Banner Top

Grecs, rossos i amb ulls blaus?

Al segle XIX tingué lloc la guerra de Grècia amb Turquia per la independència (1821-1829). Aquell conflicte actuà de revulsiu en les consciències europees cristianitzades que s’identificaren amb els hel·lens enfront de l’Islam, l’enemic tradicional. Fou en aquella època quan començà a prendre força el tàndem llengua indoeuropea-raça ària.
 
Etimologia d’ari
El terme ari havia estat encunyat a principis del segle XIX pel filòsof alemany Schlegel. Amb ell al·ludia a la “raça” (alemanya) dipositària de la llengua indoeuropea, la llengua mare de la majoria de les llengües del Vell Continent -segons una teoria, ari significa “noble” en sànscrit, la llengua sagrada de l’Índia.
 
El 1887, a la seva obra Genealogia de la moral, el filòsof alemany F. W. Nietzsche insistí en el caràcter noble de la raça ària:En llatí, el mot malus (al costat del qual poso el terme μέλας ["negre" en grec]) pogué qualificar l’home vulgar com a persona de color fosc, sobretot com a persona de cabells negres (hic niger est ["aquest és negre", en llatí, en paraules del poeta Horaci]), com a ocupant preari de la terra italiana que es distingia pel color, com a signe més palès, de la raça conqueridora de color ros, d’aquella que s’havia convertit en dominadora, és a dir, la raça ària”.

Prototip d'ari alemany
Prototip d'ari alemany

La supremacia de la “raça ària” també va ser alimentada per l’aristòcrata francès Arthur Gobineau (1816-1882), considerat el fundador del racisme. Exposà les seves tesis principalment a Assaig sobre la desigualtat de les races humanes, una obra escrita cinc anys després de l’abolició de l’esclavitud a les colònies de França (1848).
 
Epítets reveladors
Amb totes aquestes consideracions ideològiques, al segle XIX es donà per fet que Grècia, el bressol de la civilització occidental, havia estat poblada en temps pretèrits per aris provinents del nord, d’Alemanya. D’aquesta manera, la historiografia germànica no trigà a popularitzar un prototip d’antic hel·lè amb rínxols daurats i ulls clars, exempt de qualsevol contaminació africana i semita.
 
Aquest perfil ari s’ajustava a l’adjectiu ξανθός (“ros”, “groc”) que utilitzen autors clàssics per descriure herois grecs com Aquil·les, Hèracles, Jàson o Menelau –per contraposició, Hèctor, el gran heroi troià, és descrit com a moreno. Odisseu, en canvi, és pèl-roig.

La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia
La rossa Helena d'Esparta a la pel·lícula Troia

Les gregues Helena i Penèlope també són presentades com a rosses. Els epítets emprats per descriure els déus són igualment prou il·lustratius. Hera, l’esposa de Zeus, és anomenada “de blancs braços” per Hesíode, mentre que Homer la descriu com “de nivis braços” o “deessa de blancs braços”. A la Ilíada, Atena, deessa de la saviesa i la guerra, és descrita com la d’ “ulls blaus o glaucs”. Píndar, a més, es refereix a ella com a “rossa”.
 
D’altra banda, Alceu descriu Eros, el déu de l’erotisme, com “de cabells d’or”, i Apol·lo, déu de la poesia i la bellesa, com “de cabells rossos”. Àrtemis, la seva germana bessona, també és qualificada com la “rossa filla de Zeus” per autors com Safo o Anacreont. Hesíode anomena Dionís, déu del vi, “de daurats cabells”. I Afrodita també és presentada com “de rossa cabellera” o amb el sobrenom de “Daurada”.

L’estudiós alemany Wilhelm Sieglin (1855-1935) va recopilar tots els passatges de la mitologia grega on es feia referència a l’aspecte de déus i herois. De les divinitats, en va computar 60 rosses i 35 morenes. I dels herois, 140 rossos i 8 morenos.

Ara només faltaria que parlassin les escultures gregues. Aquestes, però, en no ser pintades en la seva totalitat, no ens ofereixen informació real sobre el color de pell dels antics habitants de l’Hèl·lade. En qualsevol cas, això no fou cap impediment perquè el 2004, a la pel·lícula Troia, Hollywood presentàs Aquil·les com un grec ros i d’ulls blaus. La seva interpretació va anar a càrrec de Brad Pitt.

