la”). A mitjan segle XVIII l’Església les prohibí pel seu contingut pagà. Tanmateix, eren cançons tan arrelades que no pogueren aconseguir que la gent les deixés de cantar. Fou així que aixecaren la seva prohibició amb la condició que pels volts de Nadal continguessin al·lusions al naixement del Nin Jesús. D’aquesta manera, els pagesos que no sabien llegir podien participar de les festes de Nadal i honorar la figura de Jesús.
 
Raïm i torró
La llegenda diu que l’any 1909 en el País Valencià va haver-hi una collita excepcional de raïm. Per treure’s de sobre aquell excedent, algú va tenir la idea de menjar un singló de raïm per a cada una de les dotze campanades de Cap d’Any.

Torró de Xixona
Torró de Xixona
 
Pel que fa al torró, es creu que el seu origen es remunta al segle XVI, al poble de Xixona del País Valencià. Després de les collites dels fruits del camp, en les cases varen començar a fer unes postres amb una sèrie de components naturals com eren la mel i les ametlles. Aquest dolç va agradar tant que els pobles dels costats varen començar a fer-lo. Amb el temps va travessar fronteres amb distintes elaboracions.
 
Altres teories diuen que el torró va ser un invent del segle XVII, quan la pesta assolia Catalunya. Aleshores, el gremi de pastissers va organitzar un concurs amb l’objectiu de fer unes postres que tinguessin totes les garanties sanitàries. Un pastisser de Barcelona, anomenat Pere Torró, va fer un dolç a base d’avellanes, mel i pinyons. Va agradar tant que va prendre el seu nom en diferents variacions provades des de llavors. Una altra etimologia fa derivar torró de terra en el sentit de 'terròs', per comparació amb un conglomerat de terra. Altres versions apunten a un origen àrab.
 
La Rosca de Reis
La tradició de menjar aquest tortell el dia 6 de gener es remunta a diverses celebracions precristianes d’origen romà. Entre d’altres, podria estar relacionada amb les Saturnals, festes dels solstici d’hivern en honor a Saturn, el déu del camp, en les quals s’elaboraven uns pastissos rodons fets amb figues, dàtils i mel.

Rosca de Reis
Rosca de Reis
 
L’origen del tortell, però, també podria estar associat a festes en honor al déu Janus, conegut com el “déu dels pastissos”. En un primer moment s’introduïa una fava dins d’un dels pastissos que es distribuïen, i l’afortunat a qui li tocava era nomenat rei per un dia, independentment de la seva condició social. Posteriorment aquesta tradició fou cristianitzada i passà a ser el dolç estrella del dia de l’Adoració dels Reis.
 
Loteria
“Any nou vida nova”, diuen. A posta ens convé invocar la bona sort amb la loteria. El 1763 el rei Carles III i el seu ministre Esquilache instauren la loteria primitiva en benefici d’establiments piatosos. La loteria de Nadal, però, es crearia el 1812 per pal·liar les despeses de la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814). El 1941 arribaria el Sorteig del Niño. I ara, a Catalunya, des del 2013 celebren la Grossa de Cap d’Any, el 31 de desembre.

La Grossa catalana de Cap d'Any
La Grossa catalana de Cap d'Any

Paga extra
A Espanya, la paga extra de Nadal va ser una idea de Franco. La va instaurar el 1944 per compensar els treballadors per l’encariment de la vida que s’havia produït durant la postguerra. El 1947, per commemorar el 18 de juliol, Día del Alzamiento, també s’instauraria la paga extra d’estiu.

