Banner Top

Patriotisme versus nacionalisme

Article publicat a l'Ara Balears (10/11/2017)

La definició la va donar fa uns dies el periodista Iñaki Gabilondo en una entrevista a Catalunya Ràdio: “Anomenam patriotisme el nacionalisme dels països que tenen Estat, i nacionalisme el patriotisme dels països que no tenen Estat”. L’etimologia ens pot il·luminar una mica més. Nació ve del llatí “nascor” (néixer) i pàtria de l’expressió “terra patria”, és a dir, la terra dels pares, dels avantpassats. Així doncs, molts de nosaltres naixem essent nacionalistes en la terra que també ha vist néixer els nostres pares.
 
Hi va haver un temps en què la gent moria per la pàtria. Al segle I aC Horaci digué: Dulce et decorum pro patria mori (“Dolç i decent és morir per la pàtria”). La mateixa idea guarda l’antic lema franquista de la Guàrdia Civil encara present en algunes casernes: “Todo por la patria”. Davant tanta vehemència identitària, la pàtria pot ser un invent fruit de la nostàlgia. Ho deia el 1997 l’actor argentí Federico Lupi, recentment desaparegut, a la pel·lícula “Martín (Hache)”: “El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. ¡Qué tengo que ver yo con un tucumano o con un sarteño! Son tan ajenos a mí como un catalán o un portugués [...] Uno se siente parte de muy poca gente. Tu país son tus amigos. ¡Y eso sí se extraña, pero se pasa!”. Amb aquestes reflexions Lupi actualitzava la famosa cita clàssica Ubi bene ibi patria (“On et trobes bé, allà és la teva pàtria”). 

Qui és nacionalista dels tres?
Qui és nacionalista dels tres?
 
Al segle XIX, tanmateix, el concepte pàtria es vinculà amb la llengua. En el cas català, la veu cantant la portà el moviment cultural de la Renaixença. El 1833, des de Madrid, l’escriptor Bonaventura Carles Aribau féu un cant d’enyorança a Catalunya en la seva famosa “Oda a la Pàtria”: “[...] En llemosi [català] soná lo meu primer vagit,/ quant del mugró matern la dolça llet bebia;/ en llemosi al Senyor pregaba cada dia,/ e cántichs llemosins somiaba cada nit [...]”.
 
La importància que Aribau donava a la seva llengua estava en sintonia amb el pensament de Johann Herder, el pare del nacionalisme cultural. Aquest prussià nascut el 1744 visqué en una Europa que es començaria a fragmentar en estats-nació. Ell, però, diferenciava clarament aquests dos conceptes. Mentre un estat és una organització política, una nació és una espècie d’organisme biològic amb  “esperit col·lectiu” (Volksgeist, en alemany), que es manifesta en una mateixa llengua, història i tradició cultural. Herder, però, ressaltava la llengua com a fet diferencial: «Una llengua és un tot orgànic que viu, es desenvolupa i mor com un ésser vivent; la llengua d’un poble és, per dir‐ho així, l’ànima mateixa d’aquest poble, feta visible i tangible.»
 
Segurament avui Herder no compartiria la frase que etziba qualsevol patriota espanyol des de la superioritat moral: “El nacionalisme es cura viatjant”. És precisament en viatjar quan prenem plena consciència dels nostres trets d’identitat. Lluny de ser excloent i provincià, el nacionalisme de Herder també reivindicava les arrels per estar oberts al món, és a dir, per ser cosmopolites. Es feia seves així unes paraules que al segle I dC pronuncià el filòsof estoic Sèneca: Patria mea totus hic mundus est (“La meva pàtria és tot aquest món”).

