Per arribar a Ítaca hem de saber “governar” bé les nostres vides. Aquesta paraula prové del grec κυβερνάω, que volia dir “pilotar una nau” i que té altres derivats com cibernauta i cibernètica.
L’etimologia, doncs, ens indica que la vida humana es pot entendre com una navegació, sempre sotmesa a tants factors incontrolables. No debades, fer-se a la mar, com llançar-se a viure, implica l’assumpció d’un perill ja que la mar és imprevisible i no sempre està tranquil·la. Ens convé, per tant, pregar per tenir molt d’encert a l’hora de lidiar amb els temporals que ens vendran. Anam ben errats si pensam que el vent sempre ens bufarà a favor, per la popa. Hem d’assumir que la nostra navegació existencial és de final incert. Per desgràcia, massa sovint no feim cas a senyals premonitoris que ens adverteixen que hem de redreçar el rumb.
Als polítics també se’ls desitja tenir encert en la “governació” de la nau de l’Estat. Varen ser els egipcis els primers a utilitzar aquesta metàfora, que després passà al món grec. Al segle VIII aC Homer, a la Ilíada, la insinua quan parla de Zeus com a kybernetes, “el pilot de la nau”. Seria, però, el poeta Alceu de Mitilene, del segle VI aC, qui popularitzà el tòpic literari de la nau de l’Estat. Ho feu en aquest poema (la traducció és de Maria Rosa Llabrés):
Em desconcerta la rebel·lió dels vents:
ve una ona rodolant per una banda
i una altra per l’altra, i enmig
ens arrossega la negra nau,
lluitant durament contra el pervers temps;
l’aigua ja cobreix el peu del màstil,
i pengen estrips de les veles destrossades;
s’amollen les ancles i els rems
…
les meves dues cames aguanten
entre cordatges de papir; només això em pot salvar,
però la càrrega ha caigut…
A Roma, al segle I aC Horaci també tractaria el tòpic literari de la nau de l’Estat a la seva oda 1, 14:
Oh nau, les onades et llençaran novament
a la mar. Oh, què fas? serva’t
amb força al port. No veus,
un costat ja sense rems,
el pal destruït pel lleuger llebeig,
com les antenes gemeguen i sense cordes
amb prou feines la quilla
podrà resistir
la mar brava? No tens ni el velam sencer
ni déus, als quals en la cruel dissort
puguis novament demanar ajuda.
Per molt que et vantis de ser filla noble
dels boscos del Pont i ostentis un llinatge
i un renom inútil: El prudent mariner no confia d'una popa guarnida. Tu, vigila
Article publicat a la revista Lluc i al diari Ara Balears (01/07/2018)
Una defensa de les llengües clàssiques en l’era utilitarista
El professors de llatí i grec encara som uns incompresos davant l’opinió pública. Costa entendre que, en l’actual era utilitarista, ens dedicam a impartir unes llengües considerades “mortes”. La culpa, però, no és nostra, sinó més aviat dels que ens precediren. A molts d’ells els podia més la indiferència que no pas les ganes d’encomanar passió pel món clàssic, que, juntament amb el món judeocristià, és la principal pota cultural d’Occident.
Cal tenir en compte que gran part dels docents que abans es dedicaven a les llengües d’Homer i Virgili eren exseminaristes. La seva metodologia consistia a torturar els alumnes amb la lletania de les declinacions i amb tediosos fragments de “La guerra de les Gàl·lies”. Tot era gramàtica, de manera que el context cultural quedava totalment bandejat. I aquest ha estat precisament el principal error de l’antic sistema educatiu, que acabava generant tanta aversió a unes matèries que amaguen grans tresors intel·lectuals.
Per sort, ara l’estèril dinàmica de la famosa rosa, rosae ha canviat. De fet, els professors de clàssiques som uns dels col·lectius docents més implicats en l’ús de les noves tecnologies. Són uns recursos que ens estan donant unes possibilitats pedagògiques increïbles. El camí ens el va obrir ja fa uns anys Margalida Capellà, una campanetera, establerta a Catalunya, que, des del seu blog “El fil de les clàssiques”, no atura de divulgar amb entusiasme la llavor immortal que ens sembraren els grecs i els romans.
A favor de la “promiscuïtat intel·lectual” A l’hora de defensar les nostres matèries, cal defugir el discurs “cumbaià”, que diu que són unes assignatures que t’ensenyen a pensar i que et faciliten l’aprenentatge d’altres llengües romàniques. Això pot arribar a ser una fal·làcia i parteix de la terrible dicotomia entre ciències i lletres. Les matemàtiques o la biologia també ens poden ajudar a estructurar millor el cervell. Igualment, podem trobar científics amb una gran loquacitat que mai a la vida han traduït ni Ciceró ni Plató.
És millor, doncs, no aferrar-se tant a l’aureola de sacralitat dels clàssics. L’estudi del llatí i el grec només té sentit si es fa amb esperit crític i amb una visió transversal i integral. No debades, són unes eines extraordinàries per analitzar el present a partir del passat, tocant qualsevol àmbit de les ciències socials i científiques. En aquest sentit, les llengües clàssiques afavoreixen la “promiscuïtat intel·lectual”, la curiositat insaciable per qualsevol branca del coneixement. Homo sum, humani nihil a me alienum puto (“Home som, pens que res del que és humà m’és aliè”), deia al segle II aC el comediògraf Terenci.