Articles del web relacionats:
El cant de la sibil·la
25 de desembre, la història d'una estafa
28 de desembre, quina innocentada de dia!
Per què començam l'any al gener?
Sant Josep i la tecnologia
Quina joia de juguetes!
La pèrfida sibil·la
Estrenes divines
Desitjos siderals
Els orígens del cristianisme
Els misteriosos Reis d'Orient
Nadal com a catarsi?
La mort de Déu
Realment era verge, la Mare de Déu?
Pare Noel o el triomf del màrqueting

A examen amb una balança

Sempre ens hem d’examinar d’alguna activitat. Ja ho va dir Sòcrates: “Una vida sense examen és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia). No deu ser casual, per tant, que aquestes dues paraules compartesquin etimologia: el verb llatí ago, egi, actum (“conduir”, “posar en moviment”), que és un calc del grec ἄγω. El terme examen prové concretament de la preposició ex- (“des de”) i el terme agmen (“conjunt”, “multitud”), derivat d’ago, i d’on prové també eixam, grup nombrós d’abelles.
 
Examen sorgí al segle XV i en un primer moment tengué el sentit d’ “agulla de la balança” que serveix per a anivellar el pes de la balança (< bilanx, “dos plats”) -un sinònim llatí de balança és libra, d’on tenim també equilibri (+ aequus, “igual”, “just”) i deliberar. Examinar, doncs, significà “posar en equilibri”: en un platet es posaven les pondera (“pesos”) i en l’altre l’objecte que es volia pesar, així aquest es podia ponderar mirant l’examen. Aquest exagium (“acte de pesar”) també donaria la paraula assaig, sinònim de prova.

Balança, l'examen etimològic
L'examen etimològic, l'agulla de la balança
 
Quan ens examinam d’una activitat, aquesta ja ha estat “conduïda” –així ho indica el participi actus, d’on deriva. Altres paraules d’idèntica etimologia són: cuidar, redactar (en el sentit de tornar a conduir, recollir), agenda (literalment “les coses que s’han de fer”), agent, agència, acta, indagar, navegar, exigu,  exigir (literalment, “conduir una cosa des d’un punt”), actuar, actor, actiu, actual, hiperactiu, àgil, ambigu, castigar (literalment, “conduir una persona perquè sigui casta, pura”), litigar (+ lis, litis, “disputa), mitigar (+ mitis, e, “suau”, “fluix”), transigir, transacció, sinagoga (que ve del grec amb el prefix συν, “amb”), agitació, coaccionar, reaccionar, coàgul, cogitació (cultisme sinònim de pensament) o prodigi (succés extraordinari “que empeny cap endavant”).
 
Fill pròdig
D’ago també tenim pròdig, que literalment vol dir “empènyer, conduir cap endavant”, “abundós”, però també “malgastador”. En aquest sentit és famosa la paràbola del fill pròdig dels Evangelis que Jesús empra per donar a entendre la misericòrdia divina envers aquells que es devien del recte camí. La paràbola parla d’un home que té dos fills, el menor dels quals li demana la part de la seva herència. Un cop aconseguida, se’n va a un país llunyà on, en poc temps, se la malgasta tota. Desesperat, no triga a tornar a la casa paterna on, a pesar de tot, és rebut amb els braços oberts. Avui l’expressió fill pròdig s’usa com a metàfora d’aquells que han abandonat una determinada institució o disciplina i hi tornen posteriorment.

A examen amb un test
Els anglesos són més amants de tests i no d’exàmens. Aquesta paraula té una història etimològica ben curiosa. En llatí, testa significava “gerro” i, en català, ens donà test per al·ludir a un fragment de fang cuit. Durant l’edat mitjana, es conservà test com a nom d’una olla on els alquimistes fonien els metalls per provar-ne la puresa i les reaccions que produïen en contacte amb altres productes. Amb el temps, el mot fou adoptat per l’anglès, on del primitiu significat de “recipient per a fer-hi proves” passà a designar les proves, i finalment prengué el significat de “prova”, “examen”.