Patriotes espanyols
Patriotes espanyols
 
Aquesta visió local amb vocació universal ja compta amb un  nou terme: “globolocal”. A casa nostra en tenim un bon exemple amb Joan Mascaró Fornés. Nascut a Santa Margalida el 1897, gràcies al banquer Joan March, Mascaró es traslladà a Cambridge on es convertí en tota una eminència en llengües orientals. El seu sentiment nacional estava amarat d’amor cap a la resta de cultures: "Jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l'amor d'un castellà a Castella, d'un irlandès a Irlanda, d'un indi a l'Índia".
 
Herder propugnava el diàleg cultural de les nacions i deia  que un món, on tots perdéssim els orígens i tots fóssim iguals, seria molt pobre. És el que ja ens passa amb la globalització, que conjuram cantant Raimon: “Qui perd els orígens per la identitat”. A l’altre extrem de Herder trobam el bretó Renan, que va néixer el 1823, vint anys després de la mort del pensador prussià. Ell plantejava que l’existència d’una nació es basa en un “referèndum diari”, és a dir, en la consciència i en les ganes de “ser nació” d’un grup humà, que s’han de renovar any rere any. Així doncs, per a Renan la identitat seria una passió constant de “ser nació”, de persistir per existir.

Paraula de Sèneca
Paraula de Sèneca
 

Ara la nació de Catalunya no es cansa de persistir per existir. No vol quedar aixafada per la totpoderosa i rància Espanya, que d’ençà de l’1-O ha embogit. Incapaç de fer autocrítica, l’ “statu quo” de Madrid creu que el nacionalisme català és una malaltia vírica que s’ha estès i que s’ha d’aturar a qualsevol preu. Ja arriben, però, massa tard. Sorprèn el tarannà d’ambdues parts. Mentre el nacionalisme espanyol -perdó, volia dir patriotisme constitucional- defensa la democràcia des de la intolerància i la repressió, el “sediciós” nacionalisme català reivindica valors tan europeus com el diàleg i el civisme.
 
Espanya, corejada per la ultradreta feixista, té un problema seriós amb ella mateixa. Fins que no es tregui de sobre els tics autoritaris de quaranta anys de dictadura no podrà ser una democràcia normal. Mentrestant, l’anticatalanisme és una cortina de fum perfecta per amagar les vergonyes d’un Estat encara en transició. La presó ja no està reservada per a corruptes, sinó per a nacionalistes. Si no, que ho demanin a Rato, Urdangarin o Matas, grans patriotes.

Globolocals
Globolocals

Aquí teniu un article interessant que parla sobre la cismogenesi. El concepte al·ludeix a conflictes crònics que, en no ser resolts, augmenten l'espiral de violència entre ambdues parts.
 
Per a l’ocasió és molt recomanable aquest text de Carles Capdevila. Es titula “Gent normal i problemes reals” (Diari Ara, 19/01/2001)
 
Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial. Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què és la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.
 
Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo. Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.
 
Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores. Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva. Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares. Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills. I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals. I sempre, però sempre, plantaré cara.
 
 
I per acabar, una reflexió de Musa Anter, escriptor i activista kurd: “Si la meva llengua fa trontollar els ciments del teu Estat, significa que has construït el teu Estat sobre la meva terra”.

I aquí teniu el gag del Polònia de Mario Vargas Llosa, nacionalista espanyol que rebutja els altres nacionalismes:



Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (03/11/2017), reflexion sobre què vol dir ser nacionalista:



Articles del web relacionats:
L'exemple de Joan Mascaró
La mare llibertat
Països Catalans, ens coneixem, ens entenem?
Catalunya encadenada
No
I, tanmateix, és català!
"¡Antes roja que rota!"
El problema de ser espanyol
País, pàtria, nació

Micromecenatge en honor a Mecenes

Avui, si necessitam doblers per engegar un projecte, feim una crida a Internet perquè la gent ens faci donatius per a la causa en un compte corrent creat ad hoc. Aquesta col·lecta es coneix com a micromecenatge, en anglès crowdfunding. Es tracta d’un neologisme que fa honor a un noble d’origen etrusc. És Caius Cilnius Maecenas (ca. 69 aC - 8dC), l’influent relacions públiques del primer emperador de Roma, Octavi August.
 
