Banner Top

La vida és teatre

Cada 27 de març, Dia Mundial del Teatre, hem d’invocar dues muses: Melpomene (“la cantant”, musa de la tragèdia) i Talia (“la que floreix”, musa de la comèdia). Elles presideixen les nostres vulnerables existències al dictat del tòpic literari theatrum mundi (“el teatre del món”). De fet, tots som hipòcrites ja que aquest era el nom que rebien els actors a l’antiga Grècia -ὑποκριτής  voldria dir “el que respon” perquè, en la tragèdia clàssica, era l’individu que contestava al cor.

La paraula persona, però, també ens revela la nostra condició perpètua d’hipòcrites. Antigament els actors sempre interpretaven els seus papers amb una màscara (πρόσωπον), inclosos els femenins, ja que entre els actors no hi podia haver cap dona. A part de caracteritzar l’actor, la màscara també servia per donar ressonància a la seva veu; d’aquí ve, segons l’etimologia popular, el nom en llatí de la màscara teatral: persona.

Amb tots aquests antecedents, no és d’estranyar que el tòpic theatrum mundi nasqués a l’antiguitat clàssica. El filòsof grec Epictet (circa 50- 125 dC), del corrent estoic, ja en parlà en la seva obra Enquiridió o Manual. És famosa la traducció al castellà que en féu Quevedo (1580-1645):
 
«No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes;
acuérdate que Dios, de esta comedia
de argumento tan grande y tan difuso,
es autor que la hizo y la compuso.
Al que dio papel breve,
solo le tocó hacerle como debe;
y al que se le dio largo,
solo el hacerle bien dejó a su cargo.
Si te mandó que hicieses
la persona de un pobre o un esclavo,
de un rey o de un tullido,
haz el papel que Dios te ha repartido;
pues solo está a tu cuenta
hacer con perfección el personaje,
en obras, en acciones, en lenguaje;
que al repartir los dichos y papeles,
la representación o mucha o poca
solo al autor de la comedia toca.»
 

Paraula de Chaplin
Paraula de Chaplin

Al segle IV aC Plató insistí que tots som titelles en el seu mite de la caverna. El mateix defensarà al segle I dC el romà Petroni a El Satiricó, la primera novel·la picaresca europea. Al segle XVI Shakespeare també va recórrer al tòpic theatrum mundi en moltes de les seves obres. Aquesta és la reflexió que fa Lady Macbeth en la seva famosa tragèdia homònima:
 
“La vida és una ombra caminant, un pobre actor,
que es vanta per l’escena,
i després ja no se’l sent mai més. És un conte
contat per un idiota, ple de soroll i fúria
que no significa res”.

La mateixa idea trobam a l’obra de teatre Al vostre gust (As You Like It). Aquí teniu la traducció al castellà (no l’he trobada en català)
 
«El mundo es un gran teatro,
y los hombres y mujeres son actores.
Todos hacen sus entradas y sus mutis
y diversos papeles en su vida.
Los actos, siete edades. Primero, la criatura,
hipando y vomitando en brazos de su ama.
Después, el chiquillo quejumbroso que, a desgano,
con cartera y radiante cara matinal,
cual caracol se arrastra hacia la escuela.
Después, el amante, suspirando como un horno
y componiendo baladas dolientes
a la ceja de su amada. Y el soldado,
con bigotes de felino y pasmosos juramentos,
celoso de su honra, vehemente y peleón,
buscando la burbuja de la fama
hasta en la boca del cañón. Y el juez,
que, con su oronda panza llena de capones,
ojos graves y barba recortada,
sabios aforismos y citas consabidas,
hace su papel. La sexta edad nos trae
al viejo enflaquecido en zapatillas,
lentes en las napias y bolsa al costado;
con calzas juveniles bien guardadas, anchísimas
para tan huesudas zancas; y su gran voz
varonil, que vuelve a sonar aniñada,
le pita y silba al hablar. La escena final
de tan singular y variada historia
es la segunda niñez y el olvido total,
sin dientes, sin ojos, sin gusto, sin nada».
 
 
Escena de comèdia romana
Escena de comèdia romana

Al segle XVII el tòpic theatrum mundi agafà una gran embranzida amb el Barroc. La seva obra insigne és El gran teatro del mundo de Calderón de la Barca (1655):
 
«Pues soy tu Autor, y tú mi hechura eres,
hoy de un concepto mío
la ejecución a tus aplausos fío:
una fiesta hacer quiero
a mí mismo poder, si considero
que sólo a ostentación de mi grandeza
fiestas hará la gran naturaleza;
y como siempre ha sido
lo que más ha alegrado y divertido
la representación bien aplaudida,
y es representación la humana,
una comedia sea
la que hoy el cielo en tu teatro vea;
si soy autor y si la fiesta es mía,
por fuerza la de hacer mi compañía;
y pues yo escogí de los primeros,
los hombres, y ellos son mis compañeros,
ellos en el teatro
del mundo, que contiene partes cuatro,
con estilo oportuno,
han de representar. Yo a cada uno
el papel le daré que le convenga».


Paraula d'Ana Belén
Paraula d'Ana Belén

Atès, doncs, que la vida és un teatre, en arribar el dia de la nostra mort ens haurem d’acomidar d’aquest món amb el llatinisme Nunc plaudite omnes! (“Aplaudiu ara tots!”). Així acabaven les comèdies llatines. Era la forma de reclamar el just pagament per haver mostrat amb ironia i bon humor les misèries de l’existència humana i per haver ajudat així el públic a oblidar-se per un moment dels seus problemes quotidians.

Teatre, propaganda al servei de la democràcia
El teatre va néixer a Atenes al segle V aC de la mà de la democràcia. De fet, es convertí en la millor arma propagandística dels ideals cívics de la democràcia. L’estat atenès fins i tot n’arribà a pagar l’entrada als ciutadans, els quals no només feien d’espectadors. Per sorteig també els podia tocar haver de formar part d’un cor de tragèdia o de comèdia; això significava moltes hores prèvies d’assajos i de memoritzar un text. I si, a més, era ric, li podia tocar finançar el muntatge de l’espectacle. 

El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa
El teatre va néixer de la mà de la democràcia atenesa


El dramaturg era vist com un mestre que s’adreçava a la comunitat amb temes sobre els quals reflexionar. En el cas de la tragèdia, en la seva obra Antígona Sòfocles parlà de la confrontació entre les lleis divines i les lleis humanes. A Les suplicants, per la seva part, Eurípides lloà la magnanimitat d’Atenes com a ciutat hospitalària. No tot, però, havien de ser reflexions altisonants que provoquessin entre els assistents la catarsi o purificació de les emocions.

En la comèdia l’objectiu era parodiar la vida política, tal com fan avui dia programes com Polònia. Pèricles, per exemple, fou objecte de contínues befes per culpa del seu físic –tenia el cap en forma de ceba. Totes aquestes consideracions i llicències només foren possible en un espai d’absoluta llibertat com fou la democràcia atenesa. D’aquí  el seu mèrit.

Molta merda!
Els actors, per desitjar-se sort, es diuen «Molta merda». L’origen d’aquesta expressió és del tot incert. Amb tot, la més famosa diu que provindria de l’Edat Mitjana, quan les les companyies de teatre anaven de poble en poble. Aleshores, es fixaven en el fems que trobaven pel camí. Si en trobaven molta, volia dir que aquell indret acollia alguna fira o mercat important. Això feia preveia que hi hauria una gran quantitat de públic potencial. D’aquesta manera, els actors, quan es creuaven pel camí, es desitjaven "molta merda", és a dir, desitjaven que els seus espectacles comptassin amb un gran nombre d’espectadors per així recaptar força diners.

Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare
Escena de 'Macbeth', obra de Shakespeare

Amb tot, l’antropòleg Roger Costa aposta per una altre origen de l’escatològica expressió. A la revista Sàpiens parla sobre la teoria de la compensació de la següent manera:

"Al meu parer, l'escatològica expressió que ens ocupa té més a veure amb les supersticions que envolten la intenció d'obtenir bona sort que amb una altra cosa. Aquestes supersticions es resumirien amb el que podríem anomenar la teoria de la compensació: la bona sort només apareix quan s'ha de compensar la mala sort. Per què, si no, tothom creu que la grossa de la loteria de Nadal recaurà en els llocs on ha succeït alguna desgràcia? O bé, és casualitat que els números d'aquest sorteig siguin cantats pels nens del col·legi de San Ildefonso, una institució que té entre els seus objectius principals l'acollida i educació d'orfes?