L'arraconament de les humanitats
Un dels grans drames de l’actual societat digital és que vivim descontextualitzats, sense saber quin és l’espai que ocupam en la llarga línia històrica de la humanitat. Així, donam l’esquena al passat, ignorant les grans fites dels nostres avantpassats que ens han permès arribar on som ara. A principis del segle XX l’historiador francès Marc Blosch afirmava: “La incomprensió del present neix fatalment de la ignorància del passat”.
Sobre les espatlles de gegants En el llibre Sobre les espatlles de gegants (Columna, 2004), el físic anglès Stephen Hawkings insisteix que la ciència contemporània ha necessitat l’acumulació històrica de coneixement per arribar a l’altura del present. És la mateixa idea que va transmetre al segle XVII Newton en una carta a Robert Hooke: “Si he pogut veure més lluny, és perquè anava a coll de gegants”.
El gran Astèrix
Partint, doncs, d’aquestes premisses, avui l’estudi del llatí i del grec no s’ha de limitar només a fer traduccions i anàlisis sintàctiques. Cal eixamplar horitzons i sortir de la zona de confort de la gramàtica. El valuós aprofundiment en les nostres arrels lingüístiques s’ha de completar forçosament amb una acurada aproximació a la tradició clàssica, que tant impregna el nostre dia a dia.
Sens dubte, amb les ulleres dels clàssics posades, ens podem dur més d’una sorpresa. Nihil novum sub sole (“Res de nou sota el sol”), diu la versió llatina de l’Eclesiastès. A l’hora de traduir, quan ens topam amb paraules gregues com demos (“poble”) i krátos (“poder”), és obligat aturar-se a pensar sobre les llums i ombres de la democràcia que va néixer a Atenes fa més de 2.500 anys i que Churchill considerà el “menys dolent de tots els sistemes possibles”. En el mite de la caverna de Plató hi trobam l’embrió de l’actual era de la manipulació, i en el mite de la societat perfecta de l’Atlàntica, l’antecedent de la famosa utopia de Thomas More del segle XVI.
Reactualitzant els clàssics El panta rei (“tot flueix”) d’Heràclit ens porta directament a parlar sobre la societat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman (1925-2017), segons la qual avui tot és fonedís: la feina, les relacions de parella o d’amistat. Del verb kríno (“separar”, “jutjar”) deriva un terme de plena actualitat, crisi. La paraula va ser encunyada al segle V aC per Hipòcrates, el pare de la medicina, per definir el moment en què una malaltia “se separa” en dos camins: o bé la mort o bé la curació.
De la mà del llatí i el grec també podem reflexionar sobre la degradació actual del mot hedonisme. Per l’artífex d’aquest corrent filosòfic, Epicur de Samos (341-270 aC), es tractava d’un terme que no al·ludia al plaer material i immediat avui associat al Carpe diem (“aprofita el dia”) d’Horaci, igualment mal entès. Es referia més aviat al plaer estable lluny de qualsevol dolor i temor, com pot ser el saber o l’amistat. L’objectiu de l’hedonisme epicuri era l’ataràxia o tranquil·litat d’esperit –la paraula, composta per la preposició grega a, “sense”, i taraxé, “pertorbació”, equivaldria, mutatis mutandis, al famós concepte budista de nirvana.
Antigona (Mary Stillmann)
Una altra gran font inesgotable per a la reflexió és la mitologia clàssica. Avui, en l’era dels “selfies”, #TotsSomNarcís. Estam encantats d’haver-nos conegut com Narcís, que s’enamorà de la seva pròpia imatge. Per sort, però, per combatre l’apatia ciutadana davant dels abusos de poder, també podem cridar #TotsSomAntígona. El “hashtag” ens recorda que, quan una llei és injusta, és de justícia transgredir-la. És la lliçó que ens llegà la filla d’Èdip, que es negà a acatar l’ordre suprema de no enterrar el seu germà Polinices, considerat un traïdor per anar contra la seva ciutat de Tebes. Antígona morí defensant una causa justa i es convertí així en la primera màrtir de la desobediència civil.
En la figura d’Enees, el troià que s’establí a Itàlia fugint d’una guerra (la de Troia), podem veure els milers de refugiats que cada dia arrisquen la seva vida a la Mediterrània, l’antiga Mare Nostrum convertida ja tristament en Mare mortuum. És la mateixa mar plena de adversitats que durant deu anys solcà Ulisses a la recerca de la seva estimada Ítaca. De la nostàlgia (< nóstos, “retorn” + álgos, “dolor”) que sentia per tornar a la seva illa natal avui tenim l’expressió “la síndrome d’Ulisses”. Els psicòlegs la fan servir per definir la sensació de tristor i ansietat que pateixen avui els immigrants de somnis trencats en la seva terra d’acollida.
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
Europa, la de “mirada ampla” Per ventura, per analitzar tot aquest drama humanitari convindria tenir l’ “amplitud de mires” de la princesa fenícia que donà nom al nostre continent. Segons una etimologia popular plena de poesia, Europa vendria del grec eurús (“ample”) i ops (“vista”). Aquest personatge mitològic fou raptat per Zeus sota la forma d’un brau mans. Avui el seu rostre d’incredulitat ens interpel·la en les monedes de dos euros i en els bitllets de cinc. I si alçam el cap, podem veure l’autor d’aquell segrest en la constel·lació de Taure. Malauradament, però, Zeus torna a tenir segrestada Europa amb noves disfresses, ja sigui la de capitalisme o la dels partits d’ultradreta xenòfobs.