Per ampliar la informació podeu consultar un llibre extraordinari de la germanòfila Rosa Sala Rose: Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado, Barcelona 2003).




Aquí teniu la meva intervenció a 
Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (20/09/2016). Parl sobre els orígens del racisme:

Grecs a la Mediterrània

Extracte del reportatge publicat el setembre de 2013 a la revista Sàpiens (Núm. 133) amb l’assessorament d’Arturo Pérez.

Abans d’esdevenir el Mare Nostrum romà, el Mediterrani fou grec en gran part. A partir del segle VIII aC,  l’excedent demogràfic i les tensions civils obligaren els grecs a disputar als fenicis la seva hegemonia marítima. Fou així com bastiren el seu particular pont de mar blava, embrió de moltes ciutats de la nostra conca. 
 
Els grecs sempre foren un poble mariner. La seva abrupta orografia balcànica els empenyé a mirar cap a la mar, per a la qual arribaren a emprar fins a tres paraules: thálassa, póntos i pélagos. La segona, tanmateix, seria la que més s’ajustaria a la seva vocació nàutica. Atès que originàriament póntos significava camí, la mar que banyava les costes de l’Hèl·lade aviat fou vista com un autèntic pont –accepció que adquirí en llatí- per on poder fer camí a la recerca de nous dominis. Per establir aquests primers “ponts” fou necessari endinsar-se en el pélagos (“mar endins”). I el pélagos més proper que tingueren els grecs fou el mar Egeu, que batejaren com a arxipèlag (“el mar principal”). Tractant-se d’un mar ple d’illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d’illes.
 
Els habitants de Creta foren els primers a senyorejar les aigües del mar Egeu. Integrants de la cultura minoica, des del tercer mil·lenni aC s’havien erigit en la civilització més pròspera de la Mediterrània. Durant segles infongueren por amb el seu poder marítim, conegut com a talassocràcia. En cas d’un atac exterior, els diferents pobles de l’illa deixaven aparcades les seves diferències internes per sumar forces. D’aquí sorgiria el concepte de sincretisme (“amb Creta”) com a sinònim de fusió de corrents heterogenis. Aquestes rivalitats foren molt habituals en un territori com el grec dividit per illes i per muntanyes. Així es reflectí al segle VIII aC amb l’aparició de les primeres polis. I és que, a pesar de saber-se dipositàries d’una mateixa llengua i cultura, cada polis esdevingué una vertadera “ciutat-estat”, amb les seves pròpies institucions administratives, legislatives i religioses –algunes, fins i tot, comptaren amb moneda pròpia.
 
Les polis naixeren amb mal peu. Moltes es trobaven situades en territoris poc fèrtils i de dimensions reduïdes, de manera que no pogueren absorbir el creixement demogràfic. A això calgué sumar-hi la concentració de les terres en mans de l’aristocràcia, la classe minoritària dominant. La necessitat, doncs, obligà el gruix de la població a aliar-se amb els vaixells per buscar nous horitzons. La seva familiaritat amb la mar féu que per a l’acció de gestionar una polis s’acabés emprant el verb kubernáo (“pilotar una nau”). La paraula ens arribaria a través de llatí com a “governar”. El seu significat s’explicaria pel fet que en l’antiguitat triomfà la metàfora, encara vigent, que un Estat és com una “nau” que s’ha de saber pilotar –actualment la terminologia grega s’ha recuperat en paraules com cibernauta o cibernètica.

Aquí teniu un article del National Geographic que parla sobre l'expansió marítima dels grecs.

Aquí teniu un reportatge meu sobre Pep Beltrán, el primer caçatresors de Balears.

Aquest enllaç parla del vaixell grec enfonsat a Cala Sant Vicenç.

I aquest article parla sobre un important derelicte trobat a Cabrera.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (02/05/2017), reflexion sobre l'Odissea i la Mediterrània.

Aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (03/05/2014) per parlar sobre les etimologies de la mar.




I aquí teniu un programa de "Desafío extremo"  de l'intrèpid Jesús Calleja dedicat al patrimoni subaquàtic de Mallorca.



