Banner Top

Paraules que curen

Si ens volem curar, ens hem d’encomanar al déu Asclepi, déu grec de la medicina, Esculapi per als romans. Segons la mitologia, era fill d’Apol·lo i de la nimfa Corònide. Aquesta, estant embarassada, li fou infidel amb un altre mortal. En descobrir l’engany, el déu ordenà cremar-la i, mentre es consumia a la pira, li arrabassà del ventre el nin que duia.
 
Aleshores Apol·lo decidí deixar el nadó en mans del centaure Quiró, el famós educador d’herois com Aquil·les, Teseu i Jàson. A Asclepi li ensenyà l’art de la medicina. Arribà a ser un alumne tan avantatjat que no només aconseguí salvar vides, sinó també ressuscitar els morts. Això no agradà gens a Hades, el déu de l’inframón, qui de seguida es queixà davant el seu germà Zeus. Atenent les seves súpliques, el patriarca olímpic el fulminà amb el seu potent raig. Com a venjança, Apol·lo matà els ciclops, artífexs dels rajos de Zeus.

Escultura d’Asclepi en el  “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
Escultura d’Asclepi en el “Museu Arqueològic Nacional de Nàpols“
 
La serp que cura
Finalment Asclepi va ascendir al firmament i es convertí en la constel·lació d’Ofiüc, “el portador de la serp”. No és estrany que li fos consagrat aquest rèptil, que en totes les escultures apareixia enroscat al seu bastó, el caduceu (< caducus, “que cau”). Es tracta d’un animal que ja altres cultures de l’antiguitat associaven a la medicina a causa de la seva doble faceta: per una banda, el seu verí encarna la malaltia; i per l’altra, la seva acció de mudar de pell representa la resurrecció, l’esperança en la curació.

Deessa Higiene pintada per Rubens
Deessa Higiene pintada per Rubens
 
Asclepi tingué dues filles Higea (“salut”), que originaria la paraula higiene, i Panacea, “remei (ἄκος) contra tots (πᾶς, πᾶσα, πᾶν) els mals”. . La que l’acompanyava més era Higea, que s’encarregava de preparar-li els medicaments o remeis (φάρμακον). Per això se la representava com una dona jove, envoltada per una serp, que abocava els medicaments en un vas. Amb el temps, la representació se simplificà i quedà només la serp i la copa, símbols avui de les farmàcies, també conegudes com a apotecaries (< ἀποθήκη, “magatzem”). Altres fills d’Asclepi foren Macaon i Podaliri. Apareixen a la Ilíada exercint també de metges.

Símbol de les farmàcies
Símbol de les farmàcies
 

L'Organització Mundial de la Salut (OMS), fundada el 1947, també té en el seu logo la vara d'Esculapi amb una serp enresocada
L'Organització Mundial de la Salut (OMS), fundada el 1947, també té en el seu logo la vara d'Esculapi amb una serp enresocada

El principal centre de culte d'Asclepi va ser Epidaure, una ciutat de la costa oriental del Pel·loponès. Des d’època clàssica, va actuar de focus d’atracció de masses de malalts procedents de tots els racons de la Mediterrània. Es convertí, així, en un dels centres de salut més importants de l’antiguitat. Estava gestionat per un grup de sacerdots coneguts com a asclepíades. La seva teràpia es basava en la son. Es procurava que el pacient dormís profundament. Durant la nit, el déu Asclepi se’ls apareixia i, fregant-los els ulls, aconseguia alleugerir els seus mals.

Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
Representació de la constel·lació del Serpentari (Ofiüc)
 
Hipòcrates, el primer metge
La medicina adquirí un caràcter científic i rigorós al segle V Ac amb Hipòcrates. Oriünd d’una petita illa del mar Egeu, Cos, aquest home contemporani de Sòcrates va ser el primer a entendre que les malalties ja no podien ser interpretades com a càstigs divins ni podien ser curades per mitjà de cap ritual.

Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
Hipòcrates, Gravat de Peter Paul Rubens, 1638, cortesia de la National Library of Medicine
 
Així doncs, Hipòcrates es convertí en el pare de la medicina. En grec, metge és ἰατρός, d’on tenim pediatre, geriatre, foniatre o psiquiatre. La paraula alemanya per a metge, Arzt, prové curiosament de la fusió de dos termes grecs: αρχ-ιατρος (“metge en cap”). L’objectiu dels metges és cuidar (θεραπεύω) els pacients. Podem resseguir aquest verb en paraules com teràpia, quimioteràpia, fisioteràpia o radioteràpia.

El pacient, però, ha de saber que a vegades el dolor (ἄλγος) és inevitable, per molt que es prengui un analgèsic (+ α privativa) per combatre ja sigui una cefalàlgia (maldecap) o una miàlgia (dolor muscular). En aquests casos, els analgèsics poden resultar anodins, perquè, etimològicament parlant, apaivaguen el dolor (ὀδύνη). Sort que, per a causes majors, tenim l’anestèsia, paraula composta d’ἀ privativa i d’αἰσθάνομαι (“percebre amb els sentits”). També hi ha gent que es fia més dels medicaments placebo (“t’agradaré” en llatí) -només alleugen el mal per suggestió.