En arribar al poder, August féu cridar el seu conseller perquè li donàs el nom d’un poeta capaç d’escriure el gran poema èpic de la seva gestió de govern. L’elegit fou Virgili, qui, seduït per una bona remuneració, li va escriure l’Eneida amb el troià Eneas com a protagonista. Aquesta mala còpia de l’Odissea d'Homer és, doncs, un poema laudatori dels avantpassats d’August, presentat com el fundador i pacificador de l’Imperi.

Mecenes al palau d'August (oli de Giovanni Battista Tiepolo, 1743)
Mecenes al palau d'August (oli de Giovanni Battista Tiepolo, 1743)
 
Mecenes intercedí perquè altres literats il·lustres, com Horaci, Properci o Tit Livi, també s’apuntassin a la política propagandística imperial. El nou censor de Roma volia que el seu amo gaudís d’una bona imatge. Tenia molt presents les calúmnies que havia patit Juli Cèsar a càrrec de la ploma de Catul.
 
Segons alguns autors, l’amistat entre August i Mecenes va anar a la baixa per un afer sexual entre l’emperador i Terència, la dona de Mecenes. Durant els seus anys de conseller àulic, Mecenes, amant de la bona vida, va amassar una gran fortuna. Això li va permetre retirar-se a la residència que tenia al turó Esquilí, la qual es convertí en lloc de reunió dels intel·lectuals de l’època.

Bust de Mecenes
Bust de Mecenes
 
Avui un mecenes és una persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etcètera. D’altra banda, la protecció exercida per un mecenes rep el nom de mecenatge. Sembla que la primera persona que utilitzà el terme mecenes per referir-se a qui finança un artista va ser el poeta francès Clément Marot (1496-1544). En el seu cas ho féu amb el rei Francesc I.
 
Els Médicis, els grans mecenes
Sens dubte, la pàtria i l’època daurades dels mecenes va ser la Florència dels segles XIV i XV. El mecenatge més important va ser l’exercit per la família dels Médicis, dita així perquè entre els seus primers avantpassats hi hagué afamats metges. De la seva protecció econòmica s’aprofitaren humanistes i artistes com Dante, Bocaccio, Donatello, Botticelli, Leonardo da Vinci, Miquel Àngel o Maquiavel.

Médici Cosme el Vell (oli de de Pontormo)
Médici Cosme el Vell (oli de de Pontormo)
 
El 1459 el Médici Cosme el Vell va ser qui va fundar a la mateixa Florència l’Acadèmia Platònica. Amb ella pretenia recuperar l’esperit intel·lectual de la institució homònima que el gran filòsof grec havia fundat al segle IV aC a Atenes -havia estat clausurada al segle VI dC per l’emperador bizantí Justinià, qui la considerà un vestigi pagà.

Aquí teniu un documental sobre els Médicis:



Articles del web relacionats:
A la recerca de la terra promesa
La força de les utopies
-
 Compte amb els troians!
Eneas a les portes d'Europa
Carpe diem
-
 Grècia i Roma, el traspàs de poders

Paraules alades

Tant a la Ilíada com a l'Odissea, Homer fa servir l’expressió πτερόεντα πεα («paraules alades») quan vol que la intervenció d’un personatge sigui eficaç. Són mots que, com les fletxes, pretenen arribar al cor del seu destinatari. Per volar, les paraules necessiten del nostre alè o del nostre eco (ἠχώ, “renou”, “so”), d’on tenim ecografia, catecisme (és a dir, “fer ressonar a través de”), catecumen (“el que instrueix”) o catequesi. Aquesta creença es va tenir molt en compte quan fa cinc mil anys va néixer l’escriptura a Mesopotàmia. Ja aleshores es creia que cada signe tenia ànima pròpia i que, per tant, havia de ser verbalitzat oralment.
 