El rapte d'Europa, Rubens (1628-29)
Ara més que mai, doncs, en temps de l’homo oeconomicus, cal reivindicar “la utilitat de l’inútil”, en paraules del filòsof italià Nuccio Ordine, autor d’un assaig amb aquest mateix títol publicat el 2013. Tanmateix, avui no tenim temps per a la introspecció intel·lectual que ja atiava l’oracle de Delfos amb el seu gnōthi seauton (“coneix-te a tu mateix”). Vivim en l’era dels populismes, del panem et circensesque denuncià al segle I dC el Juvenal. Amb aquesta sentència el poeta del Laci lamentava que el poble romà del seu temps només demanàs als emperadors “pa i circ” per evadir-se dels problemes.
Totes aquestes consideracions ja bastarien per desmuntar d’una vegada per totes la mala fama que arrossegam els professors de llatí i grec. Enrere queden ja els foscos anys d’ensenyament nacionalcatolicista, de vocació castradora. Ara, amb esperit renovat, som transmissors d’unes llengües més útils que mai en l’actual societat utilitarista. Convé fer cas a Sòcrates, el pare intel·lectual d’Occident: “Una vida sense examen [és a dir, reflexió] és indigna de ser viscuda” (Plató, Apologia).
A Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (15/06/2018), reflexion sobre el sentit de les humanitats en l'actualitat:
Per a molts va ser una sorpresa que per primera vegada el premi Nobel de Literatura 2016 anàs a parar a mans d’un músic, el nord-americà Bob Dylan. Cal tenir en compte, però, les paraules dites per Sara Danius, secretària de la Acadèmia sueca, en anunciar l’elecció:
“Pot sorprendre, però si es mira al passat, descobrim Homer i Safo. Van escriure amb instruments, en el mateix sentit que Bob Dylan. Encara llegim Homer i Safo i els gaudim, igual que fem amb Dylan, a qui podem llegir i hem de llegir. Ell és poesia en la tradició anglesa”.
Certament, Dylan és hereu de la tradició oral iniciada al segle VIII aC a Grècia per Homer o Hesíode, entre d’altres. Eren poetes que, igualment com els artesans, feien (ποιέω), construïen, relats, històries (ἕπος), és a dir, feien èpica. Formaven part d’un grup de professionals del cant coneguts com a aedes, paraula derivada d’ἀείδω (“cantar”). Els seus cants, inspirats per la musa (possiblement per Cal·líope, la musa de la poesia èpica) o per Apol·lo, eren acompanyats per un instrument de corda, la fòrminx (φόρμιγξ), semblant a la lira.
Estàtua d'Homer
La mnemotècnicadels aedes El material dels aedes era l’epopeia. D’acord amb la seva etimologia (ἕπος, “relat”, “paraula” + ποιεω, “fer”), una epopeia és una composició poètica extensa que narra les gestes dels herois d’un passat generalment llunyà, amb una barreja d’elements reals i fabulosos. Neix de la necessitat o el desig de conservar i transmetre a generacions posteriors els fets memorables que es consideren part del patrimoni col·lectiu. A través dels seus poemes èpics, els grecs adquiriren tot tipus de coneixements: des d’astronomia, a genealogies d’herois, models de comportament, pautes morals o cultes.
En una època marcada per l’oralitat, els aedes podien recitar de memòria llargs relats èpics. Per això, es valien d’un repertori fix d’epítets, anomenats fórmules, que s’anaven repetint al llarg de l’audició. Per exemple: “la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”. També hi havia versos sencers que es repeteixen i que al·ludien a escenes recurrents com la preparació d’un àpat, la sortida del sol, la invocació als déus. Totes aquestes expressions prefixades no només eren una ajuda mnemotècnica per a l’aede, sinó que també permetien encaixar els versos dins l’esquema mètric del poema –en el cas de la literatura homèrica era l’hexàmetre, un vers de sis peus, de ritme ternari.
Safo i Alceu a la illa de Lesbos (Lawrence Alma-Tadema, 1881)
Els aedes tenien una certa llibertat per triar una versió de les diverses que existien, per abreujar o allargar algunes parts. En aquest sentit, els símils eren un recurs força freqüent. No debades, permetien abandonar per un moment el fil de la narració i apropar l’acció èpica al món que coneixia de prop el públic.
Rapsodes, trobadors i joglars Amb l’aparició de l’alfabet, l’aede seria substituït pel rapsode, el qual va abandonar la fòrminx per un bastó. Els mateixos grecs dubtaven entre dues etimologies per a aquesta paraula: o bé hi veien el compost “sargidor de cants” perquè els rapsodes cosien uns fragments amb uns altres segons la tradició; o bé el feien derivar de ῥάβδος (“bastó”), que feien servir per marcar el ritme dels versos.
Els rapsodes es diferenciaven dels seus predecessors perquè ja no cantaven, sinó que recitaven els textos, de memòria i sense modificar-los. Al món celta, la tasca dels aedes i dels rapsodes fou assumida pels bards i, a l’edat mitjana, pels trobadors i pels joglars. Hi hagué, però, diferències entre aquestes dues últimes figures. Els trobadors creaven i interpretaven les seves pròpies peces. Els joglars, en canvi, eren artistes ambulants que només interpretaven les composicions d’altri, generalment dels trobadors. A més, sovint actuaven com a bufons, fent acrobàcies i malabarismes.