Arzt < αρχ-ιατρος (
Arzt < αρχ-ιατρος ("metge en cap")
 
Ave, metge
La nostra paraula metge ens ha arribat a través del llatí medeor (“curar”), d’on deriva també meditar i remei -curiosament aquesta paraules comparteixen arrel amb el grec μέδω (“pensar”, “tenir cura de”).

Abans d’adoptar Esculapi com a déu de la medicina, els romans tenien la deessa Salus. Quan se saludaven deien l’imperatiu Vale (“que tenguis salut”) en comptes del Χαῖρε (“que gaudeixis”) grec. Avui nosaltres, quan saludam, també desitjam salut i en castellà diuen “vale” per assentir o per donar validesa a una cosa -d’aquesta arrel llatina també deriva valentia i valor. Els romans primitius també varen divinitzar els símptomes de les malalties com la febre, que va prendre el nom de Febris, deessa molt temuda al caput mundi.


Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
Amb l’ajuda de Venus, el metge Làpix cura Eneas d’una ferida rebuda a Itàlia durant la lluita de l’heroi troià contra Turn, el rei dels rútuls (Museu Arqueològic Nacional de Nàpols)
 
Una altra salutació bastant estesa era ave, que és l'imperatiu de la segona persona del singular d’aveo (“estar bé”). El terme fou utilitzat sobretot per saludar els Cèsars. Són famoses les paraules que suposadament pronunciaven els gladiadors en sortir a l’arena: Ave Caesar, morituri te salutant (“Hola, Cèsar, els que van a morir et saluden!”). El cristianisme introduiria aquesta forma a la Mare de Déu, que es conegué així com a Ave Maria.

Curiosament, la nostra paraula hola, igual que l’anglesa “hello”, també estaria plena de propietats curatives. Sembla que provindria del verb grec en imperatiu οὖλε (“que estiguis sa”).

"Hola" en diferents llengües d'Europa
 
Galè
Quan Roma es convertí en el centre del món, feren venir des de Grècia els millors metges. Un d’ells va ser Galè de Pèrgam (segle II dC), que, després de molts viatges i estudis en diverses ciutats, entre elles Alexandria, es va instal·lar al caput mundi com a metge personal d’emperadors com Marc Aureli, Còmode i Septimi Sever. Va assolir tant de prestigi que el seu nom, en castellà va esdevenir sinònim de metge. En català, en canvi, ha donat el substantiu galènica, que designa la part de la farmàcia que estudia la preparació de medicaments. També es parla de preparats galènics, aquells preparats segons les normes de la galènica.

Galè
Galè
 

Avui, doncs, tots els metges són fills d’Hipòcrates i Galè. Sempre estan pendents de la nosologia, la part de la medicina que descriu i classifica les malalties (νόσοι) -el seu equivalent llatí és morbus, d’on tenim l’expressió “obesitat mòrbida”, és a dir patològica; i una “persona morbosa” és aquella que es complau amb coses nocives.

Els que es cuiden dels malalts són els infermers. L’etimologia ens diu que a les seves mans està que nosaltres trepitgem terra ferma (firmus) i, per tant, que no (in-) caiguem, en castellà, “enfermos”. En canvi, en anglès, infermer és nurse, derivat de nutrire, “alimentar”. No debades, l’infermer es preocupa que el malalt mengi perquè es recuperi. 

Per a la seva feina, tant metges com infermers procuren fer servir instruments esterilitzats, és a dir, asèptics (< α privativa + σήπω, “podrir”). Als hospitals hem d’exigir que se’ns tracti com a “hostes” (del llatí, hospes). I a les clíniques hem de rebre totes les atencions possibles des de la comoditat que dóna un “llit” (κλίνη). Si perdem al cap, segur que en els manicomis també ens tractaran molt bé. Ja ho diu l’etimologia del terme: μανία (“bogeria”) +  κομέω (“cuidar”). Si, però, la nostra patologia (< πάθος, “patiment”, “dolor”) no és tan greu, sempre podem anar caminat (ambulo en llatí) a un ambulatori. I si ens fa peresa caminar, l'alternativa és cridar una ambulància.

 

Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)
Malalt vomitant (Ceràmica s. V aC. Museu de Wurzburg)


L’spa que cura
Els metges, encara que no siguin déus, intenten curar (< curare, “cuidar”) com poden. En castellà, els “cures” (sacerdots) s’encarreguen de tenir cura de les seves parròquies i, per extensió, de l’ànima dels seus feligresos. Ambdós col·lectius vetlen per la nostra seguretat. Aquesta paraula prové de l’arrel indoeuropea se-, que indica separació, i del llatí curare. Per tant, etimològicament, en un principi seguretat era la qualitat d’estar fora cura, atenció, de ningú. Amb el temps, passà a significar “sense perill”.

Tanmateix, per molta seguretat que vulguem posar a les nostres vides, hem de ser conscients que som éssers vulnerables. Vulnera era el mot per a designar les ferides. Avui utilitzam derivats d’aquest ètim llatí (invulnerable, vulnerar) no tant de ferida física, sinó emocional o psicològica.