Els llatins encunyaren una expressió molt il·lustrativa al respecte: Scripta manent, verba volent (“allò escrit perdura, les paraules volen”). En l’actualitat es fa servir per recalcar el caràcter fugisser de les paraules dites oralment. Antigament, però, expressava precisament el contrari. Així ens ho recorda Alberto Manguel al seu magnífic llibre Una historia de la lectura (Mondadori 2005, p. 99).

Paraules alades, Narcís Comadira
Paraules alades, Narcís Comadira
 
La locució scripta manent, verba volent es fixà com a lloança de la paraula dita en veu alta  –que té ales i pot volar-, en comparació amb la silenciosa paraula sobre la pàgina –que està immòbil, morta. Davant un text escrit, el lector tenia l’obligació de prestar la seva veu a les lletres mudes, les scripta, perquè es convertissin, segons la curiosa distinció bíblica, en verba, paraules parlades, esperit. De fet, els idiomes primordials de la Bíblia –l’arameu i l’hebreu- no distingeixen entre l’acte de llegir i de parlar: ambdues accions es designen amb la mateixa paraula.

La feblesa de la paraula és reafirmada amb la dita Verba movent, exemple trahunt, “les paraules commouen, (però) els exemples arrosseguen”. La mateixa idea recull un altre aforisme Non verba, sed facta (“No paraules, sinó fets”). I en l’Art poètica d’Horaci trobam  Nescit uox missa reverti (“La paraula, un cop llançada, no pot ser recollida).

I per acabar, aquí teniu unes paraules del poeta mallorquí Miquel Àngel Llauger dedicades als poetes (Diari Ara, 10/12/2016)

“Cada homenatge a un poeta és un acte de resistència davant la prostitució de la parla: no tot està perdut. No fa falta recórrer a la solemnitat de la frase de Hörderlin segons la qual el que perdura ho funden els poetes. És més elemental: els poetes ens mantenen en contacte amb la paraula sense embrutar, neta com un còdol acabat de treure de l’aigua”.

I aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Les paraules no se les emporta el vent" (Diari Ara, 29/30/2016)

No moriré del tot

Tot escriptor aspira a la immortalitat a través dels seus escrits. És el cèlebre tòpic horacià del Non omnis moriar (“No moriré del tot”). Aquest és el poema on apareix (Odes 3, 30, 6):

Exegi monumentum aere perennius
Regalique situ pyramidum altius,
Quod non imber edax, non Aquilo impotens
Possit diruere aut innumerabilis
Annorum series et fuga temporum.
Non omnis moriar, multaque pars mei
Vitabit Libitinam [...]

“He donat fi a un monument més durador que el bronze
i més alt que la règia mola de les piràmides,
un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana
no podran destruir, ni tampoc no podrà fer
la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser.
No moriré pas jo tot; una gran part de mi
Se sostraurà a Libitina [deessa itàlica de la mort]”.

El tòpic horacià del non omnis moriar ha estat tractat per molts poetes. Un d’ells és el manacorí Miquel Àngel Riera, autor d’aquest poema inclòs en el poemari “El pis de la badia”:

Donaria una dent per mossegar més vida 
o una mà per sentir-me més instal·lat aquí. 
Vendria el cos a grums per uns grams d’existència, 
donaria el meu nom per saber més que visc. 
Donaria la pau per ser com una pedra 
adormida al llindar d’un instant infinit. 
La vida a l’altre món també la donaria 
per augmentar el cabal de la que tenc aquí. 
Donaria la sang per trobar una paraula 
davant la qual ningú pogués passar de llis. 
Per sobreviure-ho tot, ara oferesc la vida 
per un vers esclarit que em sobrevisqui a mi.



Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
-
 Carpe diem

Carpe diem

Més de dos mil anys després, Carpe diem continua essent el lema de les nostres vides. Aquest tòpic va ser encunyat al segle I aC per Horaci.  Literalment significa “arreplega el dia”, encara que el solem traduir com “aprofita el moment”. El poeta romà el va utilitzar per primera vegada a l’Oda 1, 11: Carpe diem quam minimum credula postero (“arreplega el dia, no confiïs en el demà"). És el consell que dóna a Leucònoe, filla de Neptú i Telmiste. Segurament aquesta idea, carregada de vitalisme, prové de la filosofia epicúria. L’himne universitari Gaudeamus igitur (“Gaudim, doncs”) també beu d’ella.



En sintonia amb el seu Carpe diem, Horaci també és autor d’una altra cèlebre reflexió: Quid sit futurum cras fuge quaerere ("Deixa d'indagar què ha de succeir demà”). Segurament tenia al cap Kairós, la divinitat romana que convidava a viure intensament el present -havia estat adoptada del món hel·lè, on καιρός significa “oportunitat”, “ocasió”.

Fill de Zeus, Kairós era representat amb ales a l’esquena i als peus, que simbolitzaven la velocitat en què es presentava una ocasió i el poc temps que tenim per decidir. A les mans aguantava una balança i una afilada navalla per indicar que tot pot canviar bruscament. Divinitats com Kairós tenien molt de sentit en una època en què l’esperança de vida per a l’home era de quaranta anys, i per a la dona, de vint-i-nou, degut a les complicacions del part.

Kairós
Kairós

En els evangelis també trobam reflexions sobre el Carpe diem. Sant Mateu (6:34) diu: “No tingueu cura pel dia de demà, perquè el dia de demà tindrà cura d’ell mateix; a cada dia li basta el seu propi mal”. Durant l’edat mitjana, tanmateix, la religió catòlica convertí el tòpic d’Horaci en un recordatori de la proximitat de la mort. Ja ho deia sant Pau (1 Cor. 15, 32): Manducemus, et bibamus, cras enim moriemur (“Mengem i beguem, doncs demà haurem mort”).

En l’actual societat hedonista, però, el Carpe diem s’ha entès únicament com una invitació a assaborir els plaer de la vida. Segurament aquest sentit arranca amb la pel·lícula El club dels poetes morts (1989), on un professor d’un elitista col·legi britànic anima els seus alumnes a gaudir intensament de la vida apel·lant a la cita horaciana. Si avui, doncs, el poeta romà aixecàs el cap i veiés el significat que ha adquirit el seu carpe diem, segurament diria: “Tapa, tapa”.



Per cantar a la vida, sempre ens queda la cançó "Hakuna Matata" de la pel·lícula "El rei lleó":



Aquí teniu la meva intervenció al Sapere aude, la secció de filosofia moderna del programa Múltiplex d'IB3 Ràdio (24/08/2016). Reflexion sobre el tòpic de "Carpe diem" d'Horaci:



I per reflexionar sobre el carpe diem, aquí teniu un article d'Eva Piquer titulat "L'esperança que sobra".

Aquí trobareu més informació sobre el tòpic Carpe diem, que està relacionat amb un altre: "Collige, virgo, rosas".

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993) va tractar el tòpic horacià del carpe diem en el seu poemari Horacianes (1974):

XLII 

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                    aquest pètal
                                         allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
                      aquell melic,
com la primera dent d'un infant.

 

Articles del web relacionats:
Quan la mediocritat estava ben vista
Esclaus de l'horror vacui
Memento mori
- El present és un present
La vida penja d'un fil
La vida com a tragèdia
Etimologies de la mort
La vida és sort
Ubi sunt?
Una mica d'hedonisme, per favor!
Fills de Cronos

Ut pictura poesis

La poesia és com una pintura. O si ho volem dir en llatí: Ut pictura poesis. Així resa un dels famosos tòpics d'Horaci (segle I aC), de producció prolífica -seves són també les frases aurea mediocritas, carpe diem o beatus ille. El poeta romà va formular aquesta sentència, un dels pilar del Renaixement, a la seva Art Poètica basant-se en el concepte aristotèlic de mimesi o imitació de la natura com a finalitat general de l’art. Per ventura va agafar la idea del grec Simònides de Ceos, que al segle VI aC va dir: “la poesia és pintura que parla i la pintura, poesia muda". En qualsevol cas, no hi ha dubte que pintura i poesia tenen en comú l'experiència estètica, el plaer experimentat per l'espectador davant una obra sublim.