Avui doncs, cantautors com Dylan són els nous Homers. S’ajuden de la música per donar ales a les seves paraules. Tanmateix, tal com afirma Xavier Cervantes al diari Ara, hi ha gent que "continua menystenint la paraula escrita per ser cantada i nega a l’escolta l’estatus que atorguen a la lectura. En aquest sentit, el premi a Dylan no és tan diferent dels Nobel a dramaturgs com Dario Fo (mort el mateix dia que coneixíem l’elecció de Dylan) o Harold Pinter, que escrivien no tant per ser llegits com perquè les seves obres fossin representades i, per tant, escoltades en un teatre". El mateix fan els nostres glosadors a Mallorca. I el 2014 Raimon també va rebre el 46è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
Si voleu saber com sonava Homer recitant l'Odissea, no us podeu perdre aquest enllaç.
Aquí teniu una cançó protesta de Dylan. És una de les més cèlebres, molt actual, per cert: The Times They Are A Changin' (1964):
I aquí teniu un combat de pica de gloses mallorquines:
En aquest article titulat "La vida de les paraules" (Diari Ara, 16/10/2016), el filòsof Xavier Antich defensa els inicis orals de la literatura amb motiu de la concessió del Nobel de Literatura 2016 a Bob Dylan.
En aquest altre article, en canvi, un altre filòsof, Josep Ramoneda, critica durament el Nobel. L'article es titula "L'acudit Dylan" (16/10/2016).
Al seu gran poema èpic La deixa del geni grec (1900), el poeta pollencí Miquel Costa i Llobera (1854-1922) volgué unir la prehistòria mallorquina amb l’esperit de la civilització grega. I ho féu a partir de la història d’amor entre una autòctona illenca, Nuredduna, i un nouvingut grec, Melesigeni, l’alter ego d’Homer jove. Al poema Mallorca surt amb el nom de Clumba. L’acció transcorre en el poblat de Ses Païsses d’Artà, el més gran de la cultura talaiòtica que s’ha conservat a l’illa.
Nuredduna és presentada com una sibil·la néta del sacerdot suprem de la tribu del poblat, la Tribu de l’Alzina. La seva vida dóna un gir inesperat amb l’arribada de les llunyanes terres hel·lèniques de Melesigeni. Aquest nouvingut, però, és encadenat per la tribu amb el propòsit de oferir-lo en sacrifici als déus. Nuredduna cau rendida als seus peus. No entén la llengua estrangera que parla. Per enamorar-se’n, però, li basta la música que surt de la seva lira. Desobeint els seus, l’ajuda a escapar. Nuredduna paga car el seu atreviment. Mor apedregada, però abraçada a la lira que Melesigeni li ha regalat i amb la qual la seva ànima balear queda amarada de l’esperit grec.
Poblat talaiòtic de Ses Païsses d'Artà
La Pocahontas mallorquina
Aquesta llegenda que immortalitzà Costa i Llobera és plena de simbolismes. Nuredduna personifica el foc sagrat de la raça, element comú a la majoria de cultures primitives del Mediterrani. De fet, el poeta pollencí creà el nom de Nuredduna a partir del mot nur, que en les llengües antigues del Pròxim Orient significa foc –no és casual que els talaiots de l’illa de Sardenya rebin el nom de nuraghe.
Nuredduna anteposa l’amor a la lleialtat del seu poble. Es deixa seduir per l’estranger i trenca la seva fidelitat a la tribu. Accepta la novetat i el progrés per damunt de la tradició. Nuredduna, per tant, és la Pocahontas mallorquina. La lira de Melesigeni, en canvi, representa l’esperit de la civilització grega, bressol de la cultura occidental.
Escultura de Nuredduna, assetjada per la modernitat
El 1997 l’Observatori Astronòmic de Mallorca descobrí un asteroide que batià amb el nom de Nuredduna. D’altra banda, a Palma, aquest personatge que creà Costa i Llobera també té una escultura al començament del Passeig Marítim, davant el Palau de Congressos. És obra de l’autora mallorquina Remigia Caubet (1919-1997). Fou un encàrrec que li féu el consistori municipal el 1971 per commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Costa i Llobera. Va ser, però, el 1992, quan l’escultura fou col·locada al seu emplaçament actual.
Aquí teniu un fragment del poema La deixa del geni grec:
(Nuredduna)
Gentil i consirosa s'asseia davant d'ell, a un feix d'herbes sagrades collides a la lluna, la gran vident del poble, la verge Nuredduna. Sos ulls irradiaven entorn somni diví... Cenyia-li la testa un tany romaní, i en rulls ne desbordava la negra cabellera flotant per ombrejar-li la faç dolça i austera. Al cos li subjectava la vesta un cinturó de bàrbara riquesa, i el misteriós falçó d'argent, damunt sa roba lluint, feia a la vista llambreigs de mitja lluna serena, però trista.
Néta del vell jerarca, ja havia tingut bres dins el sagrat recinte, i nina ja hagué après de les antigues sagues tot l'art dels sacrificis, i d'herbes remeieres, dels somnis i els auspicis. Ella guardava els himnes, les veus i tradicions del poble, i en nous càntics li deia ses visions a on una alba nova pels cors apareixia... Flor de sa raça, n'era la Verge poesia!
.....
(Melisigeni) Entre ells hi havia un jove gallard, com a semblança del déu fill de Latona, l'Arquer amb lira d'or: Melesigeni es deia, i estant ell a la flor dels anys, duia amb les armes, tot just allà rompudes, la lira dels rapsodes. Sobre ses cordes mudes crispava ell per estones la mà forta i gentil. Veient-ho un d'aquells presos, més vell i més tranquil, llavors li va fer signe, dient: "Melisigeni, si tu de l'alta musa retens encara el geni, Per què no cantes ara nostre mortal adéu?"