Un lloc amb propietats ben curatives són els “spa”. Algún han volgut veure en aquests balnearis (< balneum, “bany”) l’acrònim de la frase llatina  salus per aquam, és a dir, “salut a través de l’aigua”. D’altres en canvi, els relacionen amb el poble belga Spa, conegut en època romana pels seus banys d’aigües termals (< θερμος, “calent”). L’espai de les termes reservat per als banys freds s’anomenava frigidarium (< frigidum, “fred”), d’on tenim frígid.

Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)
Metge explorant un pacient (làpida de marbre, Museu de Cirene, Libia)

 
Ningú no diu, però, que en un spa no puguem agafar una infecció. Aquesta paraula ve de l’ètim llatí inficere, que volia dir “tenyir” o “tacar”. Per extensió, una infecció és una contaminació amb gèrmens patògens. Aquests gèrmens s’han d’incubar (< in-cubare, “reposar a dins”). En recuperar-nos, tendrem un període de convalescència (< convalescere, “recuperar forces”).

Tanmateix, no ens hem de confiar. Sempre hem d’estar a l’aguait de qualsevol virus (“verí” en llatí). Per prevenir-nos, més que mirar Google, és més efectiu consultar un vademècum (“camina amb mi”). Es tracta d’un llibre que conté les nocions elementals d’una ciència. En qualsevol cas, allà on gaudirem de plena salut és al camp de futbol de l’Osasuna. No debades, en basc osasun significa “salut”.


Aquí teniu un article sobre la higiene i les termes a Roma.

I aquí teniu un enllaç sobre etimologies del cos humà.

Aquí teniu més informació sobre l'estàtua d'Esculapi d'Empúries.

I aquí teniu un material elaborat per per Jaume Ripoll titulat "Grec mèdic: guia per identificar termes".

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre el llenguatge del cos i de la salut.

Aquest article parla de la relació entre música i medicina.

Aquí teniu un diccionari online de termes mèdics, amb les seves etimologies.

En aquest blog del dermatòleg Xavier Sierra teniu més informació sobre la medicina en els temples grecs.

Aquí teniu el Jurament Hipocràtic en traducció de Maria Àngels Fumadó:

"Juro per Apol·lo, el metge, per Asclepi, per Higiea, per Panacea i per tots els déus i deesses, posant-los com a testimonis, que duré a terme aquest jurament i aquest document d'acord amb la meva capacitat i el meu parer.

Consideraré el qui em va ensenyar aquest art com si fos el meu genitor, el faré partícip dels meus mitjans de vida, i compartiré amb ell els meus diners si els necesita.

Tindré els seus fills com a germans meus i els ensenyaré aquest art, si és que el volen aprendre, gratuïtament i sense contractes.

Compartiré els preceptes, la instrucció oral i tota la resta d'ensenyaments amb els meus fills i amb els fills de qui em va ensenyar, i amb els alumnes que hagin signat el contracte i hagin jurat la llei dels metges, i amb cap altre.

Utilitzaré les prescripcions dietètiques en benefici dels malalts segons la meva capacitat i el meu parer, per apartar-los del mal i de la injustícia.

No donaré a ningú un fàrmac mortal, encara que m'ho demani, ni li aconsellaré aquesta solució.

Igualment, no donaré a cap dona un pessari avortiu.

Duré una vida pura i venerable.

No intervindré quirúrgicament ni tan sols els qui pateixen de pedres, sinó que deixaré el meu lloc als experts en aquestes pràctiques.

A totes les cases en les quals entraré, ho faré en benefici dels malalts i em mantindré apartat de tota injustícia voluntària i de tota corrupció, i especialment dels tractes amorosos amb els cossos de les dones i dels homes, tant lliures com esclaus.

Mentre presti o no el meu servei, allò que escolti o vegi referit a la vida de les persones, i que no hagi de ser mai escampat públicament, ho callaré, considerant-ho un secret.

Si mantinc aquest jurament i no el trenco, que obtingui un bon renom per la meva vida i el meu art entre tots els homes i les dones per sempre. Però si el transgredeixo i juro en fals, que em passi just el contrari de tot això."

 

I aquest és el text original en grec clàssic:                  

    Ὄμνυμι Ἀπόλλωνα ἰητρὸν, καὶ Ἀσκληπιὸν, καὶ Ὑγείαν, καὶ Πανάκειαν, καὶ θεοὺς πάντας τε καὶ πάσας, ἵστορας ποιεύμενος, ἐπιτελέα ποιήσειν κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν ὅρκον τόνδε καὶ ξυγγραφὴν τήνδε.

Ἡγήσασθαι μὲν τὸν διδάξαντά με τὴν τέχνην ταύτην ἴσα γενέτῃσιν ἐμοῖσι, καὶ βίου κοινώσασθαι, καὶ χρεῶν χρηίζοντι μετάδοσιν ποιήσασθαι, καὶ γένος τὸ ἐξ ωὐτέου ἀδελφοῖς ἴσον ἐπικρινέειν ἄῤῥεσι, καὶ διδάξειν τὴν τέχνην ταύτην, ἢν χρηίζωσι μανθάνειν, ἄνευ μισθοῦ καὶ ξυγγραφῆς, παραγγελίης τε καὶ ἀκροήσιος καὶ τῆς λοιπῆς ἁπάσης μαθήσιος μετάδοσιν ποιήσασθαι υἱοῖσί τε ἐμοῖσι, καὶ τοῖσι τοῦ ἐμὲ διδάξαντος, καὶ μαθηταῖσι συγγεγραμμένοισί τε καὶ ὡρκισμένοις νόμῳ ἰητρικῷ, ἄλλῳ δὲ οὐδενί.

