Banner Top

Etimologies domèstiques

En grec casa és οἷκος, d’on tenim economia, que és la primera “llei” (νόμος) amb la qual administram la casa. Altres derivats són: ecologia (+ λόγος, “ciència”), ecumènic (< οἰκουμένη γῆ, “de tota la terra habitada”, és a dir, universal), metec (+ μετὰ, “enmig”; a la Grècia antiga era el nom donat als estrangers que residien, d'una manera estable, en una ciutat), parròquia (+ παρά, “al costat de”) o diòcesi (+ διά, “a través de”).
 
La paraula llatina per a casa, domus, també la podem reconèixer en un bon reguitzell de derivats: domèstic, domòtica (conjunt de tècniques informàtiques i teleinformàtiques aplicades a l'automatització del funcionament dels habitatges), domicili (+ colo, “cultivar”), domesticar, domini, dominar, diumenge (< dies dominicus, “dia del Senyor”), dominical, condomini, majordom (< maior domus, “el més gran de la casa”), domador o don (tractament honorífic masculí anteposat al nom). En castellà domus també ha donat “duende” (= follet) i “dueño” (= amo); i en anglès podem resseguir l’arrel llatina en la segona part de la paraula kingdom (“regne”).

El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
El sacrifici de Vesta (Goya, 1771)
 
Vestíbuls sota la protecció de Vesta
En la mitologia grega, la deessa encarregada de la casa era Hèstia (ἑστία significa “llar”). Va romandre sempre verge i sense moure's de l'Olimp. A Roma seria identificada amb Vesta. Tenia un temple al fòrum on cremava sense cessar una flama que simbolitzava el caràcter etern de Roma. Les vestals eren les sacerdotesses que vetlaven perquè aquest foc sagrat no s’apagàs mai. Si s’apagava, es creia que cauria un desastre sobre el caput mundi, i la vestal responsable era flagel·lada.

Vestals
Vestals
 

El foc és un regal dels déus i representa el bé comú. Per això, la tasca de les vestals adquiria un valor cívic, que implicava haver de romandre verges al llarg dels trenta anys que durava el sacerdoci. Els antics associaven la virginitat amb la cura del foc sagrat. Així, les vestals havien de renunciar a l’amor carnal per lliurar-se a un amor pur, fraternal i desinteressat. En cas de no complir aquesta norma, eren greument castigades (se les podia enterrar vives). Portaven el cap tapat i tenien el privilegi de concedir indults (és a dir, perdonar penes de mort).

Temple de Vesta al fòrum de Roma
Temple de Vesta al fòrum de Roma
 
La deessa Vesta ens hauria donat també la paraula vestíbul, que no té res a veure, per tant, amb el verb vestir. Vendria del costum que hi havia a les cases romanes d’aixecar, just a l’entrada, un petit altar dedicat la seva figura, on sempre lluïa una flama encesa. Per això aquesta entrada rebia el nom  de vestibulum.

Domus romana
Domus romana
 
A part dels déus oficials, cada família tenia els seus propis déus domèstics -el seu culte era dirigit pel paterfamilias, que actuava com a sacerdot. N’hi havia principalment dos:
  • Lares: eren uns esperits que protegien la casa i la família. Asseguraven prosperitat de la hisenda i salut de tots els membres de la comunitat familiar. Es veneraven en una petita capella situada a la sala principal. D’aquest mot deriva la paraula catalana llar com a sinònim de casa –en castellà, en canvi, ha prevalgut el terme “hogar”, derivat de focus, que era el “foc” de la cuina romana.
  • Penates: eren els protectors de les provisions de la família. No debades, estaven vinculats etimològicament amb el penus (“rebost”). Hom els adreçava precs abans de l'àpat principal i els agraïa l'abundància d’aliments.
  • Manes: eren les ànimes dels difunts. Se’ls invocava per captar la seva benevolència. L’abandó del seu culte podia comportar influències nocives per als membres de la família, que mantenien viu el seu record amb màscares, generalment de cera, que penjaven a les parets de casa.

Articles del web relacionats:
Realment era verge, la Mare de Déu?
Per què celebram el dia de les Verges?

Realment era verge, la Mare de Déu?

Ja ho diuen els italians: traduttore traditore (“El traductor és un traïdor”). Que la Verge Maria sigui verge és un error de traducció. El passatge en qüestió és aquest de l’Antic Testament, escrit en hebreu (Isaïes, 7.14): “Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la verge que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel”. La paraula hebrea corresponent a la futura Maria és ’almah, que no vol dir “verge”, sinó “al·lota jove”. Varen ser els autors de la Septuaginta grega, al segle III aC, els qui van traduir malament aquest terme per parthenos (“verge”). Aleshores s’interpretà que, per l’edat, l’ “al·lota jove” hebrea (’almah) havia de ser forçosament verge, cosa que està per veure.
 