És en aquest context, doncs, que pren sentit l'expressió "molta merda" quan els actors es volen desitjar sort, perquè desitjar bona sort només pot portar mala sort. Primer, per tant, hem de desequilibrar les energies del cosmos perquè la fortuna es faci present de manera espontània, no forçada. Llavors, només cal deixar actuar la teoria de la compensació i esperar que aparegui la bona sort (però dissimulant una mica, no fos cas que se n'adonés...)".


Reflexions sobre el teatre
Aquí teniu unes reflexions sobre el teatre del director Mario Gas (revista Sàpiens, Núm. 188):

“El teatre és una bona eina per intentar conèixer-nos millor, però no dóna respostes. Això sí: ens planteja preguntes que ens ajuden a entendre el desenvolupament dels éssers humans, que gira al voltant de dos eixos: l’enfrontament de l’home amb la finitud -l’existència-, i l’enfrontament de l’home amb els poders -la ideologia”.

Aquí teniu unes quantes reflexions de Charles Chaplin (1889-1977) sobre la vida:

- "La vida és una obra de teatre que no permet assajos. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de lateva vida. Abans que el teló baixi i l'obra, sense aplaudiments, acabi".
- "
Mirada de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny, sembla una comèdia".
- "Riu i el món riurà amb tu, plora i el món, donant-te l'esquena, et deixarà plorant".
- "Al cap i a la fi, tot és un acudit".


I aquí teniu una altra frase per a la reflexió de Jean de La Bruyère, escriptor i moralista francès del segle XVII: “La vida és una tragèdia per als que senten, i una comèdia per als que pensen”.

Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)
Federico García Lorca amb l'actriu Margarita Xirgu i Cipriano Rivas a la presentació de Yerma (1934)

I aquí teniu les reflexions sobre el teatre de Federico García Lorca:

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera. El teatro necesita que los personajes que aparezcan en la escena lleven un traje de poesía y al mismo tiempo que se les vean los huesos, la sangre. Han de ser tan humanos, tan horrorosamente trágicos y ligados a la vida y al día con una fuerza tal, que muestren sus traiciones, que se aprecien sus olores y que salga a los labios toda la valentía de sus palabras llenas de amor o de ascos (…)”.

Aquí teniu reflexions sobre el Dia Mundial del Teatre.

Aquest capítol del programa "Saca la lengua" (TVE) parla sobre la influència del món teatral en el nostre vocabulari.

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (04/10/2016), reflexion sobre la hipocresia i la mentida:

 


La vida és tragèdia i comèdia. Hem d'intentar, però, donar més importància a la comèdia. Ens ho diu Fangoria en aquesta gran cançó:



I per acabar, aquí teniu la gran cançó La Lupe:




El maleït mite de la cultura

Article publicat a l'Ara Balears (09/12/2016)

En nom de la cultura es diuen autèntics dois: “la cultura és el millor antídot contra la barbàrie”; “la incultura als Estats Units ha propiciat la victòria de Trump”; o “si la gent llegís els clàssics, avui no hi hauria corrupció”. D’això se’n diu elitisme cultural miop. A la universitat vaig tenir professors, eminències catedralícies, que es feien dir humanistes i mostraven ben poca humanitat amb els seus alumnes. Els podia més el seu ego i la seva prepotència intel·lectual.
 
Llegir no ens fa necessàriament millors persones, de la mateixa manera que viatjar no ens garanteix una mentalitat més oberta. Això també ho he pogut comprovar amb rodamóns que es fan dir cosmopolites sense voler sortir de la presó de les seves pròpies idees obtuses. Ells, però, ni se’n temen. D’aquesta manera, Mario Vargas Llosa, home de món i tot un premi Nobel de Literatura, pot arribar a dir que, si Catalunya assoleix la independència, serà un “paisito muy menor, muy marginal y gobernado por fanáticos”.

Paraula d'André Malraux
Paraula d'André Malraux
 
Va ser la Il·lustració del segle XVIII qui ens va vendre l’enganyifa del mite de la cultura com a panacea a tots els mals de la humanitat. Tanmateix, la bena dels ulls se’ns va caure sobretot amb el nazisme. Els més incrèduls basta que llegesquin l’interessant llibre El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (Alba, 2007). La seva autora, la germanista catalana Rosa Sala, ens parla de la complicitat d’una part de la intel·lectualitat alemanya amb les atrocitats del Tercer Reich. Friedrich Wilhelm Ruppert fou un home d’una extraordinària formació humanística i pare modèlic de família nombrosa. De servei en el camp de Dachau va tenir l’ocurrència de mullar amb benzina la barba d’un reclús i de calar-li foc amb un foguer. La paradoxa també es complí amb Heydrich, un refinat violinista conegut per ser un dels artífexs de la Solució Final.
 
En els Judicis de Nuremberg, hi hagué advocats que es resistiren a creure que la cultura pogués anar de la mà de la iniquitat moral. Fou el cas de l’advocat del governador d’Àustria, Seyss-Inquart, responsable de la deportació de milers de jueus als camps d’extermini. En defensa del seu client, un melòman empedreït, digué: “I jo sempre he pensat que algú que és capaç de parlar amb tanta finor de Bach, Mozart, Beethoven i Bruckner no pot ser cap monstre, ni, per descomptat, un criminal cruel i sanguinari, doncs, ¡l’amor per la naturalesa i la música només pot trobar agombol en el cor d’una bona persona!”

Paraula de Mercedes Sosa
Paraula de Mercedes Sosa
 
El nazisme deixà al descobert les vergonyes d’Alemanya, el país de l’alta cultura per excel·lència. “Afortunadament -conclou Rosa Sala-, continua havent-hi poesia després d’Auschwitz; el que passa és que ja no ens parla des del pedestal. Hem adquirit una dolorosa consciència de les limitacions de l’art, un ídol al qual ja no podem rendir culte com ho feren els nostres avantpassats més il·lustres”.
 
Cal, doncs, desmitificar la cultura i dotar-la de més humanitat, de més ètica. Nulla aesthetica sine ethica (“Cap estètica sense ètica”), escrigué el catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, José María Valverde, qui el 1965 va deixar la seva plaça en solidaritat amb companys seus expulsats per la seva oposició a Franco. 

Nietzsche parlava dels bildungsphilisters, “beneits cultes” o “mediocres erudits” que bravegen de títols acadèmics i de moltes lectures, però que, per la seva manca de modèstia, no assoliran mai la vertadera saviesa. Al segle VI aC el grec Heràclit també féu servir un concepte similar, πολυμαθίη (“saberut”), per criticar la pedanteria estèril de pensadors com Pitàgores o Hesíode. Per desgràcia encara avui hi ha massa gent que té una idea elitista de la cultura. La fan servir com a refugi per alimentar el seu ego i no pas el seu esperit. Amb aquesta actitud és fa difícil transmetre a la resta de mortals la bellesa contagiosa del món.

Paraula de Nietzsche
Paraula de Nietzsche
 
Hi ha analfabets que tenen més senderi que alguns lletraferits de ment ofuscada. I és que llegir molt dóna erudició, però no necessàriament cultura, que no entén ni de vanitat ni d’esnobisme, sinó d’empatia. Cultura és despertar la curiositat, fomentar la promiscuïtat intel·lectual, la libido sciendi (“el desig de saber”), el diàleg envers l’altre i tenir la capacitat de fer-se preguntes sobre coses que ens transcendeixen. En aquesta tasca, evidentment, ajuda molt conèixer l’extraordinari llegat literari dels nostres avantpassats.
 
L’objectiu és tenir una vida més completa amb instruments que ens permetin entendre i apreciar millor els matisos i el context històric de les nostres efímeres i complexes existències. La sensibilitat, però, s’educa des de la humilitat i no des de la superioritat moral. La primera passa per no banalitzar la cultura és encomanar-la amb un esperit més engrescador i constructiu, fora de qualsevol actitud beatífica i de discursos paternalistes.

Us deix amb una reflexió de Joan Mascaró Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987): “La cultura sense altruisme, sense bondat és vanitat buida”.

Aquí teniu unes reflexions de Jesús Quintero sobre els "analfabèsties":

 

En aquest vídeo Marina Garcés parla sobre el concepte de cultura.

En aquest reportatge del programa "Quan arribin els marcians", de TV3, es parla sobre si la cultura dona la felicitat.

Paraula d'Unamuno
Paraula d'Unamuno



Tipologia d'intel·lectuals
Tipologia d'intel·lectuals


Aquí teniu un article de Manuel Cruz, titulat "Saber y ser sabido".

Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (25/04/2017), reflexion sobre el concepte cultura:





No us podeu perdre aquest programa, "El sopar", de TV3, dedicat a la cultura:



Articles del web relacionats:
La fi de la cultura

Sapere aude?
La invasió dels idiotes
La banalitat del mal
L'ombra d'Auschwitz
Intel·lectuals destronats
-
 La utilitat de la inutilitat
La hipocresia de les humanitats

La vida com a contrast

La vida no es pot entendre sense els contrastos. Som feliços perquè qualque dia hem tastat la tristor. És el principi dels elements contraris que va proposar al segle VI aC el grec Heràclit d’Èfes, el presocràtic que sostenia que “tot canvia”, que tot està en permanent conflicte agonia (< ἀγών, “lluita”). Davant la impossibilitat de comprendre una realitat contínuament canviant, Heràclit, conegut com l’ “Obscur”, seria representat com un home plorant. Les seves llàgrimes, però, estaven carregades de raó. Li bastava observar el seu entorn per copsar que els elements contraris formen la unitat de la natura: dia-nit, guerra-pau, fred-calor....

Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).
Heràclit, pintura de Hendrick ter Brugghen, 1628, Rijksmuseum (Amsterdam).

Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
Demòcrit i Heràclit (Rubens, segle XVII), mentre Heràclit és un pessimista que plora la desgràcia humana, Demòcrit somriu de manera burleta
 
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)
Heràclit i Demòcrit, per Johann Moreelse (un jove Demòcrit, a la dreta, gaudeix amb al dolor del seu company)

Cinquanta anys després d’Heràclit, un altre presocràtic, Empèdocles d’Agrigent, insistí en parlar de dues forces còsmiques antagòniques complementària: l’amor (φιλία) i odi (νεῖκος). Eren les forces que unien i separaven els quatre elements que, al seu parer, conformaven l’univers. En la filosofia xinesa aquestes forces còsmiques reberen el nom de Yin (energia positiva) i de Yan (energia negativa). Eren representades amb la figura del taijí o taitxí, que s’ha convertit en tot un símbol d’harmonia, d’equilibri.


El yin i el yan del taitxí
El yin i el yan del taitxí


Al segle IV aC, en la seva obra Fedre, Plató també parlà de la dualitat de la condició humana en el mite del carro alat (personificació de l’ànima humana), que era estirat per dos cavalls. El cavall blanc simbolitza els nostres sentiments més purs, l’impuls cap al bé. El cavall negre, en canvi, alimentat per l’odi i les passions més indignes, ens empeny cap al mal. Segons Plató, la sort és que el carro és guiat per un auriga savi i responsable, que sap quan ha d’atiar el corser blanc i quan refrenar el negre. Tanmateix, ambdós cavalls són imprescindibles per tirar del carro.

Carro alat de Plató
Carro alat de Plató



Maniqueisme

Al segle III dC el persa Mani (“joia” en sànscrit), d’origen cristià, també va predicar l’existència de dues divinitats eternament enemistades: el bé i el mal. D’aquí tenim avui l’adjectiu maniqueu per referir-nos a una persona de pensament categòric, per a qui tot és blanc (bo) o negre (dolent) i per a qui, per tant, no existeixen els matisos.

Mani (segle III dC)
Mani (segle III dC)

El meu estimat amic Bartomeu Prohens també reflexiona sobre els contrastos de la vida en el seu magnífic llibre Deixar i esperar (pàg. 26)

“No és necessari interpretar el món com a “vall de llàgrimes” per entendre que la vida està marcada pel sofriment, per l’ansietat, la por, les desil·lusions i els enganys. No és cap secret que els animals fugen del dolor i busquen plaer; però tots sabem que, per molt que fugim, sempre ens topem amb ell. A part del dolor, hi ha també el patiment, més psicològic, espiritual si voleu, que ens acompanya sempre d’alguna manera. I si no sabem de dolor ni de sofriment, ens enganyem, perquè és poc probable que la nostra vida arribi al seu final sense haver hagut de passar per dures dosis d’un i altre. Schopenhauer, anomenat per alguns el filòsof del pessimisme per excel·lència, diu que tots arribem a la senectut com a vaixells amb les veles esquinçades, amb molts desperfectes i a punt d’enfonsar-nos. Ja que no podem fugir del sofriment, els humans som experts en oblidar-lo; i avui s’imposa fins i tot l’opinió segons la qual el dolor i el patiment no tenen res de positiu, i que han de ser eliminats en la mesura que la ciència ho faci possible”.

Gran Heràclit
Gran Heràclit

I per entendre el sentit de la vida, aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula de Woddy Allen "Hannah i les seves germanes":



Sobre la vida com a contrast també són escaients les paraules d’El comte de Montecristo, la novel·la de Alejandro Dumas:

“No existeix ni felicitat ni desgràcia en aquest món, només existeix la comparació d’un estat amb un altre, qui ha experimentat l’extrem infortuni és l’únic apte per sentir la felicitat extrema. És precís haver volgut morir, per saber com de bo és viure”.

Joan Vinyoli, en els darrers versos del poema L’ocell negre, fa el següent balanç de la vida:

                     ”…la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona”.


I per acabar de reflexionar sobre la dualitat de les nostres vides aquí teniu el famós fragment de “Ser o no ser” de Hamlet, de William Shakespeare. La traducció és de Joan Sellent (Barcelona: Quaderns Crema, 2000)

"Ser o no ser, aquest és el dilema:
és més noble sofrir calladament
les fletxes i els embats d’una Fortuna indigna,
o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats
i eliminar-les combatent? Morir, dormir: res més...
I, si dormint s’esborren tots els mals del cor
i els mils estigmes naturals heretats per la carn,
quin desenllaç pot ser més desitjat?

Morir, dormir... dormir... i potser somiar...
Sí, aquest és l’obstacle: no saber
quins somnis acompanyaran el son etern,
un cop alliberats d’aquesta pell mortal,
és el que ens frena i fa que concedim
tan llarga vida a les calamitats.

Per què aguantem, si no, l’escarni d’aquests temps,
el jou dels opressors, el greuge dels superbs,
l’amor burlat, la lentitud de la justícia,
l’orgull de qui té un càrrec o el desdeny
dels ineptes pel mèrit pacient,
quan un mateix pot liquidar els seus comptes
amb una simple daga? Qui arrossegaria
el pes d’aquest bagatge tan feixuc
tota una vida de suors i planys,
si no fos que el temor d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquell país inexplorat del qual
no torna mai cap viatger, confon la voluntat
i fa que preferim mals coneguts
a fugir cap a uns altres que desconeixem?

I així la consciència ens fa covards a tots,
els colors naturals del nostre impuls
empal·lideixen sota l’ombra de la reflexió,
i empreses de gran pes i gran volada
per aquesta raó desvien el seu curs, i perden
el nom d’accions..."


Aquí teniu un vídeo explicatiu sobre el mite del carro alat:



Articles del web relacionats:
L'era líquida
-
 Una mica d'hedonisme, per favor
Escèptics a l'expectativa
-
 Estoics per resignació
-
 Aprendre a desaprendre
La vida és Eros i Thanatos

Que fluexi la superficialitat!

Avui la superficialitat flueix per tot arreu. Per això no deu ser casual que ambdues paraules derivin del llatí fluo (“fluir”). Un cosa superficial, per tant, “flueix en excés”. De fluo també tenim fluvial, afluent, influir o influenciar, efluvi, confluència, fluctuar (sinònim d'oscil·lar, agitar), flux (moviment incessant d'allò que es mou en una direcció determinada), fluix (que no tiba) o fluor (element químic).
 
En llatí fluo donà flumen (“riu”). L'aeroport de Roma rep el nom de Fiumicino (“riuet” en italià) per trobar-se en el municipi d'idèntic nom -també és conegut, però, com l'Aeroport Internacional Leonardo da Vinci. A Brasil, els nascuts a l'estat de Río de Janeiro són coneguts com a fluminenses en al·lusió al riu de la ciutat.
 
En llatí flumen conviuria amb river, que l’acabaria desplaçant en la llengua catalana amb el mot riu. Curiosament, river donaria el terme rival, atès que antigament un rivalis era aquella persona que estava a l'altra banda del riu. I derivar en un principi significava “desviar un curs d'aigua”. A l'Argentina sempre es riuen dels seus rivals. Si no, que ho demanin al club de futbol River Plate (“el riu de la Plata”), l'etern rival del Boca.

Mafalda i la cultura
Mafalda i la cultura
 
Amb tantes fluctuacions etimològiques podem parafrasejar el filòsof grec Heràclit (segle VI aC) i dir πάντα ρεῖ (“tot flueix”). No debades, la realitat, tal com passa amb els significats de les paraules, no és gens estàtica; sempre està fluint. D’aquest ῥέω també tenim ritme, reuma (inflamació dolorosa en les parts musculars i fibroses del cos; en la medicina hipocrática els fluxos o humors eren l’explicació d’aquestes dolències), catarro  (inflamació aguda o crònica d'una mucosa), diarreahemorroide (+ αἶμα, “sang”), que és la dilatació d'una vena de l'anus, o gonorrea (+ γόνος, “esperma”), que és el vessament de líquid seminal, també conegut com a blennorràgia (+ βλέννος, “mucositat”).
 