Ideologies volàtils

Article publicat a l'Ara Balears (18/05/2015)

La història no es pot entendre sense la dicotomia entre rics i pobres. A l’antiga Roma ja existia la diferència entre patricis i plebeus. Els primers, considerats els descendents dels pares (patres) fundadors de la capital del Laci, gaudien d’una situació força privilegiada: posseïen les millors terres, grans fortunes i monopolitzaven el poder polític. Els segons, en canvi, poc pintaven en una República que, paradoxalment, portava per lema SPQR, és a dir, Senatus populusque Romanus (“el Senat i el poble romà”). Aquesta situació, però, s’intentà arreglar. L’historiador Tit Livi relata una anècdota que bé recordaria el nostre 15M.
 
El 494 aC, una nodrit contingent de plebeus es va retirar al mont Sacre amb l’amenaça de separar-se de Roma i de deixar-la sense efectius militars davant les noves hordes enemigues que treien el cap des dels Apenins. Per dissuadir aquells insurrectes, el Senat va enviar-hi una delegació encapçalada pel cònsol Agripa Meneni, home de portentosa oratòria conegut pel seu caràcter conciliador. Així ho demostrà en la faula del cos humà que féu servir amb els plebeus. Els digué que un dia la boca, els braços i les cames estaven irritats amb l’estómac, un òrgan mandrós que es beneficiava dels seus esforços per ser alimentat. Amb la intenció de domar-lo, aquests membres decidiren deixar de treballar. La jugada, però, els sortí malament, ja que l’única cosa que aconseguiren no procurant menjar a l’estómac va ser debilitar el cos sencer fins a la mort. Les paraules d’aquell cònsol tengueren un efecte balsàmic. Els plebeus tornaren a la ciutat a canvi, però, que el Senat els concedís, per fi, una magistratura pròpia amb la qual fer-se sentir: el tribú de la plebs. Tanmateix, a pesar d’aquesta concessió, els patricis continuarien tenint la paella pel mànec en la República romana.

Diferències entre l'esquerra i la dreta
Diferències entre l'esquerra i la dreta
 
La classificació ideològica entre dretes i esquerres arribaria al segle XVIII amb la Revolució Francesa. A la primera Assemblea Nacional del 1789, els diputats moderats i favorables a la monarquia (girondins) s’agruparen a la dreta de la presidència, mentre que els partidaris de reformes radicals i progressistes (jacobins) ho feren a l’esquerra. Així, es passava d’una organització de l’espai basada en el fet de pertànyer a un estament concret (clergat, noblesa o burgesia) a una altra fonamentada en actituds polítiques. Va ser, tanmateix, a partir de les revolucions del 1820 i el 1830 quan es varen crear els partits polítics, tal com els entenem avui en dia, és a dir, associacions ben estructurades i amb una militància massiva, que tenien com a únic objectiu arribar al poder.
 
El 1848 el Manifest Comunista de Marx i Engels afirmaria que la història de totes les societats és la “història de la lluita de classes”, entre “opressors i oprimits”. Als segons, que vivien alienats per la feina, se’ls redefiní com a proletaris, una paraula que a l’antiga Roma al·ludia a aquells plebeus que aportaven fills (proles en llatí) a l’exèrcit. Sota la crida revolucionària “Proletaris de tots els països uniu-vos!”, el marxisme pretenia la superació del capitalisme i la construcció d’una societat sense classes.

El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
El Quart Poder, de Pellizza da Volpedo, 1901
 
Al segle XX alguns volgueren matar les utopies. El 1960 el sociòleg nord-americà Daniel Bell, en el llibre “La fi de les ideologies”, pronosticava que, en l’era post-industrial, la lluita de classes ja no seria el motor de la història. Al seu parer, l’aparició de les noves tecnologies afavoriria una consciència individualista i hedonista del consumidor que substituiria les mobilitzacions col·lectives del passat. Aquestes consideracions serien represes anys més tard per Francis Fukuyama. En la seva controvertida obra “La fi de la història i l’últim home” (1992), aquest politòleg estatunidenc assegurava que, després del fracàs del règim comunista visualitzat amb la caiguda del mur de Berlín, els antagonismes ideològics s’haurien diluït en benefici d’una economia global.
 