S'incorporà el rapsoda, i prest a l'entorn seu vibraren d'un preludi les notes delicades... En va tronaren contra les veus avalotades de tota aquella tribu, puix des del talaiot la verge profetessa, manant-ho el sacerdot, féu senya de silenci. Callà tothom, i pura la veu de l'alt rapsoda sonà per l'espessura.
Aquest fragment és completat pel meu exalumne, el campaner Miquel Àngel Adrover, mestre de la glosa, de la següent manera:
Les pregàries, Nuredduna, càntics a posta de Sol, m'han deixat sense agombol, fuit dins la teva pell bruna. Ajocats rere una duna fets desig, passió i voler, l'Invisible ha fet valer la seva gràcia divina i un batrala de gavina ha creuat el cel sencer
I al cel ha deixat a lloure joc, desig i fantasia, ha elevat la poesia tan amunt que ha fet commoure uns niguls grisos que, en ploure, han pedregat la besada calenta, humida, esperada, amb gust de sal de Migjorn però amb la dolçor del forn que has encès amb la mirada.
Els antics penyals ascetes impassibles s'han nodrit amarant-se dins la nit de les libacions que hem fetes i la lira dels poetes que el temps va perpetuar ha pogut enarborar el seu penó primigeni i en nom de Melesigeni ens hem fos a dins la mar.
Us deix amb la meva intervenció al programa Gabinet de crisi d'IB3 Ràdio (07/07/2015). Hi parl precisament sobre de Nuredduna:
L’infern grec, conegut com a Tàrtar, va tenir hostes il·lustres que patien suplicis eterns per culpa de la seva insolència amb els déus. Els seus càstigs servien per donar exemple als humans.
Tici Era un gegant fill de Zeus. Per ordre de la gelosa Hera, va intentar violar Leto (Latona), la dona amb qui el patriarca olímpic havia tengut Apol·lo i Àrtemis. Zeus, però, el fulminà i el precipità a l’inframón -altres versions diuen que fou mort pels déus bessons.
Sota terra, Tici patí un càstig terrible. Dia rere dia dos voltors (o dos serps) li devoraven el fetge, víscera que en l’antiguitat era considerada la seu dels desitjos brutals i de la voluntat de poder. Tal com ja passà amb Prometeu, a la nit el fetge es renovava, de manera que a l’endemà el càstig continuava.
Tici, Ticià (Museo del Prado, Madrid)
Així descriu Homer el seu càstig de Tici en el cant XI de l’Odissea (576-581), en traducció de Joan Francesc Mira. És el fragment que parla de la davallada d’Ulisses al país dels morts (no especifica com hi baixa després haver invocat les ànimes dels difunts amb un clot ple de sang):
Vaig veure Tici també, el fill gloriós de la Terra:
jeia estirat en terra ocupant ell tot sol nou jovades.
Dos voltors, un a cada costat, li menjaven el fetge,
fins a les vísceres, i ell no els podia apartar amb els braços:
càstig per ultratjar la companya de Zeus, la gloriosa
Leto, que anava a Pito creuant Panopeu, bella terra.
Tàntal Prové del grec τάλας (“desgraciat”), la qual cosa ja indica el seu destí. Era fill de Zeus i una nimfa. Es veia que era un bala perduda. Un dia que fou convidat a un banquet a l’Olimp s’atreví a robar als déus el nèctar i l’ambrosia, menjars divinals, per donar-ne als seus amics mortals. Tàntal també va voler posar a prova la clarividència divina. Agafà el seu fill Pèlops, l’esquarterà i ficà els trossos resultants dins d’una olla i serví el plat als seus amfitrions. Cap d’ells, però, el provà, excepte Demèter que, afamegada, devorà l’espatlla abans d’adonar-se del que succeïa. De seguida, els déus restituïren el cos de Pèlops, que esdevingué l’heroi epònim de la península del Peloponnès.
Tàntal (Giocchino Assereto, 1600-1649)
Com a càstig a totes aquestes malifetes, Tàntal fou enviat al Tàrtar. Allà fou encadenat prop d’una font d’aigua cristal·lina, envoltada d’arbres fruiters. Així, quan estirava la mà per agafar una fruita, les branques retrocedien; i quan s’inclinava vers la font per saciar la seva set, l’aigua s’esmunyia. Vet aquí el suplici de Tàntal: tenir a tocar, sense poder-ho aconseguir, allò que un tant desitja i de què té tanta necessitat. Tàntal també seria immortalitzat en la taula periòdica d’elements químics. Així descriu Homer el càstig de Tàntal en cant XI de l’Odissea (582-592):
Vaig veure Tàntal, patint i sotmès a duríssima pena,
dins d’un estany, amb l’aigua tocant gairebé la barbeta.
Tot i patir molta set, no podia arribar-hi per beure:
cada vegada que, amb l’ànsia de beure, el vell s’inclinava,
l’aigua, cada vegada, fugia xuplada, i la terra
negra es mostrava al voltant dels seus peus: un déu l’eixugava.
Sobre el cap penjava la fruita d’uns arbres d’altíssimes
fulles i rames: magranes i peres i esplèndides pomes,
figues molt dolces, i el fruit d’oliveres de branques frondoses.
Cada vegada que el vell allargava la mà per tocar-les,
un buf de vent les llançava amunt cap als núvols ombrívols.