Διαιτήμασί τε χρήσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων κατὰ δύναμιν καὶ κρίσιν ἐμὴν, ἐπὶ δηλήσει δὲ καὶ ἀδικίῃ εἴρξειν

Οὐ δώσω δὲ οὐδὲ φάρμακον οὐδενὶ αἰτηθεὶς θανάσιμον, οὐδὲ ὑφηγήσομαι ξυμβουλίην τοιήνδε. Ὁμοίως δὲ οὐδὲ γυναικὶ πεσσὸν φθόριον δώσω. Ἁγνῶς δὲ καὶ ὁσίως διατηρήσω βίον τὸν ἐμὸν καὶ τέχνην τὴν ἐμήν.

Οὐ τεμέω δὲ οὐδὲ μὴν λιθιῶντας, ἐκχωρήσω δὲ ἐργάτῃσιν ἀνδράσι πρήξιος τῆσδε.

Ἐς οἰκίας δὲ ὁκόσας ἂν ἐσίω, ἐσελεύσομαι ἐπὠφελείῃ καμνόντων, ἐκτὸς ἐὼν πάσης ἀδικίης ἑκουσίης καὶ φθορίης, τῆς τε ἄλλης καὶ ἀφροδισίων ἔργων ἐπί τε γυναικείων σωμάτων καὶ ἀνδρῴων, ἐλευθέρων τε καὶ δούλων.

δἂν ἐν θεραπείῃ ἴδω, ἀκούσω, καὶ ἄνευ θεραπηίης κατὰ βίον ἀνθρώπων, μὴ χρή ποτε ἐκλαλέεσθαι ἔξω, σιγήσομαι, ἄῤῥητα ἡγεύμενος εἶναι τὰ τοιαῦτα.

Ὅρκον μὲν οὖν μοι τόνδε ἐπιτελέα ποιέοντι, καὶ μὴ ξυγχέοντι, εἴη ἐπαύρασθαι καὶ βίου καὶ τέχνης δοξαζομένῳ παρὰ πᾶσιν ἀνθρώποις ἐς τὸν αἰεὶ χρόνον. Παραβαίνοντι δὲ καὶ ἐπιορκοῦντι, τἀναντία τουτέων.

 Aquí teniu la intervenció de Mònica Miró al programa "Wonderlant" de Ràdio 4 parlant de la medicina a l'antiga Roma.

Articles del web relacionats:
La passió del pacient
Hipòcrates, el pare de la medicina
La rara anatomia dels centaure

I per acabar us recoman el llibre "Paraules que curen", una gran selecció de frases que han configurat la vida de l`Àlex Rovira, que transmeten el seus pensaments i el seus sentiments.

Paraules que curen
Paraules que curen


Efialtes, el dimoni convertit en malson

Els malsons, convertits en trastorns d’ansietat nocturna, reben el nom d’Efialtes. Aquesta malaltia ja va ser diagnosticada al segle II aC pel metge grec Galè, però no es popularitzaria fins a mitjan segle XVIII. A l’antiga Grècia, un ἐφιάλτης (“qui salta”) era considerat un δαίμων o un esperit que a la nit s’apoderava d’alguns cossos, a qui provocava l’asfíxia. A Roma serien identificats amb els íncubes (“el que jeu a sobre, in), súcubes (“el que jeu sota, sub) en la seva versió femenina -amb el temps aquests dimonis nocturns adquiririen una connotació lasciva.
 
En anglès, malson és nightmare. La seva etimologia no està gens clara. Shakespeare va entendre que es tractava de l’ “egua” (mare) de la “nit” (night). Un vers seu diu “I met the night mare” (“Em vaig trobar amb l’egua de la nit”). Una altra teoria, però, recorda que, en anglès, mare també significa “follet” o “dimoni”. Així doncs, aquesta darrera versió estaria més en sintonia amb l’efialtes clàssic. En francès, malson és cauchemar (del llatí calcare, “pressionar” + una arrel relacionada amb el mare anglès), en alemany Alptraum, i en castellà “pesadilla”, derivat del llatí pensare (“pesar”).

El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
El somni (1866), de Gustave Courbet, Museo del Petit-Palais, París.
 
Morfeu, el déu dels somnis
En la mitologia grega, Morfeu era la divinitat onírica per excel·lència -ὄνειρος, “somni”, “fantasia”. Era un dels mil Oneiroi nascuts de Ὕπνος (la Son) -d’on tenim hipnòtic- i de Νύξ (la Nit). Mentre el seu pare s’encarregava només de fer adormir els homes, Morfeu s’ocupava de crear els somnis on ell apareixia sota forma humana, generalment la dels éssers estimats -no debades, Morfeu (Μορφεύς) deriva de μορφή (“forma”). En canvi, els seus germans Icel i Phantas s’esmerçaven per fer aparèixer en els somnis animals i objectes, respectivament.