Tanmateix, davant un panorama tan desolador, el 1995 el filòsof italià Norberto Bobbio reivindicà la vigència de les ideologies en el llibre “Dreta i esquerra”. Bobbio afirma que aquest binomi està lligat als conceptes igualtat i llibertat. Des de la seva perspectiva, l’esquerra aposta per accions que redueixen les desigualtats socials, mentre que la dreta fa tot el contrari. La pràctica, però, ens demostra que és difícil ser coherent amb aquests principis. Si no, que ho demanin a Zapatero, que en la seva darrera legislatura, amb la crisi a sobre, es va veure obligat a actuar com un governant de dretes.

El bipartidisme
El bipartidisme

Amb aquests precedents, ara nous partits polítics com “Podemos” treuen pit dient que no són ni de dretes ni d’esquerres. Aposten per una altra dicotomia: casta (representada pel desacreditat bipartidisme PP/PSOE) versus poble. Mentrestant, però, encara hi ha gent de la classe obrera que veu amb recel els valors més genuïns de l’esquerra tradicional. Empesos per la por i la ignorància, es deixen entabanar pels cants de sirena del seu principal enemic. Són els mateixos cants de sirena que fa 2.500 anys sentiren els plebeus dels seus amos, els patricis. Per evitar el mal de consciència, a l’hora de dipositar el vot a l’urna, aquests ciutadans tan volàtils opten per reinterpretar la famosa cita dels evangelis: “que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta”.

Cuarto Milenio
Cuarto Milenio


Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm
Hi ha gent que encara té la síndrome d'Estocolm

Articles del web relacionats:
- Pablo Iglesias, el nou Messies?
La cara guapa de les eleccions
-
 Vots devots
Llegir bé en temps d'eleccions
L'esquerra i l'optimisme

Cristians, "guiris" cretins?

El nom de Jesús (Ιησούς) és la forma grega de l’hebreu Yeshúa (“el Senyor salva”). Amb tot, els Evangelis, que foren escrits en grec (la llengua de cultura de l’època), utilitzen l’apel·latiu “Crist” per referir-s’hi. En grec, Χριστός és la traducció de l’hebreu Messies (Mashiach), que significa “ungit”. La concepció hebrea de l’ “ungit” prové d’una antiga creença segons la qual untar una persona amb oli atorgava qualitats extraordinàries. En un principi, el terme només s’utilitzava per a càrrecs com a sacerdots o reis. Amb el temps, però, es restringí al redemptor i restaurador de la nació jueva, encarnat en la figura de Jesús. Els seus seguidors, per tant, no trigaren a ser coneguts com a cristians. El nom propi de Jesucrist fou fruit de la lectura de les cartes de Pau, qui amb freqüència utilitza l’expressió “Jesús messies” (Ιησούς Χριστός). Χριστός donaria els noms propis de Cristòfor (“el portador de Crist”) i Cristina.
 
Crisma, Christmas i cretí
De χρίειν (“ungir”) deriva també la paraula crisma que donam a la barreja d’oli i bàlsam emprat en alguns sagraments com el baptisme i la confirmació o en l’ordenació de sacerdots i bisbes. Com que el crisma s’ungeix al cap, no és estrany que en el llenguatge popular “la crisma” passàs a designar el cap. Antigament, els anglosaxons anomenaren Cristes maesse (literalment, “festa de Crist”) la festivitat de la nativitat de Crist, fixada arbitràriament per l’Església el dia 25 de desembre. Això explica que avui en anglès Nadal sigui Christmas.
 
Els cristians també varen donar nom al cretinisme, una malaltia que provoca deformitats.  El terme fou encunyat a finals del segle XVIII per metges francesos en al·lusió als cristians (crétin) de la regió suïssa de Valais que patien aquesta malaltia. Atès el lamentable aspecte que presentaven, segurament els habitants de la zona es referien als cristians amb la piadosa expressió de “pobre cristià”. D’aquí que, amb el temps, cretí passàs a ser sinònim d’estúpid, neci.
 