Avui la superficialitat també és una paraula que ha fluït molt. De ser una cosa que “flueix en excés” ha passat a al·ludir a una cosa que sobra, que és innecessària –sovint va lligada a la mediocritat. Cal elogiar, però, la superficialitat. Així ho manifesta el pedagog Gregorio Luri en el llibre Veritat o mentida del periodista Adolf Beltran: “Reivindico el meu dret a la trivialitat, no vull ser les vint-i-quatre hores del dia una persona excelsa. Vull també –hi tinc tot el dret- les revistes del cor, la xafarderia, l’esport, totes aquestes coses. A la meva vida vull que hi entri de tot, amb unes prioritats, esclar”. Doncs, que quedi clar: que fluexi la superficialitat, però en la seva justa mesura!!!

Articles del web relacionats:
Emparaular el món
- Sapere aude?
-
 Homo videns en construcció
Quin sentit té llegir en l'era digital?
- El maleït mite de la cultura
La síndrome d'Epitemeu o la cultura de l'oblit

L'era líquida

Article publicat a l'Ara Balears (25/08/2014)

La consigna dels nous temps és la cèlebre màxima d’Heràclit: panta rhei (“tot flueix”). Amb ella, aquest filòsof grec del segle VI aC volgué deixar clar que, a partir dels canvis observats en la naturalesa, no hi ha res estàtic. “Ningú no pot banyar-se dues vegades al mateix riu”, advertí en constatar que les aigües mai no són les mateixes. Encara avui, però, hi ha qui es resisteix a acceptar aquest perpetu fluir de la realitat. En una entrevista concedida fa poc a un mitjà estatal, Iñaki Gabilando, tot un referent dins el món de la comunicació, assegurava que no entenia com companys seus de professió eren incapaços de mudar d’opinió tenint en compte els canvis que s’han anat produint en la nostra societat els darrers anys. Aferrar-se –deia- a postures inamovibles d’èpoques pretèrites no feia cap favor al periodisme.

 
Sovint tot canvi està associat a una crisi. Aquest terme, amb una forta càrrega negativa avui, va ser encunyat al segle V aC per un altre grec, Hipòcrates, el pare de la medicina. Derivat de kríno (“separar”), la krísis al·ludia al punt en què una malaltia pot agafar dos camins: o la curació o la mort. Amb el temps, kríno també significà “jutjar”; no debades, quan jutjam, “separam” una cosa de l’altra. Així s’entén que kríno també donàs paraules com criteri, criticar o hipòcrita, mot que a l’antiga Grècia es referia a l’actor que interpretava, “jutjava” diferents papers.

Tot flueix
Tot flueix
 
El científic alemany Albert Einsten era un gran amant del concepte crisi. Aquestes eren les seves paraules en relació al Crac del 29 que va provocar l’enfonsament de la Borsa de Nova York: “No pretenguem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angoixa, com el dia neix de la nit fosca. És en la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies”.
 
Precisament els canvis i les crisis són el que caracteritzen l’època moderna, qualificada com a “modernitat líquida” per Zygmunt Bauman. L’experiència de vida d’aquest reputat sociòleg polonès de 88 anys, autor de nombrosos assajos, li ha fet veure que ja res és com abans i que ara l’interès de les persones fluctua amb molta facilitat. D’un món sòlid, de seguretat, certeses i pocs canvis, hem passat a un món líquid, una magnífica metàfora que ens indica que tot és fonedís, inestable: monarquia, partits polítics, escola i vincles humans.

La vida líquida (Bauman)
La vida líquida (Bauman)
 
Bauman, enemic acèrrim del capitalisme salvatge, considera que durant massa temps hem viscut en “el món de la il·lusió” o de “la mentida” per la irrupció massiva de la targeta de crèdit, la qual provocà el pas “de la cultura de l’estalvi a la del crèdit”. Segons el pensador polonès, és en aquesta societat de l’oci i del consum, que s’alimenta d’una permanent insatisfacció, on la “vida líquida” ha pres protagonisme. Ara, pensant en el curt termini, no interessa gens la sostenibilitat de la terra, i les persones, considerades com a mercaderies, perden la seva utilitat una vegada satisfeta la gratificació. D’aquesta manera, en les relacions de parella o en les d’amistat passa el mateix que quan compram un telèfon mòbil: no juram fidelitat al producte; si al mercat n’arriba una versió millor, tiram el vell i en compram un de nou. L’eslògan de les nostres vides és: “Cerqui, compari i, si troba alguna cosa millor, emporti-se-la”.

El canvi segons Keynes
El canvi segons Keynes
 
En un món que va de bòlit amb tants canvis vertiginosos, el denominador comú, doncs, de les nostres vides és la incertesa i la precarietat. Per al mercat laboral, Bauman prefereix parlar de precariat en lloc de proletariat, mentre que en l’àmbit de les emocions alerta d’unes dinàmiques del tot egoistes que no casen amb paraules com responsabilitat i compromís. La vida líquida, tanmateix, no té per què ser dolenta. Atès que el temps ens canvia a tots, replantejar-se les coses és més enriquidor que no pas deixar-se dur per la inèrcia i la comoditat. Certament, aplicada a les relacions personals, la filosofia klinex, d’emprar i llançar, pot ser molt cruel, sobretot si dinamita la tan necessària solidaritat. Quin sentit té, però, mantenir vincles amb gent que ja no ens aporta res?
 
Pel que fa a les institucions, la “modernitat líquida” ens serveix de gran revulsiu per qüestionar un statu quo que viu d’una aurèola d’autoritat ja del tot desprestigiada. En aquest punt, convé reprendre les paraules d’Einstein: “La veritable crisi, és la crisi de la incompetència. L’inconvenient de les persones i els països és la mandra per trobar sortides i solucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense reptes la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits. És en la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia”. Per a Bauman, però, de moment vivim en una mena d’ “interregne, on les coses que s’han fet fins ara no han funcionat, però no s’ha trobat encara la manera de fer-ho tot diferent”. En qualsevol cas, la incertesa d’aquesta nova era líquida del panta rhei, malgrat que espanti, no deixa de ser fascinant. La vida és una perpètua metamorfosi.


Aquesta és la meva intervenció a Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016), reflexion sobre el concepte de societat líquida de Zygmunt Bauman: 



Per acabar de reflexionar sobre aquest tema us recoman aquest article del periodista Llibert Ferri titulat "Amor líquid en temps difícils" (Diari Ara, 16/04/2016)

Aquí teniu una entrevista interessant a Bauman. I aquí teniu 50 reflexions imprescindibles del pensador polonès.

Aquí teniu un article de Carles Capdevila sobre Bauman.

No podeu deixar de llegir aquest article del meu amic Joan Estrany sobre l'era líquida i el consumisme. Genial!

La vida és metamorfosi perpètua. Ho diu Rafel Argullol en aquest article.

I aquí teniu l'àudio d' "Els ulls de Minerva" (12/04/2017) de Ràdio 4. Mònica Miró reflexiona del canvi a les nostres vides a partir de les Metamorfosis d'Ovidi.

Aquí teniu reflexions dels clàssics sobre la volatilitat de la vida:

Nihil ita ut immobile esset natura concepitLa natura no ha concebut res perquè sigui immòbil” (Sèneca)

Nihil est toto, quod perstet, in orbe.Cuncta fluunt, omnisque vagans formatur imago. “En tot el món, res no perdura. Tot flueix i de tot es forma una imatge fugissera” (Ovidi)

Omnia mutantur, nihil interit. “Tot canvia, res no mor” (Ovidi)

I sobre el canvi, aquí teniu unes interessants reflexions del polèmica Risto Mejide al programa "Viajando con Chester".

I aquí teniu les reflexions de Zygmund Bauman:



Per afrontar tants de canvis, que millor que la cançó del gran David Bowie "Changes":




I aquí teniu una altra fantàstica cançó que parla del canvi "Everybody's Changing", de Keane:



Articles del web relacionats:
La mort de les utopies?

Etimocefalàlgia

Des de fa uns anys estic inoculant un virus contagiós: l'etimocefalàlgia. Es manifesta amb un maldecap terrible de tant de pensar en etimologies. Va ser un exalumne meu de Campos, en Miquel Àngel Adrover, qui em va ajudar a encunyar el terme. Ho va fer a partir de les següents arrels gregues: τυμος ("vertader"), κεφαλή ("cap") i λγος ("dolor"). Per conèixer més detalls d'aquesta patologia, aquí teniu la meva intervenció al programa "Balears fa ciència" d'IB3 Ràdio (08/12/2012). En Miquel Àngel també hi surt.