Els poetes, com els escriptors, també han d'estar abonats a la perseverança. Novament, un altre llatinisme ens ho recorda: Nulla dies sine linea (“Cap dia sense una línia”). És un proverbi atribuït a Plini el Vell (23-79 dC), autor d'Història Natural, una de les primeres enciclopèdies de l'antiguitat. Féu servir aquesta frase per explicar la vida d'Apel·les de Colofó (segle IV aC), el més important dels pintors grecs clàssics, que no deixava passar cap dia sense dibuixar, encara que fos una sola línia. Aquesta anècdota recorda com d’important és per a una artista la disciplina, la constància. 

Tanmateix, el sentit actual de nulla dies sine linea és molt més ampli. Es pot aplicar a qualsevol activitat que requereix constància. És a dir, “no es pot perdre cap dia”. Al segle I dC l'historiador Suetoni ens parla que ja l'emperador Tit Flavi Vespasià estava obsessionat a no perdre el temps. Al final d’una jornada en la qual no havia pogut fer cap favor als seus amics, hauria pronunciat: Amici, diem perdidi (“Amics, he perdut el dia”).

Aquests són els requisits que, segons Faulkner, ha de tenir tot escriptor: “Un escriptor necessita tres coses: l'experiència, l'observació i la imaginació”.

La millor manera de celebrar el 21 de març, dia Mundial de la poesia, és llegir la rima XXI de Gustavo Adolfo Bécquer, titulada “¿Qué es poesia?"

¿Qué es poesía?, dices mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul.
¿Que es poesía? ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía… eres tú.

Aquí teniu un article del filòsof Xavier Antich titulat "Nulla dies sine linea".

Aquí teniu una classe de poesia de la mà de Roberto Benigni, a la pel·lícula "El tigre i la neu":


Articles del web relacionats:
No moriré del tot
Quan la mediocritat estava ben vista
-
 Carpe diem
Al principi existia la paraula
- Bob Dylan, el nou Homer
-
 Mots que es xiuxiuegen
-
 L'ABC de l'alfabet: un viatge als orígens de les nostres lletres
El glamur de les lletres
-
 Apologia de la paraula
-
 Paraules letals
Paraules adulterades
Paraules alades
-
 Muses inspiradores
Les metàfores de la vida
Per aspera ad astra

Quan la mediocritat estava ben vista

Hi va haver un temps en què la mediocritat estava ben vista. Era el temps de l'aurea mediocritas, expressió que encunyà al segle I aC el poeta llatí Horaci. Es tradueix com a “daurat punt intermedi”. Es refereix, per tant, al tan cobejat equilibri interior. Aquest és el poema on apareix (Odes, 2, 19):
 

Versió original

Versió en català

Rectius uiues, Licini, neque altum
semper urgendo neque, dum procellas
cautus horrescis, nimium premendo
     litus iniquom.

Auream quisquis mediocritatem
diligit, tutus caret obsoleti
sordibus tecti, caret inuidenda
     sobrius aula.

Saepius uentis agitatur ingens
pinus et celsae grauiore casu
decidunt turres feriuntque summos
     fulgura montis.

Sperat infestis, metuit secundis
alteram sortem bene praeparatum
pectus. Informis hiemes reducit
     Iuppiter, idem

summouet. Non, si male nunc, et olim
sic erit: quondam cithara tacentem
suscitat Musam neque semper arcum
     tendit Apollo.