En tot cas, la condició immaculada de la mare de Jesús serví per ressaltar l’origen diví de la figura del Messies. Així, al segle I dC els evangelistes Mateu i Lluc, que escrigueren en grec –la llengua de cultura d’aleshores- feren servir també la paraula parthenos en relatar l’episodi de la concepció miraculosa de Jesús. L’arcàngel sant Gabriel és l’encarregat de comunicar a Maria que Déu l’ha escollida per ser la mare del Messies. En paraules de sant Lluc, li va dir: “Déu et salvi, plena de gràcia; el Senyor és amb tu: ets beneïda entre totes les dones” (aquesta frase és l’inici de l’oració coneguda com l’avemaria). En veure que aquella al·lota estava tota nerviosa, l’arcàngel va prosseguir: “No tinguis por, Maria, doncs has trobat gràcia davant Déu... Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs per nom Jesús. Serà gran i es dirà Fill de l’Altíssim”.
 
Maria es feia creus del que sentia. No debades, malgrat estar casada amb Josep, no havia perdut encara la virginitat. Però, tot i això, va acceptar el designi diví, dient: “Faci’s en mi segons la teva paraula” -l’Església celebra aquest misteri el 25 de març, el dia de la festa de l’Anunciació. Després de rebre aquella inesperada visita, Maria se’n va anar a Hebron a visitar la seva cosina Elisabet. L’arcàngel, per demostrar-li que per a Déu no hi havia res impossible, li havia dit que Elisabet també esperava un fill, a pesar de la seva avançada edat. Aquest fill seria sant Joan Baptista. Quan Elisabet va sentir el que li explicava Maria, el nin que portava al ventre va començar a donar salts d’alegria i ella va dir una altra cèlebre frase litúrgica: “Beneïda ets entre totes les dones, i beneït és el fruit del teu ventre”. El gran damnificat d’aquesta història és sant Josep –no sabem si es va queixar al seu superior de fer-lo sentir com un home “gerro”.

L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)
L'Anunciació, Fra Angelico (1433-34)

Deesses verges
En la mitologia clàssica la virginitat també és un bé molt preuat. La casta Àrtemis (Diana), la deessa de la caça, exigia a les nimfes que integraven el seu seguici que fossin verges –Cal·listo, en ser violada per Zeus, fou castigada durament. 

Diana (Saint Pierre)
Diana (Saint Pierre)


Una altra deessa que feia bandera de la seva virginitat va ser la sàvia i guerrera Atena (Minerva). Precisament fou coneguda amb el sobrenom de παρθένος (“verge”), amb el qual els atenesos li dedicarien el famós temple de l’Acròpoli, el Partenó.

Atena (Vonstuck)
Atena (Vonstuck)


Tant Àrtemis com Minerva eren divinitats feréstegues que vivien allunyades dels homes. Per això eren respectades i temudes. Qui volgué seguir les seves passes va ser Atalanta. Era una jove es volgué mantenir verge tota la vida. Assetjada, però, pels pretendents, va decidir que es casaria amb aquell que la pogués vèncer en una cursa. I qui no ho aconseguís seria executat.

Atalanta vencia sempre, fins que Hipòmenes, un dels pretendents, implorà l’ajuda d’Afrodita. La deessa li donà tres pomes d’or, i així, quan l’al·lota se li avançava, només n’havia de llançar una fora de pista i, mentre ella s’entretenia a collir-la, ell podia agafar avantatge. Ho va fer tres vegades, i així va arribar el primer a la meta.

Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.
Guido Reni. Hipòmenes i Atalanta. 1618 – 1619. Museo del Prado.


Un cop casats, Hipòmenes s’havia oblidat de fer el sacrifici a Afrodita en agraïment a l’ajuda prestada. Aleshores, la deessa els féu venir una passió irresistible quan eren al santuari de Cíbele, la qual, per castigar aquella profanació, els transformà en lleons. Són els mateixos lleons que avui podem observar a la plaça Cíbele de Madrid, avui convertit en el lloc on el Reial Madrid celebra els seus triomfs.

Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid
Atalanta i Hipòmenes, convertits en lleons, tiren del carro de la deessa Cíbele a Madrid


La virginitat de les vestals
A Roma la castedat també va ser exigida a les vestals, les sacerdotesses consagrades a la deessa de la llar, Vesta (Hèstia). De fet, Rea Sílvia, futura mare de Ròmul i Rem, feia de vestal quan va ser fecundada misteriosament pel déu Mart -una altra vegada tenim que personatges extraordinaris neixen enmig de circumstàncies extraordinàries. El martirologi cristià continuaria ressaltant la virginitat femenina amb personatges com santa Úrsula. La seva efemèride se celebra cada 21 d’octubre, el dia de les Verges.


Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.
Les verges, 1913. Aquest quadre de Klimt representa l'evolució de nena a dona.

Aquí teniu una entrada del blog del filòleg Gabriel Bibiloni que explica la celebració del 8 de desembre, dia de la Concepció.

No us podeu perdre aquest vídeo, en clau d'humor, en el qual la Mare de Déu explica a Jesús com va ser concebut:



Us deix amb l' "Ave Maria", d'Andrea Bocelli:



Articles del web relacionats:
Sant Josep, el pare putatiu més famós
Per què celebram el dia de les Verges?
Atena o el maldecap de la saviesa
Feministes amb complex de Diana
Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px