L'etimocefalàlgia és un gran instrument per conèixer la història de la humanitat a través del lèxic. No debades, l'etimologia és la biografia de les paraules o la porta que se’ns obre a l’ànima de les paraules. També, però, podem dir que l’etimologia és la genètica dels mots, ja que ens ofereix informació privilegiada del significat primigeni de cadascun d’ells. I si consideram l'etimologia com l'ADN dels mots, la façana constituiria la seva pell; la fonètica, la seva musculatura; i la sintaxi, el seu esquelet.  

Per fer-nos una idea de la càrrega històrica que arrosseguen totes les paraules agafarem un fragment del llibre El candidato melancólico (Madrid, RBA 2006) de Juan José Millán:

“Les paraules d’una llengua porten rastres que es remunten a mil·lennis enrere, connexions ocultes amb altres llengües, vives o desaparegudes, històries de contactes de conquestes i d’invasions, de guerres i d’influències, d’invencions i de destruccions. La història de les paraules és la història del món”. 

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés també té un preciós vers sobre les històries que amaguen les paraules: “Dins un mot, quanta gent que hi viu!” (Primer llibre de les odes, 1972). Ja ho diu un famós palíndrom: “un nom, un món”.

Molt entusiàstiques també són les reflexions sobre l’etimologia fetes pel filòsof Xavier Antich a un article publicat al diari Ara (16/08/2015) amb el títol Les paraules, restes d’una població estranya:

“No hi ha amor per la veritat sense amor per les paraules. Emilio Lledó ho deia a la seva manera: no s’és filòsof sense alhora ser també filòleg. I no és una qüestió de títols, sinó d’amor. L’amor pel coneixement i per la veritat comença amb l’amor per les paraules: un amor que té a veure amb el respecte pel que diuen, amb la capacitat d’acostar-se als racons més amagats del seu sentit i escoltar-ne la remor (“le bruissement de la langue ”, que deia Barthes, el murmuri de la llengua). Estimar-se cadascuna de les paraules de la llengua pròpia és un acte de gratitud per aquest corrent que ens preexisteix i en el qual la nostra minsa existència s’inscriu provisionalment; estimar-se les paraules de les llengües altres, tantes com en siguem capaços, és contribuir a preservar una riquesa cultural aclaparadora […]”.

L’etimologia al llarg de la història
Els gramàtics grecs ja havien considerat l’etimologia com una part essencial de l’estudi de la llengua, juntament amb la morfologia i la sintaxi. L’etimologia era vista com la ciència (λόγος) que permetia la recerca del sentit “veritable” (τυμος) dels mots, els quals es veien com a símbols esgotats pel pas del temps, que no significaven allò que sempre havien significat. Aparegué, per tant, una actitud més o menys mística de cercar la significació originària via etimologies amb el benentès de la famosa màxima del filòsof presocràtic Heràclit: παντα ρει (“tot flueix”). Ja al segle I aC l’historiador Sal·lusti, a La conjuració de Catilina (cap. LII) fa dir això a Marc Porci Cató:

“Certament fa molt de temps que hem perdut els vertaders noms de les coses. I per això a la prodigalitat amb els béns aliens l’anomenam generositat i a la gosadia per fer el mal l’anomenam valor [...]”.

Heràclit (Escola d'Atenes)
Heràclit (Escola d'Atenes)

Laura Borrás, professora de Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, insisteix que el temps també passa factura a les paraules. Ho diu l’assaig Per què llegir els clàssics, avui?

“Perquè les paraules són com les pedres de riu, que van essent modelades pel fregament de l’aigua i l’erosió de les roques del llit del riu. Les paraules, doncs, com les pedres, rodolen pel riu dels segles i modifiquen la seva forma, o potser el seu contingut. De vegades s’omplen de significats nous, de vegades en perden”.

El caràcter augural dels mots
A pesar que la terminologia és d’origen hel·lena, la preocupació per esbrinar el sentit i l’origen de les paraules no fou pas patrimoni dels grecs. Els hebreus també ja s’hi interessaren. A la Bíblia trobam una mena d’obsessió per la motivació dels noms propis o pel caràcter augural de molts d’ells (com tan bé els llatins reflectirien en un joc de paraules: nomen est omen, “el nom és un auguri”). És el cas de la llarga llista de noms compostos amb –el (“déu”) com Daniel (“Déu és el meu jutge”), Rafael (“Déu ha sanat”), Miquel (“Qui és com Déu”) o Emmanuel (“Déu que està entre nosaltres”); i tants d’altres com Moisès (“l’he tret de l’aigua”), Abraham (“pare d’una multitud de pobles”), David (“estimat”), Susanna (“lliri”), Sara (“princesa”), Raquel (“ovella”), Noemí (“la meva delícia”) o Dèborah (“abella”).

A l’antiga Grècia, el primer tractat d’etimologia el trobam al Cràtil de Plató (segle IV aC). En aquesta obra, dos filòsofs atenesos, Cràtil i Hermògenes, discuteixen sobre l’origen dels mots amb dues postures enfrontades. Cràtil manté que els noms són exactes “per naturalesa” perquè “s’ajusten a la realitat”; no debades –diu- contenen certs sons que expressen l’essència d’allò que designen, tal com passa amb les onomatopeies.

Hermògenes, en canvi, defensa que els noms són un simple “pacte” o “consens” (homología), consagrat després per l’ús o “costum” (ethos). Hermògenes demana a Sòcrates que intervengui en la discussió. Però el pare de la filosofia no es mostra d’acord amb cap de les dues postures. Amb tot, reconeix la dificultat de posar nom a les coses: “Sembla, doncs, Hermògenes, que la feina de posar noms no és, com tu trobes, una feina fàcil, ni d’homes senzills ni del primer que passi pel carrer “.

El gran lingüista suís Saussure (1857–1913) ja deixà clar que els noms són signes arbitraris, és a dir, el significat originari que adquireix un mot és del tot convencional. Així doncs, en contra del que postulava Cràtil, el nom no fa la cosa -si fos així, però, totes les coses tendrien el mateix nom en tots els idiomes, la qual cosa no és el cas en aquest babèlic món; no per conèixer el nom d’una cosa coneixem la mateixa cosa.

Torre de Babel (Pieter Bruegel)
Torre de Babel (Pieter Bruegel)


En época moderna, el filòsof alemany Friedrich Nietzsche, filòleg clàssic de formació, també es posicionà a favor de la teoria convencionalista defensada per Hermògenes al diàleg de Plató. En l’opuscle titulat Sobre veritat i mentida en sentit extramoral (1873) manté que l’home és un ésser moral des del moment que ha aconseguit domesticar el món amb el llenguatge. Posant nom a les coses –una de les primeres coses que féu Adam segons el Gènesi-, prenem possessió de conceptes com “bo” o “dolent” i, amb aquest convencionalisme del tot subjectiu, els dotam d’una forta càrrega moral. És així com hem acabat essent presoners dels prejudicis que nosaltres mateixos hem construït amb el do més profund que se'ns ha dotat com a espècie, la parla.

La polémica platónica també seria evocada per l’escriptor argentí Jorge Luis Borges en el seu poema El Golem (1958):

“Si (como afirma el griego en el Cratilo)
el nombre es arquetipo de la cosa,

en las letras de “rosa” está la rosa
y todo el Nilo en la palabra “Nilo” “.

El poder taumatúrgic de la paraula
Un altre gran escriptor modern que mantingué viva la polèmica fou el poeta català Salvador Espriu (1913-1985) en dir “Si m’anomenes, existeixo”. És el poder taumatúrgic de la paraula, que permet la creació del món en tants i tan bells mites literaris antics.

Tanmateix, a l’antiga Grècia no faltaren els autors que defensaven la concepció màgica del llenguatge. És el cas del gramàtic Melamp, que al segle VII, en els seus comentaris a la Tékhne Grammatiké de Dionís de Tràcia, escrigué: “[...] etimologia és com si es digués ἀληθινολογία (“estudi de la veritat”), ja que les paraules gregues no foren en el seu origen disposades a cada cosa a l’atzar, sinó que, mitjançant l’anàlisi del sentit, descobrim per què tal cosa s’anomena de tal manera”.

Quan al segle I aC Ciceró va voler traduir al llatí l’expressió grega, etymología, s’inventà una altra forma: veri-loquium (“el que diu la veritat”), és a dir, que és verí-dic. Per això, l’etimologia fundada d’una paraula constitueix el seu veredicte (“allò dit que conté la veritat”). Amb tot, Ciceró, en lloc de veriloquium, era més partidari d’emprar el terme notatio (“anotació”), ja que considerava que les paraules en realitat són notes o, tal com va postular Aristòtil al segle IV aC, senyals (σῆμα). Un coetani de Ciceró, Marc Terenci Varró, fou un altre estudiós de les etimologies. Amb tot, el més entusiasta de tots fou un hispà, Sant Isidor de Sevilla, que al segle VI, en la seva enciclopèdica obra Etimologies, deia: “Quan veus d’on prové un nom, de seguida entens la seva força”.