El suplici de Tàntal
Com el personatge mitològic, el seu element químic (Ta), si és immers en àcid, no en pot ser saturat. En el món animal també trobam el tàntal africà (Mycteria ibis). És un ocell, d’uns 97 cm de llargària, que habita als aiguamolls, llacs i estanys de la major part de l'Àfrica subsahariana i l'oest de Madagascar.
Tàntal africà
Sísif
Rei de Corint, Sísif era fill d’Èol, el déu dels vents. Destacà molt per la seva astúcia. Un dia presencià com Zeus raptava Egina, la filla del riu Asope. Tot d’una ho va dir al pare de la víctima. El patriarca olímpic no consentí aquella falta de deslleialtat i el fulminà.
A l’inframón, a Sísif li esperava un suplici terrible: hagué d’empènyer eternament una roca enorme fins a dalt d’una muntanya; una vegada a dalt, la pedra, impel·lida pel seu pes, tornava a caure i Sísif havia de començar de bell nou amb el seu càstig. Per això, d’una feina costosa i àrdua, però que no serveix de res, en deim el treball de Sísif. El 1942, en la seva obra "El mite de Sísif" l'escriptor existencialista francès Albert Camus veié aquest mite com a una metàfora de l'esforç inútil i incessant de l'home.
Sísif, Ticià (Museo del Prado, Madrid) Així descriu Homer el càstig de Sísif en el cant XI de l’Odissea (593-600):
Vaig veure Sísif també, que patia una pena molt dura,
arrossegant amb les mans una roca molt gran, gegantina.
Cada vegada que ell, afermant-se amb braços i cames,
aconseguia pujar la costera, i a penes faltava
poc per al cim, l’empenyia endarrere una força violenta
i aquella roca cruel rodolava de nou a la plana.
Ell, altre cop, l’empenyia, extremava les forces, suava
Tot el seu cos, i pel cap s’elevava la pols com un núvol.
Sísif (Franz Von Stuck, 1920)
Sísif modern reinterpretat per Pavel Miguel Jiménez Ixíon Era un rei de Tessàlia molt malvat. Va intentar violar Hera, dona de Zeus. El patriarca olímpic, però, va crear aleshores un nigul amb la forma de la seva muller i Ixíon s’uní a aquesta aparença. Els fruits d’aquella il·lusòria còpula varen ser els centaures, éssers meitat home i meitat cavall, el més famós dels quals va ser Quiró, l’educador dels grans herois grecs. Davant tal sacrilegi, Zeus castigà Ixíon, precipitant-lo a l’Hades. Allà romangué fermat a una roda encesa que girava sense parar.
Ixíon, José Ribera (Museo del Prado, Madrid)
Ixíon (Jules-Élie Delaunay, de 1876. Museo de Bellas Artes)
Danaides
Eren cinquanta filles del rei Dànau. Seguiren el seu pare fins a Argos quan aquest fugí de la seva terra natal, Egipte, per temor als cinquanta fills del rei Egipte, el seu germà. Al camp d’un temps, els cinquanta joves anaren a veure Dànau per sol·licitar la mà de les seves filles. Totes hi consentiren. A la nit de noces, però, aconsellades pel seu pare, les danaides mataren els seus flamants marits amb una daga; només una protegí el seu, Linceu.
Les danaides, Waterhouse (1903)
Tanmateix, la venjança acabaria fent acte de presència. Uns anys més tard, les danaides es casaren amb uns altres joves. El supervivent Linceu va aprofitar l’ocasió per prendre’s la justícia pels seu compte: les matà a totes. A l’ultramón les danaides foren condemnades a omplir contínuament un tonell sense fons.
Els amants de la mitologia clàssica aspiren a tenir una veu estentòria i una mirada de linx. El primer terme prové d’un personatge del llibre V de la Ilíada, Estèntor, derivat del grec στένω (“gemegar”). És un dels heralds dels argius (grecs). Homer, que només el cita una sola vegada, diu d’ell que tenia una veu tan potent com la de “cinquanta homes junts”. La mateixa deessa Hera adopta la seva forma per infondre coratge als seus estimats argius. Aquestes són les seves paraules (versos 784-791) en la traducció de Joan Alberich:
[...] allí es va parar Hera, la dea de braços blancs, i va parlar-los en veu alta, sota l’aparença del magnànim Estèntor, el de la veu de bronze, que cridava tant com cinquanta homes junts: “Vergonya, argius, covards ignominiosos, magnífics només d’aparença! Mentre el diví Aquil·leu freqüentava el camp de batalla, ni un sol cop els troians passaren les portes Dardànides, perquè tenien por de la seva llança feixuga. Ara, en canvi, lluiten fora de la ciutat, damunt les còncaves naus”.
Després d’haver parlat així va incitar la força i l’ardiment de cadascú.
A partir de la proverbial hipèrbole homèrica, hi hagué qui volgué atribuir a Estèntor la invenció de la trompeta. Segons algunes tradicions, aquest portentós personatge s’atreví fins i tot a rivalitzar amb Hermes en un concurs de crits. Tal insolència li costaria cara, ja que fou derrotat pel déu olímpic, el qual el condemnà a mort. Sigui com sigui, el cert és que avui l’adjectiu estentori s’aplica a una veu o un crit fortíssim. Així, tenim “un crit estentori” o “una veu estentòria”.
Vista de linx?
Relacionat també amb el món clàssic tenim també l’expressió “tenir vista de linx” per referir-nos a una persona amb una vista prodigiosa. Més aviat, però, hauríem de dir “de Linceu”. Es tracta del germà d’Idas i cosí dels Diòscurs. Participà en l’expedició dels argonautes, on destacà per tenir uns ulls capaços de veure a través d’objectes de tot tipus.