Pierre-Narcisse Guérin: Morfeo e Iris. Museo del Hermitage (1811)
Pierre-Narcisse Guérin: Morfeu i Iris. Museo del Hermitage (1811)
 

Ovidi, a les Metamorfosis (XI, 634-637), insisteix que Morfeu “sap imitar les formes de manera precisa”. No té rival: “No hi ha ningú que pugui igualar-lo reproduint el pas, el rostre i la veu que convingui; també es posa els vestits adients i diu les paraules més usuals, però sols els homes imita”.

Morfeu recorria el món amb les seves ales fabricant fantasies per als humans. Dormia en un llit de banús. Zeus el matà perquè en alguns somnis revelava el destí als homes. Avui, del seu nom procedeix la substància química morfina, per les seves fortes propietats soporíferes i analgèsiques. Fou el primer opiaci que es descobrí. S’aconseguí el 1805 de la mà del químic alemany Friedrich Sertürner, que va aïllar el principal actiu de les plantes del cascall o herba dormidora, d’on s’obté l’opi (< ὀπός, “suc de vegetal”).

Morfeu
Morfeu


També podem invocar el déu grec dels somnis en l'expressió «estar en els braços de Morfeu», que significa que algú està dormint. A l’antiguitat es considerava que els oracles tenien un valor profètic; eren moments que els déus aprofitaven per comunicar-se amb els homes. Així, hi hagué sacerdots que s’encarregaren de la seva interpretació a través de la pràctica de l’oniromància (+ μαντεία, “endevinació”).

Mal de Morfeu
En medicina també es parla de mal de Morfeu o de narcolèpsia (+ ναρκάω, “quedar adormit” + λαμβάνω, “agafar”). És la tendència irresistible a quedar-se adormit. Es tracta de la causa més freqüent d’hipersòmnia (excés de son) dins de les malalties neurològiques que afecten la son. L’alarma s’encén quan l’afectat ronca de forma habitual, e queda adormit inesperadament (durant una conversa, al volant...) o quan, en despertar-se, sent com si no hagués descansat gens.

El somni, Dalí (1937)
El somni, Dalí (1937)
 
El mal de Morfeu pot tenir conseqüències terribles: accidents laborals o de trànsit. Aquest trastorn es caracteritza per l’obstrucció momentània de les vies respiratòries en hores de son, més conegut com apnea (“falta de respiració”), que pot ser mortal -la paraula conté l’α privativa i el verb πνέω (“respirar”). Això fa que de dia tenguem casmòdia (< χαίνω, “obrir la boca”), ganes contínues de fer badalls.

A l’hora de dormir hem d’anar en compte amb les caròtides (< καρόω, “adormir”), les dues artèries que, per l'un costat i l'altre del coll, irriguen el cap i que, segons els antics, comprimides, poden provocar un estat comatós (< κῶμα, “sopor”, “son profund”). Hi pot haver moments, però, per al sonambulisme. Si ens passa tot això, definitivament patim de catipnosi (+ κατα, “per avall”), que és la malaltia de la son.

La interpretació dels somnis
A finals del segle XIX el metge austríac Sigmund Freud (1856-1939), el pare de la psicoanàlisi, advertí que durant el son es produeix una relaxació de la censura a la qual està sotmesa contínuament la consciència. Aleshores és quan el subconscient es manifesta mitjançant símbols onírics. Així doncs, és en els somnis on afloren els desitjos reprimits del subconscient. Tot plegat ho podem llegir en el llibre La interpretació dels somnis que el psiquiatre vienès va escriure el 1899.

 

Sigmund Freud
Sigmund Freud


Aquí teniu un article que parla dels cinc malsons més recurrents. I aquest article de Rafel Argullol també parla dels somnis.

I per acabar, que millor que escoltar Nessun dorma (“Que ningú no dormi”, en italià), l’ària del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini. El títol fa referència a la proclamació que fa la princesa Turandot  per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. Aleshores el príncep canta fent avinent la seva convicció que el nom no serà descobert.



Articles del web relacionats:
Vade retro, Satanàs!

Consoladors contra la histèria

No hi ha dubtes: els consoladors serveixen per consolar. La paraula deriva de la preposició llatina cum (que indica companyia) + solor (“calmar”). A l’antiga Grècia els consoladors rebien el nom d’όλισβος o δίλδος. Eren artefactes en forma de fal·lus fets de cuir. Aristòfanes, en la seva famosa comèdia Lisístrata, ja en parla.

Hetaira amb doble consolador
Hetaira amb doble consolador
 

Tanmateix, ja en la prehistòria hi ha testimoniats consoladors. El més antic data de fa més de 28.000 anys. És de pedra i fa 20 centímetres de llarg i 3 d’ample. S’excavà a la cova de Hohle Fels, prop d’Ulm, al sud d’Alemany –d’aquesta mateixa cova és també la primera Venus prehistòrica.


El primer consolador de la història
El primer consolador de la història


En època moderna els consoladors, rebatiats com a vibradors, varen néixer per pal·liar una de les patologies més esteses entre la població femenina del segle XIX, la histèria. Així ho explica Laura Ballart en el magnífic reportatge “La historia del vibrador” publicat a la revista Sàpiens (Núm. 132).
 