Al segle XVIII, el gran naturalista suec Linneu, pare de la nomenclatura binomial –que recull el gènere i l'epítet de l'espècie- digué: Nomina si nescis, perit et cognitio rerum (“Si ignores els noms, mor també el teu coneixement de les coses”). Vendria a dir que si desconeixes l’origen de les paraules, realmente no les coneixes a fons. A Linneu l’anomenaren metafòricament “el segon Adam”. I és que, si el primer va posar en el Paradís un nom comú a totes les coses segons el bell relat de la Bíblia, ell va posar un nom científic als éssers vius coneguts aleshores i, sobretot, inventà un sistema eficaç d’anomenar els que s’anassin descobrint en el futur. Un compatriota seu, Strindberg, escrigué: “Linneu era en realitat un poeta que es convertí en naturalista”.

Linneu
Linneu


Seria al segle XIX quan l’etimologia es constituiria com una disciplina científica amb un mètode de recerca propi. Aniria de la mà de la semàntica, concepte encunyat pel lingüista francès Michel Bréal (1832-1915) a partir del grec σῆμα (“senyal”) i basant-se en la teoria del signe lingüístic apuntat per Saussure. La semàntica estudia el significat de les paraules des d’un punt de vista sincrònic (en un moment determinat) o diacrònic (a partir de la seva evolució al llarg del temps).

La fal·làcia etimològica
L'etimologia també pot ser considerat un oracle que ens parla de la vida secreta de les paraules. Tot i el caràcter revelador d’aquesta disciplina, no hem d’oblidar, però, que, seguint Saussure, les paraules, són signes arbitraris. Així doncs, l’etimologia no ens descobreix exactament la “veritat” que amaga la llengua, però sí ens dóna una perspectiva privilegiada de la seva evolució. En aquest sentit, al·ludint a Sòcrates, podem dir que la etimologia té una funció “maièutica”, la de treure a la llum el nucli fecund d’una paraula.

Aquesta idea equivocada de creure que l’etimologia ens proporciona el sentit original i gairebé màgic de la paraula es coneix com a fal·làcia etimològica. És un argument que sovint sol ser emprat per defensar certs postulats inamovibles. No debades, hi ha qui, tirant de diccionari, afirma que matrimoni ve de mare i que, per tant, un matrimoni sense mare no pot ser considerat com a tal. Per tant, aquest argument també ens impediria anomenar plomes a les estilogràfiques, atès que ja no es fan amb l’ala de cap oca.

Borges, fidel com sempre a la seva ironia, considera l’etimologia com una disciplina interessant, encara que inútil per a l’aclariment de conceptes. Així ho manifestà en el seu escrit “Sobre los clásicos” (1952):

Escasas disciplinas habrá de mayor interés que la etimología: ello se debe a las imprevisibles transformaciones del sentido primitivo de las palabras, a lo largo del tiempo. Dadas tales transformaciones, que pueden lindar con lo paradójico, de nada o de muy poco nos servirá para la aclaración de un concepto el origen de una palabra. Saber que cálculo, en latín, quiere decir piedrecita y que los pitagóricos las usaban antes de la invención de los números, no nos permite dominar los arcanos del álgebra; saber que hipócrita es actor, y persona, máscara, no es un instrumento valioso para el estudio de la ética. Parejamente, para fijar lo que hoy entendemos por lo clásico, es inútil que este adjetivo descienda del latín classis, flota, que luego tomaría el sentido del orden”.

Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia
Suposat retrat de Safo de Lesbos trobat a Pompeia


A pesar d’aquesta consideració borgiana, no hi ha dubte que l’etimologia ens pot ajudar a recapturar la imatge concreta subjacent en paraules abstractes com definir (< finis, “fi”), eliminar (< limen, “llindar”), recordar (< cor, “cor”), revelar (< velum, “vel”), desastre (< astrum, “astre”) o xantatge, paraula que prové de l’expressió francesa fer chanter quelqu'un (“fer cantar algú”).

L’estudi dels mots també, però, ens permet conèixer la carrega ideològica que arrosseguen paraules com patrimoni (pater, “pare” + munus, “càrrega”, “deure”), matrimoni (“tasca de la mare”) o virtut, que està relacionada amb vis (“força”) i vir (“mascle”).

Els avatars de l’etimologia
Hi ha etimologies que demanen poca indagació. Per exemple, cap ve simplement del llatí caput. En canvi, més interessant i laboriós és conèixer la història d’alguns derivats seus. Per exemple, precipitar-se incorpora el prefix prae- (“davant”), de manera que significa “llançar-se amb el cap per davant”. D’altra banda, missió ve del verb mitto (enviar) i submissió significa, literalment, estar sota la "missió", sota les ordres d'algú altre.

Altres paraules han patit avatars més curiosos. N’és un exemple arxiu. Prové del grec τό ἀρχεῖον, que era com s’anomenava la residència dels arconts, els magistrats que, a l’Atenes clàssica, s’encarregaven de governar (ἄρχω) la polis. Per extensió, aquest edifici donà nom al conjunt de documents que albergava. En canvi, l’arxiu anglès, file, prové del llatí filum (“fil”) en al·lusió a la corda o filferro amb què es fixaven els escrits oficials per a la seva organització i conservació.

La paraula dígit també amaga una història fascinant. Té el seu origen en el digitus (“dit”) llatí. Els nombres dígits eren els que es podien comptar amb els dits de les mans, la primera calculadora coneguda. I com que els computadors operaven amb dades en forma de dígits, la seva tecnologia fou batiada com a digital.

En llatí, nina és pupilla. Aquesta paraula ens donà pubilla (filla única, hereva) i pupil·la en al·lusió, de manera metafòrica, a la nineta dels ulls. No debades, quan dues persones estan en front una de l’altra, cadascuna pot veure la seva figura en forma de “nineta” en els ulls de l’altra. 

El món de les paraules
El món de les paraules

Etimologies per al coneixement
Les etimologies ens ajuden a veure la llengua en tres dimensions. En les humanitats permeten construir els termes necessaris per expressar una nova idea. El vocabulari de la filosofia, per exemple, es nodreix de les llengües clàssiques. Agnosticisme (α + γνῶσις, “no coneixement”) i hedonisme (< ἥδονή,“plaer”) provenen del grec, mentre que fal·làcia (< fallere, “enganyar”) i racionalisme (< ratio, “raó”) ho fan del llatí. El mateix succeeix en les ciències. Per exemple, la psicologia i la medicina designen anorèxia a un trastorn alimentari, provocat per raons psicològiques, que es caracteritza per la falta de gana. El terme s’encunyà a partir de les arrels gregues α (“no”) i ὀρξις (“gana”).

En alguns casos l’estudi de l’etimologia requereix el coneixement d’altres disciplines. N’és un exemple el mot basílica. Procedeix del grec βασιλική (“relatiu a rei”, βασιλευς). Si recorrem a la història sabrem que d’un edifici civil semblant per grandària o majestuositat a un palau reial se’n va arribar a dir basílica per comparació. Al final de l’imperi romà, molts d’aquests edificis que servien de mercat o per administrar justícia quedaren abandonats. Aleshores, alguns foren ocupats pels cristians per celebrar les seves cerimònies, de manera que la planta d’aquests edificis seria imitada en les esglésies de nova construcció.

La ictiologia, la ciència que estudia els peixos (ἱχθύς), també presenta etimologies curioses. N’és un bon exemple el Quetsémper. El nom d’aquest peix té per base una frase llatina de la pregària del gloriapatri. Abans, el rosari es resava en català, però quan s'arribava al gloriapatri es feia en llatí: Gloria Patri, et Filio, et Spiritui Sancto. Sicut erat in principio, et nunc, et semper, et in sæcula sæculorum. Amen. Aquest et nunc, et semper (“ara i sempre”), no se sap ben bé per què, va acabar donant nom un peix que, semblant al lluç, pot atènyer 35 cm de llargada i, com a característica, presenta una línia lateral groga sota la qual té taques ovalades blau cel.

Les metamorfosis de les paraules
Hi ha etimologies que són autèntiques metàfores, com exemple la del terme múscul. Els antics romans creien que quan treiem múscul és com si tenguéssim un ratolí enfonyat dins del braç. No debades, en llatí rata és mus, muris (“rata), que en grec equival a μῦς, μυός. També, per un procés metafòric, el llatí nebula (“boira”) donaria el mot patrimonial neula, full prim de pasta de farina, tan habitual en temps de Nadal.

