Banner Top

Recordau amb el cor!

Antigament es creia que el cor era la seu de la memòria. Així ho reflecteix el nostre verb recordar que al·ludeix a l’acció de tornar (re-) a passar una idea pel cor (cor, cordis, en llatí).

En portuguès, saber una cosa de memòria és “conèixer-la de cor”; en francès, apprendre par coeur; en anglès, to learn by heart; i, en castellà, de manera residual, també es diu “saber algo de coro”. En romanès, en canvi, el cor rep el nom d’inima, és a dir, “ànima”.

En anglès, cal diferenciar entre memory i memento. Memory és el record del passat, llunyà; en canvi, memento, derivat de l’imperatiu futur homònim llatí (“recorda”), és un record d’una vivència especial; pot ser físic o només el record en si. És per tant, diferent d’un souvenir, que és un objecte tangible (amb el prefix llatí sub-, “sota”, és “allò que ens ve per sota en ajuda de la memòria”).

imagenes con frases sobre recuerdos

Paraules cordials
Cor, cordis té una família amplíssima de derivats: coratge, rècord, acord, concòrdia, cordial, discòrdia, acordió, incordi o misericòrdia (+ miser, “pobre”). I els que sou castellanoparlants deixau-vos dur amb “cordura” (= seny) per les vostres “corazonadas” (= pressentiments)! En grec cor és és καρδία, d’on tenim cardiòleg, cardiopatia, taquicàrdia o miocardi (part muscular del cor).  

coraz

Raó versus cor

M’heu de creure de tot cor. No debades, aquest verb comparteix amb el motor de les nostres constants vitals l’arrel indoeuropea *kerd-, que precisament significa “cor” i que també trobam present en l’anglès heart i en l’alemany Herz. Quan creim, per tant, el que feim és “posar el cor en quelcom”. Del llatí credo (“creure”) tenim crèdulcredencial, crèdit, creditor, creença i, en castellà “engreído” (hereu del verb de l’edat mitjana “encreerse”, és a dir, “creure’s superior”).

Si, en un moment de crisi existencial, no sabeu a qui creure, si al cor o a la raó, basta que tengueu en compte la frase que al segle XVII va pronunciar el filòsof i matemàtic francès Blaise Pascal: “El cor té raons que la raó no comprèn”.

A la seva famosa obra El Petit Príncep, Antoine de Saint-Exupéry també ens apel·la al cor: “Només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls”.

cor rao 1

L'etern equilibri entre cor i raó

Molts d’anys amb estirada d’orelles
A part del cor, els romans consideraven que el lòbul de l’orella també era la seu de la memòria. A posta se’l tocaven quan volien no oblidar-se d’una cosa. I tocaven el d’una persona quan la volien felicitar el dia del seu aniversari. Era una manera de recordar-li el pas del temps. En tot cas, l’acte només implicava tocar el lòbul de l’altri amb dos dits, sense estirar. Avui, a més d’un l’orella li queda ben vermella davant la insistència dels seus suposats “amics”.

anivesari

El martiri dels anirversaris

A Alemanya, hi ha expressions que encara són més fidels al sentit memorístic que els romans donaren a l’orella. Una d’elles és Sich etwas hinter die Ohren schreiben, que significa “escriure’s alguna cosa darrere l’orella” per tal que no se n’oblidi.

Perquè us recordeu de tot plegat us deix amb una frase del gran filòleg Joan Veny, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes de 2015: “El record és la memòria del cor”. Gabriel García Márquez matisà aquesta idea: "La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado”.

De tota manera, la millor definició de record és de Miquel Albero, el meu estimat company a l’IES Pau Casesnoves, que desgraciadament ja ens ha deixat:

“Perquè els records només són això, evocacions del que ens ha colpit, les imatges que ens resten a no sé quin indret de la memòria, a la part esquerra o a la part dreta del cervell... Tant fa! Els records, com la literatura, com aquest mateix text que escric, són ficció que pren forma gràcies al sortilegi de l’enyorança que ho entela tot amb la poeticitat que cadascú pot generar. Per tant, són literatura, ficció a la carta. Sovint recordem el que volem i ho vestim amb el tint que desitgem. Sovint no. Sovint el record és tan fort que ens abdueix involuntàriament i ens condueix al somni o al malson”.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (19/01/2018), reflexion sobre la cita de Pascal: "El cor té raons que la raó no comprèn".