“Guiris”
Els cristians també estan relacionats amb els “guiris”, els turistes estrangers. Segons l’etimologia més acceptada, aquesta paraula neix al País Basc durant les guerres carlines del segle XIX. Aleshores els carlistes anomenaven cristinos els partidaris de Maria Cristina de Borbó. Com que el basc tendeix a rebutjar les consonants sordes inicials, la c inicial es convertí en g i aparegué una vocal de reforç, de manera que es quedà en guiristino. I com que per als carlistes els seus adversaris eren uns estrangers, amb el temps la paraula serví per anomenar qualsevol altre estranger.

Ave, Caesar Matas

Article publicat a l'Ara Balears (11/12/2013)
 
A pesar de l’escarni públic patit els últims anys, Jaume Matas es continua comportant com si encara fos el president del Govern. O, mutatis mutandis, com si fos el mateix Juli Cèsar, el general romà que al segle I aC es féu amb les regnes de la República. Així ha quedat demostrat recentment en el seu segon judici per corrupció. Un jurat popular l’ha declarat culpable de suborn per haver demanat a un hoteler amic seu que el 2006 contractàs la seva dona, Maite Areal, com a relacions públiques.
 
Davant del tribunal, l’exmandatari balear deixà a tothom atònic en assegurar que va actuar “com faria qualsevol pare de família: anar a un amic i demanar-li feina. Que no tens res per a la meva dona?". D’aquesta manera, Matas s’apropiava de la famosa frase dels Evangelis: “Donau al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu”. És la resposta que Jesús donà a un grup de fariseus que, en temps de l’emperador Tiberi –conegut també amb el sobrenom de Cèsar en honor al primer Vito Corleone romà-, li havien demanat si era lícit pagar impostos a la metròpoli. I, evidentment, els tres mil euros mensuals que cobrava Areal eren una mena d’impost al Caesar Matas pels suculents beneficis que reportaren a l’hoteler mallorquí els nombrosos actes celebrats pel Partit Popular en les seves instal·lacions.
 
No era la primera vegada que Areal aconseguia feina gràcies al seu influent marit, que no parava de dir que havia estat ministre d’Aznar. Abans, un despatx d’assessoria laboral ja l’havia contractada, però l’havia acomiadada al cap de poc temps per manca de resultats. En la seva segona oportunitat, la insigne esposa presidencial continuà demostrant sense complexos la seva ineptitud, no apareixent gairebé ni un sol dia al lloc de treball. Matas s’oblidà, per tant, que “la dona de Cèsar no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho”. Segons l’historiador Plutarc, aquesta frase seria una interpretació de la resposta que el 62 aC donà el capitost romà quan, essent pretor, es divorcià de la seva segona muller, Pompeia, de qui hi havia rumors que s’entenia amb un aristòcrata.
 
Tanmateix, la figura de Matas recorda molt la de Cèsar. El 49 aC l’aleshores responsable de la província de les Gàl·lies pecà de supèrbia en creuar el Rubicó, un riuet a la frontera del nord d’Itàlia. Desobeí així el Senat, que li havia exigit la dissolució del seu exèrcit per poder tornar a Roma, on el seu amic Pompeu s’havia proclamat cònsol únic. Conscient que ja no hi havia volta enrere, pronuncià una cita grega més coneguda en la seva versió llatina: alea iacta est! (“la jugada ha estat realitzada”). Són les mateixes paraules que degué pronuncià Matas el 2003 quan es proposà disputar un altre pic a Francesc Antich (Pompeu) la presidència del Govern després de les seves “fulgurants” campanyes ministerials per les Gàl·lies de Madrid.
 