Disbauxa amb consoladors
Disbauxa amb consoladors


La histèria de l’úter
Histèria és una paraula que deriva del grec ὑστέρα (“les darreres parts” en al·lusió a l’úter). En els escrits del segle V aC d’Hipòcrates (el pare de la medicina), és un adjectiu que sempre apareix amb el substantiu πνίξ (“ofegament”, “sufocació”). Tal com relata Plató (segle IV aC) en el seu Timeu (91c), en l’imaginari grec l’úter era un òrgan que es movia lliurement pel cos de la dona, provocant greus malalties quan obstruïa les vies de respiració. Aquesta patologia, ja descrita en textos egipcis, seria coneguda pels clàssics com a úter ardent.
 
Al segle III dC, el metge Galè de Pèrgam ja establí que, per tal d’expulsar els “humors uterins corruptes i verinosos”, s’havia de recol·locar l’òrgan femení a la pelvis (“ribell” en llatí) mitjançant un massatge vulvar. En les relacions sexuals, aquest massatge s’assolia amb el paroxisme histèric (entès actualment com a orgasme), que provocava a la dona un gran dolor i plaer alhora. Fora del sexe, per mitigar aquest “mal”, també es podia recórrer a l’equitació, la hidroteràpia o l’electroteràpia. En casos greus, però, l’única solució mèdica era la histerectomia o extirpació (ἐκτομή) de l’úter (ὑστέρα) “enverinat”.
 
El negoci de la histèria
A partir de la dècada dels anys quaranta del segle XIX, la histèria es convertí en una autèntica pandèmia al Regne Unit, on afectà una de cada quatre dones. Atès que es considerava una malaltia incurable, els més espavilats hi veren un gran negoci, oferint sessions terapèutiques per a les dones més “histèriques”.
 
La revolució arribaria el 1889 de la mà del metge britànic Joseph Mortimer Granville. Seva va ser la idea de crear un aparell electromecànic vibràtil destinat al massatge terapèutic. Aquest artefacte, que funcionava amb una pesada bateria, podia arribar a produir tres mil vibracions per minut. D’aquesta manera, multiplicava per deu les vibracions que assolia un metge expert amb el tractament manual estandarditzat.

El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
El professor Jean-Martin Charcot en una classe sobre la histèria
 
La histèria va esdevenir la malaltia més lucrativa del moment. De fet, el vibrador va arribar al mercat abans que la planxa o l’aspiradora. Les revistes de tot el món no paraven d’anunciar-lo. El seu ús, amb tot, s’havia de fer sempre sota la supervisió d’uns professionals mèdics que, en qualsevol cas, foren els més perjudicats. I és que, per culpa d’aquell invent tan sofisticat, els seus ingressos s’havien vists reduïts dràsticament.
 
Tanmateix, el boom dels vibradors va desaparèixer a la dècada del 1920. A partir dels estudis de l’austríac Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, s’acabà considerant que la histèria femenina no era una malaltia, sinó un mite infundat de l’antiguitat. No seria fins el 1960 quan reapareixerien els vibradors, aquesta vegada, però, amb un canvi de concepció. Aleshores es convertí en un objecte tabú, de plaer sexual, reservat a la vida íntima.

Un dels primers vibradors
Un dels primers vibradors
 

Als seixanta els hippies plantaven cara a les forces armades amb flors. Ara, però, l’arma dels activistes contra la guerra són els consoladors. El moviment gai també la fa servir en les seves reivindicacions. Així protestaren el 2008 contra la política homòfoba de Rússia:



Per acabar, aquí teniu una reflexió sobre el vibrador de la sèrie “Sexo en Nueva York”:
 
 
Si estau més interessats a conèixer la història d’aquest fabulós invent, a San Francisco (EUA), hi ha el Museu del Vibrador.

L'enamorament, un estat d'imbecil·litat transitòria

En plena voràgine de Sant Valentí és bo recordar que l’enamorament és una malaltia. Per al filòsof espanyol Ortega y Gasset (1883-1955) es tracta d’ “un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ja ho diu un famós llatinisme: Amantes, amentes (“enamorats, bojos”). L’historiador grec Plutarc (segle I-II dC) ens parla del primer cas en què aquest mal es diagnosticà com una malaltia en la medicina occidental. Va ser al segle III aC quan Erasístrat, un eminent metge de l’escola d’Alexandria, va ser requerit per Seleuc I Nicàtor perquè assistís el seu fill Antíoc, greument malalt. Cap metge havia encertat amb el seu mal.
 
En visitar el pacient, Erasístrat va advertir que el color del seu rostre canviava i el seu pols anava més ràpid quan la seva madrastra, la bellíssima Estratonice, era a prop. Aleshores el metge va comunicar al rei que el seu fill estava malalt d’amor i que aquell mal tenia difícil cura tenint en compte que la seva causant era la pròpia muller del monarca. Seleuc, però, no va dubtar a lliurar-la al seu fill. Va ser així com es va produir la prodigiosa cura d'aquell al·lotet tocat per la fletxa de Cupido.
 