 

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (11/04/2017), reflexion sobre els records:

 

Si teniu problemes de memòria no us podeu perdre la pel·lícula "Memento", thriller psicològic de Christopher Nolan (2000):

 

Aquí teniu el capítol del programa "Amb filosofia" dedicat a la memòria:

 

I aquí teniu la gran cançó de Barbra Streisand "Memory":

 

Articles del web relacionats:
-
 Muses inspiradores

"Acta diurna": els antecedents romans dels diaris

El gran periodista polonès Ryszard Kapuscinski (1932-2007) fou qui qualificà el grec Heròdot (segle V aC), pare de la Història, com el “primer periodista” de tots els temps. A ell li dedicà el llibre Viatges amb Heròdot. Certament, el d’Halicarnàs va posar les bases deontològiques de l’ “ofici més bell del món”, en paraules de Gabriel García Márquez. Intentava indagar en la història, cercant la veritat i traient-se de sobre qualsevol mena de prejudici.
 
Tanmateix, els antecedents dels actuals diaris els trobaríem a l’antiga Roma. L’any 59 aC, essent Juli Cèsar magistrat en la República romana, varen irrompre amb força els Acta diurna (“Fets quotidians”). Es tractava d’uns fulls informatius que s’esculpien sobre un metall o sobre una pedra en un lloc ben visible del fòrum, el centre neuràlgic del caput mundi.
 
Subrostani, els primers freelances
En un principi, els Acta diurna informaven d’edictes, decrets, campanyes militars, judicis o execucions. Aviat, però, també incorporaren notícies de societat com divorcis, naixements o necrològiques. Algunes d’aquestes últimes notícies “morboses” eren elaborades per uns professionals coneguts com a subrostani, que serien la versió antiga dels actuals freelance -provinent de l’anglès free, “lliure” i de lance, “llança”, la paraula al·ludeix als temps medievals en què els cavallers oferien els seus serveis de llança al senyor que millor els pagava; és a dir, actuaven de mercenaris.

Praeco, de la sèrie
Praeco, de la sèrie "Roma"
 
Com que a l’antiga Roma no existia la llibertat d’expressió, les notícies que es publicaven evidentment estaven controlades pel poder. Els Acta diurna varen néixer, doncs, com a eina propagandística. Així, fou necessari realitzar-ne nombroses còpies per fer-les arribar a totes les províncies conquistades per les “àguiles romanes” (estendards de les legions). Tanmateix, atès que la majoria de la població no sabia llegir, uns pregoners, coneguts com a praecones, s’encarregaven de recórrer les ciutats i “cantar” les notícies.
 
La generalització dels diaris
A partir del segle XVI va ser quan va créixer la necessitat institucional d’oferir informació a la ciutadania. El 1556 el govern de la República de Venècia seria qui llançaria al mercat la primera publicació mensual de notícies. Era la revista Notizie scritte, escrita a mà. Es venia a una gazette -aquesta moneda veneciana de plata acabaria per donar nom a la publicació, la gaseta.

Nin del paper (Extra, extra)
Nin del paper (Extra, extra)
 
Tot i que la impremta havia aparegut al segle XV, no seria fins al segle XVII quan les notícies es començaren a imprimir; d’aquí el terme de premsa. Es considera que el primer diari imprès va ser el Relation aller Fürnemmen und gedenckwürdigen Historien. Fou publicat a partir del 1605 a Estrasburg per Johann Carolus. El gran desenvolupament dels diaris es produiria en època industrial, a partir de mitjan segle XIX.
 
Amb el temps el diari seria conegut també amb la paraula periòdic, d’origen grec – prové de περι, “al voltant de” + ὁδός, “camí”. Fou un terme adoptat del món de l’astronomia, on un període al·ludia al temps que triga un planeta a fer la volta a la seva òrbita. Així, un periòdic també fa referència “al temps que triga una cosa a tornar a ser”, en aquest cas, a tornar a ser publicada.

Periodisme, el Quart Poder?
Periodisme, el Quart Poder?
 
Avui, com ja passava a l’antiga Roma, la informació és poder i tots els diaris responen als interessos empresarials dels seus amos. No n’hi ha cap d’independent. Alguns, fins i tot, encara es creuen ser el “Quart Poder”. Convé llegir-nos uns quants per fer-nos una idea general de la complexa realitat. Compte, però! Podem acabar saturats d’informació, és a dir, infotoxicats. O, víctimes de la “postveritat”, més ignorants que mai.

Aquí teniu un vídeo explicatiu de Ciutadà Kane (1941), d’Orson Welles. La pel·lícula parla de la influència que antigament tenia la premsa sobre la societat. El seu protagonista, interpretat pel mateix Wellles, s’inspira en l’empresari de la comunicació nord-americà William Randolph Hearst (1863-1951):



Articles del web relacionats:
Heròdot, el primer periodista de la història
- Alemany versus Heròdot
Les llavors de la discòrdia
La veritat de la mentida
Paraules adulterades
On és la veritat?
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px