Rebus angustis animosus atque
fortis appare; sapienter idem
contrahes uento nimium secundo
     turgida uela.

Si vols viure més feliç, Licini, ni
has de navegar sempre per alta mar, ni,
tampoc, per por de les turmentes,
massa prop de la perillosa costa.

 Aquell que estima la daurada mitjania
ni viu en una miserable cabana,
ni en l’esplèndid palau
que tots envegen.

L’alt pi és agitat sovint
pel vent i les altes torres s’enderroquen
amb més soroll i els llamps
colpegen les altes muntanyes.

Un pit ben ple guarda esperança
en l’adversitat, tem la prosperitat.
Júpiter retorna els cruels hiverns
i ell mateix se’ls emporta.

Si ens perjudica ara, no
ho farà l’endemà: de tant en tant Apol·lo
amb sa cítara desperta l’adormida
Musa, no sempre tiba l’arc.

Mostra’t en les circumstàncies adverses
coratjós i fort; De la mateixa manera
sàviament abaixes les veles massa inflades
pel vent favorable.

 

D’acord, per tant, amb el tòpic de l'aurea mediocritas, la persona més feliç és aquella que té allò suficient per viure i que no vol sobresortir per evitar ser objecte de l’enveja d’altri, la qual cosa provoca molts de maldecaps. Horaci, però, també defensava un esperit conformista que sàpiga valorar el que el destí ens ha reservat, sense pretendre allò que està fora del nostre abast. És a dir, hem de rebutjar les ambicions forassenyades. Es tracta d’una filosofia que ja defensaren al segle III aC els estoics, que apel·laven a la necessitat de saber encaixar amb serenor els cops de la voluble fortuna.

Des d’un punt de vista etimològic, mediocritat vol dir “enmig” (medius) de la muntanya (ocris). Per tant, els mediocres serien aquells que s’han quedat a mig camí o a “mitja muntanya” i que defugen els extrems. Ja ho reflecteix la nostra dita popular: “entre poc i massa, la mesura passa”. Avui curiosament la mediocritat té un sentit despectiu. Fa referència a una cosa d’una qualitat mitjana, d’un escàs valor. Desgraciadament s’ha convertit en el major negoci del nostre temps.  Aquí teniu unes quantes reflexions sobre la mediocritat.
 
Horaci també encunyaria una altre tòpic literari fortament relacionat amb l'aurea mediocritas: el beatus ille (“feliç aquell”). Apareix en un poema dels Epodes (II, 1-22), on es van desgranant els avantatges de la vida camperola davant de les preocupacions de la vida ciutadana.
 

                Versió original

                Versió en català

Beatus ille qui procul negotiis,
      ut prisca gens mortalium,
paterna rura bubus exercet suis
      solutus omni faenore
neque excitatur classico miles truci
      neque horret iratum mare
forumque vitat et superba civium
      potentiorum limina […]



 

Feliç aquell que lluny dels negocis,
cultiva els camps heretats amb els seus bous,
com els antics humans feien,
lliurat de tot deute,
i ni és despertat com a soldat per la corneta,
ni tremola per la mar irada,
evita el foro i les superbes vil.les
dels poderosos ciutadans […]

 

 

Horaci (Giacomo Di Chirico)
Horaci (Giacomo Di Chirico)

Aquí teniu la mediocritat en aforismes.

Aquí teniu més informació sobre el tòpic aurea mediocritas. I aquí sobre el beatus ille.

Aquí teniu un àudio de la filòloga Mònica Miró que parla de la vida estressant a l'antiga Roma.

Aquí teniu un article de l'humorista Antonio Forges titulat "El triunfo de los mediocres".

Articles del web relacionats:
Mediocres sota la síndrome de Procust
Estoics per resignació

En aquest vídeo teniu més reflexions sobre la mediocritat:

Subscripció a aquest canal RSS
Banner 468 x 60 px