Entrades del web relacionades:
Un pont de mar blava
El seductor cant de sirenes
-
 La xusma, a galeres!
Mediterrani, un mar de llengües
Realment Ulisses tenia una síndrome?
Sobre mentors i cicerones
- P
enèlope no tenia cap síndrome!
Immigrants entre Escil·la i Caribdis
Les meduses de la indiferència
El rapte d'Europa



 

Tots som Homer!

A l’Art Poètica d’Horaci (segle I aC) trobam el cèlebre vers (359) Aliquando bonus dormitat Homerus (“De tant en tant el bo d’Homer fa una capcinada”). Essent Homer el paradigma del  poeta a l’antiguitat, aquesta frase serveix per disculpar els errors que cometen qui són considerats tota una  autoritat. Equivaldria a la màxima llatina d’arrel cristiana errare humanum est, sed perseverare diabolicum (“equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és diabòlic”). Per tant, tots som Homer!
 
Hi ha molt de misteri entorn a la figura d’un personatge considerat per Plató com “l’educador” per excel·lència de l’Hèl·lade. Set ciutats de Jònia es varen disputar el seu lloc de naixement. A l’illa egea de Quios, una família de rapsodes professionals asseguraven ser descendents del poeta, a qui presentaven com  “un home cec que vivia a Quios”. Això va donar peu a la interpretació que Homer deriva de o mè oròn (Ὁ μη ὁρων,“el qui no hi veu”). En aquest sentit, per alguns estudiosos, Demòdoc, el bard cec de la cort dels feacis que apareix a l’Odissea, seria una autoreferència d’Homer.

Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
 
A l’antiguitat ja es va plantejar el dilema de si Homer era el vertader autor de la Ilíada i lOdissea, considerades les obres inaugurals de la literatura occidental. És el que es coneix com a “qüestió homèrica”. A l’Escola Alexandrina, els erudits del segle I aC es varen dividir en dos bàndols: els unitaris, que admetien un sol autor per a ambdós poemes, i els coritzons, que mantenien que cadascun dels dos poemes pertanyia a un autor diferent, perquè veien que l’Odissea era un poema més evolucionat que la Ilíada.
 
Heròdot (segle V aC) diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC. Amb tot, altres fonts antigues l’apropen més a la suposada època de la guerra de Troia, determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes.

Apoteosi d'Homer (Dalí)
Apoteosi d'Homer (Dalí)
 
Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives, s'ha arribat a la conclusió que la Ilíada i l’Odissea no són obra d'un sol autor, sinó que més aviat són el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral. Així ho demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. No debades, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. En són un exemple expressions com la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”.

I perquè us animeu a llegir Homer, aquí teniu un vídeo del tot interessant.

En aquest article Jordi Llovet parla d'Homer.

Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)
Pintura realista d'Homer (Joongwon Jeong)


Articles del web relacionats:
Nuredduna, l'amant mallorquina d'Homer
-
 Bob Dylan, el nou Homer

De gresca com els grecs

En català, quan ens anam de gresca el que feim és comportar-nos com els antics grecs. Aquesta paraula tan festiva es va originar durant l’edat mitjana a partir del llatí graecĭscus (“propi dels grecs”). Curiosament els grecs mai no es varen fer dir grecs, sinó hel·lens (Ἕλληνες). Aquest gentilici prové de l’heroi epònim Hel·lè, que alguns historiadors consideren fill de Deucalió i Pirra –en canvi, la famosa Helena de Troia prové d’ἑλένη (“torxa”). A la Ilíada, però, Homer en cap moment fa servir el terme hel·lens. Parla de dànaus, cadmeus. argius o aqueus. Els dos primers gentilicis fan referència a altres dos herois epònims, Dànau i Cadme, provinents d’Egipte i Fenícia, respectivament. Els dos darrers deriven de dues regions del nord de la península del Peloponès, Argòlida i Acaia.
 

L’antic concepte d’Hèl·lade incloïa no només l’actual Grècia, sinó també el litoral de Turquia i Creta. Varen ser els romans qui popularitzarien el terme grecs. En un principi, però, només el varen fer servir per referir-se a una tribu de Beòcia, a la Grècia central, que emigrà a Itàlia al segle VIII aC. De fet, a la Ilíada Homer parla d’homes de Beòcia reclutats a la ciutat de “Grea”. Va ser, però, Aristòtil (segle IV aC) el primer a utilitzar el nom de γραικοί per al·ludir als habitants d’aquella zona. Ho féu en la seva obra Meteorologia. Avui Grècia com a país es diu República Hel·lènica (Ελληνική Δημοκρατία).