Linceu
Algunes mitògrafs, consideren Linceu el primer miner. En una de les seves excavacions, amb l’ajuda d’una llàntia havia seguit els filons del metall. Després havia tret a fora el mineral, la qual cosa li va valdre la reputació de veure-hi fins i tot sota terra.
Linx ibèric
Tanmateix, el nom de Linceu estaria relacionat amb el grec λύγξ, λυγκός, linx, que alhora al·ludeix a una casta de felins. Curiosament, no és l’animal de més agudesa visual –és superat pel crustaci mantis marina. En tot cas, no deixa de ser casual que en grec hi hagi un verb que podria estar relacionat amb λύγξ, λυγκός. És λεύσσω, que significa “mirar de manera penetrant”. Mira per on!
Certament, la vida penja d’un fil. Ningú no es pot escapar del seu destí. Aquesta paraula prové del llatí destinare, que significava “fixar”, però també “fer puntaria amb l’arc”. Així, en un principi al·ludia a una meta i després adquirí el sentit de força immutable que determina el curs de les nostres vides.
Maleït karma
La pregunta, tanmateix, és recorrent: el destí, ens el feim nosaltres o ens ve marcat per una potència sobrehumana, per una providència (< pro + video, "qui veu amb antelació")? Els hindús han optat per una resposta intermèdia: el karma.
Aquesta paraula, que en sànscrit vol dir “acció”, es refereix a les nostres “accions” físiques, verbals i mentals, les quals, segons l’hinduisme, condicionen les nostres reencarnacions. Així doncs, els comportaments virtuosos són les llavors de la nostra futura felicitat, i els perjudicials, les del nostre patiment -d’’aquí ve l’expressió “maleït karma!”
Les Moires que ens condueixen al tanatori En grec, destí es deia ἀνάγκη (“necessitat”) i, segons la mitologia, estava en mans de les Moires, les “repartidores” (μοῖρα significa “part”, “porció”). Eren filles de Zeus i Temis i germanes de les Hores.
Les Moires eren tres, com tantes altres agrupacions de tres en la mitologia clàssica (però també en altres cultures): les Hores, les Gràcies, les Gorgones... Eren filadores del destí, representat pel seu instrument de treball: el fil.
Friedrich Paul Thumann, (1834-1908) Les tres germanes eren vinculades amb Ilitia, la filla de Zeus i Hera que presidia els parts. Se les representava com a ancianes d’aspecte tenebrós, que teixien la vida dels humans. Cloto -que en anglès donà cloth(“tela”) i clothes (“roba”)- desfeia el fil de la vida de tots els individus; Làquesis (“la que tira la sort”), mesurava la llargària del fil i el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores d’or.
Amb el fil ja tallat, els individus rebien l’ordre de la mort a través de Thànatos (Θάνατος, “mort”, d’on ve tanatori). Es tractava d’una espècie de geni alat que provocava la mort suaument, a la manera del seu germà bessó d’Hipnos (Ύπνος), el déu de la son. Les tisores d’Àtropos il·lustren a la perfecció el fet que les nostres vides pengin d’un fil.
Les Parques (Goya)
Amb l'existència de les Moires, de genealogia imprecisa, quedava clar que el nostre destí ja “està escrit” des de bon començament. De fet, molts episodis de la mitologia grega vénen determinats pels dictàmens inexorables dels oracles. Per exemple, tal com va predir l'oracle de Delfos, el destí d'Èdip era matar el seu pare i casar-se amb la seva mare.
Moires (Vedder)
Keres, les altres senyores del destí En la mitologia grega, el destí també era representat per les Keres (< Κήρ, “desgràcia”, “destí”). Tenien una personalitat ambigua. Sovint apareixen com a éssers alats, de color negre i d’aspecte horrible, que porten la mort violenta al camp de batalla. Homer, però, les presenta com a Fats que conviuen amb cada ésser humà.
Així, Aquil·les pot escollir entre dues Keres: una que li pot donar una vida llarga a la seva pàtria, lluny de la guerra i de la glòria, i una altra, la que acaba escollint, que li donarà davant de Troia una fama immortal a costa d'una mort prematura. A la Ilíada també trobam l’escena en què Zeus posa en una balança les Keres d'Aquil·les i les d’Hèctor en presència dels déus. L’objectiu és conèixer qui dels dos morirà en el combat que lliuraran. La balança s'inclina cap a l’Hades en el plat que conté la Ker d'Hèctor. Així, immediatament, Apol·lo abandona l'heroi troià cap al seu destí.
Keres en el camp de batalla Les Parques romanes En la mitologia escandinava, les Moires foren conegudes com a Nornes; en la lituana i letona, com a Laimes; i a Roma com a Parques (derivat de pario ,“parir”, perquè predestinaven el futur del nadons. Els romans les rebatiaren individualment com a Nona (ja que nou són els mesos de gestació), Decima (per ser el mes límit del naixement) i Morta -no debades, qui arriba al món està condemnat necessàriament a morir.