Múscul ve de rata
Múscul ve de rata


En altres casos, l’evolució semàntica no respon a raons poètiques. El segle II dC el verb llatí minare, que volia dir “amenaçar”, es va especialitzar amb el significat d’amenaçar amb crits i bastons els animals (ovelles i ases) per tal de dur-los per un determinat lloc. Aviat, però, es va dir d’un carro. D’aquesta manera, en català no només es menen els animals i els carros, sinó també altres coses, com els negocis. Avui, però, aquest mot es troba en cert perill d’extinció. No debades, en passar dels carros als automòbils, el català ha preferit conduir per interferència del castellà “conducir” –el francès, en canvi, ha mantingut el verb mener. Curiosament, a les Balears són més de comandar que no pas manar.

En la majoria dels casos, les paraules solen arribar a mudar de significat fins al punt d'adquirir-ne un del tot diferent a l'embrionari. Aleshores tenim que hi pot haver un significat etimològic, real, que prové de l’origen de la paraula; i un significat adquirit, és a dir, aquell donat per l’ús. Així ha passat amb l'adjectiu oportú, que en un principi, en el llenguatge mariner romà, al·ludia al vent favorable que permetia arribar a bon "port" (portus). El mateix verb arribar també prové del llenguatge mariner, ja que antigament al·ludia a quan hom atracava a la riba (ripa), a la costa. D’altra banda, pena prové de poena (“càstig”) i pavelló de papilio (“papallona”) –en aquest cas, al segle XIII les teles de les tendes de campanya mogudes pel vent foren comparades amb les ales de la papallona. En canvi, tribulació (turment, gran aflicció moral) prové del verb llatí tribulare (“triturar”); al segle XV, però, adquirí el significat de “marcar petjades en un camí a força de freqüentar-lo”.

Un altre exemple d’emancipació semàntica és la paraula onanisme. Avui és sinònima de masturbació, però en els seus orígens al·ludia a uncoitus interruptus. El terme agafa el nom d'un personatge bíblic, Onan, el qual, en morir el seu germà, fou obligat per llei a casar-se amb la seva cunyada vídua i a donar-li fills. Per evitar-ho, interrompia sempre els coits. Αrxipèlag també és un mot que s'allunya dels seus orígens. En un principi, al·ludia al mar Egeu, considerat pels grec com el "mar" (πέλαγος) "principal" (ρχι) de la Mediterrània. Tractant-se aquest d'un mar ple d'illes, amb el temps la paraula adoptaria el significat actual de conjunt d'illes.

Mar Egeu (el primer arxipèlag)
Mar Egeu (el primer arxipèlag)

Igualment curiós és l’evolució que ha patit l’adjectiu formidable. Derivat del llatí formido (“terror”, “temor”), originàriament era una cosa que feia por. Res a veure amb el seu actual significat. I la paraula d’origen grec anècdota (ἀνέκδοτα), sinònim de fet particular, curiós, antigament significava “al·lota no casada” -el terme està format per α privativa + ἐκ (“des de”) + δίδωμι (“donar”); per tant, etimològicament vol dir “no donada des de (cap part)”.

Plagi és una altra paraula que també ha sofert un canvi semàntic important. En llatí, plagium significava “segrest o robatori d’esclaus d’un altre”. Al segle I dC, en època de la família imperial dels Flavis, es promulgà la llei flàvia, també coneguda com allei plagàriaperquè els lladres solien ser castigatsad plagas, és a dir, a la pena de ser “assotats”. Plaga, d’on surt “llaga” en castellà, era en llatí “l’assot" o "el flagell” i també la ferida produïda pel fuet. La paraula deriva de l’arrel indoeuropea*plak-(“colpejar”). Aquest significat també el trobam en el mot plaga, sinònim de calamitat, pesta. Ja Marcial (segle I-II dC), el gran epigramista de Bílbilis (Calatayud), emprà la paraula plagi amb el sentit figurat de “còpia o apropiació d’una obra o idea aliena”. Tanmateix, aquest significat no s’imposaria fins al segle XIX.

Comerç d'esclaus a l'antiga Roma
Comerç d'esclaus a l'antiga Roma


També hi ha mots amb una evolució semàntica a mitges. Negar-se (“morir ofegat en aigua”) prové del llatí necare (“matar”). Amb el temps adquirí el significat de “matar per immersió”. Per desgràcia, avui aquesta paraula ha perdut vitalitat en benefici d’ofegar-se (< fauces, “gola”). El cultisme orb, sinònim de cec, també en seria un exemple. Deriva del llatí orbus, “privat de” (sobretot de pares).

Amb tot, hi ha canvis semàntics del tot misteriosos. Així ho manifesta el professor Jesús Tuson en el seu llibre Històries naturals de la paraula (Ed. Empúries, Barcelona 1998):

“Les paraules que són en boca de tots, les de la vida diària, són difícils de perseguir pels viaranys del temps, i més encara si el que volem investigar és com es produeixen els canvis de significat. ¿Com és que una paraula llatina com
ponere (“col·locar”) va veure restringit el seu abast i es va limitar a expressar allò que fa el Sol i el que fan les gallines amb els ous? ¿Per què no podem pondre un abric a l’armari o uns plats a la taula? Misteris de l’evolució lingüística que no ha deixat restes fòssils perquè, com sap tothom, les paraules se les enduu el vent, i el vent, malgrat el que diu la cançó, no ens en dóna cap resposta”. Un altre cas similar al de pondre és el de posar, derivat de pausare (“aturar-se”, “cessar de”).

Històries naturals de les paraules
Històries naturals de la paraula

 
També tenim paraules per referir-nos a una mateixa idea que deriven de dos mots llatins diferents. Així cavall ve de caballus, que en un principi era un cavall de càrrega. En canvi, equus donà equí o equitació -aquest mot llatí conté l’arrel indoeuropea *ekwo-, present també en el grec ἵππος, d’on deriva hípica.

Relacionat amb el món equí també tenim bidet, un moble de bany que avui gairebé ningú utilitza. En francès vol dir “cavallet”. Va rebre aquest nom perquè, en asseure’s a sobre, cal obrir les dues cames, com si muntessis el llom d’un cavall.

Epònims
Hi ha etimologies que parteixen d’epònims (ἐπί, “sobre” + ὄνομα, “nom”). Es tracta de personatges reals o ficticis el nom del qual designa un poble, una ciutat, país, tota una època o fins i tot un moviment literari, artístic, etc. És el cas del britànic John Montagu, marquès de Sandwich. Era un amant dels jocs de cartes. Hi estava tan enganxat que va demanar al seu cuiner que li ideàs un àpat que li permetés no deixar la partida. El resultat fou dues llesques de pa amb un tros de carn a dins. Fou així, doncs, com va néixer el sandvitx. Després, en honor seu, el Capità Cook, el famós explorador, donà el nom d’Illes Sandwitch a les que actualment es diuen Hawaii.

Cap a finals de l’edat mitjana els pagesos de França solien vestir una peça de tela que aviat fou adoptada per la resta de la població. Com que el nom propi més comú entre la pagesia era Jaume (Jacques), aquella peça passà a dir-se jacques, que derivà en jacquette i, en la nostra llengua, en jaqueta. D’altra banda, el capell pamela agafa el nom d’una novel·la homònima del segle XVIII, de Samuel Richardson. La seva heroïna portava un d’aquestes capells plans.

Enviliment i ennobliment semàntic
També hi pot haver casos d'enviliment semàntic, en què una paraula adopta un significat negatiu. N'és un exemple la paraula proxeneta. A l'antiga Grècia cada polis solia comptar amb un proxeneta, que era la persona encarregada de defensar els interessos dels ciutadans d'altres polis -el mot està compost de προ, "davant de", i ξενος, "estranger", d'on deriva també xenofòbia. Aquest càrrec públic era una espècie de mediador entre el ciutadà estranger i les autoritats, de manera que també s'utilitzà la paraula amb el sentit d' "intermediari, representant" -de fet, en grec modern un cònsol rep el nom de πρόξενος. No és d'estranyar, doncs, que d'aquest darrer significat es passàs al d' "intermediari en les relacions amb una prostituta".

El cap sempre bull de paraules
El cap sempre bull de paraules


L’adjectiu àlgid també és un altre exemple d’inversió semàntica. Deriva del verb llatí algeo (“tenir fred”). En un principi s’aplicà a les situacions de fred màxim, de manera que passà a significar el punt culminant d’un estat tèrmic, independentment de si era de fred o calor. Avui, però, s’utilitza en sentit figurat per indicar, per exemple, que una discussió ha arribat a ser molt acalorada. El mateix passa amb el verb enervar. En llatí volia dir “treure el nervi” i, per tant “debilitar-se” (< ex + nervus); per influència del francès, però, avui significa “posar-se nerviós”.