Grècia romana
Havent ocupat la Magna Grècia (el sud d’Itàlia), al segle II aC els romans fixaren la vista a l’altra banda del mar Jònic. Preocupava la política expansionista dels regnes sorgits amb el desmembrament de l’imperi d’Alexandre el Gran. En poc més d’un segle tot l’Hèl·lade ja fou llatí. Primer caigué Macedònia a la batalla de Pidna (168 aC). Després, el 146 aC, vindria Corint, una de les ciutats més belles de Grècia. El 27 aC s’acabaren sotmetent la resta de territoris del Peloponès, els quals passaren a convertir-se en província romana amb el nom d’Acaia.
 
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)
Banquet dels déus (Giovanni Bellini)

Ben aviat el grec i la seva cultura arribaren al cor de la mateixa Roma. Les grans famílies començaren a educar els seus fills “a la grega”. De l’Hèl·lade no trigaren a arribar professors de totes les disciplines: gramàtica, filosofia, retòrica, art... L’Odissea fou una de les primeres traduccions llatines que es féu servir com a llibre de text a les escoles. Aquest nou sistema educatiu suscità la crítica dels sectors tradicionals. Fins i tot un decret del Senat del 161 aC acordà l’expulsió de filòsofs i rètors grecs. No faltaren polítics com Ciceró o Cató El Censor convençuts que els raonaments dels sofistes pervertien el jovent.
 
A poc a poc, però, aquesta oposició cedí. Es considerà profitós aprendre la llengua grega i, fins i tot, fer una estada formativa a les principals ciutats d’Orient (Atenes, Rodes, Pèrgam o Alexandria d’Egipte) per aprofundir en els coneixements filosòfics i perfeccionar les tècniques retòriques. Els avanços de la medicina grega tampoc no es volgueren desaprofitar. Molts dels seus mestres foren cridats per atendre els nous pacients de la capital del Laci.
 
L’arquitectura romana tampoc no s’escapà de les influències hel·lenístiques. En uns casos es copiaren estils; en d’altres, es reelaboraren fins a aconseguir creacions plenament originals, com ara l’amfiteatre o les termes. Eren edificis que solien anar adornats amb estàtues, una moda molt grega que escandalitzà als més conservadors sobretot quan es tractava de representacions nues. Al segle I aC l’emperador August va voler acabar amb tanta “gresca”. Per això, impulsà la recuperació dels mores maiorum (“els costums dels avantpassats”), que s’alçaven com a bandera contra el luxe, el refinament i les extravagàncies que venien de l’Orient hel·lenístic.
 
Sibarites
En conèixer Grècia, els romans també varen saber què era la bona vida. Síbaris, una ciutat grega del sud d’Itàlia avui ja desapareguda, va crear escola en aquest sentit. Arran dels luxes de què feien ostentació els seus habitants, avui dia tenim paraula sibarita per referir-nos als amants de gustos refinats.

Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
Tumba del Nadador, propera a Poseidonia (Paestum), colònia de Síbaris, representant un alegre banquet grec (480-470 a.C)
 
No hi ha dubte que els romans varen caure rendits davant dels encants de Grècia. Ja ho va dir Horaci al segle I aC:  Graecia capta ferum victorem cepit et artes intulit agresti Latio (“Grècia, un cop conquerida, conquerí al seu torn el rude vencedor i les seves arts s’introduïren en el salvatge Laci”). Al mateix segle I aC, el famós orador Ciceró també explicava d’aquesta manera el secret de l’èxit del domini cultural grec: “Antigament Grècia era superior a nosaltres en erudició i en tots els gèneres literaris, i era fàcil que ens vencés en això, ja que nosaltres no vam oposar resistència a deixar-nos vèncer” (Les tusculanes, 1, 3).

Magna Grècia
Magna Grècia (sud d'Itàlia)


Articles del web relacionats:
Paradoxes hel·lèniques
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px