Cadascuna de les Parques presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort. Morta es convertí en la Parca per antonomàsia –la Parca de l’himne de Mallorca (La Balanguera) s’allunya d’aquesta idea de la mort i adquireix un caràcter més optimista, la d’una filadora que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
Filadora
Les Parques també foren conegudes com les Tria Fata, els “tres destins”. Estaven representades al Fòrum. La historiadora de l’art Mireia Rosich ens recorda la importància que tengueren la representació de les Parques durant el Barroc. Les paraules són extretes de l'article "Viure el temps", de la secció “Dins el laberint”, del diari “El Punt” (21/01/2018):
“En les representacions artístiques dels tres personatges que trobem en palaus barrocs com el Palazzo Pitti i el Medici-Ricardi de Florència, o el Palau de Luxemburg, a París, els artistes venien a dir que la vida també s’acaba per als poderosos de la terra, tant se val si el cognom és Mèdici, Borbó o Trump. També Goya les va pintar a les parets de la Quinta del Sordo –com es coneixia la casa que havia adquirit als afores de Madrid– amb el seu característic (i turmentat) estil de l’etapa de pintures negres. Les parques goyescas fan por”.
No us enfadeu amb el fat Els sobrenom de Fata per a les Parques romanes prové del verb llatí for,fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat (“hado” en castellà), sinònim de destí –segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el destí. De fat també tenim fades, que durant el Romanticisme foren representades com a joves alades que habitaven els boscos.
De fat tenim l’adjectiu fatal. A l’antiguitat sempre es trobaven objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no va tenir cap connotació negativa, però amb el temps es convertí en sinònim de catastròfic. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué gent que l’esperà amb els braços creuats; per tant, s’enfadaven, és a dir es lliuraven al fat (in fatum) –amb el temps aquest verb fou sinònim d’enuig.
Les tres Parques, de Bernardo Strozzi
Un altre cas de canvi de significat és l’adjectiu fatídic, també derivat de for, fatus. A l’antiga Roma el fatidicus (fatum + dicere, “dir”) era la persona que afirmava poder predir el futur -després adquirí una connotació negativa. Sovint aquests personatges feien les seves prediccions a partir de la interpretació de “signes” del seu entorn. D’aquí ve que en castellà un sinònim de fat sigui sino (<signum). Tanmateix, els romans també creien que la felicitat depenia d'algunes paraules que els déus o les Parques pronunciaven en el moment del naixement d'una criatura. D'aquesta manera, el destí quedava marcat en allò dit (dicta), paraula que en castellà donà "dicha", sinònim de felicitat.
I acabarem amb una llegenda llatina que solien presidir els rellotges de sol: Meam non tuam noscis (“Coneixes la meva hora, però no la teva”).
Aquí teniu un poema de Montse Cercós titulat precisament “Quan tot penja d’un fil”
Quan tot penja d’un fil s’obre un camí desdibuixat de fustes cruixint a cada pas.. Avanço fent equilibris cap a un mar de calma, turmentant els pensaments, ofegant la vida prement amb força el nus, deixant-me sense alè.
A l’Art Poètica d’Horaci (segle I aC) trobam el cèlebre vers (359) Aliquando bonus dormitat Homerus (“De tant en tant el bo d’Homer fa una capcinada”). Essent Homer el paradigma del poeta a l’antiguitat, aquesta frase serveix per disculpar els errors que cometen qui són considerats tota una autoritat. Equivaldria a la màxima llatina d’arrel cristianaerrare humanum est, sed perseverare diabolicum (“equivocar-se és humà, però perseverar en l’error és diabòlic”). Per tant, tots som Homer!
Hi ha molt de misteri entorn a la figura d’un personatge considerat per Plató com “l’educador” per excel·lència de l’Hèl·lade. Set ciutats de Jònia es varen disputar el seu lloc de naixement. A l’illa egea de Quios, una família de rapsodes professionals asseguraven ser descendents del poeta, a qui presentaven com “un home cec que vivia a Quios”. Això va donar peu a la interpretació que Homer deriva de o mè oròn (Ὁ μη ὁρων,“el qui no hi veu”). En aquest sentit, per alguns estudiosos, Demòdoc, el bard cec de la cort dels feacis que apareix a l’Odissea, seria una autoreferència d’Homer.
Homer (Philippe-Laurent Roland, 1746-1816), Louvre
A l’antiguitat ja es va plantejar el dilema de si Homer era el vertader autor de la Ilíadai l’Odissea, considerades les obres inaugurals de la literatura occidental. És el que es coneix com a “qüestió homèrica”. A l’Escola Alexandrina, els erudits del segle I aC es varen dividir en dos bàndols: els unitaris, que admetien un sol autor per a ambdós poemes, i els coritzons, que mantenien que cadascun dels dos poemes pertanyia a un autor diferent, perquè veien que l’Odissea era un poema més evolucionat que la Ilíada.
Heròdot (segle V aC) diu que Homer va viure 400 anys abans del seu temps, i aquesta referència situaria la seva vida al voltant del 850 aC. Amb tot, altres fonts antigues l’apropen més a la suposada època de la guerra de Troia, determinada el 1194-1184 aC per Eratòstenes.
Actualment, gràcies a la comparació amb altres èpiques encara vives, s'ha arribat a la conclusió que la Ilíada i l’Odissea no són obra d'un sol autor, sinó que més aviat són el resultat final d'una llarga tradició de poesia oral. Així ho demostra el seu sistema de composició, anomenat dicció formular. No debades, les dues terceres parts dels versos homèrics són fórmules, grups fixos de paraules, d'un determinat valor mètric i d'extensió variable, que el poeta té en el seu repertori i que utilitza quan li convé. En són un exemple expressions com la mar de color del vi”, “Zeus, l’aplegador de núvols” o “Atena, la dea d’ulls d’òliba”.
Eneas modern, foto presa a la frontera turca amb Síria (20-09-2014) Bulent Kilic, AFP, Getty Images