Durant l’edat mitjana, l’encarregat d’estudiar el mal d’amor va ser el prestigiós metge Arnau de Vilanova (1240-1311). La seva obra El tractat sobre l’amor heroic, traduït al català per Sebastià Giralt, constitueix la primera monografia mèdica sobre aquesta patologia. Aquí, el concepte “heroic” és fruit de la confusió entre l’ἔρος grec i el terme llatí herus (“senyor”). Aquesta confusió mescla la visió de l’amor obsessiu no correspost, que es remunta a la medicina grega, i la idea de l’amor cortès sorgit en la poesia del segle XII, segons el qual l’enamorat se sotmet a la persona estimada com un vassall al seu senyor.

El tractat sobre l’amor heroic
El tractat sobre l’amor heroic
 
Recollint postulats d’autoritats gregues i àrabs com Galè i Avicenna, el tractat d’Arnau de Vilanova exposa els símptomes i els remeis de la malaltia amorosa. Entre els símptomes, hi trobam: extenuació i afebliment del cos, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat. Pel que fa als remeis per curar aquesta afecció, proposa: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música i viatjar com més lluny millor.
 
Arnau de Vilanova atribueix el mal d’amor a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció. Així es produeix l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Avui sabem que l’enamorament és fruit d’un procés neuroquímic on s’alteren les proporcions de la serotonina, dopamina i noradrenalina.

Així doncs, Ortega y Gasset tenia tota la raó quan va dir que, científicament, “l’enamorament és un estat d’imbecil·litat transitòria”. Ortega, basant-se en Percy Shelley (segle XIX), considera que l’amor és clarivident amb la persona estimada. Només quan estam enamorats som capaços de percebre en l’altre tot el que té de positiu. És allò que de vegades es diu d’una persona que està enamorada: “no sé què li veu” (al seu estimat). En aquest sentit, Ortega assegura que li veu tot allò que només es pot veure amb la llum de l’amor.
 
Aquest curtmetratge titulat "El colchón" parla sobre la fi de l'enamorament:
 


Adele també canta al desamor en aquesta preciosa cançó "Someone like you":



Els entesos diuen que l’enamorament és un invent de la natura per garantir la procreació de l’espècie. Sense aquest fantàstic "estat d'imbecil·litat transitòria", per tant, molts de nosaltres no seríem aquí. En qualsevol cas, els efectes de l'enamorament poden ser molt perniciosos. La cantant Isabel Pantoja, avui a la presó, es confessà corrupta davant del jutge per culpa del seu amor cec envers la seva exparella, Julián Muñoz, exbatle de Marbella. El mateix ha passat amb la infanta Cristina, que ha al·ludit a l'amor incondicional pel seu marit, Iñaki Urdangarin, per defensar-se de la seva ignorància sobre els delictes fiscals que li imputen.

La corrupta infanta
La corrupta infanta


Quan t'enamores d'algú, li regales la teva ànima. És un risc, però així funciona l'amor. I així ho explica el curtmetratge multipremiat The gift. L’ha dirigit l’animador xilè Julio Pot, de la productora Mini Studio.



Aquí teniu "L'elixir de l'amor, una furtiva lagrima, interpretat per Luciano Pavarotti:



Aquí teniu una interessant entrevista de "La contra" de La Vanguardia a Walter Riso, terapeuta de l'enamorament patològic. Assegura que l'amor no és per a sempre.

També és interessant aquest article titulat "¿Por qué se acaba el amor?". I aquest titulat "De amor, que hablen los poetas".

Aquí trobareu informació sobre el tòpic literari furor amoris. I aquí sobre el tòpic ignis amoris ("la flama de l'amor"). I aquí sobre la mirada i l'amor. I aquest parla sobre els remedia amoris, en què l'enamorament és vist com una malaltia.

Per saber què és l'amor, aquí teniu la famosa Habanera de l'òpera Carmen de Bizet:



I aquí teniu la versió representada.

Una altra peça d'òpera carregada d'amor és el Nessun dorma, del darrer acte de Turandot, una òpera de Giacomo Puccini.  El títol d'aquesta ària significa "Que ningú no dormi" i fa referència a la proclamació que la princesa Turandot fa per prohibir que ningú a Pequín dormi fins que no es trobi el nom del misteriós príncep Calaf. La seva versió més famosa és la de Pavarotti:



I davant una ruptura irreparable, aquí teniu Ne me quitte pas, de Jacques Brel:


Sobre l’amor hi ha molts de mites, com el mite de la mitja taronja. Ja ho diu el grup Amaral en la seva cançó de
l tot masclista "Sin ti no soy nada":




Veritat o mentida?
El pedagog Gregorio Luri fa la següent reflexió sobre l’enamorament al llibre Veritat o mentida (Editorial Proteus, 2011), del periodista Adolf Beltran: “[...] aquest estat és molt difícil de mantenir més enllà de dos o tres anys, i llavors està exposat a la decepció. Per què? Doncs perquè hi ha més coses al món que, tard o d’hora, acaben trucant a la teva porta [...] i, esclar, comença aquest “dragon-khan” que és l’amor, que mai no puja ni baixa d’una manera suau. Quan ets a dalt no et canviaries per ningú i quan ets a baix comences a adonar-te que la persona en què havies posat tota la teva vida no es correspon amb el teu ideal. I comencen les decepcions. I si et creues amb una tercera persona, si ets a dalt ni la veus; si ets en un moment baix, en canvi, la veus molt, molt clarament.”
 