I la jugada li sortí bé. La majoria absoluta obtinguda llavors permeteren dir a l’exministre la cèlebre frase ueni, uidi, uici (“he arribat, he vist i he vençut”), amb la qual el 47 aC Cèsar havia tret pit davant el Senat de la seva ràpida victòria contra el rei turc Farnaces II. Un cop instal·lat al poder, Matas continuà emulant el seu homòleg clàssic: encarregà l’enaltiment de les seves gestes presidencials a un seguici de periodistes aduladors -liderats per  Antoni Alemany- i es deixà encisar pel glamur dels poderosos –en aquest cas Urdargarin actuaria de Cleòpatra.

Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)
Matas-Urdangarin (Cèsar-Cleòpatra)

 

El “semidéu” megalòman que, en paraules de l’inquisitorial fiscal Horrach, hipotecà el futur dels illencs a cop d’ “hágase” tampoc no féu cas dels auguris que l’advertiren del seu trist final. Obvià, doncs, els temuts idus de març -15 de març en el calendari romà-, que el 44 aC portaren un grup de conjurats a assassinar el líder de la República. En veure que un d’ells era Brutus, un fill il·legítim seu, Cèsar exclamà: Tu quoque, fili mi (“Tu també, fill meu”). Idèntiques paraules deu haver mastegat Matas en saber que, en algunes les seves causes judicials –gairebé igual de nombroses que les vint-i-tres punyalades rebudes pel general romà-, s’hi ha personat com a acusació particular el mateix Govern presidit ara pel seu delfí Bauzá. Davant del retret del pare, Brutus digué: Sic semper tyrannis (“Així passa sempre als tirans”). Sembla, però, que Bauzá no n’ha après la lliçó. Si continua “trepitjant” tant el seu poble, corr el perill de convertir-se no en un nou Cèsar, com Matas, sinó en un nou Herodes, que tants d’innocents féu matar. Per evitar mals majors, seria recomanable que aquest Nadal anàs a veure l’obra Herodes rei, igual d’alliçonadora que la seva germana Acorar.

Articles del web relacionats:
Bauzá, àlies Neró
Compte amb les idus de març!


I per conèixer el palauet de Matas, no us podeu perdre aquest vídeos:



Però realment va ressuscitar un diumenge?

Avui, Diumenge de Pasqua, és el dia que l’Església Catòlica commemora la resurrecció de l’esperat fill de Déu. Aquesta efemèride, però, tal com ja passa amb el naixement de Crist, presenta problemes de cronologia històrica. Les Escriptures ens diuen que Jesús va ser crucificat un dia abans del Sàbat, el setè i últim dia de la setmana jueva dedicat al descans. La tesi més estesa és que aquest dia correspon al 3 d’abril de l’any 33 dC. Estudis científics afirmen que va ser en aquesta data quan es va produir l’eclipsi parcial de lluna que narren els Evangelis. Altres dates possibles serien el 7 d’abril de l’any 30 dC i el 30 de març de l’any 36.  Tanmateix, si realment Jesús va morir un divendres i les Escriptures diuen que ressuscità el tercer dia, no pogué ser un diumenge, sinó un dilluns. En aquesta cas, ens hem d’encomanar a la fe.

Incredulità di San Tommaso (Caravaggio, 1602)
Incredulità di San Tommaso (Caravaggio, 1602)


Aquí teniu la meva intervenció al programa d'IB3 Ràdio, "Balears fa ciència" (30/03/2013) parlant de les etimologies de la Setmana Santa.




Entrades del web relacionades:
Pasqua i toponímia
La llengua de la Setmana Santa
- Divendres Sant: la crònica etimològica d'un calvari
Endavant les atxes
La passió del pacient
El sant sudari: la història d'un muntatge?
La llegenda del sant Graal
Jueus, l'origen d'un estigma
Per què som cristians?
- Mones de Pasqua, una monada?
- Noli me tangere!
-
 Quo vadis?
-
 Els orígens de les panades, rubiols i crespells
- Cristians, "guiris" cretins?
Dijous Sant: la història de l'últim Sopar

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px