En castellà un cas també molt clarificador d'enviliment semàntic és l'adjectiu "hortera", que ara al·ludeix a una cosa de mal gust. En els seus inicis, però, una "hortera" era un tipus de palangana. El mot deriva del llatíoffertorium(recipient que serveix per oferir). Amb el temps, aquest utensili fou molt emprat pels ajudants de farmàcia, amb els quals els seus superiors marcaven distàncies. Fou així com aquesta actitud classicista féu que, per metonímia, “la hortera" passàs a designar els seus usuaris.

El fenomen contrari a l'enviliment semànticés l'ennobliment semàntic, en què una paraula adopta un significat positiu. És el cas de la paraula ocasió. Deriva del llatí occidere("morir", “caure”) i en un principi significava accident o succés greu. Res a veure, doncs, amb el seu significat actual.

Paraules tabú
Una idea es pot expressar diferent en llengües diferents. En català, per exemple, tenim ensinistrar, mentre que en castellà  “adiestrar”. Per què? Ensinistrar podria contenir l'adjectiu llatí sinister("esquerra”), antònim de dexter (“dreta”) i és dels pocs casos en què l'esquerra (“ma torta” en basc) té un significat positiu. Igual passa amb l'expressió "tenir mà esquerra", procedent del món taurí, sinònima de ser persona hàbil; en la resta de casos, però, l'esquerra conté una forta càrrega negativa: "aixecar-se amb el peu esquerre" o tenir un "sinistre”. Tanmateix, alguns estudiosos apunten a una altra etimologia. Defensen que ensinistrar és fruit de l’encreuament del llatí signum (“senyal”) i dexter (“dreta”). No debades una persona ben ensinistrada (molt destra) esdevé insigne justament per la seva destresa en algun camp. A més, de signum també prové “ensenyar”.

Tabús
Tabús


Curiosament, l’italià és de les poques llengües romàniques on s’ha conservat el sinister llatí per al·ludir a l’esquerra (“sinistra”). En aquest cas, doncs, “sinistra” no és considerada una paraula tabú. En les llengües occidentals aquest mot apareix per primera vegada el 1777 en el llibre Un viatge per l’Oceà Pacífic del capità britànic James Cook. Segons aquesta obra, en les llengües polinèsiques, concretament en l’illa de Tonga, tabú vol dir “prohibit”, “sagrat”.

Etimologia comparativa
Fer etimologia comparativa és un exercici ben curiós. El pronom indefinit castellà “nada” ve de la segona part de l'expressió llatina nulla res nata (“cap cosa nascuda”). El francès i el català, però, agafaren per negació la primera part de la locució amb les respectives formes “rien” i “res. En canvi, per a la forma substantivada (“el no-res”), el francès té la fórmula “néant”, que procedeix del llatinismene gentem(“ningú”) –el segon ètim d’aquest sintagma donà nom també a la policia francesa, la “Gendarme”, que és una contracció del gal·licismegent d’armes. És curiós també veure que el llatí res, rei (“cosa”) donà en castellà “res” (cap de bestiar) i en francès i en català “rien” i “res, respectivament, que en castellà signifiquen “nada”.

Un altre cas sorprenent és l’expressió llatina caseus formaceus, que significa “formatge fet amb un motllo”, ja que la llet es vessava sobre un recipient amb “forma”. El castellà n'agafà la primera part (“queso”), però els francesos, italians i catalans n'agafaren la segona (“fromage”, “formaggio”, “formatge”, respectivament).

Les sorpreses etimològiques no s'acaben aquí. En llatí, els fills del mateix pare i mare rebien el nom de fratri germani (“germans autèntics”) -aquest germanus, que està emparentat amb el mot germen, deriva del verb gignere(“engendrar”). De l’expressió llatina, el castellà i el català només n'heretaren la segona part (“hermano” i “germà”), respectivament. En canvi, el francès i l'italià n'heretaren la primera amb les respectives formes “frère” i “fratello”. Tanmateix, en català també tenim paraules com “frare” o amor “fraternal”.

El roto
El roto


En l’àmbit del parentiu, en llatí també hi havia l’expressió consobrinus primus(“cosí primer”). La segona part fou adoptada pel castellà (“primo”), i la primera, encara que amb una petita alteració, pel català (“cosí”), el francès i l’anglès (“cousin”) o l’italià (“cugino”).

Anem ara al món animal. En castellà tenim “merluza”, derivat del llatí maris lucius (“peix que fa llum en la foscor”). En català, però, només se'n conservà la segona part (lluç). D’origen grec és la paraula hipopòtam, literalment, “cavall (ππος)de riu” (ποταμός). Així anomenaren els grecs aquest animal en visitar Egipte –en alemany es manté, en certa manera, aquesta etimologia ja que hipopòtam és Nilpferd, és a dir, “cavall del Nil”. D’encunyació grega és també la paraula pop, que prové de πολύπους (“el de molts peus”). Concretament, aquests mol·luscs tenen vuit peus o tentacles, la qual cosa sí que és recollit en l’anglès “octopus”. 

Etimologies impossibles
Fora de l'àmbit científic, ens trobam amb etimologies populars, és a dir, etimologies fruit de l’especulació de la gent del carrer, mancades de tota base científica. És el cas de cadàver que s'ha volgut associar amb l'acrònimcaro data vermibus, "carn donada als cucs". El cert, però, és que el terme deriva del verb llatí cado ("sucumbir, caure en batalla"). Tanmateix, en aquest laberint del llenguatge també hi pot haver etimologies que es resistesquin a ser interpretades, a ser desxifrades. Així ocorr amb la de “téntol”, paraula que els  nins de Mallorca, quan juguen, fan servir per demanar una pausa. Una altra paraula de l'àmbit insular i també d'origen incert és guixa (melic).

Hi ha algunes històries etimològiques que, encara que siguin inventades, són fantàstiques. És el cas de la paraula còctel. Se la relaciona amb una cambrera anomenada Betsy Flanagan que al segle XVIII treballava en un petit bar de Nova York durant la Guerra de la Independència nord-americana. Es féu famosa per remoure uns combinats emprant una llarga ploma de coa de gall.

Un dia Flanagan fou vista per un soldat francès. En tastar el combinat, exclamà, mesclant francès i anglès: “Que visqui el cock’s tail!”, és a dir, “Que visqui la coa de gall”. Com diuen els italians, E se non è vero, è ben trovato(“Encara que no sigui veritat, ben trobat és!”).

Les làpides de les etimologies

Davant aquestes situacions de resolucions impossibles, parafrasejant la Bíblia, podem afirmar que sovint els camins de les etimologies, com els camins del Senyor, són insondables i inescrutables. Sovint, investigar, és a dir seguir la petjada (vestigium) de l’evolució d’una paraula no és una tasca fàcil. Convé, amb tot, no defallir en aquesta fantàstica tasca d'arqueologia lingüística. Sempre umpl de satisfacció la troballa d'una joia amagada entre les runes del llenguatge, el do més profund que se'ns ha donat com a espècie. 

Voler conèixer l'origen de les paraules és com voler saber d'on venim, saber qui són els nostres pares o els nostres padrins. Les etimologies són làpides des de les quals les paraules suposadament mortes ens criden que d’alguna manera continuen vives. Hem d’anar en compte, però, a l’hora de fer servir les paraules, que sovint poden ser autèntiques trampes. Així ho escrigué el poeta mexicà Octavio Paz a Árbol adentro: “Las palabras son puentes. También son trampas, jaulas, pozos [...] Las palabras son inciertas y dicen cosas inciertas. Pero igan esto o aquello, no dicen [...]”.

En aquest enllaç hi ha tots els meus articles d'etimologia.

Aquí teniu un llistat de fitxes etimològiques elaborades per l'Ajuntament de Manacor. Formen part d'un projecte molt interessant titulat "Paraules amb arrels".

En aquest enllaç teniu un llistat d'etimologies per camps semàntics. Aquest altre enllaç també és de gran ajuda.

Aquí teniu un llistat d'etimologies paremiològiques, que parlen sobre l'origen de dites.

I aquí teniu un llistat d'etimologies ben curioses.

Aquí teniu un enllaç que parla sobre el poder de l'etimologia popular.

Aquí teniu una famosa escena de la pel·lícula "La meva gran boda grega", on el pare de la família parla sobre l'omnipotència etimològica grega:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (10/11/2017), reflexion sobre el poder de la paraula:



Articles del web relacionats:
Al principi existia la paraula
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
Paraules voladores
-
 Emparaular el món


Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px