L'amor romàntic
L'amor romàntic

En l’actual societat líquida, en acabar-se aquest "estat d'imbecil·litat transitòria" que és l’enamorament en paraules d'Ortega y Gasset, moltes parelles descobreixen que no són compatibles i prefereixen no assumir els sacrificis que comporta la nova etapa de l’amor en convivència. La filòsofa Marina Garcés ho té clar:

Ja sigui de parella, amistosa o familiar, tota relació afectiva ens condemna a perdre alguna cosa i a perdre’ns també una mica a nosaltres mateixos. Per això l’amor ve impregnat, moltes vegades, de ressentiment. Ens dol la pèrdua abans d’haver-nos perdut i fem pagar el preu del sofriment fins i tot abans d’haver patit” ("Amistat d'estrelles", Diari Ara, 10/01/2016).

Amor interessat
Amor interessat


Virgili, per tant, queda en evidència. Omnia vincit amor ("L'amor tot ho venç") postulà en les seves Bucòliques. Ovidi, a Amors, tingué més amplitud de mires: Nec sine te nec tecum vivere possum ("No puc viure amb tu ni sense tu"). Sàvies també són les paraules de Sèneca: Nihil perpetuum, pauca diuturna sunt (“Res és perpetu i poques coses són duradores”). Los Secretos, en canvi, són més dràstics a la cançó “Déjame”:



Aquí teniu un article interessant sobre l'amor. Es titula: "L'amor etern és bioquímicament possible".


Pels més romàntics, aquí teniu un altre curtmetratge:


Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (17/08/2016). Parl sobre la farsa de l'amor:



En aquesta entrevista Teresa Baró, experta en comunicació personal, parla dels símptomes de l'enamorament:



I aquí teniu unes reflexions sobre l’amor extretes del llibre Massimo Recalcati “Ya no es como antes. Elogio del perdón en la vida amorosa” (editorial Anagrama):

“L’amor és un parany, un engany, una il·lusió destinada a fondre’s com la neu sota el sol, l’efecte d’un somni de la raó, d’una impostura, d’un truc neuroendocrí. Qualsevol amor coneix la seva agonia abans o després, cosa que revela la seva naturalesa d’artifici. El temps corroeix la passió i en decreta el final, i la rebaixa a una mera administració de béns i serveis. Després dels primers trastorns extàtics provocats per l’influx de la dopamina en certes àrees del cervell, el vincle amorós s’aplana en una rutina sense desig; el temps mata inevitablement l’entusiasme que envolta l’emoció de la primera trobada. Sense l’estimulació de la novetat, qualsevol enamorament acaba a les arenes movedisses d’una intimitat alienant desproveïda d’erotisme [...].

La nostra època és l’època, com afirma encertadament Bauman, dels amors líquids. És l’època del llibertinatge com a inèdit deure del superjo. En lloc de l’aliança simbòlica que uneix els amants -de la qual l’anell de noces és un símbol-, s’afirma un cinisme desencantat que veu cada vincle com a temporal, destinat a caducar i a ser substituït per un nou vincle. Es busca la novetat, el que trenca el costum, el tedi familiar, l’ordinari anonimat de les nostres vides. Es busca l’espècie de l’enamorament per assaonar una vida sense desitjos. El creixent rebuig del pacte simbòlic del matrimoni, enfront del que es prefereix cada vegada més, la convivència, és un símptoma revelador. Les parelles s’uneixen i es desuneixen sense passar per l’altre, sense sospesar el valor simbòlic de l’aliança. Es posa en joc una visió purament puberal del desig que pretén evitar l’assumpció de responsabilitats. La presència del pacte simbòlic amb l’altre aniquilaria la llibertat i la vitalitat del desig. La descoratjadora conseqüència d’aquesta nova ideologia llibertina és la degradació dels vincles amorosos en xafarderia amorosa que amb prou feines dura un estiu [...]”.

Una parella pintada per Egon Schiele
Una parella pintada per Egon Schiele

 

Per acabar de reflexionar sobre l'amor aquí teniu el programa de TVE "Saca la lengua" dedicat a l'amor. Aquest altre capítol del mateix programa parla de l'amor i el sexe.

Sobre si existeix la parella ideal, no us podeu perdre aquest vídeo del programa "Bricolatge emocional" de TV3.

I sobre el desamor, aquín teniu un entranyable conte de Berta Florés titulat "La vida és una broma".

Aquí teniu una entrevista interessant a Lidia Martínez, "coach" del neuroamor. El titular és "L'enamorament dura sis mesos; l'amor, tota una vida". Lidia Martínez és la responsable d'aquesta web: "Escuela neurocientífica del amor".

I aquí teniu un reportatge de la "Sàpiens" que parla sobre la història de l'amor al món occidental. Es titula "Boig per tu".

Com a conclusió, una frase de Marcel Proust (1871-1922), autor d’A la recerca del temps perdut: «L'amor és una malaltia inevitable, dolorosa i fortuïta.»

I aquest capítol de Merlí parla de l'enamorament:



Articles del web relacionats:
Valent Sant Valentí
-
 La vulgarització de l'amor platònic
-
 Matrimoni amb amor?
Estimar té un preu
Morir d'amor
  • Publicat a Amor
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px